(Sahara Zagora) Ruta el 1/01/2017; 10 km; +90 -160; 4 hores. Cinquèna jornada, per una excursió lineal: Kasbah La Cigogne, Kasbha Tammjak, riu Ounila, Ait-Ben-Adou. Participants: els 16 membres del grup més la guia Roser, del viatge proporcionat per Bonviure Trek. Tipus de sortida: travessa lineal; Dificultat: fàcil. (Amb informació de visita a Telouet i amb final a Marraqueix).
 |
 |
FA ANYS: L’any 950, Abderraman III era el califa de Còrdova, però també el paixà dominant d’una part important del Marroc.
Sortim caminant de l’hotel Kasbah La Cigogne (a Tamedakte). Avui la nostra ruta lineal ens portarà per un entorn d’horts i per la llera del riu Ounila fins al poble de Ait-Ben-Adou.
Al costat mateix hi ha la kasbah Tammjak, que es fa servir per a rodatge de pel·lícules i documentals.
Dalt d’una de les torres, que generalment són consistents i sobten per la seva alçada que ofereix un aspecte magnífic a la construcció, una cigonya s’hi ha fet el seu niu probablement per sobre d’un altre ja existent.
Girem pel costat del mur meridional i baixem per entre les branques dels arbres que hi ha. Resulta reconfortant caminar envoltats de món vegetal, després dels dies de solitud i infinit desert de sorra.
Per primer cop les nostres passes ens porten entre horts. Aquesta és una excursió curta que ens condueix fins al poble turístic d’Ait-Ben Haddou.
Seguim una bona estona fins que baixem fins a la llera del riu Ounila. En amazigh riu és diu ‘assif’.
La llera del riu és molt ample. És evident que hi ha moments en que la pluja ha de fer que s’ompli de banda a banda, encara que només en els mesos d’hivern i principis de primavera. El riu conforma una vall d’uns 30 quilòmetres que va de Pelouet (a 1800 metres) fins a Ait-Ben-Haddou (1300 metres).
Passem a l’altra costat del curs d’aigua que encara duu. Els poblets berbers que hi ha, tots amb cases construïdes amb tàpia, viuen de l’oasi que es forma al llarg del curs de la vall: Anguelz, Anemifer, Tamedakte, Tazlefte...
La història del Marroc es remunta al 10.000 aC (el Capsià). Era un moment en que el Magrib era menys àrid. Es creu que la llengua berber es va formar al mateix temps que es consolidava l’agricultura. Els canvis climàtics devien començar a ser profunds i evidents cap el 4.000 aC. Devien ser els fenicis els que, cap el XII aC devien fundar els primer assentaments comercials a la costa per explotació de la sal i dels minerals.
Tornem a passar un altre cop. Va ser cap el segle V aC que ja estava consolidat l’imperi cartaginès i era hegemònic al nord d’Àfrica. Després de tres segles, ja es poden trobar vestigis d’alguns regnes berbers emergents, fins a la caiguda de Cartago i l’annexió a l’imperi Romà el 136 aC. Però els romans es van preocupar especialment de la costa i, a l’interior, els berbers no van tenir problemes especials. El següent gran canvi rellevant va ser la invasió del califat omeia, des del 682 dC. Els berbers es van revoltar el 744, però allò va acabar molt malament pels pobles originals. Sempre ha passat amb el que disposa del poder i ocupa un altre país que no es pot defensar; i encara passa avui.
Més endavant, ens enfilem pels turons de la banda de llevant de la vall. Resulta agradable tornar a trepitjar roca després de tants dies de notar una base flonja sota les botes. Una mica més (poca) d’història i diguem que el segle X la regió estava dividida entre el califat fatimí i els sunnites d’Abderraman III.
Abderraman III era també el cabdil del Calidat de Còrdova. Estem parlant de mitjans del segle X. Aquells mateixos anys, a la resta de península Ibèrica, tenim qui hi ha diversos regnes o nacions: Lleó, que té com a sobirà Ramiro II; Navarra, García Sànchez I; i Castella que tot just començava a disposar d’un comte: Fernán González (929-970), i que esdevindrà la potència predominant i acabarà empassant-se les altres nacions de la península, excepte Portugal. Catalunya, tenia com a sobirà a Borrell II; ja era independent de la seva dependència del rei franc. Aragó, o una franja del seu territori, formava part de Navarra, però altra part estava ocupada pels sarraïns, igual que passava amb la Catalunya per sota del Llobregat. Al sud, el Califat de Còrdova arribava quasi fins a Toledo.
L’esperit s’obre i alegra en sentir la remor de l’aigua que baixa per alguna escletxa cap el riu. Més endavant, rellisco i em fico de peus a l’aigua. No hi fa res: és bo que hi hagi aigua.
Hem caminat uns 6 quilòmetres i arribem a Ksar Ait-Ben-Haddou. Actualment té un format de poble amb nombroses cases, però original era un kasar. Un ‘ksar’ (en amazigh: ‘aghrem’) consistia en un conjunt de cases adossades, amb graners, banys, forn, carrers, que formaven tot un conjunt i disposaven d’un únic mur perimetral. Estaven normalment dalt d’un turó per millorar la seva defensa i estaven construïts en tova.
