LH16a Caidaa Imperio Soviet    “La caída del imperio soviético”,  Boris Cimorra,   Editorial Actas, sl (2021)

        Quan vaig publicar el Manifest Comunista, ja vaig avançar que faria una ressenya d’un llibre que permetés un contrast. És fonamental. No llegir és perillós, ens sotmet com esclaus dòcils al que ens diuen. Què recordeu de l’URSS? Perquè es va enfonsar? Què sabeu del comunisme real? El que us han explicat? Millor llegir. 

        Tot el que s’explica en el llibre està basat fonamentalment en l’experiència personal de l’autor, que va ser testimoni directe del que va passar a l’URSS els anys de la Perestroika (1985 a 1991). Però també es basa en moltes entrevistes, memòries, relats i testimonis dels principals protagonistes del drama del final del comunisme soviètic...

     ...L’autor, Boris Gutièrrez Cimorra (firma com Cimorra), va néixer a Moscou el 1944, va compaginar la feina d’enginyer aeronàutic amb col·laboracions periodístiques  i el 1972  va passar a treballar a Radio Moscou, fins que definitivament es va instal·lar a Espanya el 1977. Va començar a escriure el 2010.

        Diu, al pròleg, que com a testimoni presencial dels successos que radicalment van canviar el mapa polític i geogràfic del Planeta es proposa relatar amb la màxima objectivitat possible el que va passar, “des de les primeres esquerdes en els fonaments de l’edifici del Bloc Socialista, fins al seu col·lapse i caiguda final”.

        Jo (qui fa la ressenya) he de dir, per endavant, que em sembla una obra objectiva o, si més no, està redactada extensament fent referència a informacions concretes dels diversos protagonistes d’aquells anys; informacions que presenta estructurades (a mi m’ho sembla) de forma coherent per donar sentit a les diverses parts de cada capítol. L’autor no s’estén en donar opinions personals, fora d’alguns casos en que ho deixa clar, o  bé quan ha de fer una introducció a un tema. A mi m’ha semblat molt interesant, però és un llibre que vol una mica de temps tant per l’extensió com la quantitat d’informació sobre els protagonistes i les situacions que van anar passant. 

        “Konstantín Chernenko va ser l’últim secretari general en la història del Partit Comunista de la Unió Soviètica. En menys de set anys després de la seva mort deixaria d’existir la pròpia Unió Soviètica i amb ella el seu Partit Comunista” Era el 13 de març de 1985 i l’enterrament era un preludi de “l’enterrament” del país socialista més gran del món, el qual des de la Revolució Bolxevic el 1917, era considerat el baluard del comunisme mundial”. Així ens situa l’autor quan està veient, des de la finestra de l’hotel on s’allotjava (encarat a la Plaça Roja), les preparacions per l’enterrament. Entre la gentada però, a tocar dels llocs d’honor, podia reconèixer Gorbachov, Gromyko, Romanov...

        De passada, afegeix l’autor, que aquells dies el Politburó “estava format per gent d’edat mitjana de 70 anys. “No eren només uns autèntics ancians, sinó que estaven “molt perjudicats” amb tota mena de malalties. “Això agreujava la situació, ja que els responsables no prenien les decisions a temps”.  (Penso jo, qui fa la ressenya, que potser tampoc ja no eren capaços de comprendre el perquè de la crisis i l’agonia del propi Estat).

        L’autor fa un repàs a la crisi, dins la Primera Part del llibre. Diguem que l’obra compta amb sis Parts; tres dedicades als conflictes dels primers passos per millorar el sistema i reduir la crisi i les tres últimes on es tracta del daltabaix i l’agonia final.

        Així doncs l’autor inicialment toca temes com la producció, la productivitat i els costos: “els costos, com un factor fonamental dins del concepte de competitivitat, eren irrellevants en l’economia soviètica, ja que aquesta, com a tal, no existia. Les empreses no havien de competir amb les altres o intentar que el seu producte fos de millor qualitat i més barat per vendre’l. Tot el que els preocupava era produir la quantitat que els havia assignat el Pla i aquesta producció era lliurada a l‘Estat que, a través de les seves distribuïdores, la repartien entre altres empreses o consumidors”. És a dir, les quantitats i els preus de compra i venda estaven taxats en el Pla, així que poc podien fer per millorar-ho i si ho fessin ningú no hi estaria interessat. Segueix explicant l’autor que  els costos de producció d’armament eren entre tres i cinc vegades més cars que el que obtenien els americans. “Precisament, la carrera armamentista entre la URSS i els EEUA va ser una de les causes de la caiguda de l’imperi socialista”.

