Un cop he acabat de llegir el llibre de Pino Aprile, “Elogio del imbécil”, he sentit la necessitat de reflexionar respecte del seu contingut i he preparat aquest article. Els llibres que ens ajuden a reflexionar, a donar-nos compte del que passa al nostre voltant, són d'un gran valor que, per cert, abunda poc. A més, la majoria dels llibres que es publiquen, de les novel·les i especialment els que acaben sent "best sellers", no solen contenir aquesta meravellosa característica: són passatemps perfectament útils per això, per passar el temps... ...
... ... No és el cas de l'obra de Pino Aprile. Aquest periodista i escriptor, de manera distesa i amigable, elabora una discussió interna en relació a la pregunta que tots ens hem fet alguna vegada: quina és la raó de l'imparable ascens de l'estupidesa?
Partint d'un criteri inicial, necessari, que l'ésser humà no és res més que el resultat de l'evolució de les espècies, res ens permet acceptar que siguem el resultat culminant d'aquesta evolució natural. Descendim del mico (encara que alguns encara no s'ho creuen i generalment són els que s’hi "assemblen" més) però no hi ha cap raó per pensar que l'evolució s'hagi aturat i si no s'ha detingut podria perfectament passar que des d'un altre ximpanzé diferent o d'un orangutan es derivi una altra espècie "humanoide".
D'altra banda i centrant-nos en la nostra espècie, la qüestió és que si realment evolucionem, ¿per què sembla que la nostra intel·ligència va cap enrere? Sí, ja sé, el lector començarà a pensar (com ho vaig fer jo en llegir el llibre) que amb el desenvolupament tecnològic dels últims anys és difícil acceptar que hi hagi un retrocés de la intel·ligència, però resulta que els més intel·ligents, els més dotats, el que fan és copiar i millorar una mica (o un molt) el que un altre, certament molt capacitat, havia desenvolupat abans. Per exemple, és clar que en el conjunt dels astrofísics, club que podríem considerar com de persones amb una gran capacitat intel·lectual, també ens podem trobar una campana de Gauss en la qual una mínima part serien molt intel·ligents i la majoria no ho serien tant (comparats amb els altres dins d'aquest mateix conjunt). Einstein n’hi va haver només un, els altres van aprendre d'ell i l'han seguit.
Ara bé ¿existeix realment "alguna cosa" que ens faci pensar que la societat, la humanitat, s’està tornant ximple?
Vegem el que passa amb l'educació. Generalment està pensada per transmetre coneixements de manera mecànica i per conduir els alumnes cap a un estricte compliment de normes, procediments i sistemes. Vegem el que passa amb els mitjans de comunicació. Tendeixen a conduir el pensament de les poblacions, a les que desgraciadament van dirigits els missatges, cap a una forma de pensament únic (encara que fins i tot pugui ser percebut com pensaments diferents) o cap a un passatemps. Només cal observar la concentració dels mitjans de comunicació en mans de partits polítics concrets. Només cal veure els programes televisius aberrants. Només cal observar el que passa al nostre país. Per què tot això és així? És que el poder no vol comptar amb una població intel·ligent, implicada, reflexiva ...? Què en pensa Pino Aprile?
Pensa que no, definitivament no. El poder prefereix disposar d'una població dòcil, manipulable, fàcil de manejar. Per tant es tracta d'educar per al pensament únic i controlable, perquè els més desenvolupats, més capaços i més intel·ligents són gent que pensa, tenen una visió crítica, es qüestionen les coses que passen i furguen en la nafra i això no convé. Fixem-nos, per exemple, en l'obsessió de manipular les matèries de l'ensenyament dels polítics quan estan al poder. D'altra banda, es tracta també d'aconseguir la docilitat pel procediment de facilitar la subsistència. Tots sabem que és millor ensenyar a pescar que oferir un peix, però per al poder el que compta és allò de "panxa plena, cervell buit". I sobre això, entre moltes coses, ens fa pensar Pino Aprile.
Observem el que passa al nostre voltant. Quan la gent pensa, adopta una opinió crítica i surt a manifestar-se (perquè pocs mitjans de comunicació es fan ressò del pensament crític; encara que algun sí que n'hi ha). Llavors el poder s'encarrega d'apallissar als díscols, mentre els mitjans afins al poder es refereixen, sovint, a aquests crítics de forma despectiva tractant-los de "antisistema, terroristes del carrer, ganduls, ..." I ben mirat, pensarà potser el lector, si el sistema és aquest, és lògic que els crítics siguin "antisistema", és el mínim que es pot esperar.
Arribats a aquest punt, caldrà acceptar que els dòcils són majoria. En cas contrari ¿com s'explica el sistemàtic incompliment dels polítics, els permanents casos de corrupció, el manteniment d’un sistema que ho fa possible i, en canvi, que segueixin tenint vots? ¿Per què els votants no els hi retiren absolutament el vot? L'explicació és que la població ha estat finalment domesticada.
Els votants ja no som lliures, hem estat programats per dir “sí senyor” al que mana, encara que ens enganyi, que tingui corruptes al seu partit, que indulti els corruptes condemnats. No som lliures perquè ens han domesticat, com a ovelles. És dur, oi? És dur, pensar que potser jo soc una ovella ximpleta, incapaç de decidir el meu compte, sí. Però fins que no prengui decisions diferents, coherents amb la situació, hauré d’acceptar aquest fet. Senyor Aprile, penso que, amb això, vostè té tota la raó i me’n declaro culpable: soc un ximplet. I ho seré fins que no reaccioni i prengui decisions... fora del programa!
Bé seguim, perquè Pino Aprile, va més enllà. Planteja que, per una qüestió d'economia, els científics saben que el cos humà tendeix a suprimir aquells òrgans que no utilitza, de la mateixa manera que va abandonar la cua fa molts segles. A continuació afegeix que el mateix passa amb aquella part del cervell que no utilitzem. És a dir, amb els anys anem perdent l'ús intel·ligent del cervell perquè ens dediquem a copiar el que el sistema ensenya i a intentar viure amb la panxa plena (que no deixa de ser una necessitat vital, certament). Si no utilitzem parts del cervell, aquestes es van eliminant selectivament, sempre seguint la lògica de la teoria de l’evolució. Després engendrem fills, als quals els transmetem uns gens que incorporen una història evolutiva en regressió i així la població va sent cada vegada més babau i per tant, el que és més important per al poder, més dòcil.
Bé, potser vostè no es cregui això que cada vegada som més ximplets i potser tingui raó, no l'hi vull discutir ja que cada u podem tenir les nostres opinions i a més és cert que hi ha molt diversos punts de vista, però primer llegeixi el llibre, a veure a quines conclusions arriba vostè.
En el postulat final de Pino Aprile hi ha la idea que tot el que s’ha dit suposa una tendència cap a la "desaparició total de la intel·ligència", és a dir cap a una regressió a zero. El mateix text deixa en un gran interrogant si és demostrable o no. Jo tampoc, com es pot imaginar el lector, tinc una resposta clara (potser és que ja m'he encantat bastant) i de fet em resisteixo a imaginar aquest escenari. Però sí que em preocupa això que intueixo: la tendència a aconseguir grups humans domesticats, perquè això sí que em sembla prou evident i demostrable.
Finalment cal dir que si és veritat que tendim cap a la pèrdua de la nostra visió crítica, cap a la caiguda de la nostra intel·lligència, una lectura fresca recomanable com la que comento, ens ajuda a reflexionar.