(Andorra) Excursió i ruta cultural força interessant, d’un total de 12 qm i uns desnivells de + 137 - 363 metres. Durada d’unes 4 hores (cal comptar més temps ja que és molt entretinguda). Ha estat una excursió lineal fàcil i amb interès botànic, paisagistic i cultural. Em visitat les esglésies de St Miquel de Prats (inici ruta) i de Sant Miquel d’Engolasters (final de ruta), passant pel sender botànic i pel camí de les fonts. Al final hem visitat les esglésies romàniques de St Serni i de Sant Joan de Caselles, a Canillo i el santuari de Meritxell. Per tant aquesta descripció inclou una barreja de temes.
 |
 |
Com ja sabeu Andorra és molt més que esquí i compres. Cal descobrir la cultura i especialment el romànic, cosa que fem en aquesta sortida, combinant una bonica excursió amb llocs de gran interès cultural.
Comencem aviat, després d’haver deixat un segon cotxe al final de ruta. Estem al davant de Sant Miquel de Prats, petita església rectangular que presenta un campanar d'espadanya de dos ulls i una bonica porta acabada amb un arc lleugerament apuntat. La part més antiga és la de l'absis. La construcció de la resta deu ser segurament del final del romànic, ja que és la manera d’entendre l’arc de la porta. Hi ha dues curiositats més.
La primera, és la reixa que hi ha als peus en el moment de pujar. Es tracta d’una curiositat d’Andorra i s’hi posava per tal d’evitar l’accés dels animals al recinte sagrat, tal com ara es pot veure per les pistes de muntanya i que serveixen per barrar el pas al bestiar. L’altra, és el forat, o gatera, als peus de la porta de fusta d’accés, probablement d’inserció molt més moderna.
El camí comença planer però aviat s’enfila dret per una sèrie de ziga-zagues, tot i que un cop ha assolit l’altura corresponent, va transcorrent seguint les corbes de nivell del terreny. Per algun petit torrentet, s’hi passa per sobre d’algun pontet. Es tracta d’un itinerari ben marcar amb senyals grocs amb la indicació “CI” (camí interparroquial).
Passem pel costat d’una pedrera de lloses per les teulades, anomenat “lloser”. De fet, probablement, el camí està aprofitat del que ja hi havia i que servia per a les feines d’obtenció d’aquest material. Fins i tot, algun petit túnel excavat a la roca, ens en dóna informació.
També podem observar els ancoratges dels cables que devien permetre baixar els materials cap a la vall.
Les vistes són aèries i veiem la vall als nostres peus, quasi a la vertical. Passem per sobre del santuari de Mertixell, que anirem a visitar aquesta tarda. També es pot veure perfectament tota la Vall de Valira.
La vegetació és abundant. A l’esquerra del nostre camí torbem un roser salvatge (“rosa canina”) de la família de les rosàcies, que acostuma a florir entre maig i juliol. A la nostra terra hi ha diverses espècies autòctones diferents i la que veig no la sé concretar. El que cal dir és que aquest roser és el que duu la mare de Déu del Roser i també acostuma a ser l’espècie de roser sobre el qual acostuma a ser utilitzat per la verge Maria quan s’apareix, de tant en tant, a algun pastoret o pastoreta.
També estem voltats d’avellaners, boixos, corneres, pi negre i la boixerola, que és un arbust perennifoli que acostuma a desenvolupar-se ajagut.
Passem a prop de les bordes del Castellar i d’uns camps de tabac, encara sense collir. Hem baixat fins al torrent de la Coma dels Llops, perdent altura.
A partir d’aquest moment trobem l’aparcament i la caseta d’informació de l’inici la ruta del jardí botànic.
Passem per dins d’un túnel amb diversos plafons explicatius de la flora del territori. Tot el camí té l’amplada d’una pista, per on hi ve a passejar gent amb nens.
Es tracta d’una ruta planera i agradable amb vistes al Pic Casmanya i també als cims de la seva serralada: la Cabaneta i Pala Alta, tots situats, més o menys, al centre geogràfic d’Andorra.
Ens aturem a menjar una peça de fruita en uns bancs al davant d’una imatge de la mare de Déu de l’Ecologia. Aquesta és una altra curiositat del camí, ja que aquesta advocació va ser un “invent” de mossèn Josep Dalmau, el qual ho va decidir en el context de la reconstrucció de l’ermita romànica del castell de Gallifa, el 1985. La cosa va anar de la següent manera: com que no disposava d’una imatge per a l’ermita, el col·leccionista Jesús Prujà n’hi oferí una talla del segle XI, de la qual no es coneixia el nom i que havia estat trobada en unes golfes d’una masia d’Olot. Per tant, així va ser com el mossèn la va rebatejar amb el nou nom.