        Continua Boris Cimorra fent una descripció d’aspectes que van condicionar l’evolució de la URSS i parla de Stalin, Brezhnev, Nikita Jrushchov, Voroshilov, Yuriy Andropov, Kosyguin, Chernenko, Gromyko, Ustinov, ... i amb cuidat sentit de l’humor, l’autor reprodueix uns quants acudits que circulaven entre la població, com aquest: “Un amic li pregunta a un altre: Has sentit que Brezhnev ha estat operat un altre cop? / ¿Un altre angina de pit? / No, no. Li han eixamplat el pit perquè ja no li cabien les medalles?

        L’autor va fent i lligant, crec que correctament, moltes dades, informacions i notícies de manera que se’ns fa més fàcil entendre aquell complex món. Una manera de fer que ens va molt bé i arribem a la conclusió que els missatges que rebíem aquí (al menys els que ara recordem) no eren res més que missatges amb unes conclusions preestablertes per a tot. Tornant al llibre, Boris Cimorra ens aclareix que Jruschov “va intentar unes reformes radicals per transformar el sistema repressiu del sistema stalinista, quins ‘èxits econòmics’ es van basar en la tremenda explotació de la classe treballadora i en el ‘treball gratuït’ de milions de presos polítics del Gulag”.  Però, després d’una conxorxa va ser obligat a dimitir de tots els seus càrrecs; i Brezhnev va ser un dels protagonistes de la conspiració.

        Passa el temps i el març de 1985 mor Konstantin Chernenko, just un any després que hagués accedit a secretari general del PCUS. I torna a córrer un acudit entre la població: “Un teòric missatge per la ràdio “Estimats camarades. Ens és grat comunicar que avui, a las 9:00 hores, al seu despatx del Kremlin, el Secretari General, Konstantin Chernenko, sense haver encara recuperat el coneixement, ha començat a exercir les seves funcions”. Ja sé que els pobles fan acudits de molts coses, però sembla que els russos tenien molta necessitat de criticar el poder, potser perquè era com criticar a l’absolutista?

        Arribem a Gorbachov, secretari general del PCUS (1985 al 1991). Escriu l’autor “...intuïa que havia de començar per les reformes econòmiques”. S’havia de modificar la situació negativa del desproveïment per tota la població. “Calia crear una espècie de ‘mercat socialista’ i que aquest i no la burocràcia estatal i els orgues directius del Partit, ho condicionessin...”. I apareixen els opositors “si s’admet l’existència del mercat, ja no estem parlant d’una economia socialista, sinó de capitalisme...”. És molt interessant aquest capítol, que es titula “Hacia de Perestroika”. Si us interessa aprofundir, millor comprar el llibre i seure tranquil·lament amb un té o un refresc.

        No va ser fàcil per a Gorbachov. Primer van haver de valorar el nefast estat en que havia quedat l’Unió després dels governs de Stalin, Jrushchov i Brezhnev. Després preparar un pla d’actuacions de calat.  Així que van començar per instaurar la Activitat Individual Pivada... ja ens podem imaginar les ampolles que devien aixecar aquestes tres paraules! Va seguir l’Activitat Individual Agrària i després les Cooperatives. A mi, que faig la ressenya (i que en sé molt poc), em van semblar idees de millora, però Boris Cimorra, pàgines més endavant, diu “Val concloure aquest capítol dient que les mesures alliberadores de la Perestroika de Gorbachov van resultar contradictòries i sense una visió a llarg termini. No van resoldre els problemes clau als que s’enfrontava aquell moment l’economia del país soviètic”.

        El més de juny de 1988, en el XIX Conferència del Partit, Gorbachov va donar un pas endavant més: va presentar la reforma del sistema polític! Us podeu imaginar el que va suposar? El primer xoc d’aquell Titanik amb el Partit va ser com trobar-se el primer iceberg. Se’n va sortir amb algunes concessions, però “Gorbachov va observar com l’iceberg del Partit ja no era el monòlit que sempre havia estat”.

