(Roma) Ruta 1582 el 2/06/2024; 13 km; +30 -64; 4 hores. Visita urbana amb el següent itinerari: Piazza Spagna, Santa Maria dei Monti, fontana della Barcaccia, Obelisco Salustià, Ordre de Malta, basílica Ambrosoo e Carlo, columna Maro Aurelio, Pantheon, obelisc Macuteo, Piazza Navona, Fontana Quatro fiume, Sant’Agnese in Agone, Giordano Bruno, Santa Maria de Montserrato, Sant’Angelo, Plaça de Sant Pere, Piramide Cestius, Porta Sant Paolo. Tipus de sortida: travessa lineal; Dificultat: fàcil.
FA ANYS: El 1527 tropes alemanyes i espanyoles van saquejar Roma.
Es pot arribar fàcilment en metro fins a l’estació de Spagna. Roma només té dues línies de metro (A i B) però estan construint la C. El punt central de connexions és l’estació Termini. Les llambordes d’un dels carrers que segueix avall, la Via delle Carrozze, avui brillen amb la pluja que fa estona que ha començat. De seguida sorgeixen els venedors ambulants amb paraigües i capelines, en compro una. Per ells avui serà un dia de vendes i beneficis.
L’element més destacat d’aquesta plaça és la gran escalinata d’amples graons i dalt el temple de Santa Maria dei Monti. La Piazza di Spagna, al peu de les escales que connecten amb Trinità dei Monti, deu el seu nom al Palau d'Espanya, seu de l'ambaixada de l'estat ibèric davant la Santa Seu des de 1622.
En 1622 Espanya no existia com entitat. El monarca Felipe IV ho era en funció que tenia el títol de rei de Castella i Lleó i dels títols de sobirania sobre les altres nacions de la península: Vizcaya, Aragó, Portugal, València, Catalunya, Navarra... també de Jerusalem, Hongria, Dalmacia o Milan, entre altres, però és evident que tot el conjunt no era una nació o estat. Felipe IV era un sobirà que Aragó, Navarra, Catalunya o València compartien amb les altres nacions. Però no tot era el concepte d’Espanya, encara que habitualment es generalitza per simplificar.
Després de pujar l’escalinata a Trinità dei Monti hi ha l’obelisc de Salustià datat de l'època romana i transportat des d'Egipte. L'obelisc es va construir a imitació dels obeliscs egipcis, copiant els jeroglífics dels faraons Seti I i Ramsès II. Va ser tallat en granit vermell de les pedreres de Syene (Asuán). Diguem que a Roma s’hi poden trobar 13 obeliscs, 8 originats en època d’Egipte i d’altres produïts a l’antiga Roma, tots per embellir les places de la ciutat.
He d’esperar a les 9 que obrin per poder entrar dins del temple. El reixat que hi ha dins tanca el pas. L'església es troba al barri de Monti, al lloc on hi havia un antic monestir del segle XIII que acollia una comunitat de monges clarisses. Construït a partir de l'any 1580 per Giacomo della Porta en nom del papa Gregori XIII.
Després de baixar les escales, hi ha la famosa font de La Barcaccia que s'anomena així a causa del seu aspecte, que fa pensar en una barcassa que s'enfonsa. L'obra es va finalitzar el 1627, segons es diu inspirada per l'arribada a la plaça d'un vaixell durant la crescuda del Tíber el 1598. L'anècdota serviria perquè el papa Urbà VIII li encarregués la realització de la font a Pietro Bernini, ajudat del fill que més tard el sobrepassaria en fama i tècnica, Gian Lorenzo.
Les Fonts de Roma formen part del llegat cultural dels romans, els quals van tenir sempre una gran passió per les aigües públiques. La majoria encara estan en funcionament segles després de la desaparició de la Roma Imperial.
Hi ha un total de 90 fonts monumentals i artístiques, però si es compten les petites fonts per beure (se’n diuen ‘nasone’) s’hi ha d’afegir unes 2400 més. Pots es pot afegir que també a Barcelona n’hi ha moltes de fonts ornamentals; segons l’Ajuntament n’hi ha unes 300, moltes molt petites i alguna realment monumental.
