Miquel Garriga (C) El passat dia 19 de novembre de 2011 es van portar a terme les XVIII Jornades de Literatura Excursionista de l'Arxiu Bibliogràfic Excursionista de la UEC (Unió Excursionista de Catalunya). En aquest cas el tema era dedicat a Francesc Beato i Vicens. Més de 30 companys van enviar els seus escrits i l'UEC va editar un llibre. Jo ara, aquí, vull incloure el que jo vaig escriure.
El voluntariat
El divendres dia 13 d’octubre de 2006 vàrem pujar a la Cuculla de Fàrtaritx, un queixal rocós format a l’extrem nord de la llarga serra de Tramuntana, a l’illa de Mallorca. Es tractava d’una excursió dins del XXXè Aplec Excursionista dels Països Catalans, organitzat a Pollença. Cap a les dues ja anàvem baixant la pista que ens havia de retornar a Pollença després d’haver fet el cim, sota un sol important i amb una temperatura que havia anat pujant. Tota la gent de la sortida s’havia anat escampant ja feia estona i per aquesta pista caminava amb en Francesc Beato i un altre company, en Marc Martínez.
Una pista i en baixada, ajuda a l’intercanvi d’opinions. El dia era magnífic, després d’un començament plujós. Estàvem satisfets d’una excursió molt bonica i d’unes vistes de la badia de Pollença força espectaculars des de dalt de la Cuculla. Com a tots els aplecs, coincidírem amb excursionistes del País Valencià, de la Catalunya Nord i de casa nostra, així com, per descomptat, amb molts mallorquins ja que aquesta és la seva terra.
Caminar al costat d’en Francesc, suposava parlar de muntanya. La muntanya era la seva vida i la seva vida era la muntanya. Per aquesta mateixa raó, era la persona clau que donava impuls als Aplecs. Fos quin fos el centre excursionista que l’havia d’organitzar, era evident que podien comptar amb el seu consell i suport.
Decidírem, tots tres, deixar desat l’entrepà i anar a dinar a un petit i senzill restaurant que hi ha a l’entrada de Pollença. El primer que vam fer va ser demanar unes gerres de cervesa ben fresques per tal de recuperar l’alè. El menjar va ser el que els hi quedava perquè la cuina ja era tancada, però a la fresca de l’aire que entrava per la finestra i amb l’ombra del menjador, vam poder dinar i conversar.
En Francesc estava preocupat perquè havia fet mal temps i no s’hi havia apuntat gaire gent a l’aplec. Per acabar-ho d’adobar la tempesta del dia de l’arribada, que ho va inundar tot, va provocar que alguns van tornar cap a casa seva. La Secció de Muntanya del Club Pollença és una organització modesta i organitzar un aplec sempre suposa compromisos i despeses prèvies. Per tant cal esperar un mínim d’inscrits per cobrir les despeses i si no es produeixen, els costos caldrà repartir-los entre poca gent.
- Potser caldria proposar que el cost de les inscripcions s’incrementi una mica més dels set euros actuals – li dic jo.
En Francesc participa sempre en la reunió de representants de les entitats excursionistes que es fa una tarda de l’Aplec i que permet decidir qui organitzarà la següent trobada, entre altres aspectes.
- Donat que la totalitat de l’esforç es porta a terme per part dels voluntaris – puntualitza en Francesc -, sembla que hauríem de trobar la manera de garantir que, al menys, no els hi costés diners de la seva butxaca.
Estem una estona donant-li voltes al tema. Tal com pensa en Francesc cal filar molt prim perquè hi ha dos objectius bàsics; el primer que els costos pels participants siguin els mínims perquè hi pugui participar la major part de gent de l’excursionisme que ho vulgui fer i d’altra banda, que els organitzadors no en surtin perjudicats.
La conversa deriva cap el voluntariat. “Jo sempre he estat un gran defensor del voluntariat”, diu ell. El voluntariat forma part de la base originària de l’excursionisme, afegeix.
- Però ara tot està canviant molt – comento -. Cada cop hi ha més petites empreses organitzadores que estan professionalitzant les activitats a la muntanya.
- És cert, Miquel, per això potser s’hauran d’acceptar canvis, tot i que això potser trencarà amb els fonaments del que sempre hem viscut.
D’altra banda, segueix dient, sembla que serà un procés de difícil aturada. La pròpia Administració, donat que han tingut alguns accidents, han optat per exigir titulacions, carnets de guies i assegurances, que a la fi acabaran dificultant de manera important l’activitat dels vocals en les sortides a la muntanya.
