(Gran Canaria) Ruta el febrer de 2016; 4 km; +50 -50; 1,5 hores. Primera excursió organitzada per Bonviure, de 6 en total, tranquil·les i guiades per Paco amb el següent itinerari: Platja del Inglés, Area dunar de Maspalomas, el Charco. Participants: 14 membres. Tipus de sortida: travessa lineal; Dificultat: fàcil.
FA ANYS: El dia de San Bartolomé de 1479, les tropes del Regne de Castella van patir una seria derrota prop de la Caldera de Tirajana.
A l’extrem sud de l’illa de Gran Canaria, hi ha l’espai ocupat per una gran urbanització turística (potser la més gran de l’illa) a l’indret conegut com Playa del Inglés. Hem arribat aquí directament des de l’aeroport. El nostre guia és en Paco, una persona amb uns grans coneixements del seu país, amb el qual passarem una setmana sensacional. Estem a la gran extensió dunar de Maspalomas, un territori que pertany al municipi de San Bartolomé de Tirajana.
Ens endinsem, per la sorra, en la Reserva Especial de dunes de Maspalomas, en direcció sud-oest. El nom de Maspalomas, no té res a veure amb els coloms. L’origen del nom prové de l’idioma guanche “Masabbalumas” que ve a significar “el que embruta el farratge”, en referència als aiguamolls del Charco de Maspalomas. Es tracta d’un sistema dunar únic a l’illa i la major part de les plantes que hi viuen estan protegides. També hi ha un gran nombre d’insectes, alguns de caràcter endèmic i molts altres relacionats amb la fauna africana.
Ens aturem sovint per observar la vegetació pròpia d’aquest territori tan sec. L’argilaga (“Ulex parviflorus”) té propietats medicinals i antigament s’utilitzava per obtenir tint de color groc per la roba i també com a menjar pels conills. Per la zona del palmerar, també es pot observar el llangardaix gegant de Gran Canaria (“Gallotia stehlini”). En aquest entorn hi ha molt poques precipitacions i la temperatura acostuma a tenir una mitjana superior a la resta de l’illa.
Sovint, en Paco, ens va explicant les característiques naturals i mediambientals de la Reserva que, per cert, és molt freqüentada (potser massa) pel turisme de masses. De San Bartolomé de Tirajana podem dir que és el de més extensió de l’illa i que compta amb la major concentració d’hotels i apartaments turístics . Dividit en diversos nuclis turístics, el centre administratiu segueix sent el petit poble, apartat de la costa, de la Villa de San Bartolomé de Tirajana, que es conegut popularment com a “Tunte”, el nom de l’època anterior a l’arribada dels castellans.
Mirant el nord, la vista topa amb els vessants de la massa volcànica que ocupa el centre de l’illa. Els geòlegs expliquen que estem en el que havia estat una plana que rebia els dipòsits al·luvials de diversos torrents o rius. Amb posterioritat, en una de les glaciacions, el nivell del mar va baixar i es van produir diversos efectes d’ascens i descens el que va provocar que els sediments es van anar encaixant a diversos nivells. Així es va crear un delta que, avui, esta sota el nivell del mar.
Diversos dipòsits pedregosos expliquen l’antiga existència de platja que es va anar enretirant a mida que les dunes creixien. Aquests processos naturals es poden intuir per l’existència de les “paleobarras” , un còdols arrodonits que es poden veure acumulats en línies en algunes foies, o clots, dunars. Aquests còdols expliquen l’efecte dels moviments de les ones marines.
Uns joncs han estat utilitzats com a agulles improvisades per a posar-hi trossets de mandarina. Les dunes estan formades per una gran quantitat de fraccions triturades i erosionades de les closques calcàries d’animals marians. Arriben a la vora del mar per les onades i després es van acumulant al darrera per la força dels vents. El jonc, si s’agafa en mata (un grapat) per molt que s’estiri no es podrà trencar, però jonc a jonc és fàcil de treure, tal com explica la “metàfora de la mata de jonc” de la Crònica de Ramon Muntaner (antiga crònica que narra part de la història de Catalunya, des del naixement de Jaume el Conqueridor fins a la coronació d’Alfons el Benigne).
Una estona després, posant direcció al far, arribem a La Charca. Es interessant destacar el tarajal (“Tamarix canariensis”), un planta que es manté viva. El fet és que com que les dunes es van movent, cobreixen les plantes que troben i per aquest fet les plantes moren, excepte el tarajal, que té la propietat de ser més alt que l’altura normal en que la duna va pujant i baixant i per aquesta raó no és enterrada. El tarajal, en català es coneix com tamarí, gatell o tamariu canari.
Ara, el sol que va baixant ofereix uns colors especials i càlids de les sorres el voltant d’aquest punt final que ja es veu ocupat, un altre cop, per les edificacions que aporten recursos als propietàris d’hotels, bars i apartaments: és el barri de Meloneras.
Acabem amb una mica més d’història dient que tot i la derrota del 1479, el 1484 tota l’illa havia estat conquerida per les tropes dels “Reis Catòlics”, segons diuen els llibres. Ara bé, ¿perquè no diuen “per les tropes de Fernando el Católico”? En història quasi sempre es parla del rei, per exemple no es parla de los “Reyes Españoles” actualment per referir-se als actes que porta a terme la monarquia de Felipe VI i Letizia. Ni tampoc pel que fa als reis dels segles XV, XVI, XVII o XVIII, excepte quan els parla del rei Ferran, casat amb Isabel. L’explicació es trobar-la en el fet que el rei Ferran no era rei de Castella ni Lleó, la reina de Castella i Lleó era Isabel i, a més, tota la gestió de la conquesta de Canàries així com també d’Amèrica era reconeguda als regnes de Castella i de Lleó, no als territoris dels quals era sobirà Ferran (Aragó, Catalunya, Mallorca i València).
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=12406116