El vuelo de los buitres, Jorge M Reverte

      “El vuelo de los Buitres”

       Jorge M Reverte, Sonia Ramos i M’hamed Chafih

       Galaxia Gutemberg (2021)

        Moltes vegades la Introducció d’un llibre és un element fonamental: és presentació, és objectiu i és síntesi. Diu l’autor “Si Alfonso XIII va ser responsable del que va passar, ho va ser per la seva actitud masclista i els atributs de rei indiscutit”.

        L’any 2009 jo preparava el viatge per fer una travessa de les muntanyes del Rif, a la zona del Gomara, des de Xauen  fins al mar a Oued Laou. Van ser quatre dies, amb la motxilla, el guia i els companys, passant per Azilane, Akchour, el salt de Klleer i finalment Oued Laou.  Mentre el preparava vaig llegir un parell de llibres per entendre el territori per on aniria a caminar. Fa poc, rellegint el document que vaig escriure d’aquell viatge a peu (de 135 pàgines) m’ha semblat interessant fer una ressenya d’un llibre publicat que parli dels desastres que va patir Espanya a Anual i Arruit. Uns fets històrics que potser no són massa coneguts...

        ...Entre els molts títols que en parlen, he triat un de modern, del 2021, perquè penso que amb els anys, s’hi pot oferir una millor perspectiva. Com diu la contraportada del llibre que ressenyo: la guerra del Rif va significar un daltabaix enorme per l’exèrcit espanyol.

      L’autor, i els seus col·laboradors i coautors, han utilitzat molta documentació de primera mà i també testimonis inèdits per construir un relat dinàmic dels fets que es van produir durant els dies entre el juny i l’octubre de l’any 1921. Amb la informació obtinguda tant parlen del que passava al camp de batalla, com a Melilla, als aduars rifenys o a Madrid. En fi, una investigació rigorosa, minuciosa i exhaustiva, molt recomanable.

        Tens doncs una ressenya d’una obra eficient i interessant de Jorge M. Reverte i els col·laboradors Sonia Ramos i M’hamed Chafih. Jorge Martínez Reverte va néixer el 1948 i va morir el mes de març d’aquest any passat (2022), amb 72 anys. Va ser escriptor, periodista i historiador que es va especialitzar en la Guerra Civil espanyola; com a narrador va escriure set novel·les negres protagonitzades pel periodista "Gálvez".

        Es tracta d’un llibre important, amb més de 440 pàgines. El treball meticulós s’observa en un interessant glossari d’uns 60 termes de l’amazig; una cronologia detallada de més de 4 pàgines; l’extensa bibliografia i fonts d’informació, que ocupa quasi 10 pàgines; un útil índex onomàstic; i finalment 5 mapes que permeten entendre molt millor tots els moviments militars i l’abast d’aquell territori.

        En el meu personal resum del viatge del 2009, vaig escriure: Què és el Rif? Tropes de Castella s’hi feren fortes en el segle XV i des d’aleshores la franja nord del continent africà, que es banya a les aigües de l’estret de Gibraltar, ha estat lligada a moltes de les penes (i poques glòries) de soldats i homes i dones que des de la península hi ha estat desplaçats. Però després de més de cinc segles poca gent del nostre país en sap gaire del Rif. Però qualsevol mapa permet observar tres àrees ben clares: el Djebala a ponent, el Gomara al centre i el Rif a llevant. Tota una serralada de muntanyes en una longitud de 350 km i on el seu cim culminant és el Tidghine, amb 2452 metres d’altitud. Si algú pensava que el Rif era una muntanya o un turó, doncs res d’això.

        L’obra està organitzada en tres parts. Primer presenta el panorama, els personatges i l’impacte de la desfeta: que serà el fet protagonista. Ens parla de Abd el-Krim el cabdill que va mobilitzar tot per fer fora els ocupants (sovint oblidem que si dominem un territori, segur, segur, que mai voldran sentir-se dominats). També ens parla d’El  Raisuni, el cap de la regió del Gebala i dirigent anti-colonial, que li va dir un dia al general Silvestre “Tu i jo formem la tempesta; tu ets el vent furibund; jo, el mar tranquil. Tu arribes i bufes irritat; jo m'agito, em regiro i esclato en escuma. Ja hi tens la borrasca; però entre tu i jo hi ha una diferència; que jo, com el mar, no em surto mai del meu lloc, i tu, com el vent, no ets mai al teu”.