Avui se sent un soroll estrepitós ja que és la festa del dia de la República i els avions militars volen per damunt de la capital.
Abans parlàvem de Felipe IV, afegim que un monarca com aquell era impossible que tingués la sensibilitat necessària de tots els territoris i nacions, per tant va crear molt conflictes. Per exemple en la guerra de Felipe IV contra els francesos, les tropes castellanes i italianes que van entrar a Catalunya, per lluitar al Rosselló, van provocar grans desastres en el medi rural actuant com un exèrcit d'ocupació. Es van produir incidents greus a diverses ciutats catalanes i es va produir el conegut com a ‘Corpus de Sang’. Recordem que Catalunya era una nació independent amb les seves constitucions i Corts generals i que el rei era reconegut com a ‘primus inter pares’ que estava obligat a complir amb les tradicions, cosa que l’absolutisme i totalitarisme de la dinastia austríaca castellana no acabava d’acceptar.
Segueixo la plaça fins a la columna de la Immaculada Concepció. El monument va ser inaugurat el 8 de desembre de 1857 gràcies al treball de 220 bombers. Des del 1923, cada any, amb motiu de la festa de la Immaculada Concepció, els bombers de Roma ofereixen una corona de flors a la Mare de Déu de la Columna i des del 1958 el Papa assisteix regularment a aquesta cerimònia.
Paso pel davant d’un edifici singular: el Palau Magistral que és la residència del Gran Mestre, i seu del govern, de la Sobirana Orde de Malta des de 1834. El Palau Magistral gaudeix del dret d'extraterritorialitat garantit per la República d'Itàlia; per tant és com que aquí hi ha un altre país. Suposo que al trepitjar el portal he passat una frontera.
Al carrer Via Bocca di Leone, a l’esquerra hi ha aquesta magnífica font adossada a la paret de l’edifici del davant del palau Torlonia. Quan el príncep Marino Torlonia va comprar el palau construït l'any 1660 per Giovanni Antonio De Rossi per al marquès Francesco Nuñez-Sanchez, a més de fer-lo restaurar, va fer afegir una font davant del gran portal d'entrada. La font està composta per un antic sarcòfag de marbre d'època romana sostingut per dues potents potes de lleó. La part frontal del sarcòfag està decorada en baix relleu amb tritons i nereides disposats simètricament respecte a un medalló central amb un home togat.
Cal seguir la Via Condotti. És la via comercial per excel·lència de les marques de luxe. La marca de luxe que no hi té una botiga no compta. S’hi poden trobar Dior, Rolex, Gucci...; com passa també al Passeig de Gràcia a Barcelona, amb la diferència que la magnitud del passeig de Barcelona és força destacada.
Passo pel davant, a la Via del Corso, de la basílica dels sants Ambrosio e Carlo. Exemple del barroc romà, la basílica dels Sants Ambrosi i Carles, en el Corso, és més coneguda com a San Carlo al Corso i com l'església "nacional" dels llombards, presents a Roma a partir de l'edat mitjana. Així com a Catalunya predomina el romànic i el gòtic, a Roma predomina el barroc.
L’interior és barroc amb molta càrrega de pintures, frescos i daurats, com és habitual en moltes esglésies romanes. El barroc és, a la vegada, un període històric i un moviment cultural que es va estendre a Europa i a les seves colònies cap als segles XVII i XVIII. Durant el segle XIX el terme «barroc» va tenir un sentit pejoratiu, sinònim de sobrecarregat, desmesurat i irracional. Va estar molt de moda en les monarquies absolutistes, ja que n'emfasitzava l'autoritat, riquesa i estil de vida. El també anomenat estil de l'absolutisme va ser usat per l'Església catòlica per a mostrar el seu poder contra els nombrosos moviments culturals revolucionaris que van produir una nova ciència i noves formes de religió, com la reforma protestant.
Segueixo la Via del Corso en direcció contraria per visitar una de les columnes més espectaculars de Roma: la de Marco Aurelio. La columna té una alçada de 30 metres i en lloc de l'estàtua original de bronze de Marco Aurelio, es va col·locar la de Sant Pau.
