(Escòcia, Skye) Rutes el juliol de 2011; total de 13,3 km; +470 -535; 5,5 hores. Excursió organitzada per Bonviure (com les altres) en dos trams: Quiraing a Flodigarry, després bus fins a prop de Duntulum per anar fins a Rubha Hunish i després tornar per la platja fins a les runes del castell. Tipus de sortida: travessa lineal i fraccionada; Dificultat: fàcil. NOTA: Els primers 2km de sender marcat no s’han gravat des de la carretera.
 |
 |
 |
 |
FA ANYS: A mitjans del segle XVIII es va posar en marxa el sistema de prohibició dels vestits tradicionals i la música a terres escoceses per part dels anglesos. A Espanya també el règim de la monarquia espanyola va abolir les corts i constitucions de Catalunya (que subsistien des del segle XIII: entre les més antigues d’Europa), es va produir l’espoli de propietats i va començar el procés d’assimilació i prohibició de l’idioma.
Aquesta nit passada hem dormit a Portree, que és el poble més gran de l’illa d’Skye, tot i ser petit. El seu nom prové de “Port Righ” que s’acostuma a traduir com a “port del rei” però és una traducció incorrecta ja que el nom antic era “Port Ruighe(adh)”, que vindria a significar “port en un vessant”. Certament la ciutat té un port perfecte per fer-hi fotografies. És un centre d’acollida dels turistes que visiten l’illa. Cal afegir que quasi el 40% dels habitants parlen el gaèlic escocès, però això no és un èxit, és una pena. Una pena veure com la cultura i les llengües desapareixen sota la pressió dels idiomes majoritaris i la falta de respecte dels governs dels grans estats: és un menyspreu absolut a les poblacions minoritàries, que són les que s’haurien de protegir.
Un cartell ens dóna la benvinguda al Cuith-Raing path, al costat mateix de la carretera i de l’aparcament. Ahir vam arribar a Portree després del trasllat en minibús a la zona del Loch Ness, ben conegut pel seu famosíssim i fugisser habitant, en Nessie, una aturada per veure les restes del Castell d’Urqhuart i la visita del poble de Fort Augustus, amb una abadia benedictina i un canal amb encluses que permet navegar travessant el país. De camí cap a l’illa de Skye, ens vam aturar al castell més conegut de les Highlands, tota una icona pels visitants: l'Eilean Donan Castle. Avui, però, ja estem a punt de començar una bonica caminada per indrets d’un verd esplendent.
El sender és evident i es dirigeix directe a la serra d’agulles de roca: les Quiraing. He d’afegir que Fort Augustus rep aquest nom des de després de l’aixecament jacobita contra els anglesos el 1715. Va ser reforçat per les tropes fidels a la monarquia anglesa, però va ser capturat pels jacobites l’abril de 1745, poc abans de la batalla de Culloden. Se sap que originalment el lloc era conegut com Kiliwhimin i fins a inicis del XVIII com Cill Chuimein.
Entre la catifa verda, sense cap arbre ni arbust, es poden observar uns solitaris cards que a mi em semblen de la mateixa família que el panical blau que es pot veure pels Pirineus. Convé explicar que la batalla de Culloden (en gaèlic: Chuil Lodair) va suposar la fi de la rebel·lió jacobita contra Anglaterra. Es van enfrontar l’abril de 1746 els jacobites de Charles Edward Stuart amb les tropes de William Augustus, duc de Cumberland, prop d’Inverness i els escocesos van ser vençuts. Els anglesos va reforçar el domini i es va posar en marxa una estratègia d’assimilar la gent de les terres altes escoceses pel procediment de sancions civils, impostos, espoli dels clans escocesos tradicionals i el constant debilitament de la cultura gaèlica. Lògicament aquells vents han portat la tempestat actual del desig d’independència.
