(Alt Empordà) Ruta 1492 el 28/04/2023; 2 km; +7 -7 metres; 1,5 hores. Visita i passeig al poble de Sant Miquel de Fluvià. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: Del 26 de juliol de 1045, es data la fundació del monestir.
Avui cal començar amb la visita al monestir de Sant Miquel de Fluixà, per fora ja que només obren els diumenges a l’hora de la missa. De moment puc destacar que sobre la cornisa de la capçalera s’hi veuen els murs aixecats de la fortificació de finals del segle XV.
Un dels diversos rètols informatius mostra un esquema de l’evolució perimetral del monestir. El poble de Sant Miquel de Fluvià va néixer amb la fundació del monestir de Sant Miquel. Aquest monestir en principi depenia del de Sant Miquel de Cuixà sota el mandat de l’Abat Oliba, ja que els terrenys eren propietat dels monjos de Cuixà; parlem de molt abans de l’any 1011. Així consta a la butlla del Papa Sergi IV de l’any citat que confirma les seves possessions. Tot i amb això sembla que en aquelles dates ja hi devia haver un petit nucli amb la seva esglesiola.
Al lateral hi ha una porta d’accés amb un enreixat. El 26 de juliol de 1045, en aquest indret, a uns 2000 m del Fluvià en una petita vall que se’n deia Vallgarriga, del comtat d’Empúries i prop d’una font, es va marcar i afitar amb creus el lloc destinat a la construcció del cenobi.
A la banda dreta de la porta s’observa una bèstia mitològica que sosté l’escut d’armes de l’abat Antoni Aparici.
Al costat, una arcada mostra el pas al lloc on hi havia les primeres edificacions claustrals del segle XI. L’estructura arquitectònica de l’edifici encaixa perfectament dins la segona meitat d’aquell segle i s’avé, doncs, amb les notícies històriques de la seva construcció.
Un fossat, recuperat durant les excavacions té el seu origen en la fortificació de l’església dels segles XIV i XV. Potser s’entén ja que el segle XIV comença una crisi generalitzada. A tot Europa esclatarà la Guerra dels Cent Anys, a casa nostra tenim la Guerra dels dos Peres que enfronta a Castella amb Catalunya i a més s’ha patit els resultats de la pesta negra. A més s'inicia la Petita Edat de Gel, que fa baixar les temperatures i empitjorar les collites.
Unes columnes refetes i un espai per oferir una idea del que va ser el claustre del segle XII (la mateixa època que es va aixecar el gran campanar). Afegim que és una obra d’un mateix autor, que també esculpí les petites mènsules de les arcuacions exteriors de l’absis major. Se’l pot considerar un dels conjunts més importants de l’escultura romànica del segle XI i té un precedent ben clar en les impostes dels capitells de Sant Pere de Rodes.
La capçalera està formada per tres absis semicirculars encaixats a llevant del transsepte. A l’absis central, més elaborat, s’hi veuen les arcuacions llombardes amb caparrons humans i animals fent de mènsules dels arquets.
Començo a caminar una curta volta pels carrers que envolten el monestir, com el carrer Nou; tots els pobles que s’estimen el seu passat, tenen un carrer Major, un carrer Nou, un carrer de l’Església i potser també (segons els casos) un carrer de l’Escola, un altre de la Font i a vegades un carrer de l’Era.
M’he aturat a fer un cafè a Cal Nofre. Des d’una tauleta, a l’exterior, tinc al davant mateix el campanar del monestir, on puc veure bé els merlets i les espitlleres de la fortificació del XV. La senyora del cafè m’ha explicat que els dissabtes, a vegades, hi ha pel poble un senyor que pot obrir i mostrar l’interior; he estat molta estona parlant amb ella, nascuda aquí té tota la informació i és molt amable.
Una altra placa que identifica el poble, el partit i la província. Tinc entès que aquestes plaques provenen de les èpoques borbòniques en que calia controlar bé els pobles i les cases de cara a poder cobrar les contribucions que aquell règim feia recaure en la població.
Per la volta que vaig fent trobo algunes cases construïdes amb còdols de riu o riera, que es diferencien de les cases més benestants generalment construïdes amb carreus regulars.
De la volta he acabat un altre cop al costat del monestir. Al davant hi ha la Casa de la Vila, que han recuperat l’edifici que havia estat el palau de l’abat.
Del costat d’aquest edifici surt un camí que va fins a una font, passant per un pont que supera el Rec de la Font. Tinc la impressió que ja devia ser un camí que devien fer servir els monjos per anar a voltar una mica i a reflexionar.
La font està dins d’un espai dins la roca. Es coneguda com la Font de Can Nofre.
Aquí es veu un sender que se’n va en direcció sud-oest i passa per un alzinar. Jo el segueixo i em porta fins a l’estació del tren i la carretera general, des de la qual torno al poble.
Torno a ser al carrer Major, a la casa que fa de dispensari i on ofereix atenció també el metge, s’hi pot veure una pedra esculpida que indica “Plaza del Rey Fernando VII”. Tal com va escriure Marc Pons (‘elnacional.cat’), quan el 22 de març de 1814 Fernando VII travessava els Pirineus i retornava als seus dominis hispànics estava decebut pel paper que li havia reservat el destí. Es limitaria a ressuscitar els vells fantasmes del règim borbònic espanyol: la monarquia absolutista i la santa Inquisició.
Els països de l’antic estat catalano-aragonès havien estat reduïts a la simple categoria de províncies de Castella; és a dir, d’Espanya. El principat de Catalunya, el regne d’Aragó, el regne de València o el regne de Mallorca eren, exclusivament, províncies, segueix explicant Pons. Catalunya havia estat fragmentada en una mena de subdivisions, traçades amb un criteri exclusivament militar, governades per uns personatges anomenats “corregidores”, que exercien la funció delegada del “capitán general”.
Conclou, Pons, que “l'esquarterament de Catalunya en quatre “provincias” data de 1833. Ara bé, la pretesa racionalitat del dibuix d’aquelles “provincias” es va quedar al calaix o la tassa del vàter com el testimoni més eloqüent de la imbecil·litat i de l’atavisme borbònics” (per més informació veure vincle al final).
Finalment m’aturo al bar Cal Nofre i mentre prenc el cafè tinc al davant la imatge extraordinària del campanar. Recordem que les propietats de la comunitat van ser expropiades i venudes segons la llei de desamortització del 1835, imposada per Fernando VII en un dels espolis generals més destacats de la monarquia borbònica.
En l’actualitat el tema no ha acabat. Jaume Sobrequés, va escriure (‘inh.cat’) que “L'anàlisi històrica comparativa dels trets que van caracteritzar el colonialisme del segle XVI al segle XX permet tipificar la realitat catalana contemporània com a inequívocament colonial”. Això potser s’explica els quasi 15.000 milions d’euros anuals (segons estudis publicats) d’impostos a Catalunya que van a Madrid i no tornen més.
Ja que no puc entrar a visitar el monestir per dins, torno fins al davant de la Casa de la Vila i així puc fer la última foto.
No necessàriament les wp estan al lloc de les fotografies
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/1492-sant-miquel-de-fluvia-casa-de-la-vila-font-de-can-nofre-133452569
Vincle article de Marc Pons: https://www.elnacional.cat/ca/cultura/marc-pons-mapes-veia-catalunya-ferran-vii_472788_102.html