La columna, que és una clara imitació de la Trajana, mostra diferents escenes de la guerra que l'Emperador Marc Aureli mantingué contra els Germànics (172-173 dC) i Sàrmates (174-175 dC). Com a la Columna Trajana, la història comença amb la travessia del Danubi per sobre un pont de vaixells; segueixen escenes de marxa militar, de construcció de campaments, de batalles, de setges i altres representacions. Foto: un detall de la columna.
A la mateixa plaça de la Colonna, hi ha aquesta font que va ser construïda entre 1575 i 1577 i esculpida per Leonardo Sormani. Es troba prop del conducte principal de l'Aqüeducte Vergine. Definitivament restaurada sota el papa Gregori XIII Boncompagni amb un sistema de canals que, des dels vessants del Pincio i a través de la Via Condotti, distribuïen l'aigua pel Camp de Mart.
A la plaça de Montecitorio hi ha també un altre obelisc. Es tracta d’un antic obelisc de granit vermell egipci de Psamètic II (595-589 aC) d'Heliòpolis. Portat a Roma, amb l'obelisc Flamini l'any 10 aC per l'emperador romà August. Un punt d’interès és que es va utilitzar com el gnòmon del Solàrium Augusti, que és on avui es troba la Plaça Montecitorio.
Una altra curiositat actual és que quan es va redissenyar la plaça, el 1998, es va traçar un nou meridià sobre el paviment que apunta cap a l'entrada principal del palau. Malauradament, l'ombra de l'obelisc no apunta precisament en aquesta direcció. Haurem de somriure una mica.
Roma no s’acaba. Cal seguir endavant, per carrers estrets, per arribar a una de les joies: el Panteó. No hi he pogut entrar perquè les cues eren d’una a dues hores, però sí que puc explicar alguna cosa. El Panteó d'Agripa és un antic temple romà, actualment consagrat com a església catòlica. Encarregat per Marc Agripa durant el govern d' August, va ser acabat per ordre de l'emperador Adrià i dedicat al voltant de l'any 126. El nom procedeix del grec ‘Pántheion’ que significa «temple de tots els déus».
L'edifici és circular amb un pòrtic de grans columnes corínties de granit sota un frontó. Un vestíbul rectangular uneix el pòrtic amb la rotonda, que es troba sota una cúpula de formigó enteixinat amb una obertura central (òcul) cap al cel. Gairebé dos mil anys després de la seva construcció, la del Panteó continua sent la cúpula de formigó sense armar més gran del món.
La Fontana del Pantheon no es pot veure bé ja que també està coberta. M’han dit que hi ha un projecte de restauració i per això n’hi ha moltes de tapades (però no s’hi veu ningú treballant). A mi em sembla que podrien anar-les tapant primer una, restaurar-la, destapar-la; després una altra i així anar fent. Però la capacitat de pensar de qui pren les decisions no arriba a tant. Decisions que prenen gent limitada, gent que ha arribat al seu nivell d’incompetència.
Però per damunt sobresurt l’obelisc Macuteo. L'obelisc va ser erigit originàriament a Egipte, a Heliópolis, per Ramsès II juntament amb un bessó, avui a Villa Celimontana.
Arribo a la Piazza Navona, una de les més maques de Roma i també amb tot de tanques als voltants de les fonts i monuments: una pena, perquè a més no s’hi veu ningú treballant.
És una de les esplèndides obres mestres del barroc, amb obres de Bernini i Borromini. Va ser construïda al perímetre de l'antic estadi de Domicià, encarregat pel mateix emperador l'any 86 dC Després de la caiguda de l'Imperi Romà. La plaça va tornar a la vida a la segona meitat del segle XV com un de les principals mercats a l'aire lliure de la ciutat.
Les restes de l'estadi de Domicià (Patrimoni de la Humanitat) es troben a sota de la plaça Navona, a uns 5 metres sota terra. Aquesta àrea arqueològica és el que queda del primer i únic estadi de maçoneria conegut de la història romana. NOTA: el meu track no hi passa ja que hi vaig anar un altre dia. Però just des de la fontana di Nettuno, està a poques passes per la Via Agonale.
