(Alt Urgell) Ruta el 31/08/2013; 10 km; +405 -405; 3,5 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Os de Civís, Borda del Soldat, Bordes de Setúria i tornada. Tipus de sortida: anada i tornada al mateix punt; Dificultat: fàcil.
FA ANYS: L'agost de 1303 Roger de Flor es dirigia cap a Constantinoble amb 4000 almogàvers i saquejava l'illa de Quios, com un advertiment als refractaris a la seva autoritat. I és que l'emperador Andrònic i el seu fill Miquel Paleòleg, havien accedit a les condicions proposades pel jove almirall i l'havien nomenat megaduc, sent per tant el suprem cabdill de totes les forces militars de l'Imperi d'Orient, amb govern directe sobre totes les illes, costes i ports de l'Imperi. Aquell any el regne de Castella era governat per Fernando IV "El Emplazado", dins d'un regnat ple de rebel·lions internes, guerres, submissions i revoltes.
Aquesta és la segona excursió per indrets que va caminar mossèn Cinto Verdaguer. De la vall de Setúria va escriure (veure les explicacions a l’excursió al Pic de Salòria) que el pla no és més gran que el de Núria i com que no s’hi veu cap roc, tot ell és cobert de fener o herbei. Des de lo més alt de la serra que l’envolta pel nord, llevant i migdia, el pendent baixa en línees suaus, com les d’una gran petxina fins al sud-oest. Conclou el poeta i capellà dient “no he vist en los Pirineus una vall més bonica de nom i de fets que l’encantada i inoblidable vall de Setúria.
Nosaltres, comencem, com ell va fer, al poble d’Os de Civís. Hi ha diversos rètols indicadors de diverses rutes, però costa trobar el punt de sortida. Després de preguntar, ens adrecen per un carrer que va a buscar una pista que primer es va dirigint, amb diverses llaçades, cap el Torrent de Muntaner i una estona després enfila, directe, la vall del riu Setúria, que va recte cap el nord.
Verdaguer havia arribat a Os venint de Sant Joan de l’Erm (el dia abans havia sortit de Rubió). Explica que era fosc quan va arribar, amb el seu guia (en Ventura), al poble. Van trucar a la primera casa: no hi havia ningú. La segona era deserta, també. Van fer un crit davant l’agrupació de cases i ningú va respondre. No es veia cap foc ni llum, no se sentia cap gos bordar ni belar cap ovella: semblava una ciutat encantada. A base de trucar portes, d’una casa va sortir un jove de divuit anys, alt i ferm. Van entrar dins. A l’escó, vora del foc hi havia dues minyones, porqueres d’ofici i un llibre doctrinal obert que el jove llegia. Després de sopar, elles quedaren a la casa i ells dos, amb el jove, van anar a dormir a una pallissa de davant.
Just començada la pujada suau de la pista enfilant la vall del Setúria ens girem i veiem en altura el cim del Salòria, on ahir vam pujar. Des d’aquí es fa evident que el desnivell és important ¡prou que ho van notar les cames! En Verdaguer també va pujar al Salòria. Nosaltres seguim la pista amb el riu a la nostra esquerra. De tant en tant, hi ha uns murs de contenció de les aigües pensats per a controlar la turbulència de pluges fortes.
Pel camí, hi ha flors de tota mena. D’algunes vaig fent alguna fotografia. Aquesta és d’una carlina. Aquesta flor, amb les seves fulles dentades, té història. La collien els pagesos a l’estiu i es conservava seca durant tot l’hivern. La penjaven a la porta de les cases, en la creença que era un element protector de bruixes i de la mala sort. Segurament es tracta d’una tradició molt antiga que, probablement, devia tenir a veure amb la forma solar que té la flor. El cristianisme va intentar substituir aquesta tradició per la de penjar els palmons i palmes als balcons, però la pagesia va mantenir la tradició de seguir penjant, a més, les carlines a les portes. Es tracta d’una planta que s’estén amb facilitat ja que té poques propietat nutritives i per la seva formació espinosa no es utilitzada pel bestiar.
Passem pel costat de la Borda del Soldat mentre admirem, lluny, la piràmide del Pic de Port Negre de 2.571 metres i la més clara i propera de l’Alt de la Capa , de 2.572. Estem en territori d’influència directa de l’Urgell, un dels territoris més antics en la consolidació de Catalunya. El bisbat d’Urgell va ser clau en l’arrelament a la terra, a mida que els sarraïns anaven reculant de la seva anterior embranzida fins més amunt dels Pirineus. No obstant, es creu que l’existència d’una organització territorial sòlida al voltant d’un bisbat, ja hi era cap el segle VI, perquè el 527 ja consta l’existència d’un bisbe d’Urgell. A la plana (el que és la Seu d’Urgell) es va bastir una nova catedral, dedicada a Santa Maria, l’any 839. En aquell segle la totalitat de la península Ibèrica era el Regne de Granada, fora de petits nuclis a Astúries i Navarra. Castella encara no existia, ni tampoc Portugal, ni Galícia ni les altres “comunitats autònomes” que ara es coneixen.
Arribem al final de la pista i el camí que segueix és molt més irregular i estret fins que arriba a les Bordes de Setúria. Realment es tracta d’una magnífica vall. Al davant nostre tenim el Port Negre, per on passa el GR.11, que ve d’Arinsal i se’n va cap al refugi de Baiau. Cap a ponent, des de les Bordes, va el camí que s’enfila fins al Port de Cabús, que està al costat de Pic de Setúria. Nosaltres, ara, estem asseguts un altre cop dins d’Andorra. Ja que Andorra s’endinsa a l’Alt Urgell seguint la serra formada pel Pic de Baiau, el Pic del Port Negre, el Port de Cabús i el Pic de Setúria. Les Bordes de Setúria formen part, doncs, d’Andorra i s’hi veuen part dels remuntadors de l’estació d’esquí que venen de Vallnord.
Hem tornat a baixar pel mateix camí fins just abans d’arribar al poble, on em trobat el camí antic de Setúria, per on probablement devia caminar Verdaguer. Hem baixat, doncs, per aquest camí senyalitzat. Per tant hem entrat al poble per dalt del tot, pel darrera de l’església, però el pas estava barrat per una esllavissada que, a més, obliga a mantenir tancada l’església.
Os de Civís, dit també “Aós de Civís”, antigament era conegut com Os d’Urgell i forma part de la Vall d’Aós. Aquesta conca que, geogràficament és andorrana, sempre havia estat vinculada a l’Urgell. Per tant, tot i ser dins de Catalunya, la única carretera que hi porta ve d’Andorra, de Sant Julià de Lòria, tal com nosaltres hi hem accedit aquest matí.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=5161172