(Groenlàndia) Ruta el 22/08/2017; 14 km; +280 -280; 4,5 hores. Cinquena excursió organitzada amb el següent itinerari: Casa a Narsaq, ruta de la Mina, Cascada, fiord Tunulliakfik, platja de la badia. Participants: Els onze participants. Tipus de sortida: anada i tornada al mateix punt; Dificultat: fàcil.
El dia anterior va ser un dia despenjat. No queda clar com s’ha organitzat aquest viatge. Ja tinc en compte que a vegades hi ha coses que canvien i no passa res, cal acceptar-ho, però tot un dia plantats a la cabana sense res a fer? Cap alternativa d’una caminada? D’una activitat? O d’una reunió per explicar alguna cosa? ...
FA ANYS: El 14 d’abril de 1912, un magnífic vaixell considerat insubmergible, el Titànic, va xocar amb un iceberg i es va enfonsar.
Ens hem despertat a la casa que fa funcions d’alberg pels viatgers que venim a aquesta terra i després d’esmorzar sortim per començar una nova caminada. El programa deia “hostel”, però és una casa particular, amb un parell de cabanes exteriors. En una ciutat de 1300 habitants, hem anat a parar a 2,5 quilòmetres lluny. A mi m’ha tocat una cabana al costat, però he de dir que cap problema; no està malament i comparteixo amb l’Oscar, un bon company de viatge.
El valor del lloc on estem és la badia on s’hi queden molts icebergs (la majoria petits). Estem al costat del poble de Narsaq. Hi vam arribar ahir després d’un dia organitzativament curiós. Ens vam passar tot el matí a la cabana Poulsen (Malaquies) esperant la barca amb el grup que ens venia a substituir i quan van arribar (a les 16:00), el vaixell va marxar i ens vam quedar allà amb cara d’estaquirots. Molt avançada a tarda va arribar un altre i vam marxar per arribar a Narsaq a les 21:00. Tot el dia esperant i sense fer cap activitat.
El nostre guia, que els de Greenland qualifiquen de “silenciós”, també avui ha estat “desparegut”, encara que ja resulta normal que quan arribem al lloc on dormin, als sopars i en qualsevol moment de reunió de grup, ell mai hi participa.
Ja estem a Narsaq, al davant de la badia amb els gels quiets, silenciosos, místics.
Al matí, en un dia plujós, comencem una caminada que no estava programada (la que estava pensada ha desaparegut; el guia només diu que el programa que tenim és vell). Però una activitat és una activitat, així que endavant. A l’esquena deixem Narsaq.
Seguim pista endavant.
Per la nostra dreta baixa un riu procedent de les glaceres de més amunt.
Riu que nodreix plantes i líquens sobre les pedres. Quan tot es cobreixi de neu i de gel, quedaran en hibernació.
Groenlàndia és una immensa illa situada a l’oceà Glacial Àrtic amb una superfície de quasi 2,2 milions de km2. L’extrem més meridional és el Cap Farvel i al nord hi ha el Cap Morris Jesup; entre un punt i l’altre hi ha una distància de 2655 quilòmetres. L’amplada del país és de 1290 quilòmetres.
El nom de Gronland (en danès) no és original. Els pobladors originals, els inuït, en diuen Kalaallit Nunaat, que significa “Nostra Terra”. L’origen de Gronland (que podem traduir com Terra Verda) sembla que pot derivar del fet que els primers colons es van establir en una terra de costa que, en aquells segles, devia ser literalment verda com a conseqüència del clima càlid del primer Òptim Climàtic Medieval (OCM).
Lluny es veu la badia del fiord on s’hi encallen els icebergs. És part del fiord Tunulliakfik. La població de Narsaq va arribar a tenir 1700 habitants l’any 2005. En l’actualitat està per sobre dels 1300.
Una breu aturada ens deixa observant el camí que hem fet fins ara i la badia (una raconada del fiord) amb els seus blocs de gel que suren. El fiord forma un caòtic espectacle de gel i icebergs atrapats.
La temperatura aquests dies es mou de 5º de mínima a 12º de màxima. El clima de Groenlàndia és molt variable i sobretot depèn de la part del país on s’hi està. Al sud, per on nosaltres fem aquest viatge, sent d’influència de costa i les temperatures es mouen entre un mínim de -10ºC a l’hivern (desembre, gener) i unes màximes de 14ºC a l’estiu (juliol, agost).
Més al nord, a la zona central del país, les temperatures baixen molt més. La gran massa de gel no permet que sigui d’una altra manera i les mitjanes anuals van de -10ºC a -30ªC.
L’augment de les temperatures provoca la fusió de les glaceres i es produeixen forts corrents fluvials i grans zones de banquisa, és a dir les zones de glaç marí que es forma per la congelació de l’aigua superficial en contacte amb l’aigua que prové del continent.
Arribem a un seguit de cascades. Nosaltres estem a la costa del sud-oest i la temperatura rep la influència de la corrent del Labrador. Aquest corrent condueix alguns icebergs a latituds més baixes que en altres indrets de l’oceà Atlàntic. Precisament aquest fet va ser el causant de l’enfonsament del Titànic, el 14 d’abril de 1912.
En aquesta aturada obrim, com cada dia a les 11 del matí, la bossa dels fruits secs. I com cada dia, el guia, Juan, se’n va cap a una roca més enllà. S’aïlla en el seu món, apartat del grup. Sembla bona persona, però no és el tipus de guia que he conegut fins ara.
Una altra vista d’un dels salts d’aigua. Jo li confirmo al guia que m’entorno cap el poble amb la Gema. Li sembla bé, així que deixem el grup i girem avall. No tinc gaire interès en anar a visitar una cosa que no sé què és, que no estava prevista i que quan torni no sabré on he estat (perquè no haurà explicat res).