Hi ha un accés des de la cantonada nord de la plaça, entre Piazza di Tor Sanguigna i Largo Febo. Indicat com a Museu. Encara que un espai no gaire gran, és molt interessant per fer-nos una idea que, en realitat, tota la plaça actual està per damunt del que era original. A més, quan tot està ple de gent, aquest és un lloc poc visitat.
A la part alta hi ha la primera font, la de Neptú. La Font de Neptú es troba a l'extrem nord de la plaça i també era coneguda com la Font del Calderai, degut a la seva ubicació prop de l'antic Vicolo dei Calderai, un carrer estret ocupat per ferrers i venedors de paelles, olles i vaixella metàl·lica en general. El seu nom actual prové de l'addició dels dos grups escultòrics, Nereides amb cavallets de mar i Neptú lluitant contra un pop.
Després s’arriba a la Fontana dei Quatri Fummi, un encàrrec del Papa Innocenci X, que volia embellir la plaça al davant d’on es construïa un monumental palau per la seva família. Va confiar el projecte a Gian Fancesco Bernini. A les cantonades del monument, construït entre 1648 i 1651, hi ha les monumentals estàtues de marbre dels quatre rius que representen els continents coneguts a l'època, identificats també per la vegetació i els animals esculpits al seu costat: el Danubi per a Europa, amb el cavall; el Ganges per a Àsia, amb el rem i el drac; el Nil per a Àfrica, amb el cap velat (al·lusió a les fonts desconegudes) associat a la palmera; el Riu Plata per a Amèrica amb un braç aixecat potser per protegir-se dels raigs del sol i al costat d'un armadillo.
Però la llegenda urbana diu que d’aquest braç aixecat vol significar que es protegeix de l’església que te al davant (projecte de Borromini, amb qui Bernini estava enfrontat), perquè volia significar que de mal feta s’esfondraria.
Al davant l’església de Santa Agnese in Agone. Aquesta església està dedicada a Santa Agnès al lloc on, segons la llegenda, va patir el martiri. Va ser un projecte barroc dissenyat el 1652 per Girolamo Rainaldi. En els anys 1653 a 1657 les obres van continuar sota la direcció de Francesco Borromini.
Dins la vista se’n va al sostre, a la cúpula.
I a un costat una capella, del 1651, dedicada a Sant’Alessio. Però el que em crida més l’atenció, del retaule, és la postura del papa Sixte III on l’escultor li ha esculpit un posat quasi de menyspreu pel moribund. Potser el papa era ja d’aquest posat o l’artista el va voler destacar d’aquesta manera.
Potser convé afegir que el pontificat de Sixte III, iniciat després del Concili d'Efes celebrat el 431, va estar marcat pel nestorianisme, doctrina que juntament amb el pelagianisme, havia estat condemnada en el mateix concili. Recordem que va ser en el que es va atorgar a Maria el títol de “Theotokos” (Mare de Déu), en contra de les teories nestorianes que només li atorgaven el títol de “Khristotokos” (Mare de Jesús).
Ah i no ens hem de deixar de parlar una mica de l’obelisc de Domicià, situat al damunt de la font dels Quatre Rius. Ha estat un obelisc viatger. Domicià el va portar des d'Egipte al seu estadi (Agonale); més endavant Majencio el va aixecar a la seva gran finca i al seu circ de la Via Appia; finalment la família Pamphilj el situarà a la plaça de la seva 'illa' com a punt central de la Font dels Quatre Rius de Bernini.
A baix del tot, davant l’ambaixada del Brasil, la Fontane del Moro. L'escultura representa un moro sostenint la cua d'un dofí a les mans, el cap del qual sobresurt de les cames de l'estàtua i l'aigua brolla de la seva boca. Va ser creada per embellir un projecte previ amb la nova aportació de Gian Lorenzo Bernini i finançat per Olimpia Maidalchini.
