“Roger de Llúria, el gran almirall de la Mediterrània”
Antoni J Planells Clavero i Antoni J Planells de la Maza
Editorial Base (2011)
Estem davant d’un llibre d’història molt interesant. També molt important perquè es situa en l’època que va ser la base a la configuració dels Països Catalans. Els autors presenten un personatge que va esdevenir una llegenda: l’almirall Roger de Llúria, sicilià de naixement i català per decisió pròpia, va ser el més gran estratega militar naval de l’edat mitjana. Al llarg del segle XIII es va enfrontar nombroses vegades, i en inferioritat de condicions, a la flota francesa de Carles d’Anjou i els seus successors i sempre la va derrotar.
Els autors d’aquesta obra narren les grans batalles de Roger de Llúria al capdavant de la host, sempre situant les motivacions, els objectius i les raons de cada situació històrica. Destaca la fidelitat de l’almirall als reis catalans, tot i que els autors centren molt la identificació amb l’Aragó.
He de dir que aquest llibre, que vaig comprar el 2014, el tinc ple de subratllats i notes; potser l’hauré llegit tres vegades o més i per això els subratllats tant aviat són en llapis com amb colors per destacar uns o altres aspectes. Va ser uns dels varis llibres amb els que vaig estudiar l’època històrica del segle XIII; època que vaig investigar durant tot un any, per acabar preparant la trama de la novel·la històrica Marmor Maris...
... El primer capítol de “Roger de Llúria, el gran almirall de la Mediterrània” explica en set pàgines com un seguit de retrets entre el Papa del moment i l’emperador del Sacre Imperi Romano Germànic, Frederic II casat amb Constança germana de Pere el Catòlic, acabarà vinculant el Principat de Catalunya en el conflicte per la presència dels francesos a Sicília. El temps que va del 1209 i el 1258 és un seguit d’enfrontaments entre el Papa de torn (Innocenci III, Celestí III, Anaclet II, Honori III, Gregori IX, Celestí IV -que va morir als 18 dies de la designació- i Innocenci IV) i l’emperador. Quan l’emperador Frederic II mor el 13 de desembre de 1250, el Papa Innocenci IV “se sent eufòric... l’anticrist es mort” tal com escriuen els autors. Ara el pontífex decideix tancar el cercle d’odi que s’ha format entre els Hohenstaufen i el papat: “primer mira en direcció a Anglaterra i després cap a França”.
Antoni J Planells Clavero (Barcelona, 1945) és llicenciat en Dret i Filosofia (especialitat d’Història), entre altres títols. Antoni J Planells de la Maza (Barcelona, 1981) és llicenciat en Dret i en Mitjans de Comunicació Audiovisual per la Universitat Carlos III de Madrid a més de diplomat en Tècniques en Protocol.
Així doncs el llibre ens situa en el context d’un Carles I d’Anjou que es fa amb el poder al sud d’Itàlia, que quedava totalment sota l’autoritat espiritual del Papa. La situació l’anomenen els autors “d’un imperi sotmès a una conducta basada en l’autoritat i la coacció total” i com a conseqüència el malestar va esdevenir desbordant al sud d’Itàlia i especialment a Sicília, que sentia un gran menyspreu per Carles d’Anjou. D’aquest context vindran les conegudes Vespres Sicilianes i la futura intervenció catalana.
Els anys passen; els francesos ja manen. Arriba un moment en que els sicilians intenten posar-se sota la protecció del pontífex, Marti IV. Ara bé Martí IV va ser designat el febrer de 1282 després de sis mesos sense que el conclau es posés d’acord. La situació es va resoldre perquè Carles d’Anjou va fer empresonar els cardenals que no votaven el Papa que li convenia. Així que Marti IV es na negar a ajudar els sicilians. Un incident el 29 de març de 1282 va degenerar en enfrontaments entre el poble que atacava els soldats angevins i l‘aixecament es va propagar a Corleone. A tot això un estol de galeres del Principat de Catalunya el juny salpava aquells dies al port d’Alcoll, a la costa de Tunis, port que es troba a mig camí de les Balears i les costes de Sicília, en un conflicte de Catalunya amb Tunis i Constantina.
El relat dels fets es presenta sovint de forma trepidant, pels autors. Al lector li sembla estar veient un documental. “Un matí dues barques amb pavelló negre arriben al port d’Alcoll, tripulades per homes de Palerm... aquesta ambaixada ofereix el tron de Sicília a Pere el Gran...”. El rei envia Guillem de Castellnou perquè s’informi si l’oferiment compta amb el suport de la majoria de les ciutats. Tot plegat, l’expedició catalana salpa rumb a Sicília per desembarcar al port de Trapani el 30 d’agost.
És interesant com els autors imaginen l’escena: quatre dies després el rei entra a Palerm, on és rebut amb entusiasme, encara que l’aspecte dels almogàvers bruns i amb robes brutes, d’aspecte llardós, no aconsegueix despertar l’admiració dels ciutadans, que es queden amb el dubte sobre si aquesta gent serà capaç de derrotar les lluents armadures dels soldats angevins.
I comencen les operacions que desemboquen en la primera batalla, la de Nicòtera. Aquest primer enfrontament és premonitori de la capacitat de Roger de Llúria i acaba amb la captura, per part de la flota catalana, de 25 galeres angevines més un grup variat de tarides i barcasses de suport. Per cert, en el llibre, al marge dels detalls de la batalla (com de tantes altres), serà possible saber què era una tarida; així com també obtenir respostes a preguntes com ¿com era de gran una galera? ¿quanta gent hi anava? o ¿què era la Taula d’Acordar?, entre molts altres qüestions interessants. Com afirmen els autors “les conseqüències de la batalla de Nicòtera són gravíssimes per a Carles”, mentre expliquen els seus efectes immediats.