El voluntariat suposa una opció ètica, que no espera retribució. En Francesc és rotund: la recompensa s’obté de les pròpies satisfaccions i motivacions personals. Els centres excursionistes van ser un vehicle clau per al desenvolupament de la solidaritat i van permetre estructurar amb llibertat, espontaneïtat i respecte, activitats que de forma organitzada incrementaven l’esperit del treball en equip, la responsabilitat personal i l’acceptació del sentiment de pertanyença. Aspectes que, a la llarga, havien de millorar les persones que hi participaven.
Estem sols al restaurant i mentre ens aixequem de la taula, encara podem concloure que l’increment d’activitats conegudes com a esports de risc i el gran creixement de tota mena d’organitzacions, amb més o menys experiència, acaba passant factura a les entitats que sempre han aconseguit transmetre un coneixement raonable dels riscos de l’excursionisme i la realització de l’activitat amb un mínim de seguretat.
Sembla que la professionalització, que no deixa de tenir aspectes positius, també pot comportar la pèrdua de la generositat extraordinària que prové del voluntariat, la mateixa generositat que desprèn per tots els porus de la pell en Francesc Beato.
Jo me’n vaig anar al meu hotel pensant que al llarg dels anys, les converses amb en Francesc sempre aportaven un afegit d’humanitat i de bon criteri. Rememorant altres converses amb ell fent el Camí Mossàrab, o caminant per Madeira, o per Còrsega prenent un refresc al vespre juntament amb en Francesc Olivé, després de sopar a Corti, em preparo per descansar una mica tot prenent notes al meu diari de viatge.
Què és un excursionista?
El mes d’agost del 2009 vaig anar a la sortida d’estiu cap el parc nacional de Peneda Gerês, al nord de Portugal. Com sempre en Francesc Beato havia esmerçat bona part dels mesos anteriors estudiant, analitzant i planificant les excursions i les rutes més adients.
Un dels dies vam fer la que s’anomena ruta “do Castrejo”. Pel matí jo em pensava que el dia seria agradable, ja que la ruta va per sobre dels mil metres d’altura, però la realitat va ser que ens vam moure per una sauna enlairada que ens va deixar ben acalorats i aplanats. Un cop arribats a l’hotel, en Francesc Beato i jo ens anàrem a l’habitació, que aquest cop compartíem tots dos, i jo vaig ser el primer en entrar a la dutxa. Quan vaig acabar, em vaig estirar al llit per descansar.
En Francesc estava parlant per telèfon amb el seu fill Oriol, que aquells dies havia pujat al Toubkal i cada dia li explicava el nou “quatremil” que havia fet. Nosaltres en parlàvem perquè precisament el següent més d’octubre jo també tenia previst anar-hi. Quan va acabar la trucada continuà assegut al seu llit tot posant ordre a mapes, plànols i notes. Com sempre, ho portava tot molt ben ordenat: una carpeta per cada dia. Cada dia un mapa d’aproximació al punt de sortida, un topogràfic amb la ruta que tocava fer, sovint dibuixada a mà, en llapis. També portava una descripció de la ruta, generalment obtinguda d’alguna de les diverses guies que va adquirir per programar el viatge, notes diverses i, en alguns casos, fins i tot un full imprès amb la fotografia de la zona, obtinguda a través del Google Earth.
- Saps? sovint miro amb deteniment els matisos que es poden observar a través de les fotografies del Google Earth per tal de comprendre bé l’itinerari. Jo soc conscient – seguia explicant-me - que estic organitzant un viatge a un lloc on no hi he estat mai i per tant abans he de visionar molt bé la ruta, he de dur-la gravada dins de la meva ment.
En Francesc, persona meticulosa, li agradava el que feia i hi dedicava molt temps. En acabar, desà ja les carpetes, un cop va considerat que ja tenia a punt la que corresponia a l’excursió de l’endemà i per tant la podria explicar força bé al vespre, després del sopar. Abans d’anar a la dutxa, encara parlàrem una mica de coses diverses. Sempre era fàcil parlar amb en Francesc, tenia un parlar serè i tranquil. Tania un tarannà amigable. Era reflexiu i ho transmetia en la conversa. Sorgí el tema dels esports de muntanya.
Li comentava que hi ha tantes maneres actualment d’anar per la muntanya, que el concepte de “l’excursionista” es desdibuixa.
- L’excursionisme ara no s’entén prou – digué, posant-hi aquell punt de passió que el tema li demanava – És molt diferent d’abans, quan tothom sabia què volia dir ser excursionista. Ara poca gent ho sap i es confon l’excursionisme amb el senderisme, les carreres, o les marxes de resistència.
Coincidim que les noves maneres d’anar per la muntanya, serveixen perquè més gent la conegui i la pugui acabar valorant, però no tot ajuda. Hi ha formes d’anar per la muntanya que espatllen els senders.
