(Camí de l’Inca) Ruta el 27/04/2014; 13 km; +585 -1345; 8 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Pacaymayu (3570m), Abra Runkurakay (3924m), Sayaqmarka (3525m), Chaqiqocha, Phuyupatamarca (3580m), túnel, Wiñaywayna (2650m). Tipus de sortida: travessa lineal; Dificultat: moderat .
 |
 |
FA ANYS: 5, El 1780 va començar la Rebel·lió de Tupac Amaru. El detonant van ser les conegudes com a Reformes Borbòniques, que imposaven més impostos en detriment dels caps ètnicament legítims. El sobirà espanyol era Carlos, fill gran de Felip V. A Catalunya, la misèria era creixent i els drets històrics havien desaparegut després del Decret de Nova Planta de Felip V: començava el període més negre per l’històric Principat.
El matí comença amb boires, com cada dia. Al davant tenim la serralada de Urubamba, on hi ha els nevados Bonanta (5319m), Marconi, Verònica (5750m) i Halancoma (5367m). A la nostra esquena, cap al sud, no podem veure el nevado de Palqay (5422m), ni el gran nevado de Salcantay (6271m), ja a la serralada de Vilcabamba.
La nostra ruta d’avui suposa sortir i començar a pujar fort fins a 3800m, a la zona arqueològica de Runkuraqay. Les escales no acaben mai en el Camí de l’Inca i ens posen a prova. Els companys de menys de seixanta anys aviat caminen al davant, els altres aviat quedem al darrera, però a poc a poc, al final, també arribem a l’objectiu.
Mirem al darrera i veiem, a sota nostra i quasi a la vertical, el punt on hem tingut el campament aquesta nit. Els campaments cada dia es munten i es desmunten. Les tendes les carreguen els portadors, gent del país, que parla quítxua. Són els desheretats de la fortuna, els que van quedar a les baixes classes socials després de la conquesta i també són els que les elits econòmiques i del poder central, a Lima, no tenen en gaire consideració. Cal saludar quan passen: “imaynalla weiqei” (com estàs, germà?) tal com ho fan entre ells. Què pensen de nosaltres quan ens veuen amb les nostres robes i els nostres equips? Nosaltres, els occidentals o els nord-americans que ho tenim tot i ells que només tenen unes sandàlies per caminar i carregar el nostre equipatge. Què deuen pensar de la nostra mania de caminar, quan podem anar a tot arreu en cotxe. Imanynalla weiqei.
Arribem al lloc arqueològic de Runkuraqay. Parem i descansem i gaudim d’unes vistes clares i magnífiques. Aquí tornem a trobar un vestigi inca que consta de dos murs concèntrics que envolten unes cambres i una cort. Probablement devia ser un lloc de descans en la ruta al Machu Picchu, ja que les cambres i la cort semblen indicar un lloc per a persones de pas i animals. Els inques consideraven l’emperador com un semi-déu, un descendent del déu Inti, el déu sol. Això explicaria el perquè, amb l’execució brutal del sobirà, per part de Francisco Pizarro, l’imperi es va desorganitzar a gran velocitat i va quedar sota les armes de ben pocs dels soldats de la Corona de Castella. Diuen que quan Pizarro va anar a Cajamarca, Atahualpa estava en una piscina voltat de concubines i només el podia veure a través d’una tela de roba fina. Molt poques persones tenien el dret de veure-li el rostre. El cerimonial que envoltava l’emperador era espectacular. Normalment duia al cap el “llantu”, una cinta cerimonial de quatre colors que li subjectava els cabells i donava vàries voltes al cap. Els nobles inques també en duien, però era de color negre. Un altre dels símbols de la reialesa era la llama blanca, animal que es considerava que va aparèixer primer després del diluvi. Aquí cal afegir que l’idea del diluvi la comparteixen diverses cultures diferents.
La vista del coll Abra Warmihuañusca, el punt a 4200 metres, que ahir ens va fer patir tant, ara es veu allà al davant i és fàcil apreciar el descens totalment vertical que vam baixar per les escales pedregoses i dures. També és fàcil entendre l’esforç d’avui, ja que la pujada no s’ha quedat curta respecte dels dies passats.
Tornem a veure, ara millor i a més altitud, els nevados de la serralada del Urubamba. Estem a 3924m, al Abra Runkurakay. Ara ja començarem a baixar fins al naixement del riu Yanacocha, on passarem per entre altres vestigis inques: Qochamarka i Sayaqmarka, aquests ja a 3525m, que probablement devien ser un punt de control.
Hem començat a caminar a les 6 i ja són les 9 quan arribem a Sayaqmarka (3525m). La caiguda del govern inca es pot comprendre, també, com a conseqüència de la rivalitat entre germans, que en aquella època mantenien una situació de guerra civil de baix nivell. El cas és que en arribar els espanyols, alguns nobles els van donar suport per tal d’obtenir l’ajut en el suport al germà Huáscar, fill de la Coia o reina predecessora, mentre que Atahualpa era fill d’una concubina.
La baixada ens endinsa en un preciós bosc tropical i el camí és fa una mica més planer, com per donar un descans als nostres genolls castigats. Els joves fills d’aristòcrates, en arribar a la pubertat passaven un ritus iniciàtic anomenat “huarachicoy”, la qual cosa els diferenciava de la gent comuna. Consistia en diversos ritus màgics, provés de resistència i a ser assotats. Finalment se’ls hi feia lliurament de les armes, un últim assot i es començava el procés de perforació de les orelles, on hi posarien uns cèrcols d’or, cada cop més grans, signe de distinció de la noblesa. L’emperador mostrava la seva autoritat en portar el cèrcol més gran de tots.
