(Alt Urgell) Ruta el 29/12/2015; 11 km; +460 -460; 4,5 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Peramola, Forat del Corb, Casa del Corb, Roca del Roca, Sant Salvador del Corb, Grau de Porta, Nerola, Sant Miquel de Peramola. Participants: Alfred, Mariona, Josep i Miquel. Tipus de sortida: circular ; Dificultat: fàcil a moderat (per algun tram fàcil sobre roca, però on caldrà anar en compte, especialment si anem amb nens)
FA ANYS: L’any 1024 l’església de Sant Martí de Cortiuda va estar subjecte a un conflicte de competències. Aquell mateix any, el comtat de Castella, també.
Comencem a caminar des de Peramola. El Diccionari Alcover-Moll explica que hauria de provenir del llatí “petra mola” com a “pedra esmoladora”. Moran, Batlle i Rabella, en canvi, informen que ja figura, en documentació antiga (segle XV), com “Peramola” que seria una grafia aglutinant de “pera” (que equival a “pedra”) i “mola” (amb el significat de “tossal de cim planer”). Tenint en compte que això de la pedra esmoladora sembla molt agafat pels pèls, jo em crec molt més la idea del penyal en forma de mola, que d’altra banda és un topònim força nombrós a Catalunya.
Seguim el conegut com a camí de Cortiuda, poble abandonat al nord-oest de Peramola, al qual pertany. L’any 1960, encara tenia 36 habitants. La seva església, romànica, està dedicada a Sant Martí, el sant cavaller, i l’any 1024 va viure un conflicte d’interessos ja que estava il·legalment retinguda per l’abat Durant de Santa Cecília d’Alins i va haver-hi d’intervenir el bisbe Ermengol per resoldre el problema. A la nostra esquerra anem veien un curiós i cridaner estrat rogenc que ens fa aturar alguns cops.
Per aquest camí hem trobat un rètol que informa que estem a l’Espai Natural Protegit (ENP) de Serra d’Aubenç i Roc de Cogul. La Serra d’Aubenç té una disposició transversal i juntament amb la Serra de Turp formen una cresta que va de nord-est a sud-oest, tallada per la meitat pel pas del Segre. Al sud d’Aubenç i fins a sobre de Peramola hi ha el Roc de Cogul, que indica el lloc meridional on acaba l’ENP. La Serra d’Aubenç té com a cim culminant Lo Coscollet, de 1610 metres i pertany al terme de Peramola. És un espai protegit amb la seva normativa actual des de l’any 2006.
A mida que anem avançant es comença a fer més evident el gran penyal de la Roca del Corb, amb les seves parets verticals. En l’estrat més clar, encara es pot endevinar un petita ratlla més blanca encara, en la seva base: és la Casa del Corb, on hem d’anar.
Un rètol ens diu que a l’esquerra, entre els arbres, hi ha el Forat del Corb. La primera exploració, ens explica el company Alfred Montserrat, es va portar a terme el 22 de novembre de 1970, en la qual hi van intervenir, a més d’ell mateix, Pere Francisco, Marina Poch i Cristina Herrando, membres del Grup Espeleològic Pedraforca de Barcelona i amb la companyia de veïns de Peramola com Josep Pujol, Francesc Bonet i Josep M. Viladrich.
L’avenc té una profunditat de 54 metres i s’hi fa el descens per una sèrie de verticals que enllacen amb rampes. En arribar a la cota de -54 metres, l’esquerda que queda a sota ja no permet seguir descendint i el recorregut total és d’uns 90 metres. Es tracta d’una cavitat de conglomerat, d’estructura molt rígida i que segueix una fractura típica de cavitats tectòniques.
Quan ja som als peus de l’Agulla del Corb, que tenim a l’esquerra just a sobre nostre, veiem dalt del tot, de cara, sobre la paret vertical, el mur meridional de l’ermita de Sant Salvador del Corb, on també hi pujarem. El seu color quasi es confon amb el de la roca.