Resulta fascinant saber els mecanismes per evitar conflictes que impulsa Roger de Llúria. Tenint en compte que a les galeres hi ha catalans (i valencians i alguns aragonesos), però també sicilians i sarraïns: cal evitar qualsevol tipus de conflictes, fins i tot els religiosos. Les normes impedeixen proselitisme religiós, adaptació d’alimentació que no generi discussions (per exemple excloure carn de porc) i el reforç de sistemes de grups d’afinitat, com ja feien servir els almogàvers (recomano molt la lectura del sistema dels almogàvers així com també la informació detallada del sistema d’alimentació); per tant Llúria aconsegueix que cada galera funcioni com un equip multicultural.
Només un apunt sobre l’alimentació. El producte estrella era la galeta, part essencial de la dieta diària. Escriuen els autors: “una flota de 20 galeres, amb una tripulació de 150 homes per galera, necessitava 230 tones per a tres mesos. Així l’almirall necessitava controlar la producció per intentar rebaixar els costos”. Una nota curiosa dels autors: si el lector vol tastar aquestes galetes de la flota, encara ho pot fer en la propera visita a Eivissa, perquè allà en segueixen fabricant i es coneixen com galeta forta.
D’altra banda l’almirall va crear una xarxa d’informadors i espies (contractant pescadors, camperols i pagesos) per tal de disposar d’informació anticipada de les accions de l’enemic. També va disposar una xarxa controlada amb coloms missatgers per transmetre la informació entre Sicília i Calàbria.
El llibre ens il·lustra de l’ús de la cavalleria a la flota, la destresa dels genets musulmans i també de les solucions pel transport dels cavalls àrabs. També es descriu, amb detall, les operacions de la batalla de Malta del juliol de 1283, on l’estratègia que va fer servir en aquesta batalla el millor almirall de la història de la Mediterrània s’havia definit i afinat amb perfecció. Aquí també apareixen les ballestes de taula, els castells de proa, les gerres de sabó... Els autors fan esment a l’administració de la flota “aragonesa” (sic), però en parlaré al final. El que si queda clar és que la batalla de flota de Llúria, amb 21 galeres, arriba al final del dia i la flota angevina ha estat derrotada. Es compten 10 galeres capturades, 3500 angevins morts i 860 homes i nobles capturats. La flota de Roger de Llúria ha perdut només 288 homes.
Escriuen els autors: “Diversos són els autors que han intentat esbrinar perquè hi havia tanta diferència en capacitat de destrucció de les dues flotes”. El text hi dedica unes quantes reflexions que cal llegir i ho deixo als interessats, perquè diuen molt de la capacitat i estratègia del gran almirall.
El llibre continua amb altres batalles com la de Castellammare, amb esquemes molt aclaridors. Trobo que llegir aquest llibre és en sí mateix tota una aventura. I segueix amb la conquesta de l’illa de Gerba i més endavant, el llibre continua en el context de la croada decretada pel Papa Marti IV contra la Corona d’Aragó, amb especial incidència a Catalunya. Diuen els autors que Felip III de França, disposava d’un exèrcit de 19000 homes i una enorme flota formada per 150 galeres. Aquí vull destacar les magnifiques descripcions de les batalles navals de Les Formigues i la de Roses.
Deixo al lector encuriosit que llegeixi el llibre i acabi de gaudir amb els sucosos detalls de aquestes últimes batalles i també dels capítols finals, ja més breus.
En fi, un llibre extraordinari amb el que jo he gaudit molt i que estic segur que també el gaudireu si us ve de gust.
*Aclariment personal final: Els autors fan mencions sovint a la ‘Corona d’Aragó’, al ‘Rei aragonès’ i als ’aragonesos’. Això podria fer pensar, als lectors d’avui, que es tracta d’una operació amb la participació i direcció del regne d’Aragó, els seus nobles i els seus recursos. No va ser així, el pes va estar del Principat de Catalunya, amb suport, això sí, de València i les comarques occitanes. Es fa evident només llegint els noms dels almiralls i comandaments que figuren al propi llibre: d’un total de 19, només un és aragonès. És a dir, quan es diu per exemple “... que caldrà esperar que la Corona d’Aragó emprengui una política decididament mediterrània...”, es condueix, crec jo, a una percepció falsa de la realitat. Per molt que en termes de “protocol” es pugui esmentar amb genèric, en un text divulgatiu pot portar a una percepció contraria a la realitat.
La política decidida va ser impulsada pel Principat de Catalunya i el Regne d’Aragó s’hi va abstenir. Tinguem en compte que quan es diu el “rei d’Aragó, també es podria dir “el rei de València” o el “sobirà de Catalunya”, ja que era sobirà de tots aquests territoris, oi? Per tant el tema és saber a causa de quin “interès” principal actua el monarca.
Els propis autors a la pàgina 35 ho concreten “ A les Corts Generals convocades a Monsó, amb la participació d’Aragó i del Principat (‘de Catalunya’), els aragonesos van argumentar que no tenien interès a participar d’una conquesta marítima, motiu pel qual se’n van abstenir”.
Per això algunes expressions al “rei aragonès” o al “rei d’Aragó” em semblen inadequades: enganyen o confonen. Penso que uns historiadors haurien de tenir més en compte aquesta realitat. És la pega més gran que trobo en el llibre.
Un exemple més actual: el rei Felipe VI té també el títol de rei de Jerusalem. Quan fa el discurs de Nadal, seria correcte dir que el “rei de Jerusalem” ha sortit per TVE...”? Queda clar, oi?