LH10a Manifiesto“Manifiesto Comunista”, Karl Marx, Friedrich Engels

                                       Introducció Eric Hobsbawm                            

                                       Crítica, Grijalbo Mondadori (1998)

        Avui us parlaré d’un llibre que no recordo qui em va donar. Crec que devia ser l’any 1999, època en que estava llegint el llibre de Solzhenitsyn ”Archipièlago Gulag”, per tant no vaig parar atenció a aquesta obra del “Manifiesto”. Ara, que ja fa temps que la Rússia comunista va fracassar, he retrobat aquest antic llibre (editat el 1998) i m’ha semblat interessant rellegir les poques 150 pàgines (de les quals 50 són la traducció a l’alemany “Manifest der Kommunistischen Partei”)...

     ...He pensat fer una ressenya de quatre llibres: aquest, el d’Adam Smith (capitalisme) i dos més que s’hi contraposin. Si volem entendre el món, si volen tenir criteri propi, si volem evitar ser esclaus de la manipulació de masses que exerceix sempre el poder, hem de poder contrastar i tenir opinió pròpia (no inculcada pels altres).

        Què sabem del comunisme? Normalment, amb qui he parlat, el que recordem és el discurs general del franquisme i també posterior de totes les dretes (i part del socialisme) europees que era dolent, maligne, tòxic i pervers. Recordeu?, a les pel·lícules sempre eren els dolents! Potser sí? o potser no tant? Llegeix, contrasta, tingues opinió (no la que ens venen) i arriba a les teves pròpies conclusions, tant del que potser era bo al principi com del que va acabant sent negatiu després.

        En el llibre que presento, el text del “Manifest” ocupa, concretament, només 50 pàgines. Les primeres 25 són la Introducció d’Eric Hobsbawm; després trobarem 25 pagines amb els Pròlegs de Marx i Engels als Manifests d’edicions d’anys posteriors i al del propi Manifest del Partit Comunista del 1872. Per tant, parlaré una mica només de la Introducció al llibre, d’alguns aspectes concrets del “Manifiesto” i d’alguna informació que afegiré (molt curta) que potser ajudarà entendre el context.

        Insisteixo, si no llegim, si no pensem i no contrastem perdem perspectiva, capacitat crítica i ens tornem dòcils, dependents i esclaus de les intencions dels manipuladors del poder.

        L’autor del Pròleg, Eric Hobsbawm, nascut a Alexandria (1917-2012), va ser un historiador britànic d’origen jueu, que ha estat considerat un «pensador clau de la història del segle XX”. Comença explicant el prologuista que va ser la primavera de 1847 quan Karl Marx i Friedrich Engels van decidir afiliar-se a la Lliga dels Justos (“Bund der Gerechten”), una societat secreta revolucionaria que havien creat, a París, obrers alemanys. Afegeixo jo que cal recordar que la Revolució francesa es va produir entre els anys 1789 i 1799.

        Hobsbawm afegeix que el 1998, quan es va publicar el llibre que tinc a les mans, es complien 150 anys de l’aniversari de la publicació del pamflet del Manifest Comunista, el qual "es considera la peça de literatura política més influent des de la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà, de la França revolucionaria”.

        Diguem ara, nosaltres, que la revolució bolxevic a la Rússia dels Tsars va començar el 1917 i va acabar aquell mateix any amb l'establiment d'una república que substituí el sistema tsarista autocràtic anterior (és coneguda com a Revolució de Febrer). Després una segona revolució de tipus socialista en la qual els Soviets (controlats principalment pel partit bolxevic) prengueren el poder. El 9 d'octubre de 1917, Lenin va aconseguir que el Comitè Central Bolxevic aprovés, per deu vots a dos, la insurrecció armada; aquesta va ser coneguda com Revolució d’Octubre.

        Anys després, la URSS que va sortir de la Segona Guerra Mundial es va convertir en una de “les dues superpotències mundials i els partits comunistes occidentals van emergir més forts; i el Manifest no només era publicat per editors comunistes, sinó per grans editorials no polítiques... i ho continua sent després del final del comunisme soviètic...”.  Encara hi diu, amb visió clara, que “tot i que Europa travessava un període de crisis econòmica i social... de cap manera hi havia fonaments per la creença (expressada al Manifest) que la caiguda del capitalisme s’estava apropant”. Conclou que, com ara sabem, el capitalisme estava preparat per la seva primera era de creixement global triomfant.

        Com a conclusió dels comentaris del Pròleg, potser puc afegir unes idees de l’últim paràgraf d’Eric Hobsbawm: El Manifest declarava l’esperança que el resultat del desenvolupament capitalista fos una “transformació revolucionaria de tota la societat”, però... molts anys més tard “un altre marxista va tornar a formular la idea com ‘elecció entre socialisme i barbàrie”. I ens ofereix la següent pregunta: quina de les dues serà prevalent en segle XXI?

