(Desert Occidental ) Viatge a Egipte de l’any 2006 (crònica feta el 6/05/2020). Tram 5 de la ruta pel Desert Occidental egipci. Itinerari: Des de l’Oasi del Faraó (que hem deixat a la crònica del Tram 4) al Desert Blanc. Mitjà utilitzat: vehicles 4x4. Participants: nosaltres quatre i els quatre amics que van a l’altre cotxe. Distància aproximada: en aquest tram 5 ens hem mogut per un entorn proper amb diverses visites, per tant la meva aproximació és que haurem fet uns 25 km des del final del Tram 4 anterior per tal d’arribar, de nit, a Farafra.
 |
FA ANYS: L’actual Constitució vigent a Egipte va entrar en vigor l’any 2014, modificant l’anterior del 2011.
Des de la Muntanya de Vidre, seguim roderes pel desert i pistes fetes, per altres vehicles, per la sorra i per trams més durs de grava i roca. La plana s’estén davant dels nostres ulls. El sol il·lumina lluny muntanyes blanques: el nostre objectiu. He reservat una crònica específica pel Desert Blanc per la seva espectacularitat que em va impressionar molt.
Potser una hora i mitja després arribem a l’entorn increïble format per pallers o bolets calcaris blancs que van prenent la tonalitat de la mel amb el sol que està dirigint-se ràpidament al seu cau, a ponent.
Arribem al punt, d’aquesta plana meravellosa, on els vehicles s’aturen i paren motors. Baixem. Hi ha tants gegants blancs que ens falten ulls per mirar i admirar. Comencem a fer fotografies.
El total de quilòmetres per carretera des de Bawiti fins a Farafra (que serà el final de la jornada) serà d’uns 180 km, que explico en aquests dos últims trams, el 4 i el 5; però cal comptar que la distància desviant-nos pel desert per visitar, aquest matí a la Muntanya de Vidre i ara al Desert Blanc, totalitzarà uns 250 km, més o menys.
Parlant del sistema constitucional de la República Àrab d’Egipte cal saber que ha tingut tres constitucions, La primera va ser l’any 1971, la segona l’any 2011 i la tercera és del 2014. El president actual és Abdel Fattah Al-Sisi. Precisament l’any 2019 es va modificar per oferir al president la possibilitat d’allargar el seu mandat, per la qual cosa Al-Sisi, que va arribar al poder l’any 2014, podria governar fins el 2030. D’altra banda, la norma ofereix nous poders judicials al President, de manera que podrà nomenar jutges i fiscals.
Si la foto pren una vista una mica més ample, potser em puc imaginar el gegant i la geganta, un al costat de l‘altre a punt de començar a ballar.
El sòl està format per una plataforma de roca endurida, planera, sobre la qual la sorra de l’erosió dels fantasmes immobilitzats la cobreix en part. M’ajupo, prenc un grapat de sorra, esta fresca però no freda. Se m’escola entre els dits i de seguida queda escampada amb la resta.
Abans esmentàvem els jutges. Doncs afegim que a Espanya, les coses no van millor. Segons Ignacio Escolar (article de novembre 2018 a ‘eldiario.es’) diu: “Tenim un problema amb la justícia espanyola, amb la separació de poders, amb la confiança en els jutjats, amb la seva imatge d'imparcialitat. Els polítics nomenen a dit el govern dels jutges, a un consell polític: als vint vocals de el Consell General de Poder Judicial (CGPJ). I aquests vint vocals nomenats a dit pels polítics, com consell d'administració, al seu torn, nomenen a dit a tots els jutges de Tribunal Suprem. Als presidents de les audiències provincials. Als presidents dels tribunals superiors de justícia autonòmics. A tots els jutges més importants, incloent-hi els substituts temporals de l'Audiència Nacional que investiguen els principals casos de corrupció”. Espanya, conclou, som l’únic país d’Europa on els jutges del Tribunal Suprem i altres tribunals importants són designats sense un veritable concurs de mèrits.
Tot aquest desert és el resultat d’un mar existent que per elevació del sòl va deixar exposades a l’aire les masses de sediments calcaris preexistents. Aquests sediments, posteriorment erosionats pel vent i per la pluja van donar forma a aquest museu artístic natural que avui tenim a la nostra vista. Els ‘bolets’ de roca es formen per l’erosió que produeixen els grans de sorra empesos pel vent; grans que freguen especialment el primer metre des del terra.
Un dels fantasmes sembla una escultura d’un conill. De mica en mica hi anem passant tots per la foto. Tal com escriu el geòleg Manel Julivert (a la revista ‘El Muntanyenc’ del CMSC) “aquest desert es troba als voltants de l’oasi de Bahariya i està format per una roca del Cretàcic final, anomenada creta, que aflora en depressions d’aquest sector, per sota de capes terciàries. La creta és una roca formada per una quantitat incommensurable de cocolits, que són unes plaques que recobreixen uns organismes anomenats cocolitofòrids. Aquestes plaques, només d’unes micres de diàmetre són l’element essencial que forma la creta. El Desert Blanc és particularment espectacular, no sols per la gran blancor de les roques, sinó també per les notables formes que hi ha modelat l’erosió”.
Hem arribat a les cinc de la tarda. Estem envoltats, fins a l’infinit, de roques de formes diverses. No puc deixar d’admirar aquest entorn de sorra del color de la mel i roques càrstiques d’un blanc increïble. Una roca sembla un conill, l’altre una gallina, l’altre un bolet gegant i així successivament. És un paratge encantat, magnífic. La veritat és que resulta molt difícil d’explicar.
