(Himalàia) Ruta octubre de 2016; 60 km; +2000 -3050. Part Tercera del trekking, amb el següent itinerari: Lobuche, Dingboche, Chukhung, Tengboche, Namche Bazar. Tipus de sortida: travessa lineal; Dificultat: moderada (el conjunt de les tres parts es pot qualificar de Difícil).
FA ANYS: Després del terratrèmol del 2015, un altre fet greu va afectar el Nepal, va ser el bloqueig de transport i de recursos que va decidir el govern de la Índia.
ETAPA 10: LOBUCHE a DINGBOCHE
Distància: 15 km
Desnivells: + 550 - 200
Dificultat: fàcil
Aquesta és la primera etapa de baixada. A partir d’ara anem de tornada cap a Namche i cap a Lukla. Excepte una excursió que farem demà fins a Chukhung, sempre anirem avall, l’aire ens aportarà més oxigeni ens sentirem millor. Jo segueixo amb el meu constipat, però amb la incòmoda sensació de no poder expectorar.
Arribem al Thokla Pass, amb el conegut Memorial Xerpa. Rep el nom pel fet que van ser els xerpes els que van començar a muntar els túmuls de pedres per recordar sis sherpes morts durant una allau, l’any 1970, quan acompanyaven una expedició japonesa a l’Everest. Hi ha també altres monuments a escaladors, que s’han afegit posteriorment. El lloc no pot ser millor i permet descansar i fer fotografies.
Actualment es veuen plaques i noms en diversos túmuls, entre els quals puc reconèixer els noms de Scott Fisher i de Rob Hall, els dos famosos directors d’expedició que van morir el tràgic 1996 juntament amb 13 persones més.
Seguim caminant i baixant arribem a Dughla on, al sol, descansem i prenem alguna cosa.
Des de Dughla el camí passa per un pont i s’enfila pel vessant oriental del llit que forma el riu que es després del Khumbu. A mida que pugem per transitar per la plana superior, ens queda al davant, sempre, la imatge del Tamserku i del Kantega.
Al peus, a la vall, queda el poble de Periche.
Aquell bloqueig que deia va ofegar Nepal i el seu poble. Però aquest tipus de càstig immoral, també l’apliquen governs teòricament demòcrates. A Espanya, el govern central aplica el bloqueig de infraestructures i de legislació a Catalunya. Tot tipus de lleis aprovades pel Parlament han acabat a la taula del tribunal acompanyades d’un recurs d’inconstitucionalitat cortesia de l’Executiu de Rajoy. La diana d’aquests recursos no es limita a normes relacionades amb el procés independentista, sinó que també s’han vist afectades les polítiques socials i els mètodes de recaptació d’impostos de la Generalitat.
Unes quatre hores després d’haver començat arribem a l’estupa des de la qual ja veiem, sota nostre, el nucli de Dingboche. Ja només ens quedarà baixar fins a la plana.
Acabo amb el tema que he començat al principi: de les 35 lleis que el govern espanyol ha recorregut al Tribunal Constitucional, en els últims quatre anys, 14 han estat anul·lades permanentment i 15 es troben suspeses, a l’espera que el tribunal decideixi si infringeixen la legislació espanyola o no. En aquest cas, les lleis no es poden desenvolupar ni aplicar fins que no hi hagi una sentència ferma. Entre aquestes lleis hi ha de la “pobresa energètica” que pretén defensar les persones en estat d’exclusió social que no poden pagar la energia a l’hivern.
Dingboche està situat a la vall del Imja Khola que recull les aigües de les glaceres del Lhotse, del Ampuplapcha i de l’Ama Dablam.
ETAPA 11: DINGBOCHE, CHHUKHUNG, DINGBOCHE
Distància: 9 km
Desnivells: + 450 -450
Dificultat: moderat
Aquesta ruta d’avui és d’anada i tornada. Sortirem de Dingboche en direcció est, per la vall, pujant fins a Chukung i tornarem. En principi hi havia el programa de pujar a Chukung Ri. Jo ja tenia clar que no ho faria, perquè continuo en males condicions.
