(França) (Rosselló) Excursió el 11 juliol de 2012. Distancia 9 quilòmetres.   Desnivells + 700 i – 700 metres. Temps: 3 ½ hores. He fet l’excursió amb en Jordi Gual.

 Mapa Pic Canig 2012 Perfil Canig i llacs 2012 

La Pica del Canigó és una muntanya mítica de 2784 metres d’altitud, que durant molts anys va ser considerada com la muntanya més alta del Pirineu, donat el desnivell brusc que la separa de la plana del Rosselló. Està situada a cavall de les comarques nord-catalanes del Rosselló, el Conflent i el Vallespir. La nostra excursió ha suposat fer l’ascens des del refugi de Cortalets, on hem reservat dues places. Quan hi arribem una densa boia ho cobreix tot amb la màgia i el misteri.

P1130374 Cortalets amb boira 

 

 

 

Però he de dir que la part més “dura” ha estat fer els 23 quilòmetres de pista forestal amb el cotxe. Cal parar atenció doncs hi ha una pista, que surt de Prades, no autoritzada als particulars. Per tant, anant en direcció a Prades s’ha de girar per anar ap a Villerach. Al final de la carretera que entra i surt del poble comença una pista que segueix el torrent del Llech. Cal seguir-la amb paciència i comptar amb una hora i mitja de trajecte. Si no fos perquè anàvem justos de temps, hauríem deixat el cotxe al Ras del Parat de Cabrera (1739m) i hauríem seguit a peu per la variant del GR.10.

P1130379 El Canig des de Cortalets Des del refugi és veu la Pica del Canigó format entre el gran cim i la cresta de Barbet, a l’esquerra. Tot això forma el que es coneix com els Estanyols.

És el cim més important del Pirineu oriental i està situat a només 50 quilòmetres del mar, per això és visible des de tot el Rosselló, regió integrada dins de l’estat francès. Encara avui és un cim considerat, pels catalans, com una muntanya mítica ja que va ser l’origen dels moviments del nacionalisme català. Avui per avui és un dels símbols més significatius. Per a entendre aquest fet, cal considerar que per donar fi a la Guerra dels Trenta anys, entre França i Espanya, el govern espanyol va acceptar el Tractat dels Pirineus (que va ser signat el 7 de novembre de 1659).

Es va signar entre els representants de Felip IV de Castella, Luis de Haro i Pedro Coloma i els que representaven a Lluís XIV de França, el cardenal Mazzarino i Hugues de Lionne. En les negociacions prèvies per a delimitar la frontera, Luis de Haro, nebot del comte duc d’Olivares, i representant del rei Borbó, ignorant les característiques i costums d’aquells territoris que els francesos volien adquirir, i d’esquena a les autoritats catalanes, va estimar-se més defensar les posicions de Flandes que no pas mantenir la unitat territorial del Principal de Catalunya.

La conseqüència va ser que Catalunya va ser seccionada i dividida i l’estat francès va guanyar els territoris del nord de Catalunya: el comtat del Rosselló (que incloïa el Vallespir, el Conflent i el Capcir) i la meitat de la Cerdanya.

Posteriorment l’estratègia de prohibició del català, per part del govern de Paris, en l’ensenyament i en els actes públics va anar perjudicant una terra tant estimada pels catalans. Tristament, però, res gaire diferent del que anava passant a les terres catalanes dins d’Espanya.

P1130387 Font de la Perdiu

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El sender que seguim és molt evident i té els senyals del GR. Arribem a la Font de la Perdiu i una mica més endavant hi ha una cruïlla. A la dreta el GR baixa en direcció al refugi de Marialles. Si seguim recte endavant i en pujada, anem cap al cim del Canigó. Si voleu anar cap al refugi de Marialles, compte que el rètol vertical que ho indica, just a la cruïlla, sembla indicar recte amunt, però no és així: s’ha d’anar a la dreta, seguint els senyals del GR.

P1130389 La Pica del Canig lluny El camí gira a l’esquerra i s’encara ja cap a la Pica. A l’esquerra es veu el cim secundari de Jofre. Recordo que vaig pujar a la Pica el 15 de juny de 2008, el dia que es pujava la llenya per encendre el foc del dia de Sant Joan, la setmana següent. El foc sempre ha tingut una forta simbologia dins de la història de l’home. Els pobles primitius veneraven les forces de la natura, entre elles el sol i el foc. D’aquesta manera es va transmetre la tradició del foc de sant Joan, la nit del solstici d’estiu.  

