(Dolomites) Excursió organitzada l’agost de 2014; total de 14,3 km; +522 -522; 5 hores. Itinerari: Pas Pordoi, col de Cuch, Viel dal Pan, Refugi Viel dal Pan,Porta Vescovo i Pas Pordoi. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: Mentre el 1179 el bisbe de Brixen era designat Príncep del sacre Imperi, a Catalunya el sobirà era Alfons, fill de Berenguer IV i Petronila. També era sobirà del Regne d’Aragó. A Navarra el rei era Sancho VI, a Lleó Fernando II i a Castella, Sancho III. El territori de la Península Ibérica estava, doncs, format per nacions diverses.
Tornem a estar al Pas Pordoi. Avui però no hi ha la boira d’ahir i les parets verticals d’aquesta part del Grup Sella es veuen perfectament, així com també l’estació superior del telefèric que ahir vam pujar. Hem pujat des de la vall de Fassa, on hi estem dormint. És una vall molt lligada a les tradicions populars ladines. A Vigo di Fassa, hi ha la seu de l’Institut Cultural Ladío i el Museu Ladí. El territori de la llengua ladina (Ladínia) està dividit entre les províncies italianes de Belluno, Bozen (o Tirol del Sud) i Trento. Els ladins no ho tenen fàcil per mantenir la seva llengua, tal com parlo amb la senyora que porta el bar del càmping. Envoltats d’una població creixent de persones que parlen l’alemany o l’italià, costa protegir una llengua minoritària. Es tracta d’una llengua retoromànica que actualment té reconeixement social com llengua independent.
Però les boires estan presents, encara que molt lluny, afortunadament. El dia realment es presenta esplèndid, tot i que ens donarà una sorpresa al final.
Comencem a pujar pel darrera de l’Albergo Savoia, on un pal d’informació ens ho indica. Primer passarem pel costat d’una petita capella dedicada a Regina Defensionis i després arribarem al coll de Cuch. Per situar-nos en el país, diguem que s’ha pogut documentar un primer assentament humà des de l’edat del bronze. El segle 15 aC va ser conquerit per l’imperi Romà i des d’aquell moment la llengua de comunicació i administrativa va passar a ser el llatí. Fem un salt a l’edat mitjana i veiem que tot el territori estava sota el control i sobirania del Bisbat de Brixen (en italià, Bressanone), tret de Moena que depenia de Trento.
L’any 967 ja era sobirà el bisbe Ricbert i el 1179 el bisbe de Brixen va rebre el títol de Príncep del Sacre Imperi Romanogermànic.
Des del coll de Cuch podem observar de la vista del Refugi Belvedere i de les línies dels remuntadors i telecadires de Pecol, on s’hi pot arribar per un telecabina des de Canazei, tot a la nostra dreta. Al davant i cap a la dreta, amb la mirada al sud, la vista gaudeix de la Vall del riu Avisio i de les parets fosques de la Marmolada.
Per sobre nostre hi ha el refugi Fredarola. El que déiem de Brixen em fa pensar en Espanya i en Catalunya. A l’est de la Península Ibérica el 1179 el sobirà del Principat de Catalunya era Alfons. El seu nom era Ramon Berenguer, però la seva mare li deia Alfons. Aquest va ser el primer monarca de la corona catalano-aragonesa. D’aquesta manera en consolidava el desig del rei d’Aragó Ramiro de passar la sobirania del regne d’Aragó a la Casa Comtal de Barcelona. L’any 1164, Petronila va fer cessió de tots els seus dominis aragonesos al seu fill Alfons, ratificant aquesta disposició en el seu testament. Un veritable exemple, segons escriu Juan José Menezo, en la història de les nacions, la unió de dos estats: Catalunya i Aragó, que van formar una confederació respectant permanentment les tradicions, costums i constitucions de cada una de les parts.
La ruta que hem de seguir és la 601, perfectament indicada amb un pal i que es veu perfectament marcada per un sender evident en direcció est. És la ruta també coneguda com Viel dal Pan. Es tracta d’un dels sender més fàcils i més espectaculars dels Dolomites, amb la visió incomparable de la Marmolada. A finals del 1800, el metge alemany Karl Bindel va fer la ruta, se’n va enamorar i personalment va supervisar la seva restauració. Per això també el sender 601 es conegut com a Bindelweg.
Al fons s’endevina el blau del llac Fedaia. La ruta que seguim, el Viel del Pan, uneix Pas Fedaia amb Pas Pordoi i s’utilitzava pels comerciants de farina de Belluno. Era una alternativa més ràpida que les carreteres del fons de la vall. Donat que la farina és un ingredient fonamental, va ser utilitzat, també, com a vehicle de negociació preferent i d’intercanvi amb els productes artesanals de les valls ladines. D’aquí ve el nom que rep aquest camí i per tant també el refugi que hi ha.