        No sé que dir, jo (qui escriu la ressenya), però sabem que a Espanya, el 2016, el 10% dels espanyols més rics van concentrar més riquesa (un 57,2%) que la resta de la població. Vol dir que 4,7 milions tenen el mateix que 42,6 milions (informe d’Oxfam). I la diferència creix, aquí i a tot el món. Sembla que es va a un món de pobres, amb ultra rics propietaris de tot. Potser és una mica preocupant.

        Parlem ara concretament del “Manifest” i dels seus autors. Karl Marx (1818–1883), va ser un filòsof, economista, polític, sociòleg i revolucionari alemany que va tractar una gran varietat de temes i és conegut, sobretot, per la seva anàlisi de la història en termes de lluita de classes; Marx va ser el pare teòric del socialisme marxista i del comunisme. Friedrich Engels (1820 - 1895) va ser un filòsof socialista alemany i cofundador, conjuntament amb Karl Marx, del socialisme científic. Els dos van iniciar una col·laboració teòrica i política que duraria la resta de les seves vides.

        L’edició del llibre reprodueix la versió castellana publicada per Crítica el 1978. Comença així ”Un fantasma recorre Europa: és el fantasma del comunisme. Totes les potencies de la vella Europa s’han aliat a la cacera d’aquest fantasma: el papa, el tsar, Metternich i Guizot, els radicals francesos i els policies alemanys”.

      Diu el Manifest que la “història de totes les societats existents... és la història de la lluita de classes. Homes lliures i esclaus, patricis i plebeus, senyors i serfs, mestres i oficials”, en conclusió opressors i oprimits.

        Cal destacar que “per burgesia s’entén la classe de capitalistes posseïdors dels medis socials de producció i que exploten el treball assalariat. I s’entenen per proletaris els treballadors assalariats que, ja que no disposen de mitjans de producció propis, depenen de la venda de la seva força de treball per poder viure”, com escrivia Engels a l’edició anglesa del 1888.

        Segueix el document de Marx i Engels dient que “ l’època de la burgesia ha simplificat els antagonismes de classe; tota la societat es divideix cada cop més en dues grans classes que s’enfronten directament entre sí: la burgesia i el proletariat”. I segueix el document tractant l’evolució des de l’explotació feudal cap als grans sistemes de manufactura i de producció industrial. Accepta, però, que la burgesia ha tingut un paper revolucionari en la història: va destruir totes les condicions feudals i patriarcals... però, segueix, “ha substituït l’explotació disfressada amb il·lusions religioses i polítiques per l’explotació franca, descarada i directa”. D’altra banda també diu, el Manifest, que “mitjançant la millora dels instruments de producció i la millora de les comunicacions, la burgesia també arrossega cap a la civilització a les nacions més bàrbares (sic)”.

        De la lectura destaquen frases com 1) “... les masses obreres no són només esclaus de l’estat burges, sinó que són esclavitzats diàriament i a tota hora per la màquina, el capatàs, i sobre tot pels propis fabricants burgesos individuals”.  2)“Un cop acabada l’explotació de l’obrer pel fabricant i aquell rep el salari, cauen sobre ell les restants parts de la burgesia: el llogater, el botiguer, el prestador, etc...”. 3) “Les petites capes mitjanes existents: els petits industrials, comerciants, artesans, pagesos i rendistes es van sumant al proletariat...”.

        Afirma el document: el primer pas de la revolució obrera és l’elevació del proletariat a la classe dominant... i “utilitzarà paulatinament la seva hegemonia política per desposseir la burgesia de tot el seu capital i per centralitzar tots els instruments de producció en mans l’estat”. El document reconeix, a més, que inevitablement tot això “...només serà possible per mitja d’intervencions despòtiques en el dret de la propietat...”.

        Les mesures necessàries, en el països més avançats, seran: 1) L’expropiació de la propietat de la terra..., 2) Impostos fortament progressius, 3) Supressió del dret a l’herència,  4) Confiscació de la propietat de tots els emigrants i rebels, 5) Centralització del crèdit en mans de l’estat, 6) Centralització dels transports, les fabriques i instruments de producció, sota el domini de l’estat, 7) Treball obligatori per a tothom, 8) Unificació de l’explotació de l’agricultura i la indústria, i finalment també 9) L’educació lliure i gratuïta per tots els nens, junt amb l’abolició del treball infantil...

      El Manifest segueix amb idees concretes sota títols com “El socialisme petit burges”, “El socialisme conservador” i, entre altres més, “La posició dels comunistes davant dels diversos partits opositors”...

        Fins aquí ha arribat el que m’ha semblat per fer aquesta ressenya (que, per descomptat, deixa moltes coses al tinter, accessibles a qui tingui interès i el pugui comprar o obtenir en una biblioteca). Ara he de trobar un llibre d’un autor imparcial i amb criteri que tracti l’altra cara de la moneda. Quan l’hagi llegit, ja en faré també la ressenya.

        Així els que llegiu aquesta ressenya, tindreu la oportunitat de decidir i voleu llegir el llibre (si ho desitgeu) i també la visió des de l’altra banda. Que ho gaudiu i creixem tots plegats amb més coneixements. Per tant més savis i menys esclaus.