En un hort, al davant del lodge, hi ha aquestes pedres que indiquen l’existència dels pous que fan per conservar-hi les patates.
Avui és dia de festa i es veuen personatges vestits per a l’ocasió. La nit passada i fins tard, tot i el fred que feia, se sentien grups d joves que voltaven pel poble cantant cançons.
Seguim poble amunt, seguint el que vindria a ser com el carrer principal. Els iacs, també tenen festa, ja que els seus amos avui no treballen.
Mentre anem sortint, destaca la visió de l’aresta est del Lhotse i també l’Island Peak (que és la muntanya més baixa i molt nevada que es veu a la dreta). El Lhotse (8516m) va rebre el nom de Pic E1 quan el servei anglès de cartografia el va incloure als mapes, ja que semblava que no tenia cap nom anterior. Posteriorment, el 1921, Howard Bury li va posar el nom de Lhotse que, en tibetà, vol dir “pic del sud”, fent referència al fet que es troba al sud de l’Everest, cim al qual està unit pel coll Sud.
La vall s’eixampla i anem seguint amunt en suaus pendent. Avui ve a ser també un dia de descans.
A la dreta de la vall veiem unes parets nevades amb uns tous espectaculars. D’acord amb el topogràfic aquesta muntanya hauria de ser el Amphu Gyabjen (5647m).
Finalment arribem a Khumjung amb la impressionant paret sud del Lhotse. El 27 de setembre de 1987, una expedició de Mataró estava a la muntanya intentant fer el cim del Lhotse Shar, quan de sobte un gran allau es va desprendre i els va escombrar. D’aquell fet van morir els alpinistes Antoni Sors, Sergi Escalera, Francisco Porras i Antonio Quiñones. Fa pocs anys, el 2011, Carlos Soria es va convertir en la persona de més edat en assolir el cim del Lhotse, als 72 anys.
ETAPA 12: DINGBOCHE a TENGBOCHE
Distància: 11 km
Desnivells: + 900 -300
Dificultat: moderat.
Sortim de Dingboche en un altre d’aquests dies brillants del sol. Ens està fent un temps molt bo tots els dies. Cap dia ha plogut, ni al vespre.
Deixem a la nostra dreta la bonica stupa de Dingboché i a sobre seu l’agulla del Nangkar Tshang, de 5616m. Avui hem de seguir la ruta cap el sud. Partim doncs de 4410 metres per anar a Tengboché a 3860 metres. Al fi, arribarem a dormir per sota dels 4000.
El camí segueix la traça de la vall del Imja Khola, però s’enfila a una corba de nivell superior pel vessant septentrional. Calculo que estarem una hora i mitja fins arribar a coincidir amb la vall del Khumbu.
Doncs, més o menys, una hora i mitja després passem el pontet que ens permet superar el riu del Khumbu. Cinquanta metres més avall els dos cursos fluvials s’uneixen en un de sol i segueixen en direcció sud-oest.
Com sempre, la visibilitat ens permet observar la ruta que seguim i que, també com sempre, sembla que mai no s’acabarà. Els cims nevats que veiem al fons, són els que formen la serra del Kongde, a la banda de ponent de Namche. Nosaltres avui no hi arribarem.
Al costat tenim la magnífica vista de l’Ama Dablam. L’Ama Dablam és una muntanya imponent i extraordinàriament bonica, amb dos cims: el principal de 6812 metres i l’occidental de només 5563. El seu nom ve a significar “collar de la mare i la perla”. L’Ama Dablam domina el cel oriental per a tots els alpinistes que fan el sender de l’Himàlaia cap al Everest i destaca de manera especial per fet que queda separat de les altres serres dels voltants, tal com també passa amb el Cerví, als Alps.
