(Itàlia) Ruta el 28/09/2013; 13 km; +680 -680; 4,5 hores. Excursió organitzada per amb el següent itinerari: Passo Sella, Forcella del Sassolungo, refugi Vicenza, Col de Mesdi, refugi Comici, Passo Sella. Tipus de sortida: circular; Dificultat: moderat (per la baixada del torrent) NOTA: la pujada l’hem fet amb el telecabina (“càpsula”) fins al refugi Toni Demetz.
 |
 |
FA ANYS: El 1914, amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, la Val di Fassa es va trobar situada de ple en el front entre Itàlia i Àustria. Amb l’armistici de l’11 de novembre de 1918, el territori va passar al Regne d’Itàlia, que va suposar un descens de l’autonomia que tenia abans i de la seva identitat històrica, així com una constant fragmentació de la cultura ladina, en diverses entitats administratives. Recentment, a Espanya, s’han anat produint diverses decisions administratives (a València i a Balears, amb la negació de l’origen de la llengua catalana) i a l’Aragó amb el canvi de denominació de la llengua catalana que es parla en un extrem del territori, amb el mateix efecte fragmentador.
L’excursió comença al Passo Sella, des d’on tenim un vista esplèndida del Sassolungo. El Sassolungo és un massís aïllat de curiosa forma que no és res més que un escull de coral i calç sorgit del mar fa 220 milions d’anys i que s’ha anat desfent per l’efecte de la climatologia. Forma part dels Dolomites, que van ser declarats Patrimoni de l’Humanitat el 2009. El telefèric construit el 1960, ja una mica antic, resulta ser un invent fantàstic ja que permet superar el fort desnivell fins a la Forcella, encara que una traça en ziga-zagues permet arribar-hi caminant en una dura ascensió.
Dalt de l’ascens amb el telefèric s’arriba a la Forcella del Sassolungo, on hi ha el refugi Toni Demetz, a 2685m) estem entre agulles espectaculars, com es pot observar en la foto del Sassolungo, des de l’aire, obtinguda de la web www.tonidemetz.it. Ens trobem al bell mig d’un dels grups dels Dolomites més alts i amb una personalitat més definida. Està situat entre la vall de Gardena i la vall de Fassa. El seu conjunt, de format circular, disposa de vuit crestes principals i la més alta es coneix amb el mateix nom de Sassolungo i té 3181m). Les altres són: Spallone del Sassolungo (3081m), Dente del Sassolungo (3001m), Sasso Levante (3114m) i altres diverses com la Punta della Cinque Dita (2998m). Aquest refugi va ser construit el 1954 per desig de Giovanni Demetz, en record del seu fill.
El 17 d’agost de 1952, el jove Toni Demetz feia de guia per a dos excursionistes de Milà. El temps era tormentós i un llamp els hi va caure al damunt. El pare, Giovanni, quan hi va arribar, ja no va poder fer res, només ajudar a l’escalador que encara estava viu. Després de l’accident Giovanni es va proposar el refugi com a medi de donar protecció als excursionistes i escaladors que arribaven a la Forcella.
Pel vessant oest baixa una canal pedregosa amb nombrosos senyals i fites per evitar confusions i per la qual cal anar en compte. Abans, però podem gaudir de les vistes aèries que, avui, arribem fins a la Marmolada, amb les neus eternes. La Marmolada, cim de 3.343 metres, representa el sostre dels Dolomites. Ofereix una gran quantitat de vies ferrades, des de la Sas de Rocia, relativament senzilla, passant per l’exigent de les Trinxeres i arribant a la dedicada als experts: la de la Marmolada. Rocca Pietore és un poble pintoresc que conserva l’encant de la muntanya i és la capital de la vall de Pettorina. És el destí per anar a la Marmolada.
Així doncs, anem baixant per la vall estreta que mira a nord oest, conté una tartera amb passos desiguals, per la qual s’hi baixa raonablement bé, però on cal parar atenció. La ruta que seguim és la 525.