Afegí que caminar és el mitjà que l’excursionista fa servir, però no és la seva finalitat. Estem convençuts que fer excursions és saludable, però no percebem aquesta activitat com un esport. Fer una excursió és molt més que caminar, és descobrir el paisatge, però també ens permet entendre coses que hi ha dins nostre. Mentre caminem la nostra ment disposa de temps per anar d’uns temes als altres, divaga i fa neteja, posa ordre en els sentiments i les emocions, permet valorar d’una forma diferent les relacions amb els companys i equilibrar de manera més enraonada els conflictes a casa o a la feina. Fer excursionisme és gaudir de la natura i acabar tenint interès pel coneixement de les plantes i dels ocells, de les muntanyes, de la història i de la cultura.
Amb en Francesc, quasi podríem fer un duet tot dient que un esportista podria fer cada setmana la mateixa ruta verificant els temps i l’esforç. L’excursionista, en canvi, necessita anar a llocs diferents, conèixer altres terres i entendre el perquè ja no hi creixen els mateixos arbres o hi viu una fauna diferent. A l’excursionista tampoc no li cal córrer.
Probablement hi ha un fort comportament ideològic en el sentiment de conèixer “país”. Potser, fins i tot, és quasi místic escoltar el degotall de l’aigua, la fresa del vent a les branques, el cant dels ocells, o senzillament el silenci de les nits estelades.
La darrera conversa
El 7 de novembre de 2010 em fico al llit aviat. Estic força cansat i la ment confusa després de quasi trenta hores de viatge. Acabo de tornar de Katmandú, després d’haver fet el trekking que duu fins als peus de l’Everest. El cansament em fa caure com una pedra, però poca estona després sona el timbre del telèfon. Em truca un amic, en Toni Capell. Te’n has assabentat, Miquel?...
Entre la confusió del cansament no m’ho acabo de creure. M’adormo com si allò no fos veritat i els somnis se’m barregen amb la realitat. Hi ha moments en que no saps si el que recordes ho has viscut o bé has somiat que ho has viscut. Aquesta nit, dins del meu somni profund, parlo amb en Francesc Beato i ell em pregunta ¿com t’ha anat? El seu rostre mostra aquell somriure franc i suau i els ulls oberts per un interès legítim i honest: l’interès per l’altra persona. En Francesc, es preocupava més pels altres que no pas per a ell mateix. Quan preguntava, de fet, no et demanava informació, t’oferia el seu suport, el seu pensament. Et deixava un espai on bolcar-hi el que pensaves.
- Molt bé – responc jo amb la satisfacció de qui encara té els ulls plens de cims nevats, punxeguts i espectaculars - Ha estat un viatge al món mític que feia anys que somiava, a un país extraordinari i a una caminada envoltada de gegants per tot arreu: l’Ama Dablam, el Pumori, el Lothse, el Nuptse, l’Island Peak ...
- Deu haver estat realment fantàstic – digué amb un gest d’assentiment – veure l’Everest allà mateix amb les seves arestes tan conegudes estudiades i llegides.
- És ben cert – contesto – i em vaig emocionar força, allà estirat a uns 5.500 metres, en aquell dia clar i blau, sense cap núvol, al Kala Pattar. Va ser una llarga estona de felicitat tot i que, pels problemes de l’altura, tenia les cames de goma i estava força cansat. I tu Francesc ¿com estàs?
- Jo estic molt amunt. Mai no havia pujat tant i he de dir que les vistes són extraordinàries. Tot és blanc i les grans muntanyes que veig als meus voltants també – en Francesc ho deia amb aquells ulls rodons que expressaven sorpresa -. Hi ha unes profundes i plàcides valls amb rierols tranquils, tot blanquinós com cobert d’una lleugera, prima i suau capa d’una primera nevada de començaments d’hivern. Tot és blanc, tot és pau.
I així vam seguir parlant una estona. Les muntanyes i les valls, els rierols i els arbres, les cabanes i les parets de cases esfondrades, el fugaç vol d’una garsa i el llunyà salt d’un isard, el terra remogut pel porc senglar o la deposició fosca de la guineu, pulcrament deixada sobre una pedra del camí, eren els seus motius d’alegria.
Vaig seguir dormint i relaxant el meu cos cansat. Al matí, entre els núvols enredats del despertar desorientat vaig recordar la conversa nocturna i també, vagament, l’estranya trucada que al vespre m’havia fet en Toni. El primer va ser fer una trucada per confirmar la noticia desconcertant que em semblava que m’havien donat. No podia ser; no m’ho podia creure. Per a mi, la xerrada nocturna, era tan tangible que pot arribar a crear-me el dubte de si fou veritat o un somni. Al final, durant aquella nit, resulta que vaig tenir la meva última conversa amb l’amic Francesc. Aleshores el desassossec de l’emoció em va torbar profundament.