Aquesta ruta és un gran i extraordinari mirador sobre les parets septentrionals de la Marmolada. Les primeres parets negres que es veuen són les del Gran Vernel de 3201m. Els tres cims més alts de les Dolomites són la Punta Penia (Marmolada, 3343m), Antelao (Cadore, 3262m) i Tofana di Mezzo (Tofane, 3244m). L’Antelao, al sud-est de Cortina d’Ampezzo, és conegut com el “rei dels Dolomites” i el més alt, la Marmolada, es conegut com “la reina”. Paul Grohmann, juntament amb els germans Dimai, van fer la primera ascensió per la ruta nord,l’any 1864. Impressiona veure aquestes parets fosques i la glacera més enllà, més amunt. Els Dolomites es van formar en el cretaci, ara fa uns 60 milions d’anys, en la mateixa època en que es van formar els Pirineus. La causa va ser la col·lisió de les plaques dels continents africà i europeu.
Uns 5 km després d’haver començat arribem al refugi Vial dal Pan, on podem descansar i menjar una mica. La seva terrassa és, com tot el camí, un mirador fantàstic on destaca la gran glacera de la Marmolada, la que a sobre seu té el cim culminant, la Punta Penia de 3343m. L’origen del refugi correspon al guia de muntanya, Fortunato Dantone. Quan estava al cim de la Marmolada va descobrir el millor lloc planer per poder muntar un refugi. Amb els estalvis va comprar el terreny i sobre les espatlles va anar carregant les bigues i les fustes. El primer “Basar Viel dal Pan” es va inaugurar el 1952 i era poca cosa més que una barraca gran. Dels entrepans van passar al menjars calents. I dels menjars calents, el foc va cremar tot el refugi. Fortunato i la seva dona Marta van tornar a començar, reconstruint-lo i ampliant-lo per tal d’oferir més espai per l’allotjament dels viatgers. L’any 2003 va ser totalment reconstruït i és el que podem veure actualment.
Han passat més de dues hores i arribem al final del sender que ens fa de mirador de la Marmolada i girem a l’esquerra per anar a buscar el sender 601A. Ara tocarà anar pel vessant nord d’aquesta serra secundària formada entre la Marmolada i el Grup Sella. Un altre sender ens farà tornar a l’inici.
Al nostre costat de la dreta, veiem les instal·lacions de Porta Vescovo, amb un refugi i l’estació superior del telecabina que puja des de la població d’Arabba.
Precisament la cabina va baixant mentre nosaltres també baixem. Al seu darrera es veuen els colors grisos de les muntanyes del grup format per Tofana, que ja es troba dins de la província de Belluno que és del Vèneto. El grup Tofane té diversos pics molt alts, el tres de més altura són: Tofana di Mezzo (3244m), Tofana di Dins (3238m) i Tofana di Rozes (3225m). Aquests tres cims van ser ascendits en tres anys (1863 al 1865) per Paul Grohmann, amb uns guies locals. Cal dir que Grohmann ha estat un pioner de l’exploració de la muntanya i l’any 1862, junt amb S. Simony i E. Mojsvar, va fundar el Club Alpí Austríac. El CAA va ser el segon club de muntanya del món, al darrera del Club Alpí Britànic, que havia estat constituït el 1857.
El Club Alpí Català (Centre Excursionista de Catalunya) té el seu origen en el 1876 i va ser el primer de la Península Ibèrica.
Mentre baixem podem veure una petita marmota que, en principi, no ens fa gaire cas, fins que ens disposem a fer-li unes fotografies. He pogut fer un parell de fotos i ja ha desaparegut. Les marmotes són animals rosegadors emparentats amb els esquirols, encara que viuen a terra. Fan els seus caus en galeries, sovint sota rocs i són de costums colonials i diürns. S’alimenten d’herbes, baies i rels. Se sap que hi ha 14 espècies. Totes les espècies viuen en l’hemisferi nord.
La part final del camí es transforma en un sender florit magnífic. Al davant nostre tenim les vistes de les roques del Grup Sella i fins i tot podem veure també la cabana que hi ha dalt del tot del Piz Boé; ahir hi vam pujar i quasi no ho veiem entre la boira, avui estem aquí vaig i gaudim del panorama.
Com apunt final, al que parlava en algun moment de la cultura ladina, cal dir que el 1946, al Pas Sella, 3000 ladins es van manifestar contra la divisió tripartita de la seva comunitat en les tres províncies (Bozen, Belluno i Trento). També exigien més drets per la llengua ladina. Com que en l’ocupació nazi els alemanys havien reunificat el territori ladí, des del poder italià val vilipendiar dient que eren pro-nazis per la seva reclamació. Cal posar atenció, ja que altres països europeus també utilitzen comparacions d’aquest tipus per atacar les minories que exigeixen el dret a ser reconeguts en la seva identitat. Finalment, l’any 1996 es va commemorar, també al Pas Sella, aquella gran protesta del 46. La divisió tripartita segueix vigent.
Ja veiem l’albergo Savoia, final de l’excursió. Comencem a caure petites gotes de pluja. Com que tenim la impressió que ja quasi estem al cotxe no ens posem els plàstics, però la en pocs minuts la pluja descarrega amb força i nosaltres, corrent, arribem xops al final d’una molt recomanable excursió.
Si vols accedir al track per gps, pots clicar: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=7468191