Les vistes marxen lluny per aquestes extensions verdes i magnífiques. En aquesta pau penso que aquest costum dels imperis o dels guanyadors de les guerres d’eliminar la cultura i la llengua dels vençuts no sempre dóna resultat. Precisament és una humiliació i aquest fet segueix present en la memòria col·lectiva. Això explica el moviment sobiranista escocès, així com, per exemple, el moviment social semblant de Catalunya dins d’Espanya. A Catalunya han estat una constant els intents d’eliminar l’idioma català. Als llocs on es parla el català a Espanya, fora de Catalunya, com Aragó i València, fins i tot li han canviat el nom o bé el Poder impedeix que es pugui sentir per televisió: no volen que es digui català ni que s’escolti i les minories que el parlen se senten humiliades i insultades.
Seguim fins al coll on es veu a l’esquerra l’agulla The Needle i a la dreta The Prison. Seguint amb la història, he de dir que també vam visitar la fotalesa Eilean Castle, un lloc dels més emblemàtics de tot Escòcia i que rep la majoria dels qui visiten les terres altes del país. Sabem que ja existia una primera fortificació, probablement molt elemental, el segle VI, però ja era un castell el XIII que es va anar ampliant fins que va quedar en estat ruïnós durant l’aixecament jacobita (del qual he parlat una mica en la crònica anterior). Anys més tard, el 1911, el coronel MacRae Gilstrap el va adquirir i va decidir reconstruir-lo; les obres que es van acabar el 1932.
Unes cabres amb fortes banyes observen atentament el nostre pas. L’illa d’Skye (en gaèlic escocès: Ant-Eilean Sgitheanach) és la més septentrional i destaca pels seus paisatges i el seu patrimoni. Estem començant per conèixer la zona més al Nord, les Quirang, l’extrem més septentrional del Trotternish Ridge. Un paisatge colpidor, feréstec, grandiós... Sabem que a l’illa es poden veure moltes àguiles reals, àguiles pescadores, cérvols rojos i llúdrigues, encara que en veurem ben pocs. És de les illes més abruptes i muntanyoses del país amb la serra de les Cuillin, formada per diverses calderes i volcans i que visitarem d’aquí a dos dies.
Tenim un breu tram de baixada, dret i que rellisca una mica. El terra fangós del sender obliga a posar atenció. A baix veiem el Loch Hasco i més enllà la badia Staffin Bay.
Acabem de caminar a Flodigarry. Des d’aquí hi hauria unes tres hores caminant fins Duntulum, així que el microbús ens recull i ens hi porta.
Una solitària cabina de telèfons, vermella, al costat de la carretera ens i un pal amb uns rètols ens indica l’inici d’aquesta segona part de la ruta d’avui: Rubha Hunish. Seguim doncs el segon tram de ruta previst per avui, en un circuit quasi circular a peu per Rubha Hunish, un indret màgic a l’extrem més al nord de l’illa, un dels indrets per a l’observació d’ocells i de vegades també de foques (algunes vegades), dofins (pocs cops) i taurons (quasi mai).
El sender clar va fins un coll, tenint sempre el mar a l’esquerra. Skye és l’illa de les Hèbrides Interiors que disposa de més població (encara que minoritària) que parla el gaèlic escocès i molts pertanyen a l’Església Lliure d’Escòcia, que es coneix com la “Wee Free”. Es tracta d’un església cristiana que es va formar per ruptura amb l’Església d’Escòcia.
Com sempre, trobem camps tancats, però amb uns magnífics passos per poder passar. L’Església d’Escòcia, de la qual es va separar en el seu dia la Wee Free, és de confessió presbiterana i és coneguda informalment com The Kirk. Aquesta és remunta al 1560 i encara que el 42% dels escocesos es declaren membres, només el 12% són practicants.
A diferència de l’Església d’Anglaterra, les d’Escòcia no pertanyen a l’Estat. Quan el monarca del Regne Unit viatja a Escòcia té un paper exclusivament formal, en l’Església d’Escòcia, com a “protector de la fe”, en canvi a Anglaterra és el màxim dirigent. Cal destacar que quan el monarca jura el seu càrrec, es compromet formalment a protegir l’església d’Escòcia.