P1130392   Al Castellet de Perpinyà hi ha una flama perenne que tots els anys, la matinada del 23 de juny, es transporta al cim del Canigó per encendre una gran foguera. Des d’allà es distribueix pel territori dels Països Catalans per encendre les fogueres de la nit de Sant Joan.

P1130396 Taula orientaci dalt del cim 

 

 

 

 

 

 

En unes dues hores arribem a dalt del cim, on hi ha un pedestal amb una bonica taula d’orientació de ceràmica. Les vistes són extraordinàries. Al costat es veu perfectament la Cresta de Barbet, per on alguns hi pugen des del refugi. Al davant tenim la Serra del Roc Negre i el Puig dels Tres Vents. La creu del Canigó  

P1130400 Cresta Barbet i Puig Negre i Tres Vents 

P1130401 Creu dalt del Canig  al fons Ulldeter La creu dalt delcim ens deixa veure lluny, al seu darrera, el Bastiments i altres cims per sobre d’Ulldeter. A terra es pot veure part de la cendra del foc que es va encendre aquest passat mes de juny. Amb la prohibició de la llengua i de les tradicions catalanes, per part dels governs d’Espanya i de França, durant segles, algunes tradicions no prohibides van adquirir la vitalitat simbòlica que, inicialment, no tenien.          

P1130404  

Aquest va ser el cas dels focs de Sant Joan que, en el cas del Canigó, va adquirir força pròpia a partir del 1955 quan Francesc Pujades, fill d’Arles de Tec (Vallespir), inspirat pel poema èpic de Jacint Verdaguer (Canigó, 1886) va tenir la iniciativa d’encendre un foc la nit de Sant Joan, al cim d’aquesta muntanya. Des d’aleshores, centenars de voluntaris hi pugen per encendre un fanal i portar aquesta flama cap el seu poble. És també el foc que es trasllada de poble en poble dins dels actes de la Flama de la Llengua Catalana.

 

P1130411 Anem baixant i penso en el pes de les llegendes que es mouen per aquest rodals. Segons la crònica del monjo italià Salimbene de Adame (any 1285), el rei del Principat de Catalunya i del Regne d’Aragó per tant, rei de la “Corona” d’Aragó (hi ha molta gent que confon el “Regne d’Aragó” amb la “Corona d’Aragó”; cal saber que així com el Regne era exclusivament el del territori aragonès, la “Corona” era el resultat de pacte de confederació entre Aragó i Catalunya), Pere el Gran (II de Catalunya i III d’Aragó)després de vèncer la batalla que tingué amb el rei de França Philippe III prop del Pertús, va voler fer el cim del Canigó. Durant l’ascensió, els dos cavallers que l’acompanyaven no van poder seguir més i es van quedar a esperar-lo. Ell va seguir amunt. En arribar a uns dels llacs, sorgí un drac ferotge i volà al seu voltant. El rei va lluitar i el va vèncer i continuà fins al cim. Potser el llac seria que ens trobarem més avall, l’Estanyol. Just al davant d’aquest llac comencem a desviar-nos cap a la dreta per un camí, que no es veu, però que quedà senyalitzat per uns ferros clavats al terra i que, en el seu moment, mantenien llargues cordes pel tal que la gent no sortís del camí. És la volta als llacs, el que en diuen “camí de descoberta”.

P1130416 LEstanyol 

En sentit etimològic, sembla que Canigó podria provenir de “kanicono” que vindria a significar “gegant blanc”. El seu caràcter mític ja apareix associat al poema èpic de Jacint Verdaguer:

“La tempesta, el torb, l’odi i la guerra / el Canigó, no tiraran a terra / no esbrancaran l’altiu Pirineu”.

NOTA FINAL SOBRE EL CANIGÓ: Veig la noticia a Vilaweb el dia 15 de juliol de 2012:

La ministra d'Ecologia, Desenvolupament sostenible i Energia, Delphine Batho, ha declarat el massís del Canigó 'Gran Paratge de França' i li ha canviat oficialment la denominació francesa 'Canigou' pel seu nom en català. La declaració ofereix a la muntanya un grau de protecció major i la seva promoció al costat de la resta de paratges destacats de l'estat. En l'explicació que en fa el ministeri, considera el Canigó com una 'muntanya sagrada dels catalans'.

La ministra Batho ha signat la declaració i ha reconegut 'el valor excepcional del lloc, la qualitat del seu estat de manteniment, i l'interés com a projecte de preservació, de gestió i de posada en valor'. El Canigó és la tercera muntanya de l'estat francès declarada com a 'Gran Paratge' després del Montblanc i la Vall de la Clarée. 

Si algú vol baixar el track per gps, pot anar a:   http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=3069939