A la cantonada del carrer Pasquini (a poques passes de la font del Moro) i ha una famosa i curiosa escultura, dita de Pasquini. Val la pena visitar-la. És considerada la primera de les estàtues parlants de Roma. Tot prové, segons la llegenda, d’un barber o sabater del mateix nom que vivia a prop. Era el segle XVI i sempre hi havia rumors que, Pasquino (el barber o sabater) s’encarregava d’escampar... i si ell ho deia...
En morir Pasquino es van acabar els rumors, calúmnies i ironia, i per això els veïns van batejar l’estàtua estranya de la cantonada amb el seu nom. Va resultar, doncs, que a la nit i de forma anònima la seva superfície s’omplia de versos satírics, calúmnies o crítiques contra els poderosos i especialment contra els papes que per aquells temps governaven Roma. D'aquesta manera, es va començar a anomenar “pasquinada” tot anònim amb intencions calumnioses i és d'allà que ve la paraula “pasquín” que encara actualment utilitzem per qualificar els diaris sensacionalistes.
Així que l’estàtua a vegades encara parla. Jo hi he anat a veure-la i sobretot perquè volia veure què deia... Aquest cop no estava callada, un, en vers en un rètol penjat al coll diu en un italià que no acabo d’entendre: “Non credo mai ai dihatori... che tu sia ‘n servo dello stato!”. Un altre està collat al pedestal. Sembla que per Roma es va estendre l’idea i que hi ha més estàtues parlants.
Seguim a la Piazza Campo de Fiori, amb l’estatua de Giordano Bruno, al mig de gran quantitat de paradetes. Bruno (1548-1600) va ser un membre dels dominics, a més d’astrònom, filòsof, teòleg, matemàtic i poeta. Les seves teories cosmològiques van superar el model Copèrnic, al proposar que el Sol era simplement una estrella i que l'univers havia de contenir un nombre infinit de mons habitats per animals i éssers intel·ligents.
A més d'aquests motius, les seves afirmacions teològiques també van estar entre les causes de la seva condemna, que el van portar a ser executat per les autoritats civils de Roma després que la Inquisició romana el declarés culpable d'heretgia, motiu pel qual va ser assassinat viu a la foguera. No puc imaginar una mort tan terrible, dolorosa i bàrbara.
Des d’aquest punt he tingut un recorregut d’un quilòmetre fins arribar a l’església de Santa Maria de Montserrato. Al frontis, una muntanya i una serra. Història: el seu objectiu era proporcionar auxili als naturals de la Corona d'Aragó residents, temporal o establement, a Roma. L'advocació mariana no apareix fins anys més tard amb la fundació el 1506 de la confraria de Santa Maria de Montserrat, que va tenir la seu a la casa de l'hospital de Sant Nicolau, conegut aleshores com dels catalans.
Conviure diferents nacionalitats en una mateixa institució, com va passar amb el cas de catalans, valencians, aragonesos, mallorquins i sards, era una plurinacionalitat que era reconeguda als dos estatuts de la confraria redactats durant el segle XVI (1563 i 1589). S'hi establia la distribució ponderada dels càrrecs en funció de la procedència dels seus ocupants (‘ub.edu’).
Però es va crear Espanya i tot va canviar. Dins, avui, no hi ha res que recordi els seus orígens. Una gran bandera espanyola destaca que només és d'Espanya, l'estat creat a partir de l'evolució del regne de Castella. La bandera sembla voler dir: la resta de la història no val per res.
Des de l’església no falta gaire més d’un quilòmetre per arribar al pont de Sant’Angelo. Diguem que l'any 135 dC l'emperador Adrià va demanar a l'arquitecte Demetrià que construís un mausoleu per a ell i per als seus familiars, inspirant-se en el model del Mausoleu d'August, però més gran. Les obres van durar diversos anys i van ser finalitzades per Antonino Pío el 139. A partir d’aquí la història és molt llarga i plena de dates i canvis de finalitats.