La Gema i jo anem baixant per la pista sempre de cara a la badia dels gels. Fins ara és el conjunt de icebergs (uns petits i altres quasi desfets) més dens que veiem, però d’aquí a un dia en veurem molts més i millor.
Intentem arribar a la platja per seguir-la fins a les cases on dormim, però el seguit de braços del riu ens ho acaba dificultant. Tot i amb això resulta ser una estona força agradable de saltar sobre unes i altres pedres per creuar els rierols.
Al final i després d’unes quantes fotos, refem el camí fins a la pista.
Per disposar de perspectiva històrica diguem que aquell any 1912 el meteoròleg alemany Alfred Wegener va proposar la nova hipòtesi de la “deriva dels continents”. D’acord amb la seva teoria, els continents dels dos costats de l’Atlàntic es separaven a poc a poc. La teoria de Wegener implicava que 200 milions d’anys abans, hi havia només una enorme continent (anomenat Pangea) que s’havia anat disgregant.
La història de Groenlàndia ens diu que aquell 1912 ja feia uns anys que existien els Consells (Landstings) de Groenlàndia: un del nord i l’altre del sud. Aquest dos consells es van unir a partir del 1951; en qualsevol cas les decisions es prenien a Copenhague on, per cert, els inuïts no hi tenien representació.
L’any 1912 també es movien moltes peces en el tauler europeu. Uns anys abans va ser necessària la convocatòria de la Conferència de Berlin, on es van acordar eventuals solucions als conflictes que sorgien en l’expansió colonial a Àfrica. Més endavant, la coronació del kaiser Guillem II va derivar en la caiguda del canceller alemany Bismarck. La pèrdua de l’equilibri europeu entre les dues gran potències del moment: Anglaterra i Alemanya, va acabar en la militarització i tensions que van portar a la Primera Guerra Mundial l’any 1914.
Deixem les motxilles a la casa i decidim anar cap el poble. Seran uns 40 minuts els 2,5 quilòmetres. A la dreta tenim sempre la vista de la badia del fiord i els icebergs.
Etimològicament el nom de Narsaq significa “plana”, en referència al territori de suaus ondulacions de la costa del fiord Tunulliarfik. La gent hi ha viscut durant milers d’anys de forma intermitent. Als afores de la ciutat hi ha les ruïnes del temple dedicat a sant Dimes, de l’època de la colònia noruega. També es poden visitar les restes de la granja Landnam, a l’oest de la vila, que estan datades l’any 1000 i són de les ruïnes nòrdiques més antigues. No en visitarem ni unes ni altres, perquè avui el grup fa la ruta de la Mina, una mina molt antiga abandonada i que el guia ha dit que “és molt bonica”. La Gema i jo, però, ens dirigim a Narsaq, a veure què podem visitar.
Narsaq és un territori d’origen densament volcànic. Volcans que amb els anys han sofert l’erosió del gel. Però a Narsaq sembla que es troben restes d’estranys minerals, entre els quals el Tugtupite, una gemma vermella rosàcia que s’ha fet molt popular a la zona i que s’ha convertit en una mena d’ambaixadora de la regió.
La Narsaq tal com es veu avui va ser fundada el 1830 com una colònia comercial depenent de Qaqortoq. Llavors tenia el nom de Nordproven. Bona part del comerç es va centrar en les pells de foca i el seu greix. Els caçadors negociaven els preu d’aquests dos productes per bescanviar-los per cafè, farina i sucre. Aquella activitat va minvar a partir del 1900 i la gent va modificar la seva activitat cap a la pesca i la ramaderia. De les 53 granges d’ovelles registrades a Groenlàndia, 31 es troben en l’àrea de Narsaq i produeixen carn per a ús intern del país.
Prop de Narsaq, al sud oest i proper a la desembocadura del fiord Ikersuaq, hi l’illa de Simiutaq. En aquesta illa deserta s’hi va muntar una estació de ràdio (la Bluie West 3) durant l’any 1941. Era americana i la seva funció era servir d’auxiliar pel transport marítim i el trànsit aeri. Va ser molt activa durant la Segona Guerra Mundial.
Tornem a Narsaq i diguem que aquesta població té una xarxa àmplia de carreteres, si es compara amb la resta de Groenlàndia. Es compten un 120 quilòmetres que connecten el poble amb Qassiarsuaq i amb l’aeroport de Narsarsuaq, encara que es tracta de carreteres de gres suau, pedregoses i polsoses a l’estiu. Durant l’hivern s’hi fan servir trineus tirats per gossos.
Parlant de representació al parlament estatal, del que depenia Groenlàndia, potser cal acceptar que el fet de tenir representació no sempre vol dir que es pugui aconseguir legislació sobre el territori propi. Per exemple, a Espanya, Catalunya té representació al parlament espanyol, però tant els parlamentaris com el govern d’Espanya neguen als catalans el dret de fer consultes o referèndums per temes que afecten a Catalunya.
Anem a dinar a un local on avui han de rebre els caçadors de foques. Un menjador amb diverses taules esperen. Ens confirmen que hi podem menjar algun dels productes que tres senyores han preparat i que ens venen per unes quantes corones. Així que avui el picnic s’ha transformat en un dinar local i familiar. Perfecte.
La pluja que ens està afectant des de la sortida del poble, ofereix un espectacle de tons grisos al paisatge. Avui, al vespre, percebo una certa tensió en l’ambient. L’actitud peculiar del guia està afectant al grup. Era inevitable. Què hi farem. Ja se sap: un bon guia és la base per un bon viatge, fins i tot quan les coses no surten com es vol.
Adjunto un vídeo publicat La Vanguardia, el febrer de 2012, “Narsaq, una ciudad inuit”:
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=19496077