A l’altra banda del coll la vista és magnífica de la punta de Rubha Hunish dins del mar. He de dir que el jurament específic dels monarques, prové de cultures on el rei tenia un compromís formal amb el país que havia de governar. Aquest és un concepte que ve de l’edat mitjana, quan els monarques, per exemple, juraven complir i defensar les constitucions en alguns dels regnes dels quals tenien títols, com era el cas, a la península Ibérica, del jurament obligat a les Corts d’Aragó, de Catalunya i de València. El primer rei en incomplir aquesta obligació i que també va decidir eliminar aquest compromís formal per sempre, a Espanya, va ser el primer borbó Felipe V, l’avantpassat del rei que s’acaba de coronar fa poques setmanes: Felipe VI.
Abans, però, cal fer una mica d’aventura baixant aquest tram dret, però sense grans complicacions, que va avall. Seguint amb el tema de l’església, diguem que de la mateixa manera que les altres confessions protestants, les esglésies de Escòcia només reconeixen dos sagraments: el baptisme i l’eucaristia. Com que els oficis religiosos estan sota la responsabilitat d’un mossèn, l’estil i la participació varia d’uns temples a altres. Això té sentit si entenem que en la seva trajectòria sempre hi ha hagut llibertat d’opinió en tot el que no és concretament l’essència de la fe, al contrari com passa l’Església Catòlica, totalment jerarquitzada. Per això les esglésies d’Escòcia són tolerants pel que fa a postures teològiques i d’interpretació de les Sagrades Escriptures, que cobreixen tot el ventall que va de actituds conservadores fins a les més lliberals.
A tocar de mar ens hi estem força estona veient els ocells, endevinant alguna foca que està sota l’aigua i veient alguna punta d’aleta llunyana. Un panorama format per les serres de les muntanyes de Trotternish tanquen l’horitzó durant uns 30 km al nord-est de Skye. Hi ha tretze cims rellevants, dels quals el més alt és el Storr que té un pinacle conegut com The Old Man of Storr. Tot i amb això aquest cim no passa dels 719 metres i és que els cim a l’hemisferi nord els podem considerar com a baixos si els comparem amb els que tenim a la península Ibèrica. Es tracta d’un conjunt geològic format per laves basàltiques i formacions sedimentàries.
Ja tornant, anem orientant-nos cap a les runes del castell de Duntulum, buscant el millor pas entre el prat tou, on anem veient un grups de pedres amuntegades. Aquests grups de pedres que anem veient ens porten el records de les Clearances. Fa pena veure el que van ser cases de les quals un bon dia van ser expulsades les famílies que hi vivien.
Abans d’arribar-hi, les tanques del camps protegits ens fan buscar la millor manera d’atansar-nos a la platja de còdols que ens haurà de permetre arribar al castell. Cal afegir que després de les rebel·lions jacobites dels escocesos, els anglesos van prohibir els vestits tradicionals, la música de gaita i portar armes. Escòcia va quedar sota control militar i es van prohibir els exèrcits privats. Els membres dels clans van resultar inútils com a soldats i poc rendibles com arrendataris, per la qual cosa els caps dels clans els van expulsar de les terres i van aprofitar l’espai per a prats de pastura d’ovelles. El 1792 va ser conegut durant molt temps com l’Any de les Ovelles. Homes que no havien navegat mai es van veure obligats a fer-se mariners i dedicar-se a la pesca; milers van emigrar a les colònies d’Amèrica del Nord, Nova Zelanda o Austràlia. Va ser el procés conegut com les Clearances (neteges).
Finalment arribem al castell. Des d’aquí ja veiem el nostre bus, una mica més lluny, al costat de la carretera.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a:
http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=7382175
http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=7382210