1559, La Gomera, P N Garajonay, Las Hayas, Raso de la Bruma

(La Gomera) Ruta 1559 el 8/03/2024; 12 km; +275 -275; 4 hores.     Excursió organitzada amb el següent itinerari: Las Hayas, Raso de la Bruma.    Participants: Maria G, Vinyet C, Miquel A, Jordi I i Miquel.    Tipus de sortida: semi circular;  Dificultat: fàcil.

FA ANYS:  Des del 1427 hi ha registres que parlen d’aspectes botànics de l’illa.

    Aquesta és la quarta excursió i la segona pel P N Garajonay. Comencem a Las Hayas, petit nucli (del municipi de Valle Gran Rey) situat a una altitud de 1000 metres sobre el nivell del mar, a la vora del parc nacional de Garajonay i a l'altiplà insular. Es tracta d'una zona ramadera, amb cultius de papes i fruiters, i presència de palmerars malgrat l'alçada a què es troba.

    Comencem a caminar seguint un camí ample en suau ascens. Partim doncs d’aquest miler de metres d’altitud, però la ruta puja i baixa i torna a pujar. El punt més alt serà només a 1130 metres. Val a dir que per arribar-hi hem hagut de fer molts revolts per carretera; quasi una hora per fer 26 km! Tot i així, la seva orografia capritxosa, plena de barrancs i de desnivells, és precisament part del seu encant i el modelatge natural que fa que pràcticament a cada gir trobem un mirador que ens deixi bocabadats... menys pel conductor, que no ha de badar.

    A la dreta trobem l’església de Las Hayas. A tota la Gomera les ermites són molt bàsiques i senzilles. També petites, la majoria, ja que donaven sempre servei a un reduït nombre d’habitants. La Gomera sempre ha tingut poca població i potser convé explicar, sobre el nom, que d’entre els documents del Registre General del Sollo a l'Arxiu de Simancas, podem extreure les següents diccions; el 1478, en què apareix com a Gumera, el mateix any i en un altre document com a Jumera, el 1490 és transcrita Gumelo i també Gomera i el 1493 com a Gumera una altra vegada.

    Passem pel rètol del P N i ens hi endinsem. Avui serà ruta per entorns boirosos, encara que això sempre depèn del clima del dia. Parlem d’etimologia: diuen que el nom de “Gomera” prové de l'ètnia dels primers berbers que van arribar a l'illa procedents d'una de les tribus de l'atles africà, anomenada Gomer. D'aquí ve "gomeros", de la tribu de Gomer. 

    Avui entrem en una evident fageda, d’aquí el nom del bosc i del pobles “hayas” (“Fagus sylvatica”). La laurisilva destaca per la presència d’espècies com llorers, líquens, sanguinis, brucs, salzes i mocans, entre altres vegetals. La vinya, el faig (o la ‘faia’) i el taronger salvatge són altres espècies de fulla perenne que es poden trobar en aquests boscos.

    Parlant de faigs, aquí en trobem un força gran. Sempre és agradable caminar per bosc de laurisilva. El nom de ‘laurisilva’ prové del llatí ‘lauri silva’, amb el significat “bosc de llorer”, tot i que hi ha moltes més espècies associades. Aquest tipus de selva s'estenia durant l'Era Cenozoica o Terciària, fa més de 20 milions d'anys, per una àmplia zona de la conca de la Mediterrània, Euràsia i nord-oest d'Àfrica quan el clima de la regió era més humit.

    La humitat és constant, aportada per les denses boires atlàntiques, producte de l'evaporació abundant a la superfície del sòl i la immobilitat relativa de l'aire i de la seva escassa turbulència. La boira es forma quan la diferència entre la temperatura de l'aire i el punt de rosada és inferior a 2.5 °C.

    Arribem a una cruïlla, dita Collada de Piedra Molino, i ens fem una fotografia. No conec els topònims de l’illa, però aquest concret em sorprèn, ja que no sembla que hi hagués pogut haver-hi un molí per aquí, sense corrents d’aigua; però potser hi devia haver alguna pedra natural en forma de roda de molí, més o menys regular. Qui ho sap.

