“Mediterrània cruïlla de mercaders”
Coral Cuadrada
Rafel Dalmau, Editor (2001)
El segle XII els comerciants catalans ja són presents en molts ports de la Mediterrània. Són l’avançada d’una política clarament expansiva de l’economia i durant els segles XII, XIII i XIV els trobem establerts a Ceuta, a Orà, a Bugia, a Tunis, a Alexandria, a Tir... En aquestes places, els catalans compren matèria primera (que s’envia, bàsicament, a Catalunya) i venen producte manufacturat (produït, principalment, a Catalunya). Qui són aquests comerciants? Diu l’autora en una entrevista a ‘elnacional.cat’: són els cabalers (els fills segon, tercer, quart...) de les elits pageses rurals. Són fills de pagesos de remença rics; i, per tant, ben relacionats socialment i políticament. Si bé és cert que la institució de l’hereu els havia exclòs del seu món originari, també ho és que els seus recursos i els seus contactes -que els venien pel seu origen familiar- els permetrien iniciar-se en el món del comerç.
Escriu Coral Cuadrada que, de forma espontània, s’acostuma a identificar l’edat mitjana al sistema feudal. “Per tant, l’economia medieval es presenta basada en el sector primari, amb predomini de la gran propietat. Això no obstant, durant els sis segles els elements econòmics van experimentar grans ruptures i fluctuacions”. Entre les causes dels canvis s’ha de destacar el paper del mercat i el de la moneda, afegeix l’autora....
....Coral Cuadrada i Majó (Mataró, 1954) és professora d’Història Medieval de la Universitat Rovira i Virgili (URV) i directora de l’Arxiu dels Marquesos de Santa Maria de Barberà (AMSMB) de Vilassar de Dalt. És especialista en el comerç medieval i en història de les dones i membre de l’Institut d’Estudis Catalans.
L’obra ha estat dividida en quatre blocs diferents: primer posa l’atenció als mercaders i la participació de la dona en els negocis; segon, apunta als ports, els tipus de vaixells i les tripulacions; la tercera part va dedicada als productes mercadejats; i finalment, l’últim, al paper de la Mediterrània en el context del comerç internacional.
És tracta d’un llibre molt treballat i documentat, que demostra que l’activitat econòmica-industrial del període estava de ple, pel que fa als Països Catalans, en mans del comerç, especialment el marítim. Un comerç que va permetre l’existència de les primeres societats mercantils. Les primeres referències documentades, a la confederació, es remunten a finals del XII, quan Bord de Girona inicia les seves activitats. També es troben documentades altres associacions, generalment de tipus familiar, segueix explicant la Coral, com les de Barcelona (1205), la dels Espiells (1208), la de Blanes (1212) o la de Banyeres (1236). D’aquí es va a societats més complexes on hi trobem el soci principal que aporta el capital, amb altres socis que, amb menys diners, es responsabilitzen de la gestió a cada lloc on opera.
Segons Coral, l’expansió catalana (la continental, la peninsular i la mediterrània) va ser fruit d’una aliança permanent entre el poder polític i militar; és a dir, els comtes de Barcelona i els barons feudals catalans i les classes mercantils catalanes, descendents, en bona part, de les elits pageses rurals. Per posar un exemple, l’empresa de conquesta de Mallorca, es va negociar a casa del mercader Pere Martell, a Tarragona.
És una època en que en l’àmbit dels mercaders apareixen les serventes domèstiques les quals, a les nostres terres acostumen a rebre una petita quantitat, no anual, sinó en finalitzar el servei, que servirà de dot per poder-se casar. “En els registres comptables consten com “bonne debitrice” ja que incrementen el deute acumulat de la casa”. En canvi consten com a despeses el que necessiten les serventes per la seva vida privada: roba, objectes d’ús personal, préstecs per marxar de peregrinació o altres.
També explica l’autora, que hi ha esclaus i esclaves, que generalment provenen de “bona guerra”. Les dones tenen un valor més alt que els homes; per exemple, un negre costa de 30 a 45 lliures, mentre que una esclava de 40 a 65.
En el llibre trobarem informació curosament exposada sobre l’activitat. Del port de Barcelona, al segle XIII, diu que “mostra un eloqüent dinamisme i una intensa activitat internacional: en primer lloc a places nord-africanes, amb 21 viatges amb destinacions a Bugia, Bona, Tunis, Alexandria, Alcúdia o Sicília. D’altres en destinacions com a “Sant Joan d’Acre, Romania, Xipre, Armènia o Càndia”. Sense comptar en les més properes -i més antigues- a Provença, Marsella, Montpeller, Cotlliure i Gènova.
Més endavant, Coral Cuadrada torna sobre els esclaus “la frontera era també possibilitat d’esclavitud, especial en temps de conflicte, com el de la guerra dels dos Peres, quan els castellans capturaren súbdits aragonesos que posteriorment foren venuts com a esclaus”. Al Tres-cents, afegeix l’autora, sembla que els esclaus canvien de procedència i són més nombrosos els orientals, tàrtars, russos, búlgars, grecs, albanesos... que procedien de la tracta d’esclaus protagonitzada per genovesos i venecians, els senyors mercantils del mar Negre.
La Coral segueix reivindicant l’esforç indispensable de presentar un visió de conjunt del comerç als Països Catalans, mostrant les similituds però també les diferències. “Crec necessari, cada vegada més, estudis on la història comparada sigui el supòsit de partida. No ens podem conformar amb la sola anàlisi de les fonts pròpies; cal confrontar-les amb les referents a d’altres arxius. Només així entendrem millor el nostre passat”.
Al final es conté un interessant glossari de termes de l’època, amb paraules tant sonores com canemassos, tafetans, felops, alfòndec, fins a uns cent-cinquanta. Inclou una rica bibliografia de més de 250 referències, de les quals unes cent són fonts estrangeres. I també un índex analític per fer més àgil la consulta.
Així acaba aquesta ressenya d’un llibre molt interessant, amb el que he gaudit molt, que vaig comprar a l’entrada del castell de Calafell quan el vaig anar a visitar, amb la muller i uns amics, el juliol del 2002.