“El libro negro del capitalismo”, Gilles Perrault, Jean Ziegler, Pierre Durand, Caroline Andreani, i 16 autors més, Edicions Txalaparta (1998)
Intento comprendre una mica millor el món, he volgut mirar de posar llum a les idees preconcebudes que tinc sobre el capitalisme i el comunisme. Per això, a més d’haver fet les dues ressenyes dels pares del capitalisme i del comunisme, he triat llibres en contra de les dues idees econòmiques i socials que van ocupar l’espai mundial ara fa pocs anys... i potser encara perduren...
...Als autors d’aquest llibre concret, per dir-ho fàcil, no els hi agrada el capitalisme. La contraportada sintetitza i diu “El capitalisme és el més gran genocida de la història, un assassí sense rostre ni codi genètic que, modernament en diuen liberalisme”. I també afegeix que els protagonistes del genocidi són el Dow Jones, Nikkei,... assenyalant com a culpable l’obsessió pels beneficis, sense posar el punt de mira en les persones... “els morts i els vius són les seves víctimes, els nens del Tercer Món desnodrits, els pobles condemnats perquè no poden pagar els deutes, els deportats, desplaçats, esquarterats en les trinxeres de qualsevol guerra sense sentit...”.
És una obra que m’ha costat estructurar per ressenyar, però em sembla que al final us serà d’utilitat. En un altre sentit, favorable al capitalisme, ja tenim a Adam Smith i, nosaltres al món occidental, moltíssims més: són els sacerdots del benefici econòmic; i potser també ho som tots i cada u de nosaltres ...
>
... És un llibre col·lectiu de quasi 500 pàgines escrit per diversos autors: Gilles Perrault, Maurice Cury, Jean Ziegler, Pierre Durand, Caroline Andreani, François Delpla, Jean Pierre Fléchard, Iñaki Egaña, Jean Suret Canale, Maurice Buttin, François Derivery, Jacques Jurquet, François Arzalier, Paco Peña, Robert Pac, Jean Laïlle, Yves Grenet, Philippe Paraire, Yves Frémion i Monique i Roland Weyl. Entre el quals trobem historiadors, diputats, escriptors, periodistes, economistes, advocats, anticolonialistes, així com el president de l’associació França-Palestina o el del Comitè de veterans de Bunchenvald.
Al llibre trobareu molta informació i dades concretes, però en la base crec que el que es desprèn és una visió humana del món. És bo llegir-lo, especialment sabent que la seva edició va ser el 1998 i que la dissolució de la URSS s’havia produït el 25 de desembre de 1991.
Escriu Gilles Perrault que el capitalisme mai no anuncia ni promet res “no conté cap manifest de vint punts que programi la felicitat...” Afegeix que “és fàcil pels enemics de les revolucions assenyalar els responsables del Terror de 1793 (es refereix, com segur que sabeu, a la Revolució francesa)... i les biblioteques van plenes de llibres que incriminen el comunisme; res semblant passa amb el capitalisme”. Perrault afirma que el capitalisme només pot ser jutjat en relació a si aconsegueix el màxim benefici econòmic en el mínim temps possible; “altres s’ocupen de les persones, el capitalisme només s’ocupa de les mercaderies”, conclou.
“El món dominat pel capitalisme és el món lliure; el capitalisme ara anomenat liberalisme, és el món modern” escriu Maurice Cury; l’únic model a seguir, si no l’ideal, potser el menys insatisfactori. “Aquest és el cant unànime que entonen els polítics i intel·lectuals actuals”. El pensament dissident no està prohibit, per això vivim en democràcia, “però canalitzat a la semi clandestinitat les veus contràries”. La virtut del capitalisme està en la seva eficàcia econòmica “¿però en benefici de qui i a quin preu?” es pregunta Cury.
Aquest autor es contesta “si hi ha més parats, menys s’ha d’indemnitzar; si hi ha menys treballadors, més es preveu reduir les jubilacions” Això sembla lògic i inevitable, afirma. “Es així, si es va repartir la solidaritat a compte dels salaris” i llavors explica el problema de fons i ve a dir que el si PIB global ha crescut més d’un 40% en vint anys, mentre la massa salarial ha disminuït, això ja es veu de forma molt diferent. “Prop de 20 milions d’aturats a Europa; aquest és el balanç positiu del capitalisme!” conclou. També afirma que a USA, “el paradís del capitalisme, hi ha 30 milions d’habitants sota el llindar de la pobresa”.
