Caldera de los Marteles, Tenteniguada, Valsequillo

(Gran Canaria) Ruta el febrer de 2016; 13 km; +220 -1050; 5,5 hores.   Última excursió organitzada per Bonviure amb el següent itinerari: Caldera de los Marteles, Tenteniguada, Valsequillo.   Participants: grup de 14 (Maite, Pilar, Núria, Ignacio, Ana, Lourdes, Dolors, Elisa, Josep, Maria, Teresa, Encarna, Isabel i Miquel) més el guia.   Tipus de sortida: travessa lineal; Dificultat: fàcil.

 

FA ANYS: Mentre el segle XVIII desapareixia la llengua guanche, a Veneçuela un canari espanyol s’aixecava en armas.

 

Aquest és el còmode autocar que hem fer servir tots els dies i que avui ens porta per la carretera GC-130, que va a Ingenio, fins al punt en que començarem a caminar.

 

A la dreta queden els vessants del Pico de las Nieves, amb la neu que queda de les nevades de fa una setmana.

  Ens preparem just al mirador de la Caldera de los Marteles. Estem a uns 1530 metres d’altitud i baixarem fins a uns 400 o 500 metres. Aquesta caldera té menys d’un milió d’anys d’antiguitat. La seva forma (que a mí em recorda el volcà de Santa Margarita, a Olot) amb uns 80 metres de profunditat i uns 550 de diàmetre, és el resultat de l’enfonsament de la superfície. El procés és que el volcà puja i fa el seu característic con, després pel propi pes, part del con superior col·lapsa sobre d’ell mateix i va fins a la cambra magmàtica que ha quedat buida en profunditat.

 

Passada la carretera, el sender (molt transitat i que està marcat com a SL; marques verdes i blanques), va baixant suaument però de forma constant. Anem en direcció nord per terreny humit que sembla un petit jardí.

 

Un petit pessebre aporta una nota humana a un indret predominant de natura. Estem dins de la meitat nord de l’illa i per tant afectada pels vents alisis. Els alisis són vents baixos i constants que bufen des de les zones tropicals anticiclòniques cap a la zona de les calmes tropicals. D’aquesta manera, a l’hemisferi boreal són del nord-est i a l’austral del sud-est. Per a la navegació a vela, els alisis són importants ja que faciliten el trasllat d’Europa a Amèrica i la tornada. Els anglesos els anomenaven “trade winds” o vents del comerç.

 

Com sempre, anem trobant alguna cova, un altre signe d’antic poblament. No podem evitar imaginar-nos als canaris originals amagant-se a les coves sota el lideratge del propi Doramas. Doramas és el nom que rebia un dels principals guerrers i cabdills canaris que, a mitjans del segle XV, defensava la seva terra i dirigia la resistència contra l’invasor. Va viure la segona època de la invasió, la coneguda com “conquista realenga”, és a dir, la que va ser directament dirigida pels Reis Catòlics (Ferran i Isabel) en nom de la Corona de Castella. Va ser mort en combat, provocant la desmoralització dels canaris i per tant de la resistència. L’historiador José de Viera y Clavijo el va anomenar “l’últim dels canaris”.

Les aturades són constants, per admirar les flors o bé els barrancs que baixen abruptes.

  Aquí el grup semblem engolits per la natura i les flors. Parlant de la conquesta realenga, cal dir que aquella conquesta es pot veure dins del context de l’estratègia de trobar una via d’accés cap a la Índia per l’oest. Així, les illes Canàries eren un punt clau per abastir les naus. La conquesta de les illes va suposar que van perdre la seva cultura, que va quedar sotmesa a les tradicions i costums de Castella, tant des del punt de vista religiós com de funcionament polític. El conqueridor, no només va aportar malalties, sinó que va dominar totalment la població canària i es va apoderar de les terres i del bestiar, amb la qual cosa va acabar amb el sistema econòmic que havia funcionat durant segles. Cal situar-se, però, en el moment històric i entendre que el concepte conquesta era totalment acceptat, fins i tot per l’Església Catòlica.

    El camí és ple de les flors blaves del tajinaste. El tajinaste és una planta de caràcter endèmic de les Illes Canàries que presenta floracions de diversos colors: blau, vermell, púrpura o blanc. Aquest és el tajinaste blau (“Echium callithyrsum”). Sembla que el nom prové de l’idioma guanche, el que es parlava a les illes abans de l’arribada dels conqueridors. Es calcula que les diverses modalitats locals del guanche van quedar extingides definitivament el segle XVIII.

 

Després de molta estona, he pogut fer una fotografia d’un abellot de cul blanc (“Bombus terrestris”). És un borinot que viu a terra i aprofita els nius abandonats de petits rosegadors. Al final de l’abdomen té una taca blanca i la reina del niu acostuma a ser molt gran, de fins a quasi 3 cm de llarg. És un gran volador, doncs pot anar fins a uns 13 km de distància del niu. La reina és l’única que hiverna. Quan desperta busca el pol·len adequat i el lloc per fer el niu. Hi construeix dos dipòsits en forma d’àmfora, un pel pol·len i un altre pel nèctar. Després pon una petita quantitat d’ous, alimenta després les larves amb el producte de les dues àmfores, aquestes fan una pupa i dues setmanes després sortiran les primeres obreres. Comercialment s’utilitzen, inserint els exemplars d’aquesta espècie, en hivernacles per afavorir la pol·linització.

