(Click, in my web, on the flag above to have the translation in your Language) (Andorra, Canillo) Ruta 1371 el 14/08/2021; 4 km; +188 -188; 1,5 hores. Excursió curta organitzada amb el següent itinerari: Soldeu Estació Esquí, Grandvalira Golf, Els Espiolets, Solana del Forn. Participants: Vinyet, Anna G i Miquel. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: L’any 1959 es va inaugurar l’estació d’esquí d’Envalira.
Aquesta és la primera sortida d’aquest viatge a Andorra. Feia anys que no hi venia. Avui pugem amb el telecabina de les Pistes d’Esquí de Soldeu i a dalt improvisarem alguna volta circular que ens portarà a més altitud.
Pocs minuts després ja som dalt al pla de Grandvalira. A finals dels anys 40 del segle passat, es va realitzar un concurs, ja tradicional, per part de l’Esquí Club Envalira i Miquel Baró, un entusiasta de l’esquí, va elaborar els plànols i demanar recursos per fer una estació d’esquí.
Hi ha una ruta de la Marmota, així doncs comencem per fer-la anant en direcció oest. L’estació d’esquí es va començar el juny de 1959 quan es va obtenir la concessió del Comú de Canillo i suposava la instal·lació d’un telecadira entre el peu del bosc i el Pla dels Espiolets, sis pistes i altres instal·lacions complementàries. La societat explotadora ‘Ensisa’ tenia com a socis: Baró. Salvans, Torrallardona i el Crèdit Andorrà. La inauguració va ser el febrer de 1964.
A l’esquerra nostra hi ha els prats verds brillants del camp de golf de Grandvalira. Només hi veig dos cotxes elèctrics escampats, poca gent a aquesta hora al camp. Es tracta d’un camp de només nou forats però considerat el més alt d’Europa, que es va inaugurar l’any 2008. Lògicament només funciona a l’estiu.
Pel camp, com que estan tranquil·les, es veuen diverses marmotes escampades. Tranquil·les i lliures potser no saben que el Principat d'Andorra té una afinitat molt forta amb Catalunya: la llengua oficial és el català, les seves institucions es basen en el dret català, un gran nombre dels habitants són catalans i, finalment, el principat sencer forma part de la diòcesi d'Urgell, divisió eclesiàstica catalana. Tenen la sort de ser un microestat independent de l'Europa sud-occidental situat als Pirineus entre Catalunya i França, sense estar sotmès ni a Espanya ni a França. Durant la primera part de la guerra civil, Andorra (‘wikipedia’) va ser objecte de l'arribada de refugiats més aviat de dretes i propers al règim. En la fase final Andorra acollia refugiats republicans i durant la resta, és a dir, durant el franquisme el petit país muntanyenc es va transformar en el lloc d'acollida de tots els republicans, en majoria catalans.
Fa bon dia, però el sol es va escalfant més del que em pensava que trobarien a aquesta altura (estem a 2200 metres) i la pega és que no passa gens d’aire. Mirant a nord-est tenim al fons Soldeu i la vall d’Incles i a la dreta ombrejat el Serrat de l’Orri. Més enllà s’endevinen les Crestes del Juclà. El topònim Juclà també es troba com Juclar.
Pel camí anem trobant rètols que ens parlen de la vida de les marmotes. Aquests mamífers (“Marmota marmota”) de vida alpina són del gènere dels rosegadors; viuen només a l’hemisferi nord. Tenen potes curtes i un cos ample. Cal saber que va desaparèixer del Pirineu durant l’última glaciació, fa 15.000 anys, però es va reintroduir al Pirineu francès el 1940 amb 400 exemplars que provenien dels Alps. A Andorra se’n van alliberar durant els anys 70 i 80.
Una altra, una mica més propera, quan se’n adona que l’estic observant i apuntant amb la càmera, arrenca a córrer. Parlant d’estacions d’esquí, potser cal esmentar que la més antiga de tota la península Ibèrica va ser la de La Molina, a Catalunya. Tal com consta en el Butlletí de Centre Excursionista de Catalunya (el club alpí més important i actiu de Catalunya i de tota la península), els primers esquiadors a La Molina ja practicaven l'esport vestits amb pantalons de pana i gruixuts jerseis de llana com autèntics exploradors àrtics i les dones amb faldilles llargues. Gràcies a l'arribada del primer tren, el 1922, aquella estació va començar a guanyar popularitat.