No m’hi puc estendre, millor busqueu una bona guia o senzillament mireu per internet. Potser només afegir-hi una dada interessant i propera a nosaltres: les obres de fortificació d'Alexandre VI van permetre al papa Climent VII resistir durant set mesos al setge de les tropes de Carles I (l’emperador Carles V) al “sac de Roma”. Sac de Roma és la denominació amb què es coneix el saqueig que van dur a terme a la ciutat de Roma les tropes alemanyes i espanyoles de Carles I el 6 de maig de 1527. Sembla que no tots els monarques espanyols van ser sempre molt “catòlics”.
Faig una mica de volta per arribar en direcció a la Plaça de Sant Pere, al Vaticà. Torna a ploure més i, tot i el paraigua, de tant en tant busco un tendal o lloc per protegir-me. Del Vaticà poca cosa diré. Si volgués explicar una mica no acabaria mai. Quatre paraules només.
Així que arribo a la Plaça de Sant Pere. Tot el centre el tenen tancat i les cues per entrar són també llargues. Sembla que aquesta és la constant en l’actualitat: hores de cues als llocs més importants. Els turistes hem envaït Roma i suposo que pels romans això ja deu començar a ser incòmode.
NOTA: més endavant he anat un matí a les 7 a visitar Sant Pere. D’aquella visita hi ha una crònica particular.
No puc passejar per fer fotos per la plaça de Sant Pere, no em sembla bé fer potser dues hores de cua per entrar a la Basílica ja que no deixen entrar fins que la gent que hi ha no surt. Aper tant me’n vaig caminant fins al Trastévere. Allà dinaré.
El Trastévere és el tretzè barri del centre històric de Roma. El seu nom prové del llatí trans Tiberis , «després del Tíber». Avui el Trastévere manté la seva gràcia peculiar amb els seus “via” (carrers) empedrats amb “sampietrini” (llambordes), predominant un tipus d'edificació de cases populars medievals.
Després de dinar a la mateixa plaça de Santa Maria in Trastevere, marxo caminant uns 35’ minuts fins a la Piràmide. La piràmide Cèstia, o piràmide de Cayo Cestio, és una piràmide d'estil egipci de 30x36 metres construïda l’any 18 aC com sepulcre del promotor. Està recoberta de marbre, encara que la seva construcció interna està realitzada en maó. L'interior alberga la cambra funerària, pintada amb frescos de figures femenines, gerros lustrals i Victòries alades a la volta.
Al costat de la curiosa piràmide hi ha l’antiga porta de Sant Paolo. La Porta és una de les portes meridionals de les muralles aurelianes del segle II i l'estructura de la Porta es deguda a Majencio, al segle IV. L'any 549 Roma estava assetjada i els ostrogots de Totila van entrar per aquesta porta, a causa de la traïció de la guarnició isauri, que provenien de la bel·licosa població d’un territori que avui es coneix com la província d'Antalya a Turquia, al cor de les muntanyes Taure.
Afegim també que el 10 de setembre del 1943, dos dies després que s'acordés l' armistici entre els Aliats i Itàlia, les forces militars i civils italianes van intentar bloquejar la presa de la ciutat per l’exèrcit nazi alemany, amb 570 baixes.
Abans d’entrar a l’estació de metro de Piramide, encara faig aquesta foto d’aquesta escultura. Un monument col·locat el 25 d'abril de 1995 fet de ferro, bronze i acer. Cinc figures d'objectius, cadascuna amb un triangle, que representen les categories exterminades dins dels camps de concentració. El monument està situat a Piazzale Ostiense i recorda als transeünts l'atrocitat de l'extermini nazi. La seva història també és particular. Inaugurat en el cinquantè aniversari de l'Alliberament d'Itàlia, va ser el tercer monument romà, després dels dedicats a Giordano Bruno i Walter Rossi, íntegrament finançat i construït pel poble.
NOTA: No necessàriament els wp coincideixen al lloc on han estat fetes les fotos.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/1582-roma-ruta-urbana-02-piazza-spagna-a-piramide-cestius-173522095
Comentaris
RESPOSTA: Ben cert, Pepe. Gràcies.
Josep Maria
RESPOSTA: Ah, doncs potser us serviran una mica les cròniques.
Que disfruteu!