Potser he de dir que estem allotjats a la Vall de Fassa, nom que prové del ladí (una llengua del grup reto-romànic de les llengües romàniques). Originalment “Val de Fascia”, en alemany “Fassatal”. Val a dir que Ladínia és una nació que en el transcurs de la història ha quedat dividida entre les províncies italianes de Belluno, Bolzano i Trento. La vall di Fassa és l’única que està situada dins de la província de Trento. La vall di Fassa està connectada a altres valls d’origen ladí per passos d’alta muntanya com són Pas San Pelegrino, que uneix Moena amb la Vall de Biois (a la província de Belluno), el Pas de Costalunga que connecta Vigo di Fassa amb la Vall d’Ega (al Tirol Sud) i des de Canazei és possible traspassar a la vall de Gardena pel Pas Sella i a la vall Livinallongo (també de Belluno) pel Pas Pordoi.
No podem evitar mirar enrere, amunt. Les vistes són impactants, amb les agulles que ens envolten i que conserven congestes de neu.
Una estona més avall, arribem al refugi Vincenza (2253m). Calculo que haurem baixat uns e km molt drets. El refugi va ser construït el 1903 per la secció de Viena del DOAV (el Club Alpí alemany i austríac) i després de la Primera Guerra Mundial va ser restaurat i finançat pel CAI (Club Alpí Italià), a qui va ser atribuït a partir d’aquell moment. Està situat a 2.256 metres i acostuma a ser la base de partida per als qui volen fer la ferrada Schuster. El CAI va ser fundat a Torí el 1863 per iniciativa de Quintino Sella.
La vista des de més avall del refugi és també força interessant. A partir d’aquí anem seguint llargues ziga-zagues fins a la cruïlla amb les rutes 527 i 526. Nosaltres seguim aquesta segona que es va atansant als vessant nord del torrent per anar a donar la volta del Sassolungo, ara en direcció nord.
Els senyals són constants i cal seguir-los. La informació de les rutes per gps, són una mica contradictòries ja que la canal per la qual es va baixant provoca sovint la pèrdua de la senyal. Ara bé, els camins no tenen pèrdua.
Al col de Mesdi, parem per menjar una mica i recuperar forces. Després seguim el 526 per una zona on es perden una mica els senyals, però no hi ha gaires problemes, sempre a mitja altura del vessant de la muntanya que ens queda a la nostra dreta. Pel camí, un arbre, com molts altres, que sembla haver-se enfilat especialment dalt d’una gran roca.
Mentre, la paret nord d’una part del Sassolungo sembla controlar el nostre pas. La part més alta del massís va ser escalada per primer cop, el 1869, per l’austríac Paul Grohmann, muntanyenc i escriptor, que, a més, va publicar el 1875 un mapa detallat dels Dolomites.
Hi ha un parell de senders que es van dirigint cap a l’est i per un d’ells, el que va més a prop de la base dels vessants del Sassolungo, primer anem baixant i després tornem a pujar fins que arribem al refugi Comici, que està tancat per obres. Després del Comici encara quedarà una hora(o més) abans d’arribar un altre cop al Passo Sella.
Leonardo Emilio Comici va néixer a Trieste el 1901 i va realitzar nombroses ascensions i primeres noves vies, especialment als Dolomites. Va morir el 1940 per un banal accident mentre provava l’estanqueitat d’un nova corda que estava provant, quan penjava d’una cornisa del Vallunga. Es pot afegir que va pujar, el 1935, per la via directa nord-oest de l’Encantat Petit, als Encantats, del Parc Nacional de Sant Maurici, als Pirineus catalans. Just l’any anterior, aquesta via havia estat oberta per Josep Boix, Josep Costa i Carles Balaguer. Aquest refugi porta el nom del famós escalador italià.
El sender va pujant i baixant per entre flors, arbres i roques, fins a tornar al punt on hem començat.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=5357658