(Ardales, Màlaga) Ruta el 24/03/2019; 4,5 km; +250 -250; 3,5 hores. Excursió organitzada per l’entorn del parc geològic d’Ardales. Participants: Vinyet, Jordi I, Joan, Jordi P, Carles, Josep i Miquel. Tipus de sortida: circular; Dificultat: moderada. (NOTA: camí per sobre roca; per persones poc habituades pot tenir algun punt amb alguna dificultat).
FA ANYS: La fundació d’Ardales es pot situar el 1389.
Hem aparcat a prop del càmping Parque Ardales, al quilòmetre 7 de la carretera de los Embalses. Aquí comencem a caminar per un sender que puja pel bosc. Cal dir que el poblament d’Ardales ve de molt antic, però potser el nucli urbà va ser creat el 1389 durant el regnat de Juan I, època en que es va signar el Pacto de Ardales fixant el terme municipal.
El sender puja pel mig del bosc; és clar, còmode i evident.
Mig quilòmetre més amunt sortim del bosc i comencem a caminar per sobre de roca. Cal dir que Ardales compta en el seu terme municipal amb el congost de Los Gaitanes (segons diuen, ‘gaita’ es la forma local d’anomenar els voltors) i també el lloc històric de Bobastro, on ahir vam estar.
Durant un primer tram encara s’endevina el senyal de passes d’anteriors caminants.
Després el rastre de camí desapareix del tot i hem d’anar atents al senyal del track amb el gps. L’excursió d’avui, obtinguda d’una altra existent al wikiloc, ens hauria de portar fins al mirador de El Chorro, a la part de llevant per on, segons les imatges de satèl·lit, s’intueix la traça del camí.
Però, certament, sorgeixen alguns teòrics senders com escales. Són el resultat dels baixants d’aigua que han anat formant curioses escaletes per on es puja perfectament.
Pel camí sembla que passem pel costat d’un gegantí bolet petrificat. Potser cal explicar, per situar-nos, que Andalusia va ser el territori on inicialment es van instal·lar els sarraïns a partir de l’any 711 i es va transformar, amb el califat omeia de Còrdova, en un gran centre cultural i econòmic. La concentració del poder a la Granada i Sevilla musulmanes va propiciar una explotació de la resta de territoris i per tant la posterior fragmentació en els regnes de taifes. I és que sempre que el poder es concentra tendeix a menysprear i explotar els territoris perifèrics i això comporta el desig d’aquests de deslliurar-se del dominant.
Arribem, a la part de ponent de la nostra caminada a la Punta Camoriles, des d’on veiem ja una part dels embassaments. Posteriorment Andalusia, durant el segle XIII, va resultar territori conquerit pel regne de Castella. Els primers regnes en ser conquerits van ser Còrdova, Sevilla i Jaén.
Aquest que veiem és l’embasament Conde de Guadalhorce. El Guadalhorce és un riu quin nom prové de l’àrab ‘wadi l-jurs’, amb el significat de riu dels silenciosos.
Prop d’on ens hem fet la foto, a terra i al davant d’un petit cau hi ha aquests pinyols d’oliva. És una troballa molt interessant i poc freqüent. L’amic Josep ens explica que són els estornells els que mengen les olives i després deixen al terra el pinyol en les seves deposicions. Amb el pinyol sec, apareix llavors l’altre protagonista: el talp. Aquest s’endú el pinyol al cau i el va rossegant per menjar-se la llavor que hi ha a dins. Per aquesta raó veiem el forat que presenten ara els pinyols.
L’entorn de calcària és magnífic amb nombroses cavitats. Ens hauríem d’haver desviat per trobar un camí a la dreta però el grup ens hem separat. Jo m’he quedat entre un parell de companys que van al davant, amunt, esquivant blocs. Han vist unes fites, que segueixen, però que també desapareixen, fins, més endavant, veure’m unes altres. Les fites ens han fet confondre ja que no coincideixen amb el que hauríem de seguir.
Seguim pujant entre abrics, coves i cavitats. Comprovo que ens desviem molt a l’esquerra. No hi ha camí, per tant cal anar improvisant cada pas, intuïtivament buscant fites. El vent impedeix que pugui parlar amb els companys del davant. Al darrera altres companys estan més avall. Si m’aturo i segueixo el meu track amb els companys del darrera, els de davant potser es poden perdre: la norma és no dividir mai un grup. Així que, com no els puc atrapar, jo procuro seguir-los i no perdre de vista els que tinc al darrera. És molt fatigant seguir un camí que no tenies previst.
Ja no seguim el camí que ens portaria a llevant, però el paisatge rocós i els blocs i sinuositats de la pujada té el seu component màgic. El seguit de fites confonen, però seguim orientant-nos a nord-oest. Ja se sap, per muntanya hi ha fites i senyals de colors, però no necessàriament van on en principi tenim previst.
Parlant de conquestes, la història explica que Jaume I va convocar Corts de Catalunya quan la seva filla Violant, casada amb Alfons X de Castella, li va demanar ajut. La Corona de Castella havia sotmès Murcia el 1243, però el 1264 els sarraïns es van revoltar. La noblesa militar catalana va accedir a les demandes del rei, tot i les reticències inicials. Les Corts d’Aragó van renunciar a participar-hi ja que esperaven una compensació que el rei no podia oferir en nom del monarca castellà. Acabat el control del territori murcià, les tropes catalanes es van retirar i van retornar la jurisdicció de Múrcia a la Corona de Castella.
Hem entrat en un bosc. Les fites es perden. Al final arribem dalt un bony rocós. Resulta ser un magnífic mirador sobre els embassaments. No hem anat on jo havia pensat però, al final, aquest és un lloc amb unes vistes esplèndides i certament és un objectiu molt interessant.
L’espai és estret des d’aquest mirador. Veiem els tres embassaments d’aquest parc natural: el que ja hem vist abans (Conde de Guadalhorce), el Guadalhorce i el Guadalteba.
Tenim una vista aèria molt àmplia. La vista aquí val la pena. Las obres dels dos embassaments Guadalhorce i Guadalteba van començar l’any 1966 i es van acabar entre 1971 i 1973. És evident que tota aquesta regió de Màlaga és molt verda.
Així doncs els dos embassaments últims van començar a acumular aigua uns 50 anys després que el primer, el Conde Guadalhorce. Aquest, que va ser el primer, rep també les aigües provinents dels que es van construir després. Tots tres envien l’aigua a l’embassament de Gaitanejo (el quart) que, finalment, és el que regula l’entrada del flux en el congost de Los Gaitanes.
A la dreta es veu un tram de La Sierra al paratge del congost de Gaitanejos. Per allà sota hi caminarem l’últim dia quan fem el Caminito del Rey. Al sud-est, d’on ara estem, ha d’haver-hi el punt que fa de mirador sobre el Chorro.
Anem baixant intentant seguir les fites (sempre es veuen millor des de dalt). Baixem orientant-nos més o menys per la ruta que hem fet de pujada. Passo pel costat d’un abric amb evidents signes d’haver estat habitat: queden restes d’un paret interior excavada i un parell de prestatges, també excavats, a les parets. Passo, baixant, per un tram de torrent molt dret; per sort els companys van per la part superior, més segura. Al final entrem al bosc, on ja no tenim pèrdua i arribem als cotxes. De l’excursió cal concloure que hem tingut unes magnífiques vistes dels tres embassaments i que tota la caminada per les roques ha estat força interessant.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://es.wikiloc.com/rutas-senderismo/conjunt-rocos-dardales-mirador-dels-embasaments-34542840