El sol cada cop és més baix. Els seus raig acaronen horitzontalment les figures estàtiques veiem per tot arreu, que potser ens observen però no diuen res. El sol comença a amagar-se i fem les fotos de la posta de sol. De cara a ponent, els taronges, grocs i vermells es retallen contra el color fosc que prenen els turons, el marró fosc de la sorra i el gris de les roques blanquinoses més properes.
El grup ens atansem a un punt una mica més alçat, on ens recomanen els guies. Es tracta de seure i en silenci gaudir de l’espectacle de la posta de sol.
Els colors a la posta del sol s’apaguen quan mirem directament al sol rogent que s’endinsa a l’horitzó.
El que parlàvem de les constitucions em porta el record del sistema vigent a Catalunya a l’edat mitjana. Comptava amb un sistema molt avançat pel seu temps. Com escriuen Alicia Sanchez i Maria Pomés (Història de Barcelona, Ed. Optima, 2001) les llibertats i lleis estaven regulades per un consell legislatiu, les Corts Catalanes, les quals reunien tres estaments del país: el braç militar (noblesa), el religiós (càrrecs eclesiàstics), i el reial (representava a ciutadans i estava format pels mercaders més influents). Quan no es reunia estava representat per 12 representants, tres per cada estament i tres auditors de comptes; rebia el nom de Diputació del General o Generalitat. Per tant, la Generalitat de Catalunya és una de les institucions actives més antigues d’Europa. Aquestes Corts es van fundar l’any 1283 (fa vuit segles!). Donaven pes i forma a la independència i llibertats de Catalunya. Van ser abolides l’any 1714 pel borbó Felipe V, un rei que es considerat el personatge més nefast pel la nació catalana. Cal afegir que aquell monarca va dictar un Decret de Nova Planta sense cap suport jurídic i incomplint el jurament que havia fet de complir i fer complir les Constitucions Catalanes.
Em giro i miro cap a ponent i faig una altra foto. Aquí els colors són diferents. La sorra té una tonalitat més daurada, com reproduint una part del color taronja del cel i les roques, blanques, prenen una tonalitat blavosa, com si el cel hagués baixat a terra i ara estigués fraccionat en trossets.
El sol fa estona que ha marxat i ha quedar la llum de la lluna plena que fa que tots els gegants brillin. Però abans, fa uns vint minuts, els xofers i el Guergues ens han demanat aixecar-nos. Just abans de les set. És de nit. Hem pogut veure un espectacle increïble, un espectacle que jo no havia vist mai a la vida. Es produeix ara el que ells en diuen l’alba de la lluna. Efectivament la lluna es va aixecant per l’horitzó vermella com el foc, com el sol. No sembla pas la lluna. Són cinc o deu minuts, però són uns minuts màgics, només trencats pels ¡oh’s! dels que ho estem admirant. He de dir que només per això ja pagaven la pena els sotracs i els cops al cap, al sostre del cotxe, que he rebut durant el viatge pel desert.
Hi ha hagut un moment màgic. Pocs segons després que la lluna hagués sortit sencera, però just a tocar de l‘horitzó, s’ha produït com un flaix just en l’instant que la llum que projectava ha estat repetida per millers de granets de sorra i pels gegants calcaris. Ha estat com un llamp instantani i curt, potser d’un o dos segons. Un efecte increïble! Ara que estic escrivint aquesta crònica, catorze anys després, encara puc veure en la meva ment aquell petit i curt llampec.
Els xofers desmunten el material que porten dalt dels cotxes i preparen un tancat per tal de sopar, després encenen foc amb uns troncs que també porten i comencen a cuinar un pollastre molt especiat amb arròs i patates.
La sensació de pau i de calma és absoluta. Allà lluny, al costat d’una altra roca ara blavosa, es veu el punt vermell tremolenc d’un altre foc: és un altre petit grup que també es preparen per sopar i per dormir. Ràpidament s’ha fet de nit del tot. Sembla mentida la velocitat amb la qual la nit cau sobre aquest altiplà de gran extensió. La llum de la fosca acompanya l’estona que esperem que es faci el pollastre i la cassola que estan preparant, mentre ens hem començat a tapar amb les mantes.
En Mailud neteja els plats amb sorra, dedicant-hi força atenció. La temperatura ha baixat quasi a la mateixa velocitat amb la qual ha caigut la nit. El cel sembla sembrar-se de milions de puntets blancs. Tantes estrelles hi ha a l’univers? Només alguna nit extraordinària i en un punt força alt de les muntanyes dels Pirineus, quan m’hi he estat en un refugi d’alta muntanya, n’he vist tantes.
La lluna ha seguit amunt, cap el firmament, perdent ja el color vermell i prenent el seu color blanc que ja ens és habitual. Seguidament, el bosc immens de pedres i gegants escampats comencen a prendre un color blanc que sembla brillar amb llum pròpia. L’espectacle sembla no voler acabar. Anem a voltar una mica; fem ombra. La lluna ens fa fer ombra i la nostra vista s’estén molt enllà. Podríem, ara, caminar quilòmetres amb una claror perfecte. Trec el meu bloc de notes i escric les meves impressions d’aquest moment admirable. Escric “hem acabat el té. Camino una mica. Ara no fa fred. Amb la llum de la lluna plena puc escriure perfectament i sense cap mena de dificultat. Les roques blanques semblen brillar i hi ha una visibilitat perfecte. Estem immersos en un món màgic. Estem vivint un moment probablement irrepetible”.
Aquesta ruta no compta amb track per gps.
Anterior. Tram 4:http://www.eoliumtrek.cat/index.php/mon/egipte/874-egipte-desert-occidental-tram-4-djara-muntanya-de-vidre-akabat-gebel
Posterior. Tram 6: http://www.eoliumtrek.cat/index.php/mon/egipte/876-egipte-tram-6-farafra-i-alexandria