        En aquesta part hi ha capítol amb el títol “La chuleria de Silvestre” i és que tenia fama de llançat, de fatxenda. Va fer els plans de atacar i ocupar Alhucemas, juntament amb una ofensiva general per ocupar un grapat de cabiles. Diversos oficials li recomanen que primer consolidi el que té, que no escampi més les forces. Però no fa cas. Va a la seva, potser sentint-se poderós ja que havia estat ajudant de camp del rei Alfonso XIII.

        A més, tal com apunta molt bé l’autor “el general Silvestre, i també Berenguer, van cometre l’errada que qualsevol militar amb menys experiència hauria evitat: anunciar públicament l’objectiu dels seus projectes...”. De fet, ja “el 22 de febrer de 1919, el ‘Diari de Noticias’ de Barcelona va publicar una entrevista amb el general Berenguer (que potser pensava que els rifenys no llegien els diaris espanyols) on parlava de les ‘importants operacions’ que donarien el domini de les platges d’Alhucemas”.

        A la segona part esclata la guerra. L’1 de juny de 1921 els rifenys ataquen Abarràn, Sidi Dris, Igueriben... i finalment Anual. Un seguit de desastres i de milers de soldats i oficials morts, per les armes o bé per la fam i les malalties, sense poder rebre ajuda de cap manera per la manca de previsió dels llocs on eren situats.

        Els militars espanyols es van estendre per un gran territori; el procediment era el següent: una companyia amb cavalls, mules i armament es desplaçava fins a un punt concret al mapa, potser per controlar una cruïlla de camins o per fer de unió amb una altra damunt d’un lleuger replà alçat. Allà hi deixàvem quatre soldats i un caporal; omplien sacs amb pedres i terra i feien un “blocao”, és a dir un quadrat de cinc per cinc metres, amb sacs de protecció al perímetre amb un metre (o una mica més) d’altura i allà s’hi quedaven, amb aigua, menjar i munició. I així, un altre i un altre...

        Teòricament havien de rebre la visita d’una patrulla d’aprovisionament cada dos dies per portar aigua, menjar i municions. Però, els rifenys eren pacients i esperaven dalt dels turons dels voltants amb els fusells. Quan pel camí s’apropava la patrulla, el primer que feien era tirar a les mules, que queien i després anaven fent punteria amb els soldats que s’havien amagat escampats... i que (pobres) sabien que quan sortissin serien caçats. Mentre, al “blocao”, l’aigua no arribava i la set, en entorn sec com aquell, era brutal, fins que orinaven cadascú a la seva cantimplora, esperaven que es refredés una mica i bevien el contingut. De tant en tant, un soldat cansat d’estar tot el dia mig estirat, s’aixecava una mica i s’escoltava un tret i (a vegades) queia mort; amb la calor el cos es podria, feia mala olor i atreia milers de mosques, per tant l’havien de llençar per damunt dels sacs i allà fora es quedava amb les mosques; no el podien enterrar enlloc. La putrefacció afectava molt als que quedaven dins.

        De les diverses batalles que es produeixen (Abarràn, Sidi Dris, Igueriben...) els morts s’acumulen. No tota la informació es coneix des de la península, però sí per part de familiars i amics. Com s’escriu a ‘fundacioncarmenburgos.com’ “la majoria dels reservistes eren homes casats i amb fills i, com que les famílies no rebien cap subsidi de l'Estat, les dones i els nens quedaven a la misèria més absoluta. Les protestes contra l'enviament de tropes, particularment les constituïdes per reservistes, no van trigar a estendre's per tot el país”.