La primera ascensió al Ama Dablam es va realizar el 1961 per part de Mike Gill, Barry Bishop, Mike Ward y Wally Romanes, per la ruta normal que és l’aresta sud-oest. Normalment els escaladors estableixen tres camps d’alçada a l’aresta. El camp tres es munta just a sota, i a la dreta, de la glacera penjant que hi ha, ja que el gel que es va trencant acostuma a anar-se’n cap a l’esquerra, tot i que una gran esllavissada, el 2006, va demostrar que els allaus també poden anar cap a l’altre costat.
Una altra vista de l’Ama Dablam des d’una de les moltes estupes que anem trobant.
Unes tres hores després d’haver començat, el camí s’endinsa en un magnífic bosc de nerets. Els nerets al Pirineu no passen de ser uns arbustos de no gaire més d’un metre d’alçada, aquí prenen l’altura d’arbres.
La vegetació es torna densa a mesura que ens anem apropant a Tengboche i les parets de manis es fan més llargues i contenen moltes més pedres amb les oracions. Deixem a la dreta el monestir de dones de Deboche i ens toca començar la dura (o pesada) pujada per un camí empedrat que obliga a prendre-s’ho amb calma.
Així arribem a Tengboche, indret especialment famós perquè és on hi ha el monestir més important de tota la regió Xerpa i per tant del Sagarmatha National Parc. Mitja volta i lluny veig l’Everest, el Nuptse i el Lhotse. Preparo la màquina de fotos, manipulo el zoom i ja és com si tingués l’Everest aquí al davant mateix.
El monestir originalment va ser construït el 1923, però l’any 1934 un terratrèmol el va quasi enderrocar i va haver de ser reconstruït. Una altra desgràcies es va produir l’any 1989 i en aquest cas va ser el foc el que va obligar a una nova reconstrucció per part de voluntaris i assistència externa.
Hem descarregat motxilles a les habitacions del lodge. Quan vaig estar aquí el 2012 només n’hi havia un del vell i en precàries condicions. Al seu lloc, el Tachidelé Lodge, té molt bona pinta i al darrera seu, n’hi ha un de nou, on ens hem instal·lat. Surto a voltar i pujo les escales del monestir, des d’on faig la foto dels dos lodges que he citat.
Després podré observar el curiós sistema (i pràctic) per eixugar la vaixella.
Des del pati interior, s’accedeix a les dependències, habitacions i al temple principal. La vall del Khumbu ja havia rebut influència del budisme des de feia més de 350 anys. El Lama Sangwa Dorje, que va ser el fundador del monestir de Pangboche, va ser qui va determinar la conveniència de fundar el monestir dalt de l’ampla collada de Tengboche. La fundació definitiva d’aquest monestir doncs es va produir per impuls de Ngawang Tenzi Norbu, a qui es considera la cinquena reencarnació del Lama Sangwa Dorje.
El monestir, vist de lluny, és una construcció magnífica que queda reforçada pel fons de muntanyes nevades.
El monjos, surten a descansar.
L’endemà, encara ens quedem a Tengboché, ja que part del grup disposava de la llicència per pujar a l’Island Peak. Al final un del grup, en Cesc, és qui ha fet el cim. Nosaltres hem de deixar passar un dia per donar temps que en Cesc i el guia es reuneixin amb nosaltres.
Els companys han decidit pujar fins a una estupa. Jo he decidit quedar-me al meu aire.
Un dia sense exigències, sense obligacions, sense condicions. Volto deixant que les cames em portin d’aquí cap allà, sense rumb fix. Un matí lliure de normes, al sol agradable, a poc a poc. Entro al monestir on estan fent un mandala; amb infinita paciència tres monjos s’ajupen i van deixant caure la sorra de colors en grups de pocs grams, concentrats, absorts. Surto sense cap objectiu: la felicitat de deixar-te anar, la llibertat . Per fi disposo d’un dia per caminar lentament, mirant, observant, admirant. Voltar badant m’ofereix la magnífica oportunitat de descobrir detalls, detalls que perdo quan camino massa ràpid o cansat. I la vida està feta de petits detalls.
