(Noruega) Ruta el mes de juny de 2014; 3 km; +180 -180; 1,5 hores. Excursió organitzada per Tierras Polares amb el següent itinerari: Estació esquí, glacera Folgefonna i tornada. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: L’any 1002 mentre Leif Erikson anava cap a Amèrica, a la península Ibèrica hi havia el regne de Lleó (Alfonso V el Noble), el de Navarra (García Sánchez II), Castella (amb el comte Sancho García) i Catalunya (amb el comte Ramon Borrell III).
Per començar aquesta curta excursió amb grampons hem sortit en direcció Torvykbygd per pujar a un ferry que ens ha portat a Jondal i després ja fins al punt de sortida. Tot i això després que ahir vam dormir a Norhensund i aquest matí ens hem despertat en una bonica casa al mig del bosc. Ens trobem dins del comtat d’Hordaland, el tercer en població després de Akershus i Oslo. La capital es troba a Bergen que, fins el 1972, era ciutat comtat per sí mateixa. La història del comtat s’endinsa 1000 anys enrere. Ja el segle VII hi havia per la zona diversos petits regnes sota gestió dels “gulating”, o primeres assemblees legislatives comunals. Al segle XVI Noruega es va dividir en quatre “llen”, o divisions administratives i aquell 1503 va ser quan va néixer el Bergenhus Llen que va controlar administrativament bona part de l’oest de Noruega.
Ahir ens vam aturar a Bergen, la gran ciutat que avui presenta un aspecte mariner de primera categoria. Bergen va ser on el rei Hakon Hakonsson s’hi va fer construir una residencia reial entre els anys 1247 i el 1261. Actualment aquell conjunt d’edificis fan de fortificació. Es considera que amb el regnat d’Haakon el país va arribar a la seva edat d’or. La gran flota que va fer construir li va permetre mantenir amistats importants amb el Papa i l’emperador del Sacre Imperi, així com amb el rei d’Irlanda. També va ser una època d’esplendor ja que va impulsar la traducció de literatura europea al nòrdic. Ara bé, també va aprofitar la seva força per envair Islàndia i Groenlàndia. Va morir el 1263, mentre mantenia enfrontaments militars en el seu intent d’annexió del regne d’Escòcia.
Al port, entre les magnífiques cases de fusta, hi ha el museu de l’Hansa. La Lliga Hanseàtica va ser una federació d’estats del nord d’Europa que es van unir en una federació que volia impulsar el comerç. Bàsicament va ser impulsada per comerciants i burgesos del mar Bàltic, els Països Baixos, Noruega i Anglaterra, entre la segona meitat del segle XII i la primera del segle XIII. Aquesta organització recorda la confederació d’Aragó i Catalunya, en la qual el regne d’Aragó va aconseguir ser més forta per defensar-se de l’expansionisme del regne de Castella i aprofitar les vies comercials catalanes per la mediterrània per donar sortida a l’excedent de llana. Entre els segles XIII i XIV, Catalunya havia impulsat la creació d’uns 50 consolats per tot l’entorn d’influència, per tal d’impulsar i protegir el comerç. Així els consolats catalans estaven instal·lats, al sud, des de Màlaga i Orà fins a Alexandria i Damasc. Pel centre es situaven a Nàpols, Atenes i Rodes. I pel nord de la mediterrània des d’Arles, fins a Pisa i Constantinoble.
El grup ens posem els grampons abans de començar a caminar. En època medieval, les condicions pel desenvolupament de l’agricultura a Noruega eren limitades i els vikings s’havien especialitzat en el mar. Aprofitaven els fiords, que s’endinsaven molt en el continent, per les seves activitats de pesca i de transport marítim. Els seus vaixells (anomenats “dakkar”) eren llargs i estrets, molt lleugers i de poc calat, la qual cosa facilitava la navegació en aigües poc profundes. També tenien la mateixa forma la proa que la popa, la qual cosa facilitava invertir la direcció per donar la volta. Això els hi anava bé en un mar ple de gel i d’icebergs, però també en les incursions ràpides que feien cap a les poblacions situades a prop de la costa.
Les vistes són extraordinàries. Les expedicions dels vikings amb els seus vaixells van anar movent-se cap cop més lluny. Van arribar fins a Groenlandaia, a l’oest i fins a Irlanda, al sud, sense comptar amb Normandia. Segons la historia oficial, el 1002 Leif Erikson i els seus vikings, que estaven instal·lats a Islàndia, van salpar i van ser el primers europeus en arribar a Amèrica del Nord, que ells van anomenar Vinlàndia.
Van fer falta cinc segles perquè els europeus hi anessin un altre cop i llavors ja s’hi van quedar. Van ser portuguesos, anglesos, espanyols, francesos i molts altres. La realitat actual d’Amèrica, des del nord (Canadà) fins al sud (Cabo de Hornos) presenta una realitat indiscutible: les cultures, idiomes i tradicions dels originals habitants han resultat absolutament delmades. Tristament el genocidi cultural, social i humà d’Amèrica va resultar brutal i encara és l’hora que aquests països europeus deixin de parlar dels “beneficis” que van aportar i demanin perdó per l’espoli d’or, plata i altres propietats.
La glacera del Folgefonna acaba en un llac que ara tenim a la nostra vista. El dia és clar i calorós. Arribem a Folgefonna, que correspon a un espai natural format per tres glaceres situades a l’altiplà de Hardanger: Nordre Folgefonna (al nord), Midtre Folgefonna (al centre) i Sondre Folgefonna (al sud), amb una superfície total d’uns 210 km2. A l’any 2005 tot aquest espai va ser reconegut com a Parc Nacional per tal de protegir els glaceres i les àrees dels voltants. Els punts de trencament i desguàs de les glaceres són Bolstolskardbreen, Bondhusbreen i Buarbreen. Les dues últimes estan retrocedint de manera significativa des de l’any 2000. Noruega ha liderat diverses iniciatives de protecció del medi ambient, com per exemple la creació de la Boveda Global de Llavors de Svalbard, l’any 2008, on s’hi desen llavors per protegir la biodiversitat.
Per conèixer una mica el país cal saber que l’idioma és una llengua nòrdica, oficial a Noruega. Es pot dir que amb el suec i el danès forma un conjunt de llengües d’origen comú, amb variants locals, sovint comprensibles entre sí. Aquestes llengües també es vinculen amb el feroès i l’islandès, dins de la família de les llengües nòrdiques, però aquestes dues ja no són tant comprensibles per a un noruec.
Poca estona després, ja que aquesta ha estat una curta passejada, anem baixant. Entre els segles XVI i XIX, el danès va ser la llengua escrita estàndard a Noruega, com sovint passa amb les llengües dels dominadors amb la que es pretén forçar l’eliminació de les llengües dels països conquerits. Això ho sabem molt be els catalans, ja que la nostra llengua sempre ha patit aquesta pressió (i encara avui dura, amb les recents lleis promogudes pel govern del PP a Espanya, en una mostra de menyspreu i falta de respecte total). Bé, tornant a Noruega, cal dir que aquella pressió del danès va ser l’origen d’un constant enfrontament entre el discurs rural i l’urbà, avui ja resolt gràcies a la independència. La veritat és que la única manera de poder defensar la llengua pròpia és a través d’un estat independent.
I d’aquesta manera arribem al final d’aquesta sortida matinal.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=7120448