Passem el límit de la parròquia de Canillo i entrem a la d’Encamp, tal com indica un rètol i anem veiem també exemplars de pi roig i un aurò blanc, amb un petit cartell que en fa esment. La seva fusta, dura i pesant, s’utilitzava per fabricar els mànecs de les eines, fuets i també instruments de música.
També hi ha un petit cartell que parla del “erable”, o “acer platanoides”, un arbre que fa una fulla com la de la bandera dels canadencs i que de la seva saba se’n pot obtenir un xarop dolç i fins i tot fer vi després de la fermentació. També té una fusta molt dura. L’”acer platanoides”, és espècie europea i del SO d’Àsia. Tot i que és molt estrany a la península, hi ha algun exemplar als Pirineus. En castellà es coneix com a “arce real”.
Poca estona després arribem al llac d’Engolasters. A tocar de l’embassament, un cop s’arriba al mur que el tanca, hi ha l’edifici que havia estat la central elèctrica i que avui és museu. Val a dir que als anys 30, quan es va fundar la central que avui és el museu, els andorrans gastaven el 10% de l’energia que produïen i avui només en genera el 15% del que consumeixen i han d’importar la resta. Nosaltres seguim endavant, mentre recordem que es diu que de nit es concentren les bruixes, es despullen i xipollegen a l'aigua. Els homes que pugen a espiar-les, si són descoberts queden convertits en gats negres.
De seguida arribem a la caseta d’inici del camí de Les Fonts. Es tracta d’un sender planer pensat per a ser fet, també, per a invidents. Al final d’aquest sender planer, el camí s’enfila amunt, cal seguir uns cinquanta metres i aleshores es pot veure el senyal groc (CI) que gira i comença a davallar a la dreta. es tracta d’una baixada forta, entre bosc, però molt agradable al final de la qual s’arriba a un indret amb bancs i taules i barbacoes. L’església de Sant Miquel d’Engolasters, està a dos minuts i és el final de la ruta a peu.
Es tracta d’una magnífica església romànica d’estil llombard del segle XII, amb nau de planta rectangular i coberta a dues aigües. El campanar és de 17 metres d’altura i a l’últim pis es conserva un dels pocs testimonis d’escultura romànica d’Andorra: unes pedres esculpides en forma de cap, en el centre dels arcs de les finestres geminades. FOTO 979 A l’interior es pot veure la reproducció del mural romànic, del segle XII. L’original es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC).
Els frescos de l’absis, esmentats, compten amb un crist majestàtic voltat de tetramorfs. Es pot veure l’àguila en representació de Sant Joan, a sota hi ha un àngel que porta un lleó, en representació de l’evangelista Marc. A l’esquerra hi ha Lluc, representat pel bou i a sobre caldria trobar-hi la imatge de Sant Mateu, però en el seu lloc s’hi va representar la figura de Sant Miquel, el patró del temple.
Aquí s’ha acabat la travessa a peu, però encara tindrem temps, avui, per anar a visitar uns temples més. De les visites fetes puc destacar la de Sant Serni, a la ciutat de Canillo, església que també compta amb la mateixa curiosa reixa a l’entrada. L'església actual data en la seva major part del segle XVII. D'origen romànic, aquest edifici va ser també reformat el segle XVIII. Al retaule de l'altar major, del segle XVII, hi ressalta una imatge de Sant Jordi, a la que dedicà un poema Josep Maria de Sagarra, i Sant Galderic, patró dels pagesos.
Val a destacar la presència, sovint no prou comentada i poc coneguda, del tenebrari, que es troba a la capella de la dreta. Com molts ja sabeu es tracta d’un element religiós que es feia servir pel divendres sant, abans del concili Vaticà II. Durant l’ofici tots els llums del temple estaven apagats, excepte les quinze espelmes del tenebrari. En acabar cada salm, s’apagava una espelma i així fins que tota l’església quedava totalment a les fosques. Es tractava d’un ritus senzill però d’una gran potència evocadora de les tenebres.
Al costat, al mur, s’hi pot observar un requadre amb quatre forats. És la matraca. El so sec de les fustes repicant, quan li donaven voltes al corró, venia a representar un lament, un plor, el tro de la tempesta que lamentava la mort de Crist a la creu. La matraca feia posar la pell de gallina als fidels el divendres sant, un cop els ciris del tenebrari s’havien apagat.
Després van anar a visitar els temples de Sant Joan de Caselles i el santuari de Meritxell. Visites del romànic que paga la pena fer i escoltar les explicacions de les guies que hi ha a cada una de les esglésies.
Si voleu accedir a la ruta per a gps podeu anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=3253960