Faig un incís (jo, que faig la ressenya): m’ha sorprès aquesta xifra i he buscat informació. La he trobat a una web estatal USA (‘census.gov’) on informa (set 2021) que la mitjana d'ingressos de llars, el 2020, va disminuir un 2.9% i que el 2020, hi havia 37.2 milions de persones en condició de pobresa, aproximadament 3.3 milions més que el 2019. M’ha sorprès, ja que em pensava que el que es deia al llibre devia ser una exageració; doncs no.
Segueixo amb la ressenya. Es parla també del colonialisme. Penso que potser aquell fet és anterior al concepte del capitalisme actual, però potser vaig errat. En tot cas escriuen al llibre “Els estralls durant un segle i mig del colonialisme són incalculables. Tots els països europeus i també USA són culpables: esclavitud, repressions despietades, tortures, expropiacions, robatori de terres i recursos naturals,... desmembrament artificial de països, imposició de dictadures, monocultius, destrucció de mitjans de vida i cultures ancestrals, desforestació, desastres ecològics, fams, exilis, atur i misèria”.
Es pot llegir que Marx deia “...en els anals de la història real, és la conquesta, l’avassallament, el regne de la força bruta, el que va prevaldre”. Jean Suret Canale observa que la gènesi del que coneixem com capitalisme “ocupa essencialment els tres segles del XVI al XVIII” i que serà durant el XIX quan el capitalisme s’estructura amb el treball assalariat i es converteix en un modus de producció dominant... i s’estén pel món, en alguns casos amb les formes de dominació directes o indirectes (com ja s’ha esmentat amb les colonitzacions).
Faig un incís i penso jo: no sé si realment podem parlar pròpiament de ‘capitalisme’ els segles XVI al XVIII, tinc la sensació que potser serien, més que sistemes capitalistes, sistemes monàrquics absolutistes; cosa que no disculpa les barbaritats d’aquelles monarquies (especialment) europees; per cert alguns descendents encara són monarques en actiu, què us sembla? Però potser si que es podrien considerar precursors del capitalisme. No se.
Suret diu, parlant de la producció capitalista, que “el propietari dels mitjans del sistema productiu ‘compra’ al treballador l’ús de la seva força (o dedicació) de treball per un salari que correspon, en general, a la reproducció d’aquesta força de treball; suma que és inferior a l’aplicació de la força de treball. El suplement, o plusvàlua, queda en poder del capitalista, incrementant la seva riquesa”.
Aquest autor, fa una llarga explicació utilitzant l’exemple de les expropiacions al Regne Unit els segles XV i XVI, on s’abocava la gent a la misèria obtenint, per tant, una massa de pidolaires, lladres i rodamóns... a la qual cosa va respondre la legislació “d’Enric VIII, de penjar-los a la forca i també de la reina Elizabeth (el 1572)”. S’estén també en la tracta de negres, provocada (explica l’autor) quan el bisbe Bartolomé de les Casas estava indignat pel tracte al que eren sotmesos els amerindis i va proposar substituir-los per negres (de la qual cosa aviat se’n devia penedir).
L’autor Philippe Paraire basa el seu capítol en “L’economia servil i el capitalisme: un balanç quantificable”. Explica les quantitats d’esclavitzats, també del decret del rei de espanyol (1510) que dóna llum verda al vaixells negrers. Tot això sembla molt llunyà i és cert, però el que és evident és que van generar enormes fortunes derivades d’explotacions dels recursos a tot el món des de la plata de Sudamèrica fins als diamants d’Àfrica del Sud. Fortunes i riqueses que han servit per a la construcció de conglomerats comercials, industrials i fortunes individuals multi milionàries que encara subsisteixen i que continuen incrementant les seves fortunes.
Jean Pierre Fléchard parla de la Primera Guerra Mundial, però també de molts altres conflictes: Marroc, Balcans, Tripolitània, la guerra austro-serbia,... És un capítol que en principi em va costat d’entendre, fins a la lectura d’un paràgraf: “Paral·lelament a les grans maniobres polítiques, la gran industria europea no es va oblidar d’organitzar-se per fer recaure en els governs i els pobles el pes de la seva expansió. En aquesta industria (de l’armament, s’entén) l’únic que compta és el benefici i d’aquesta manera es va organitzar una veritable ‘internacional’ que s’estenia per tots els futurs països bel·ligerants”. Aquí l’autor aporta noms d’indústries relacionades amb les armes i la guerra. Són noms que encara reconeixem. Deixo als interessats en saber més, la lectura detallada. No aporta xifres de benefici de les empreses d’armament, però si del balanç humà: 18 milions de morts i 20 milions de ferits i incapacitats.