Per aquest tram ens aturem a Chaquiqocha (3500m) on els portadors i el cuiner han preparat les tendes cuina i menjador per dinar. Són les 10 del matí i a les 12 continuarem el camí.
Arribem a un dels indrets molt interessants de la ruta, una escletxa a la roca per on s’endinsa el camí i les escales que baixen verticals i humides. Uns portadors en passen, parlen quítxua. Durant el segle XX el percentatge de gent que parla el quítxua no ha deixat de caure. L’any 2007, només el 13% de la població declarava fer-lo servir com a primera llengua de comunicació. Es calcula que al Perú hi ha uns 4 milions de persones que parlen el quítxua. Actualment ja es poden trobar acadèmies que ensenyen l’idioma, però diuen que els joves baixen la veu al parlar-lo per por al rebuig i a la mofa dels castellanoparlants. En canvi Modesto Gálvez, cap del projecte del govern per estendre el quítxua, on s’inclou la formació pels funcionaris i altre personal que es desplaça a les poblacions de la muntanya on predomina la llengua dels inques (cosa que el govern espanyol no fa respecte dels altres idiomes oficials a Espanya), explica que paradoxalment el quítxua ha guanyat respecte entre les élites que mai l’havien parlat. Per exemple, Eliane Karop, la muller de l’ex president Alejandro Toledo o l’alcalde de Lima, Alfonso Barrantes, van anar a classe per aprendre el quítxua. Però costa molt lluitar contra la pressió històrica, social, política i econòmica.
Parlant d’història i de repressió dels idiomes, diguem que a Espanya encara es manté una forta bel·ligerància contra el català. Ve de lluny, des del comte-duc d’Olivares (segle XVII). El 1768, Carles III imposa l’ensenyament primari en castellà. El 1772 prohibeix l’ús del català en l’àmbit financer i comptable. El 1778 es prohibeix en tots els àmbits. El 1801, Carles IV prohibeix el català al teatre i definitivament a totes les escoles (1825). L’obsessió quasi exigeix tractament psiquiàtric: 1896 es prohibeix parlar basc i català per telèfon! Per reial decret es castigarà, el 1902, els mestres que parlin la llengua dels catalans... i després la repressió lingüística de les dictadures de Primo de Rivera i de Francisco Franco. A Roma, Tàcit ja ho deia “És signe de l’esclau, parlar la llengua del seu amo”.
Actualment (any 2014) la nova llei (del Partit Popular, de dretes) que obliga (a Catalunya) a tota una sala d’alumnes a parlar el castellà només que ho demani un de sol, és la conclusió d’anys de pressions que expliquen el desig d’independència de Catalunya.
Arribem a Intipata, a 2850m, un centre arqueològic molt interessant. De la actualitat del Perú cal dir que des de la independència del Perú, la república ha passat per diversos sistemes de govern, dels del caudillisme, passant pel militarisme i en totes aquestes etapes ha existit una gran desigualtat social que, tristament, no ha pogut ser superada. La gran barrera provocada amb la presencia de la Corona espanyola, que no es va preocupar ni per la cultura ni per la llengua del indis i que de fet van mantenir-se un 100% analfabets, ha provocat un retard monumental. Segons Magali de la Cruz, l’estructura social actual del Perú es pot dibuixar en la següent escala: Classe alta (élites al poder), Dirigents d’activitats rentables (burgesia financera, empresaris nacionals), Assalariats, Noves ocupacions massives, Nivell de supervivència, Pobresa crítica i Pobresa extrema. Pel que fa a la visió que presenta l’autora del “Perú Contemporani”, la transcendència del treball està en els percentatges de població situada a cada un dels nivells de la piràmide i les ètnies que majoritàriament es situen en un o altre nivell.
Les terrasses d’Intipata són espectaculars... i també les escales per les que cal anar baixant. Després de dies d’escales, aquestes són les que acaben de cruixir els genolls en aquesta llarga jornada. Però arribem al final amb la satisfacció que demà veurem el nostre objectiu.
I parlant d’història, no cal oblidar que la història d’Espanya és plena d’incautacions per part de la Corona. Això passava massivament aquest segle XVI, a Amèrica. El segle XIV ja s’havia produït l’expropiació del patrimoni de l’orde del Temple; el XV es va executar l’expulsió dels jueus de la península Ibèrica; a principis del segle XVII la dels moriscos; el segle XVIII la gran batuda contra els gitanos i els inicis de les desamortitzacions (que conclouen el XIX), i en tots els casos els sobirans espanyols confisquen els seus béns i els reparteixen. I encara, el segle XVIII, després de la guerra de Successió contra Catalunya i la caiguda de Barcelona el 1714, Felip V va confiscar i repartir la major part del patrimoni i béns dels nobles i persones que defensaven el sistema català de llibertats. Evidentment, ningú és responsable del que van fer els avantpassats, però sí som responsables d’explicar les coses tal com van ser.
Finalment hem arribat a l’últim campament, aquest ubicat a Wiñawayna (2650m), nom que significa, en quítxua, “sempre jove”. Es tracta d’un lloc arqueològic de diverses construccions sense sostre però que mantenen els murs. Està format per dos grups de cases, un a un nivell superior de l’altre i units pe escales, a sota es poden veure els bancals utilitzats pels conreus. Més avall es situa el campament, un dels més grans del Camí Inca. Avui és l’últm dia que el nostre cuiner fa el sopar i s’ha lluït amb un conjunt de plats que aviat deixarem totalment nets.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=6862623