El camí es bifurca i seguim, en pujada, pel de l’esquerra en direcció sud. Ara agraïm l’ombra del bosc per on passem. Entrem al bosc dels Espiolets. En un interessant treball de Xavier Planas i Àurea Ponsa, s’explica que a Andorra les zones humides reben diversos noms; un dels més coneguts és ‘mollera’ d’arrel llatina ‘mollis’, però també poden rebre el nom de ‘patamoll’, aquest provinent del llatí ‘puteus’ amb significat de sot, clot o bassa. Una altra evolució de ‘puteus’ és ‘puçolets’. El topònim espiolets prové de l’aglutinació ‘es-puçolets’.
La natura és potent al Pirineu. Aquí podem gaudir del blau brillant i intens de l’acònit blau, també conegut com tora blava (“Aconitum capelus”). Atenció, és una planta verinosa i fins i tot letal; per això també se la coneix com ‘herba verinosa’ o ‘matallops’. És considerada la planta més tòxica d'Europa. Dos alcaloides que conté, altament actius, persisteixen després de la dessecació de la planta. La toxicitat de l'acònit és tal que una dosi d'1 mg d'aconitina pot causar la mort. L'acònit ja era conegut a l'Àsia fa més de 2.000 anys, on s'havia utilitzat com a verí per a fletxes i com a agent homicida. A Europa s'havia utilitzat en execucions en l'edat mitjana. Segons una antiga llegenda, la tora va ser engendrada per la sang de Prometeu, el déu grec de la trampa i la creació de la humanitat. Tant els metges grecs com els romans ja recomanaven evitar-ne l'ús excepte per a matar escorpins. Avicena, el gran metge àrab, va ser el primer a utilitzar l'acònit amb fins medicinals (‘wikipedia’).
Hem pujat quasi 200 metres de desnivell, el bosc s’acaba i a sota veiem una de les basses d’aigua que fa servir el camp de golf.
Aquesta foto permet observar una mica millor la Cresta de Juclà, la silueta al fons a la dreta. Al centre destaca el potent coll del Port d’Incles o de Fontargent. Més a l’esquerra hi ha el Pic de Fontargent (2628m) i al seu costat (esquerra) una mica més punxegut el Pic d’Anrodat (2730m).
El sender ara segueix un altre cop per un bosc no gaire dens per anar fins a un mirador destacat. Per cert, en aquest país, Andorra, on la seva llengua és el català em fa recordar que al passar ahir la frontera, un parell de policies andorrans parlaven en català. Això emporta a la memòria una frase que havia corregut per les xarxes fa uns mesos que deia: Si l'exèrcit a la teva terra no parla la teva llengua, ets un país ocupat."
Ja estem al mirador. Estem més o menys a 2450 metres. Fa molta calor i poc aire, que és el medi que ajuda a suportar la potència solar.
Ara és el color rosa el que destaca. El cameneri o llorer de Sant Antoni (“Epilobium angustifolium”) és una planta herbàcia que pertany a la família de les onagràcies. Diuen que s'usa farmacològicament especialment en el tractament de diarrees i gastroenteritis. En determinats països d'Amèrica del Nord, com Alaska on les condicions climàtiques són òptimes per a la vida d'aquesta planta, se n'extreu la mel i es comercialitza.
De tant en tant, trobem caus de les marmotes. Les marmotes són animals colonials de costums diürns. Estan emparentats amb els esquirols però les marmotes viuen sota terra i entre rocs. Al Pirineu es calcula que hi ha uns 10.000 exemplars. Viuen en família i són fidels a la seva parella tota la seva vida, formant comunitats liderades per una parella dominant.
Hem seguit un tram més amunt amb la intenció d’arribar al Serrat de la Garriga, però la calor fa que una de les companyes no es trobi bé i anem baixant, seguint les pistes d’esquí.
Finalment anem a parar a un lateral del camp de golf on s’hi endinsa una pista asfaltada que anàvem seguint. Segurament deu ser una de les pistes que es fan servir a l’hivern. L’estació del telecabina el tenim a uns cent-cinquanta metres, però un rètol impedeix el pas. Però com que la companya no està bé, passem. L’alternativa seria enfilar-se amunt per tornar a buscar la ruta de la marmota i desfer el camí i no estem en condicions.
Al final, amb la cervesa, ja estem tots recuperats. Penso que és estrany; en altres camps de golf (en alguns hi he jugat) també hi ha un camí que el travessa però mai no hi barren el pas a la gent, senzillament hi posen un tancat a cada costat i dues portes encarades que faciliten el pas dels jugadors d’un costat a l’altre com és el cas, per exemple, al golf de Santa Cristina d’Aro o al Terramar a Sitges. Això del Grandvalira em sembla molt malament.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a:https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/soldeu-grandvalira-ruta-marmota-espiolets-81668051