Del llibre es desprèn un advertiment: tot està pensat perquè el ciutadà normal (tan de classe mitjana com classe baixa) entengui el capitalisme com la cosa més natural de món i troba molt normal el bombardeig permanent orientat al consumisme: aquest bombardeig oculta com és que hi arribem i llença un missatge: no és que l’entorn on vivim sigui tòxic sinó que ens predisposa a voler més, cada dia més i desitjar-ho tot. Jo crec que si aquest missatge és així, ens condemna a la permanent cerca d’allò impossible.
L’autor Jean Ziegler ens recorda que Oliviero Toscani, responsable de les potents campanyes de Benetton va escriure (ell mateix!) “La publicitat cobreix actualment cada racó dels carrers, cada plaça històrica, les parades dels autobusos, el metro, els aeroports, les estacions de tren, els diaris, els cafès, les farmàcies, les pel·lícules de la televisió; envaeix la radio, les botigues, les platges, els esports, els vestits... tot el nostre univers, tot el Planeta! Trobo espantós aquest immens espai d’expressió, d’exposició... aquests milers de missatges publicitaris...ens condueixen a aquesta imatge paradisíaca imbècil (sic), irreal i enganyosa... i tot finançat pel consumidor, que ho paga en el preu del producte!”.
Jo (qui fa la ressenya) no coneixia aquesta frase de Toscani i realment em va deixar astorat.
He d’anar acabant. L’obra dóna molt de sí. Però vull esmentar al capítol d’Yves Grenet que es titula ‘Capitalisme, carrera d’armaments i comerç d’armes’. Diu l’autor que “el capitalisme ha mantingut sempre estrets vincles amb els enginys de la mort”, però reconeix que els sistemes econòmics i socials (suposo que es vol referir als sistemes comunistes) no han ignorat la fabricació, l’ús i el comerç d’armament. De fet, és cert que les guerres ja compten amb més de vuit mil anys, des del moment en que alguns grups humans van considerar que era millor obligar als veïns a cedir-los els seus bens sota l’amenaça de les armes. Des de la Segona Guerra Mundial “els USA es convertiran (diu Grenet) en una gegantina fàbrica d’armament... amb grans beneficis per a Boeign, Lockheed, Hughes, McDonnell, General Motors, etc...”.
El llibre, no s’atura fins que al final presenta el Quadre Negre de les massacres i guerres del segle XX”. El panorama és aterridor. Per molt que ja ho sabíem, no ho havíem mirat així, en conjunt.
De cop, tot això em fa pensar en una cosa sorprenent. És evident que si jo produeixo gelats, voldria tenir clients que els compressin i se’ls mengessin; i jo esperaria beneficis d’aquesta activitat. Si algú fabrica pistoles i bales, també voldria tenir clients que compressin i ho fessin servir. Si una empresa fabrica míssils, també. Al final si són empreses privades, totes necessiten que algú els hi compri i que ho consumeixi, oi? En cas contrari, no hi ha beneficis. Fa por oi?
Una nota: sabem que tenim cossos de bombers. La seva feina és estar alerta i apagar focs. Però no són empreses privades que només cobren quan hi ha un foc i l’apaguen. Cobren sempre i són entitats públiques. Què passaria si tots els bombers dels països occidentals, tots, fossin empreses privades? Per facturar i guanyar diners, caldria que hi haguessin incendis i així poder facturar serveis... i tenir beneficis, oi?
Bé, a veure, perdoneu i no em feu gaire cas, aquest llibre potser em fa pensar bajanades. Si el llegiu, us donarà una perspectiva que vosaltres podreu valorar, però sobre tot (encara amb les coses que hi podem estar a favor o en contra) ens donarà (us donarà) més perspectiva. Crec que després de llegir les obres que parlen a favor i en contra del capitalisme i les que ho fan del comunisme, potser queda la sensació que hi hauria d’haver algun terme mig?