        Un parèntesi, això venia a ser (em sembla) com si ara volem que els diputats i els senadors, aquí,  haguessin de discutir sobre un país federal.

        Aquells mesos va sortir Yeltsin que “va plantejar el vidriós assumpte dels privilegis de la ‘noblesa’ del Partit, que avergonyien als simples militants i als ciutadans que seguien privats de moltes coses”. I va seguir “Perquè el Comite de Control del Partit, mentre castigava als comunistes per qualsevol petita desviació de les normes de comportament com a membres del Partit, tenia por d'actuar contra els alts governants de les Repúbliques en els casos de corrupció que causen danys milionaris a l’Estat?  (Per cert, despès de llegir això i ens mirem aquest país espanyol, ¿no us fa pensar en alguna cosa?).

        Més endavant hi ha unes frases interessants. L’escassedat de productes perjudicava la Perestroika. Com es podia resoldre el problema? “A curt termini només hi havia dues solucions: augmentar la oferta de productes, via increment de la producció o bé important-los; o incrementar els preus”. Boris Cimorra escriu, amb bon criteri “En una economia capitalista, el mercat aviat reaccionaria pujant preus, amb la qual cosa s’impulsaria a altres productors a entrar al mercat...” És clar, i per tant un temps després la competència tornaria a regular els preus. Però en l’economia socialista no existeix el mercat i els productors no són lliures”.

        Passo moltes pàgines ara. El meu paper no és de reproduir el llibre, sinó fer unes pinzellades que us puguin ajudar a decidir la lectura d’una obra molt completa. Ara ja entro a la Sisèna Part, “Agonia i fi”. Aquí tenim la declaració d’independència de Txetxènia o el referèndum d’Ucrania del 1991, afegim d’aquest que aprovat al Consell Suprem de l’estat, es va demanar una ratificació amb un referèndum popular que va tenir un 83% a favor de la independència. I les forces militars i policials de la Federació Russa (un país que “no” era democràtic) no van intervenir (mira per on!). Un incís: us recorda alguna cosa més propera d’una actuació molt diferents d’un país “democràtic”?

        Arribem a l’acta de defunció. Ho copio de la contraportada: El dia 8 de desembre de 1991, en una residència vip de descans per a l’alta ‘nomenclatura’ soviètica, situada en un exòtic indret de Bielorússia en plena natura, anomenat Viskulí, quasi amagats i a esquenes del president de la URSS, Mijail Gorbchov, els presidents de Rússia, Ucrania i Bielorússia, van firmar un document que denunciava “l’Acord fundador de la URSS”, que havia estat elaborat feia 69 anys pels líders d’aquestes mateixes repúbliques. Amb aquest “Protocol de Viskulí”, la Unió Soviètica deixava d’existir.

        Amb la dimissió formal de Gorbachov del seu càrrec de president de la URSS, el dia 25 de desembre, el país, definitivament, desapareixia del mapa mundial i deixava a canvi quinze nous estats independents.

        Així arribo al final. No sé que semblarà el llibre. És molt convenient llegir-lo i de pas preguntar-nos: Què sabíem realment? D’aquella època per als que escoltàvem la ràdio, la televisió d’Espanya i els diaris (fa 25 anys) encara hi havia un periodisme que era confiable, amb les seves dependències de l’estil del diari. És clar, ja sabíem que ABC només escombrava a la dreta més dura, que El País ho feia amb decisió a l’esquerra i que TVE ho feia a favor del que manava en el moment; en general es podien llegir els diaris. Ara fa l’efecte, que tots tenen les mateixes directrius. Ha desaparegut el periodisme crític, excepte alguns nous diaris digitals (per sort) d’investigació i molt crítics. Són els que jo encara llegeixo (hi tinc un parell de subscripcions); tots els altres (els ABC, Mundo, País, Vanguardia, La Razón,...) si me’n regalen un exemplar, senzillament el prenc, camino unes passes i el llenço a la primera paperera que trobo. Cadascú, que faci el que vulgui.

        Pedro Sánchez, el president del país (Espanya), va declarar el 2021 que pensava injectar als diaris amb conceptes de publicitat 240 milions d’euros. Són els nostres diners, però això, crec, ho explica tot!