 

 Un artístic i simpàtic dibuix que ens ofereix Paco, el guia, al vespre, tot recordant l'estona que anava intentant de fer una fotografia a l'abellot del cul blanc.

Aquesta planta amb flors de color groc viu és el cerrajón (“Sonchus acaulis”). És un altre endemisme canari que fa una llarga tija dalt de la qual hi ha les flors. És una planta perenne que antigament es feia servir com a laxant i digestiu. Les fulles més tendres són comestibles i es poden presentar en amanida o cuinant-les com qualsevol verdura.

  Roques Grande i Chico. Ja hem fet uns 3 quilòmetres. Aquests formacions formen la part superior de la Caldera de Tenteniguada. Els assentaments canaris estaven a les coves de la base de l’altiplà que domina la Caldera. A mida que baixem, les anirem endevinant. Són conegudes com Cuevas del Salviar i aprofitaven les diverses fonts d’aquest entorn històricament fèrtil.

 

Curiosa foliació del tronc. Parlant de les llengües, és una trista realitat la constant destrucció de les llengües minoritàries per part de les armes. Es diu que les minoritàries desapareixen per l’aportació de les majoritàries, però no sempre és cert. Per exemple, en els casos de la desaparició de les llengües de les Canàries o de les dels quítxues, dels inques, o dels indis americans, els europeus que hi van arribar (espanyols, anglesos, francesos, portuguesos...) eren molt pocs comparats amb les poblacions originals, van ser les seves armes les que primer van eliminar part de la població i després va ser el domini per la força que els va obligar a adoptar una nova llengua, la de l’amo.

 

Esta sent un magnífic jardí natural que ens presenta un bon contrast amb les excursions dels altres dies.

    Arribem a Tenteniguada, una població que manté el topònim canari original de l’antic poblament del territori. Hi ha qui pensa que l’origen etimològic del terme provindria de “Tenten wadda”, que vindria a significar “sonar des de baix”. Algun altre autor hi troba referències a l’abundància d’aigua ja que creu que “wadda” seria la forma de referir-se al riu o torrent, com es fa al nord d’Àfrica quan es parla dels “whad” o “oued”.

Segons la informació, hi ha constància que aquest va ser el territori on es van fer les primeres reparticions. Les reparticions era la forma de dividir la propietat de les terres i eren per tant el fruit del que avui en diríem espoliació als originals habitants. Així va passar en totes les terres conquerides, és la història de la Humanitat.

 

En una de les primeres cases podem veure aquest fantàstic drago (“Dracaena draco”), un espècie vegetal pròpia de clima subtropical i present a les Illes Canàries, encara que també n’hi ha a l’est del Marroc. Sembla que recentment s’ha descobert una subespècie a Gran Canària, la “Dracaena tamaranae”, que es distingeix per unes fulles acanalades de color glauc. Es veu que els canaris originals li assignaven propietats màgiques. La seva sàvia, que es torna vermella en contacte amb l’aire, s’anomena “sang de drago” i antigament es comercialitzava ja que deien que tenia propietats medicinals, però també es feia servir com a tint. El nom genèric de l’espècie “dracaena” prové del grec “drakaina”, amb el significat de drac.

  Seguim baixant per un camí empedrat que uneix Tenteniguada amb Lanzarote. Dèiem que un canari espanyol, s’havia aixecat en armes a Veneçuela. El personatge era Juan Francisco de León i ho va fer l’any 1748 contra el monopoli de la Real Compañia Guipuzcoana. De fet, hi va haver moltes revoltes i aixecaments armats abans dels definitius moviments per aconseguir la independència dels països sud-americans i la majoria van ser encapçalats per espanyols que s’hi havien desplaçat (formaven part dels conqueridors) o hi havien nascut (fills de conqueridors). Només cal llegir els noms dels que avui són considerats herois de cada un d’aquells països.

 

Finalment arribem a Lanzarote pel barranc de San Miguel, una població amb el mateix nom que l’illa més oriental de l’arxipèlag. Com a conclusió al tema de les independències, només cal llegir una mica per saber que senzillament el que buscaven era independitzar-se de la monarquia centralista espanyola que explotava sense contemplacions els territori que els fills dels conqueridors ja consideraven com a propi. El que a Espanya es coneix com a Dia de la Hispanidad, a Veneçuela és Dia de la Resistencia Indígena, a Uruguai és el Dia de las Amèricas, a Perú és el Dia de los Pueblos Originarios, o a Bolívia és el Dia de la Descolonización. Un signe de com evoluciona el pensament humà.

 El senzill i dolç art popular urbà ens ha acompanyat aquest últim tram, mentre acabem aquesta última excursió del viatge a Gran Canària.

   Es fa de nit a Tejeda i encara podem fer una foto com aquesta del Roque Bentayga, que posa un punt final tranquil al variat viatge que hem fet i ha conduit el nostre guia, Paco.

Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=12406192