       S’hi afegeix la indignació pel fet que els fills dels rics no són cridats a files (els pares paguen 1500 pessetes i així ho eviten). Precisament, alguns dels que criden ‘viva Espanya’, no volen veure els seus fills al front de guerra. Alguns trens carregats de soldats de lleva no poden sortir: nombrosos manifestants, la majoria dones, ocupen estacions a Madrid, Barcelona i altres ciutats; s’estiren a les vies. Però a Barcelona, el que va començar sent un moviment de protesta contra l'embarcament de tropes per al Marroc i contra la guerra, va ser desviat de les seves veritables finalitats per transformar-se en un violent moviment anticlerical, en què les masses van descarregar la seva ira i indignació cremant convents. Probablement, l’origen de l’esclat va ser el fet que l'Església catòlica, que era l’estructura ideològica més influent a tot el territori i especialment a les classes populars, va ser sens dubte qui va incidir amb més pes en la mobilització patriòtica d'aquests anys.

        Amb les preses de posició dels espanyols d’Abarrán i d’Igueriben, Silvestre repeteix exactament els mateixos errors. Dominar un lloc amb una força armada, però impossible d’aprovisionar després. Tots els intents fracassen i els rifenys no permeten que es pugui trencar el setge. És una idea senzilla: aïllar, posar setge i deixar que la calor i la set facin la seva feina.

        Deixo al lector curiós perquè compri o trobi en una biblioteca aquest magnífic llibre per llegir amb tranquil·litat com van anar els fets des de Abarràn fins a la conquesta rifenya d’Anual. Una lectura que, a vegades, posa els pèls de punta. La barbàrie de les guerres.

        La tercera part del llibre està dedicada al període del 24 de juliol de 1921 fins a l’octubre del mateix any. La desfeta, l’estampida i fugida desesperada. El front que es desfà, l’angoixa a Melilla i a Madrid. Melilla col·lapsa. La rendició. Els rifenys creuen que s’han alliberat de l’exèrcit d’ocupació, que tornen a ser lliures... però encara tot tornarà a tombar.

        En aquesta part es dedica un capítol al tema dels ‘presoners espanyols’. Abd el-Krim va fer una oferta “pel lliurament dels presoners: demana tres milions de pessetes, més un milió per les pèrdues patides pels habitants de les cabiles de la zona, i també vol l’alliberament de tots els presos rifenys”. El govern de Maura discuteix, la pressió pública és dura, en definitiva són els seus marits i els seus fills els que estan empresonats, sense comptar els milers que ja havien mort.

       Després de la desfeta d’Anual, els mitjans oficials ocultaven el desgavell del fracàs. L’autor escriu que a Melilla “les noticies són molt confuses, però totes coincideixen en ser molt negatives per als militars espanyols, tant que molts habitants es llancen al port amb la finalitat d’abandonar a ciutat. Altres, que pensen que no poden fugir, es traslladen al barri antic, on la ciutat fortificada els ofereix més seguretat. Es mastega la por”. A Madrid, Barcelona i altres ciutats, l'ambient de rebuig social puja quan es coneix, per filtracions, una primera avaluació d'uns 12.000 morts o la negativa del Rei a pagar una suma alta de diners pel rescat dels presoners. Al final, ens explica Reverte, l’alliberament dels 336 presoners ho negocia l’empresari Horacio Echevarrieta. Dins d’aquest procés, es va fer famosa una situació, atribuïda al rei Alfonso XIII (i que es pot trobar per les hemeroteques, encara que també hi ha opinions contraries, com és habitual) en que es va mostrar oposat a pagar una suma alta de diners pel rescat dels presoners, tot afegint “...si que està cara la carn de gallina” (‘elmundo.es’, Juan C Rejón).

        Conclou Jorge M. Reverte que “els generals Manuel Fernández Silvestre y Felipe Navarro tenen una seria responsabilitat en els fets que van passar del 22 de juliol al 10 d’agost de 1921; la seva incompetència és propera a la irresponsabilitat; una incompetència que és característica de tot un sistema colonial...”.

        Arribo al final de la ressenya a la que, com haureu vist, hi he afegit diverses reflexions que he obtingut de la meva pròpia investigació. Potser només cal afegir recordant la frase respecte del monarca a la Introducció (‘el rei indiscutit’), que potser ens fa pensar en l’aspecte nefast dels monarques ‘indiscutits’, o de les lleis que impedeixen qüestionar un rei o un cap d’estat; de vegades es veu que fins i tot el protegeixen de qualsevol investigació. A la llarga això, mai pot acabar bé.