(In my web, click on the flag above to have the translation in your Language) (Dolomites di Fassa) Ruta 1440 el 28/06/2022; 10 km; +100 -100; 2,5 hores. Excursió i visita urbana de Canazei. Tipus de sortida: circular. Dificultat: fàcil.
FA ANYS: L’església de San Floriano es va acabar el 1595
Començo aquesta volta per la vall entre Campitello di Fassa i Canazei. La Val di Fassa es troba al centre dels Dolomites, envoltada d'alguns dels massissos més famosos de la serra: Monti Pallidi, la Marmolada, el Grup Sella, el Sassolungo i el Grup Catinaccio. Pel meu gust és la vall més maca d’un viatge a aquest extrem nord del Trentino.
Aviat passo per algun edifici amb aquest bonic estil tirolès, que prové de la cultura històrica del territori. La transició, el 1918, del Tirol Cisalpino al Regne d'Itàlia, va marcar una disminució addicional a l'autonomia i la identitat històrica de la zona, amb la divisió de l'àrea cultural Ladina en diferents entitats administratives. Des de la Segona Guerra Mundial, amb l'establiment de la Regió Autònoma Trentino-Alt Adigio, el districte ‘Ladino de Fassa’, i el recent establiment de la "Comunitat de la Vall" (El Comú General de Fàscia), la identitat local fassana veu reforçar el procés de reconeixement.
Un pontet em permet superar el torrent Avisio. Més enllà ja es veu el telefèric que permet pujar al Col Rodela. La Val di Fassa està travessada pel riu Avisio, una via fluvial sinuosa de gairebé 90 km de longitud que condueix des dels Dolomites a la Vall de l'Adige.
Campitello es va quedant enrere amb les seves vistes al Sassolungo i el Passo Sella. Val a dir que des d’aquesta vall hi ha diversos colls, o ports de muntanya, que connecten amb altres valls. Els ports són: Passo San Pellegrino, Passo Costalunga, Passo Sella i Passo Pordoi.
De seguida prenc el sender planer que va pel costat esquerra del Avisio. Una roca i un curiós missatge budista: Més temps esperant, menys temps vivint. I és que en el budisme la preocupació i l'ansietat són part de la vida, però en la seva concepció de la vida la ‘preocupació’ es troba entre els Cinc obstacles de la il·luminació.
El camí aprofita el límit del bosc per anar-se dirigint a l’est.
Pel camí trobo una interessant escultura treballada sobre tronc que mostra un llenyataire fent feina. Encara avui, grans àrees de la vall estan cobertes de boscos, especialment es tracta de boscos de coníferes i des del punt de vista històric els orígens de la prosperitat estava de l'escultura i el tallat de la fusta. Durant diversos segles aquest sector va donar feina a moltes famílies i avui dia segueixen existint a les valls diversos escultors independents i escoles d'art que continuen dedicant-se a aquesta activitat i són l'orgull de cada població.
A l’esquerra hi ha uns grans prats verds, en els quals sobresurt una roca piramidal que a mi em fa l’efecte d’un mini-Cerví.
Es tracta d’un camí per passejar-hi amb família i per això hi ha sovint bancs i taules per seure i, potser, menjar alguna cosa.
M’apropo a les quatre cases de Gries i en una d’elles hi ha productes artesanals exposats al carrer, sense ningú que ho vigili. Si algú en vol, cal que truqui a la porta.
Trobo una única cruïlla; a la dreta hi ha vàries opcions. Segueixo recte. Ja m’apropo a l’objectiu. Canazei es troba en una bella conca natural als peus d'un dels cims més suggestius de les Dolomites el Piz Boé. Canazei, amb els seus quatre barris perifèrics de Gries, Chieva, Alba i Penia, és segurament la ciutat més coneguda de Val di Fassa.
Ja estem entre el barri de Gries i el nucli de Canazei i un pontet ens fa anar a l’esquerra a l’altre vora del Avisio.
Ja entro a Canazei, amb la vall que mira cap el Grup Sella i el Piz Boé. El Piz Boè és la muntanya més alta del Grup Sella i té una altitud de 3.152 metres. Localitzada, per tant, al cor dels Dolomites la muntanya té el cim en forma de piràmide. La seva popularitat ha augmentat ja que és el cim de 3.000 m més fàcil de les Dolomites, però compte ja que s’ha d’utilitzar diversos esglaons, claus i cables en l’ascens; i sobretot no val a tenir por de l’altitud. Està situat a sobre del Pas Pordoi i com a conseqüència de la seva ubicació, la majoria de pics importants de les Dolomites són visibles des del seu cim.