    En aquesta cruïlla hi ha una taula i sobre la taula, on la Maria hi ha posat molles de pa, hi venen volant els ocells. Hi destaca un pinsà (“Fringilla coelebs”), una espècie que també és molt comuna per Catalunya, en indrets humits de conreus i boscos. M’ha sorprès veure’l aquí ja que em pensava que no li agradaven els boscos massa espessos. A l’extrem dret de la taula també hi ha un pit roig (“Erithacus rubecula”), també conegut a la meva terra per ser molt atrevit ja que se t’apropa per veure si li dones alguna cosa.

    La ruta va seguint, amb pas còmode. Ens apropem a la carretera i caminem un curt tram per sender al seu costat. A la dreta tenim, el boscós Plan de Corjo i a la dreta, a l’altra banda de la carretera, les parets verticals de la Montaña del Mocàn.

De Corjo penso que potser ve de “corojo”, una planta americana de la família dels palmells, els fruits dels quals són de la mida d'un ou de colom, i se'n treu, coent-los, una substància greixosa emprada com a mantega. Pel que fa a “mocan” puc dir que designa l'arbre endèmic de Canàries identificat científicament com a “Visnea mocanera”. Fa uns fruits de la mida d'un cigró que s'anomenen, igual que l'arbre, mocans i poden ser comestibles; es troben registres escrits del segle XVII que en parlen.

    Un rètol ens indica un estret pas que ens porta, a 15 metres, al Mirador de Risquillos del Corgo, escrit així i que jo em penso que potser prové de l’origen de “corjo”... però no ho sé segur, que amb això de l’etimologia cal anar sempre als experts ja que sovint el més evident acostuma a no ser cert.

La Gomera, igual que la resta de les Canàries, és una illa volcànica, però els episodis d'aquest tipus poden considerar-se extints en ella, tenint lloc els últims fa uns dos milions d'anys. A causa d'aquesta falta d'erupcions en època recent, l'erosió de l'aigua ha traçat nombrosos barrancs i a la costa ha delineat prominents penya-segats.

   Ja havíem passat a l’altra banda de la carretera i la ruta s’orientava a ponent, quan hem trobat aquest mirador, que queda emmarcat entre el brancam d’arbres i arbusts.

    Ara ve la baixada pel que en diuen la Cañada de Jorge, per aquí s’hi troben les boires gairebé perpètues que ja s’anomenen Raso de la Bruma, situat a la divisòria dels dos vessants de l'illa. Destaca ja l'exuberància de la vegetació que aquesta zona acull. La presència d'espècies com la col de cingle (“Crambe strigosa”), el groc (“Senecio appendiculatus”) i la melosa (“Aychrison laxum”), així com abundants falgueres, molses i líquens. Tot ens parla de la humitat existent.

    Així arribem a un petit aparcament de cotxes, amb el nom de Raso de la Bruma, des d’on tornem a l’esquerra de la carretera i seguim el camí evident direcció sud-oest, que ens portarà a fer una volta circular per dins de la Roza del Corral i el Cabezo de Don Antonio.

    Una selfie de tant en tant ja va bé per recordar que hi he vingut, tot i que avui ha estat un dia de poques fotos de ‘persones’ i moltes més de paisatge i detalls.

    Tota aquesta secció del parc natural ofereix troncs d’arbres recoberts d’una densa molsa verda, el que forma un panorama màgic.

    Hem acabat de fer la volta i hem retornat pel camí original, fins a fer una mica de circular abans d’arribar al final de l’excursió on hem pogut veure, a tocar del poble, un palmerar que, lògicament, crida l’atenció; però és que ja hem sortit del parc pròpiament dit. Ha estat, també, una excursió molt agradable.

Acabem i recordem el marc geològic: es pot dir que l'illa de La Gomera i la seva morfologia arrodonida es deuen a la formació d'un gran volcà central que va emetre material des del fons marí i va créixer fins a poder assolir la superfície, tot i que només el 10% del volum total va emergir. Els boscos de laurisilva són extraordinaris i jo he tingut la sort de gaudir-ne també a El Hierro, Açores, Gran Canaria, La Palma i Madeira.

NOTA: No necessàriament els wp coincideixen al lloc on han estat fetes les fotos.

Si vols la ruta per a gps, pots anar a: 

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/1559-la-gomera-p-n-garajonay-las-hayas-raso-de-la-bruma-163754404

Aquí, una altra crònica: PDT