El poble, el de sempre, es veu a la banda de ponent del riu. Nosaltres ara ens enfilem pels carrers estrets, plens d’obsequis que els visitants poden comprar, que s’enfilen cap a l’antiga kasbah. En una raconada, un burret, en un tancat i al costat d’un pessebre em porta la imatge d’alguns dels petits pessebres que es fan servir per Nadal. Aquí, però, no hi ha Nadal per celebrar, tot i que Jesús es reconegut per Mahoma quan diu: “Hem donat el llibre a Moisés i després hem donat proves a Jesús, fill de Maria i l’hem auxiliat amb l’Esperit Sant... (sura 2.81, de l’Alcorà).
Arribem dalt del turó i podem gaudir d’una vista molt interessant de tot el gran conjunt d’aquesta antiga kasbah, així com també del poble a l’altra banda del riu. Encara ens queda una hora per voltar i gaudir dels carrers del poble i de beure un te a l’ombra de la terrassa d’un bar a prop de la carretera.
Ha passat el temps i anem fins a un punt, prop de riu, on tenim preparat el dinar d’avui.
Després fem una mica de migdiada. Aquí s’acaba la caminada prevista per avui, tot i que uns quants encara decidiran, després, seguir caminant fins al poblet on tindrem l’alberg on dormirem aquesta nit; aquest grup hi arribaran quan ja serà fosc.
L’excursió del dia 1 de gener es va acabar i l’endemà anem a visitar la kasbah de Telouet. Estem a 1650 metres d’altitud i encara a 136 quilòmetres al sud de Marraqueix. És l’antic palau dels Glaoui; van ser els senyors de l’Atlas i paixà de Marraqueix fins a la independència del Marroc. Dar Glaoui va ser construïda sobre una antiga kasbah del segle XVIII. L’objectiu va ser controlar les caravanes que pujaven des de l’Àfrica Negra per la vall del Draa.
El seu estat està compromès pel pas del temps i el poc manteniment. Els Glaoui es van enfrontar al soldà de Marraqueix i van ser desposseïts de les seves propietats. El palau va ser abandonat el 1956 i com a càstig s’ha deixat en un procés de decadència. Només es poden visitar algunes sales que van ser modernitzades el 1950.
Des de dins, el poble de Telouet queda emmarcat per un dels forats d’aquesta filigrana de la finestra.
El problema de la nissaga dels Glaoui va ser que Thami El Glaoui va donar suport a les autoritats franceses durant l’ocupació del Marroc. Com a conseqüència va rebre molts recursos de França i es va convertir en una de les figures més rellevants del país, però quan el Marroc va esdevenir independent, les coses van canviar.
Una part es va restaurar fa uns anys, el 1950. Aquesta és la que es pot visitar.
Des de la terrassa hi ha unes vistes àmplies sobre el poble berber de Telouet. Aprofitem per fer-nos una foto de grup, la última de tots en el viatge.
El guia d’avui, de pell fosca, porta una convenient i acolorida indumentària. Em diu que ell parla normalment berber. Al Marroc són oficials l’amazig (berber) i l’àrab marroquí. També la majoria de la població parla el francès ja que s’ensenya a les escoles. Es calcula que hi ha uns 20 milions de persones que parlen el berber, però la població no utilitza el berber escrit.
Definitivament el nostre viatge acaba a Marraqueix i a la plaça de la Djemaa-El-Fna.
La plaça dóna entrada al souk, el mercat tradicional de carrerons estrets i de productes presentats de forma abigarrada, però amb més ordre del que sembla. Per concloure el tema de les llengües, puc afegir que avui en el sistema educatiu els idiomes que s’estudien són l’àrab, el berber i el francès. El castellà és una llengua que també s’estudia, per la proximitat d’Espanya i també per l’esforç que fan els deu centres de l’Institut Cervantes al Marroc. Intueixo que hi ha molt poca preocupació de l’estat per a l’antiga llengua dels berbers. Com no hi ha cap preocupació de l’estat espanyol per les altres llengües de la península: gallec, basc i català.
Toca una visita a una “farmàcia”, és a dir un indret on venen productes miraculosos que serveixen per a tot i s’obtenen d’arrels plantes i animalons.
Parlava de l’Institut Cervantes. Em sembla encomiable que Espanya faci un esforç en mantenir el castellà en països com Marroc, on potser desapareixeria si no fos per aquesta activitat.
En canvi he de dir que el Govern espanyol, a primers d’aquest mes de desembre, ha forçat el tancament de l’Oficina de la Generalitat a l’Alguer, on s’hi feien activitats de promoció de la cultura catalana; és indignant.
Al vespre la plaça pren unes dimensions espectaculars.
Amb uns amics ens quedem a sopar en les parades de la plaça, enmig d’un ambient increïble i on jo sempre m’hi sento carregat d’energia. Una sopa en una parada (per 3 dirhams, és a dir uns 30 cèntims d’euro), uns peixets en una altra i finalment uns pintxos de carn en una tercera aturada.
El viatge s’acaba i l’endemà al matí encara hi vaig a donar una volta i fer un cafè. Una gran foto que suposo és de Mohammed VI, l’actual monarca del país, presideix la plaça.
Marxo cap a l’hotel i deixo enrere aquests que ja es preparen amb les serps: tocaran la flauta i les faran ballar quan els turistes comencin a arribar.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://es.wikiloc.com/rutas-senderismo/marroc-kasbha-la-cigogne-kasbah-tammjak-oued-ounila-ait-ben-adou-21935138