ETAPA 13: TENGBOCHE a NAMCHE BAZAR
Distància: 10 km
Desnivells: +350 -750
Dificultat: fàcil.
Al matí, abans de sortir, faig aquesta curiosa foto de l’Everest. M’acomiado de la magnífica piràmide de gel i de roca que brilla amb força i recordo que el 8 de juny de 1924 Gordon Mallory i Andrew Irvine pujaven amb esforç cap el cim, després la boira els va envoltar i van desaparèixer de la vista dels companys que els anaven seguint des del camp base. Mai més no se’n va saber res. Trenta anys després i una mica abans del migdia del 29 de maig de 1953 l’apicultor Edmund Hillary i el camperol tibetà Tenzing Norgay posaven els seus peus damunt de l’extrem superior de la muntanya més alta de la Terra.
Des de Tengboche, el primer tram és de baixada i com sempre per pista polsegosa i amb pedres.
Amb la mirada posada en el Nupla i el Shar, nevats i brillants, vaig notant els beneficis d’anar baixant d’alçada. Respiro millor, tot i aquest constipat estrany que no va ni endavant ni enrere. S’endevina la sinuositat del camí que anirem fent. També s’endevina la ratlla del sender que pujava i pujava, inclement, per sobre d’on acaba el bosc i que vam seguir el dia que vam deixar Namche enrere i apuntàvem cap a Mong.
Els ponts són punts de concentració de gent. El matí també és l’hora dels portadors que van amunt i avall i els que carreguen grans embalums necessiten l’ample del pont per a ells. El mateix que els iacs.
Ens aturem a fer un te a Tashinga, deu minuts després d’haver creuat el pont penjant. Aquí deixem passar el temps i poca estona després ens atrapen en Cesc i el sirdar ‘altura, en Karma, que han sortit aviat avui de Khumjung. Venen amb el cim de l’Island Peak a la butxaca.
Mentre parlem, una bonica i amable papallona groga se li posa a la mà, suposem que també per donar-li la benvinguda i felicitar-lo per haver fet el cim de 6189 metres, també conegut com Imja Tse.
Mentre passem l’estona al sol, els nens del lodge es distreuen amb nosaltres. Els nens sempre són feliços.
Vista de la vall, abans que es perdi la visió de l’Ama Dablam.
Finalment, arribem a Namche Bazar, quinze dies després d’haver-hi passat per primer cop. Aquesta tornada ha estat, però, molt més còmoda perquè la ruta que se segueix des de Tengboche va flanquejant la muntanya pel vessant meridional.
Després de la nit passada a Namche, encara ens queden dues etapes més: primer fins Pakding i la segona fins a Lukla, on també dormirem en un lodge. Normalment els avions de Lukla operen als matins, ja que per la tarda és habitual que s’hi formin núvols i boira. Atès que l’aeroport no disposa de sistemes electrònics d’ajut a la navegació, els avions només poden aterrar o enlairar-se quan hi ha bona visibilitat. L’endemà al matí, ben aviat, estem a punt de pujar a l’avió que ens ha de tornar a Katmandú. Ja tinc ganes de dutxar-me a l’hotel i d’anar a menjar una pizza al Fire & Ice.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=15446815
El trekking complet suposa un total aproximat de 150 quilòmetres, amb uns desnivells de +9000 i -9000.
La primera part del trekking es pot veure a: http://www.eoliumtrek.cat/index.php/mon/himalaia/510-trekking-gokyo-de-lukla-a-macherma
La segona part del trekking es pot veure a: http://www.eoliumtrek.cat/index.php/mon/himalaia/511-trekking-gokyo-de-macherma-gokyo-cho-la-pass-lobuche