Dins de Canazei (en ladí: Cianacei) em desvio cap el “centro storico”. Els edificis més actuals queden avall i m’endinso entre cases antigues, on qualsevol racó serveix per posar-hi unes flors. És un municipi de quasi 2000 habitants situat a l'extrem septentrional de la Val di Fassa, gairebé al límit amb les províncies de Bolzano al nord i Belluno a l'est. És un dels 18 municipis que formen la Ladinia.
Com és natural en un poble antic, també la font i el safareig.
Pel carrer, veiem algunes cases de troncs, tal com es construïen fa segles. Dues senyores parlen en un portal, no és italià, deu ser ladí. El ladí és l'idioma més antic de l'arc alpí i va sorgir, al voltant del segle I dC, de la fusió de la cultura cèltica dels Rètics amb la dels Romans. Les diverses onades de migració dels pobles van suposar una greu amenaça per al ladí, que afortunadament ha sobreviscut en algunes valls laterals a més de la vall de Fassa: Gardena, Badia, Livinallongo, la zona de Cortina d 'Ampezzo, així com a la regió italiana autònoma de Friuli-Venècia Julia i al cantó suís dels Grisons (‘bergland.it’).
El carrer va pujant i arribo a la petita església de San Floriano. La façana es va acabar el gener de 1595 i el temple va ser consagrat el 1603 pel bisbe Gaudenzio Madruzzo. Després de diverses vicissituds, tres segles després es plantejava la seva demolició, però el 1953 els caps de família van decidir preservar i restaurar l'església a la seva mida original, obra que es va acabar el 1956. El 1972 l'edifici va ser renovat un altra vegada i cal esmentar que durant el terratrèmol de Friuli (1976) només va patir danys menors.
La façana llueix un bonic rellotge de sol. Aquell mateix any 1595, era Papa a Roma Clement VIII (del 1592 al 1605). Havia nascut Ippolito Aldobrandini al si d’una distingida família florentina i el 1592, després de la mort d'Innocenci IX, i durant vint dies, va tenir lloc un tempestuós conclave en què el rei espanyol Felip II de Castella va intentar influir perquè, igual que havia passat amb els dos papes anteriors, resultés elegit un pontífex proper als interessos espanyols. Tot i això, el Col·legi cardenalici, desitjós de deslliurar-se de la influència espanyola en els assumptes de l'Església, va aconseguir que el candidat elegit fos el cardenal Aldobrandini.
Com en quasi tots el casos, s’empeny la porta i l’església és oberta. Aquest fet contrasta amb les nostres terres “hispanes” on han de tancar-les per por que els hi robin les imatges o els equipaments que hi ha dins.
Més amunt encara i dues cases, dos mons. Una a l’esquerra, molt antiga, de troncs i l’altra a la dreta més moderna amb una gran profusió de decoració.
Pujo una mica més i em trobo aquests curiosos elements decoratius que no sé si tenen algun sentit de llegenda o no. També aquell any 1595 a Catalunya el sobirà era Felip I (també Felipe II de Castella i Lleó, amb qui es compartia monarca). Va ser una època terrible. El seu regnat es va veure marcat per l'esclat de la revolta als Països Baixos espanyols, que va iniciar la Guerra dels Vuitanta Anys, així com les relacions exteriors amb França i Anglaterra, que acabaren amb la Pau de Cateau-Cambrésis i la desfeta de l'Armada Invencible, respectivament. En termes interns de la Corona, les grans despeses van arribar a provocar la bancarrota de la monarquia fins a tres vegades.
Torno a baixar i em puc fixar millor amb la quantitat de detalls que en aquest edifici hi han posat; sembla un museu a l’aire lliure.
En una façana puc fotografiar un fresc de Sant Florià, amb els diversos elements que parlen del personatge. Aquest sant va viure en temps de l'emperador Dioclecià i era comandant de l'exèrcit imperial de Baviera, a més de responsable de les brigades de bombers. Els romans lluitaven llavors contra l'expansió del cristianisme i hi van enviar el cònsol Aquilí amb aquesta missió. El cònsol proposà a Florià que oferís un sacrifici als déus romans; Florià, ja convertit al cristianisme, no volgué fer-ho, essent torturat amb garrotades i foc. Finalment, va ser mort lligant-li una mola al coll i llençant-lo a les aigües del riu Enns.
Els frescos a les parets són una constant. En aquest cas deu fer referència a un taller (‘fusina’) d’un ferrer a qui es representa ferrant un cavall.
Ara ja vaig baixant i passo pel costat del “Ruf” Antermont (Ruf, suposo que vol dir congost o riu). Un valor del Antermont és que compta amb una cascada al Pian de Frataces sobre un graó de roca basàltica que presenta el tipus de fissura particular coneguda com columnar i es considera un element natural protegit de la província autònoma de Trento. He llegit que l'aflorament de basalt columnar més famós i impressionant es troba a Irlanda del Nord i es coneix com la "Calçada del Gegant". Però he de recordar que a Catalunya en tenim un d’especial importància com és el de Castellfollit de la Roca.
