(Ecrins) Ruta el 12/07/2019; 8 km; +260 -260; 3,5 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Col de Granon, Lac de l‘Oule. Participants: Dolors i Miquel. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: L’any 1711 un gran incendi va destruir la parròquia de Chantemerle, al costat de Saint Chaffrey.
Des de Briançon aquest cop hem anat a Saint Chaffrey, a l’oest, per la carretera que va a Grenoble. Des de Saint Chaffrey (a 1375m) la carretera puja molt dreta i amb molts revolts fins al Col de Granon, a 2413 metres, on hi ha un ample aparcament.
Des del coll, un petit replà alçat permet veure la serra que hi ha al sud. És tot el massís de la Barre dels Ecrins (4102m) amb el Glacier Blanc, el Pelvoux (3943m) i un grapat més de cims de més de 3000 metres.
Comencem a caminar cap el petit bar restaurant i pel darrera seguim un sender en direcció nord que aviat es desdobla. Nosaltres seguim un rètol que ens indica el Lac de l’Oule. És la ruta coneguda com de La Gardiole. A la dreta del camí encara podem trobar les restes d’antigues trinxeres de la Segona Guerra Mundial.
El camí va fent suau pujada i a uns 2550 metres, més o menys, ens girem per gaudir de la magnífica vista dels Ecrins nevats, abans de començar a baixar cap el col d’Oule.
Dèiem que l’any 1711 un incendi va cremar Chantemerle i les cases es van haver de reconstruir. A més, per assemblea, l’any 1779 és va decidir que totes les teulades fossin cobertes de pissarra i que les xemeneies havien d’estar annexes a l’exterior dels murs. No se sap si aquesta és la raó, però ja no consten altres incendis importants.
Baixem una mica per planes verdes i ondulades, molt còmodes per anar-nos atansant al coll, al fons comencen a destacar els cims entre 2700 i 3000 metres per sobre de la vall de La Clarée, damunt de Nevàche: Rocher de la Grande Tempête (3002m), Pic du Lac Blanc (2891m), Le Rocher Blanc (2856m) i altres.
Ja veiem l’ample coll quan portem menys d’una hora caminant. El llom de l’esquerra amb petites clapes de neu és la muntanya de La Gardiole (2753m) que probablement deu el seu nom al fet que d’antic al seu cim s’hi devia disposar un grup petit de soldats de guaita: una ‘guàrdia petita’, per tant una ‘guardiola’.
Els prats són florits i de tant en tant hi ha aquest grups de flors blaves que presenten al seu centre una bonica estrella blanca de cinc puntes i de les quals no conec el nom. Recordem que l’any 1711 l’Arxiduc Carles d’Àustria va heretar l’Imperi Romanogermànic i va ser l’inici d’abandonar la guerra que mantenia amb l’altre hereu al tron espanyol, Felipe de Borbón. Catalunya va quedar així pràcticament venuda a les circumstàncies. Tot i amb això Carles va mantenir els seus títols (de l’inici del conflicte) fins a l’any 1725.
Un altre rètol amb indicadors ens confirma que anem bé cap al llac de l’Oule. Per acabar amb el comentari històric anterior, cal entendre que Felipe V, el dia 12 d’octubre de 1701, va jurar formalment les Constitucions i privilegis del Principat de Catalunya davant les Corts catalanes convocades aquest efecte. Per aquesta raó quan l’any 1714 va ordenar el decret de Nova Planta suprimint les constitucions i institucions catalanes va incomplir la promesa feta. Aquell decret de Nova Planta va ser, doncs, il·legal i inconstitucional.
Però no hi ha només flors blaves, també n’hi ha de grogues que cal fotografiar acuradament.
Aquest prat ens invita a seure i estirar-nos per sobre. Uns minuts de contemplació dels cims que eren llunyans i ara tenim molt propers, són minuts de relaxació; avui és una ruta sense esforç, és una ruta per gaudir de les vistes aèries d’aquest altiplà.
Finalment ja som a llac de l’Oule, dins del qual s’hi veuen molts petits peixos de neden pels seus marges, potser buscant l’aigua més càlida pel fet d’estar en poc fondària.
Hem dedicat bona estona al llac, i mentre menjàvem una fruita i fruits secs ha anat arribant més gent amb joves que s’han banyat, però que han sortit de l’aigua tot seguit. Estem a uns 2450 metres i l’aigua no deu ser gaire calenta. Una senyora gran amb banyador negre s’hi mullava les cames. Jo he opinat que no s’atreviria a ficar-s’hi del tot; la Dolors deia que sí, que hi nedaria. Una estona després la senyora gran estava nedant d’un costat a l’altre del llac com si res. He perdut la juguesca.
Finalment hem tornat, però aquest cop seguint un camí que, des del coll, planejava per la vall més recte i que ja hem vist quan estàvem al costat de les ruïnes de les trinxeres. Des d’aquí, a l’esquerra podem veure i fotografiar uns edificis que segurament són búnquers de la guerra.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://www.wikiloc.com/hiking-trails/ecrins-col-de-granon-lac-de-loule-38839945