Després arribo a la plaça amb comerços on hi ha una formatgeria que a la façana té un cucut. Llàstima perquè passen les dotze i no surt a cantar, potser no funciona.
Ja estic a la carretera, amb la idea d’anar tornant, però encara puc gaudir dels esgrafiats que hi ha als edificis, com en aquest cas de l’hotel Dolomiti Canazei.
I a l’hotel Laurin no hi ha esgrafiats però sí una gran quantitat de flors, una altra de les característiques de la cultura d’aquesta terra.
Potser el més interessant sigui aquest esgrafiat a la façana lateral d’aquest edifici que mostra els mesos de l’any.
A la dreta, pujo amunt a visitar l’església del Sagrat Cor de Jesús, és a dir dels Jesuïtes, que es va començar a construir el 1935, en l’època de la dictadura de Benito Mussolini. Penso que és trist per a la credibilitat de l’Església catòlica el fet que sovint se la troba al costat del poder i fins i tot dels dictadors (lògicament, aquest comentari només fa referència a les estructures de poder, no als capellans ni als missioners i missioneres).
Als peus del turonet on hi ha l’església, hi ha el monument als caiguts. Se’n troben molts per tot Itàlia, com també és habitual a França. Cal afegir, per coneixement de tothom que l’article del 14 de juliol (mentre escric aquesta crònica) publicat a ‘eldiario.es’ sobre l’aprovació de la nova Llei de Memòria Històrica (a Espanya), explica que els partits de dretes s’hi han oposat ferotgement i que alguns d’esquerres hi troben que falta al text una qüestió clau que també han denunciat les associacions de víctimes i fins i tot Amnistia Internacional: la supressió dels obstacles que impedeixen actualment que es jutgin els crims franquistes i fan que l'única causa al món que els investiga estigui oberta a Argentina. No sé si queda massa bé que en un país que és diu “democràtic” hi hagi impunitat per alguns crims; què en penseu? Clar que això lliga amb el fet que el Cap d’Estat a Espanya no pot ser jutjat, diuen els diaris.
Segueixo de cara a ponent. Hi ha una casa, Roces, i a la façana unes curioses imatges potser modernes, però com sempre no en sé el significat. Tot i amb això, fan la visita del poble molt agradable. Parlem del territori i diguem que la regió de l'Alt Adigio (Tirol del Sud) té un estatus envejable d'autonomia al qual aspiren moltes minories ètniques. Aquest estatut es basa en la convivència pacífica de tres grups lingüístics diferents: l'italià, l'alemany i el ladí.
Una església em queda a la meva dreta, m’hi apropo; és de la Mare de Déu de les Neus. Consta citada documentalment el 1570. L'any 1949, quan s'havia construït la nova església parroquial, aquesta de les Neus, poc a poc oblidada, es va utilitzar com a cinema i centre recreatiu mentre les campanes i el mobiliari sagrat es van traslladar a la nova església del Sagrat Cor de Jesús. A partir dels anys 1976 es va restaurar i torna a tenir funcions religioses. L’antiga advocació mariana està molt estesa a Itàlia, Espanya, Llatinoamèrica i Portugal.
L’interior de l’església, és d’aquell estil senzill que es fa agradable. L’advocació a la Mare de Déu de les Neus em porta a la memòria una excursió, fa molts anys, al poble d’Àrreu, on hi ha una església romànica, petita, rural datada el segle XI.
Baixo uns carrers, passo pel costat de cases antigues que es veuen reformades i enfilo ja decidit la tornada.
Arribant a Campitello, a l’esquerra em queda el parc d’aventura per nens. Va perfecte per les famílies i així es va acabant aquesta volta circular relaxada que m’haurà permès posar atenció als carrers de Canazei.
Ja torno a estar a Campitello di Fassa. El nom prové del llatí “campus” i amb el significat de camp petit. Com a conclusió potser he de dir que em crida l’atenció el poc interès que hi ha al país per parlar de la seva història. Noto que, així com no em resulta massa difícil obtenir informació o detalls d’aspectes històrics sobre pobles de Catalunya i també d’Espanya, a Itàlia no és el cas. Concretament aquí sembla que la única cosa que interessa és parlar de les instal·lacions preparades pels esquiadors i una mica, també, pels excursionistes.
No necessàriament les wp estan al lloc de les fotografies
Si vols la ruta per a gps, pots anar a:https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/agps1440canazeiurbanavolta-106595461
Aquí, una altra crònica: http://www.eoliumtrek.cat/index.php/europa/italia/315-sas-pordoi-refugio-forcella-piz-boe