Tal com deia al principi, l’any 1024 era comte de Castella, García Sanchez, fill de Sancho García. El jove comte va heretar als 9 anys i per tant era tutora la seva mare Urraca. El petit comte era cunyat dels reis de Lleó i Navarra, perquè les seves dues germanes estaven casades amb els sobirans respectius. Tot i amb això, una sèrie de conflictes es van produir i el resultat va ser que tot just quan es complien només cent anys del naixement del Comtat de Castella, aquest va quedar dins de l’hegemonia del Regne de Navarra.
Des d’unes passes més endavant, tenim aquesta magnífica vista de la Serra de Sant Honorat. El torrent que ens separa de Sant Honorat és el Torrent de la Font Viva.
Un pal d’informació ens indica, a l’esquerra, la direcció a la Casa del Corb. Pugem amunt per un camí ben marcat, entre pins i alzines fins que el camí es comença a aplanar i veiem, als peus, una lliçó de natura: com es va produint l’erosió i que és l’explicació de molt dels blocs arrodonits que sovint es veuen pels peus de les muntanyes.
Ens hem apropat a la paret de la Roca del Corb. Aquí una profunda balma va servir de protecció per a la gent i encara queden les restes del que havia estat una casa habitada.
L’interior és molt fosc i molt gran. Es poden distingir diverses estances, així com un abeurador pel bestiar i un magnífic forn en perfecte estat. Hi ha informacions que hauria estat habitada cap els anys 20 del segle passat, però també és molt probable que la utilització com a vivenda provingui del paleolític.
Per seguir el camí, primer cal baixar una mica. Just al davant de la casa es s’endevina el camí que s’endinsa entre uns arbres que tenim a sota. (Es veu també, al mateix nivell de la casa una mica de prestatge planer; imagino que algú s’hi aventura, però penso que és molt poc recomanable: millor seguir el camí que acabo de citar, baixant una mica, passant per entre els arbres que veiem a sota i d’allà ja es puja amb comoditat). Una mica de roca, amb una cadena (que estant el terra sec, no cal) puja una mica i s’arriba a un espai i sender ample i sense cap mena de problema.
El camí va seguint per una espècie de terrassa que va girant al voltant del Corb. En un replà més ample, tenim al davant aquesta extraordinària vista de les roques de Sant Honorat. Entre la Serra del Corb i Sant Honorat hi ha el Coll de Mu, que en documents moderns i fins i tot en plaques informatives apareix escrit (malament i segur que per ignorància) com “Mur”.
Hi ha un magnífic treball de Albert Aubet Finestres, de l’any 2013. Sota el títol general de “La toponímia al municipi del Coll de Nargó“ on explica les incoherències, errades i manca de seriositat en la retolació i informació tant local com a la cartografia. Concretament i pel que ens interessa, diu que algunes errades són “ni més ni menys, que injúries al territori”. I fa referència al terme “Mu”, referint-se a la retolació “Coma de Mur”, on explica, molt bé, “Coma de Mu és d’etimologia força clara: “coma” entesa com a vall i “mu” com a herba medicinal. Per tant, el topònim “Mu”, que es dóna en altres llocs de la nostra terra, no es pot modificar per “Mur” pel fet que algun il·luminat , que no en sap prou, es pensa que s’havien deixat la “r”.
El camí ha mantingut el nivell seguint el dibuix i forma de la Roca del Corb, primer cap el sud, després cap a l’est i un altre cop a sud, per, al final, enfilar-se per aquesta roca sedimentària (a ponent), on cal utilitzar, en algun moment, les mans (però sense especials problemes ni riscos). I ja podem veure, just a sota nostre, les restes de Sant Salvador del Corb, de la qual diuen que és una de les ermites més petites de Catalunya. Es tracta d’una ermita encinglerada dalt d’un coll estret, petit i curt, entre les agulles, o bonys , segona i tercera de la Serra del Corb. Estem a l’est del massís de conglomerats. (Si aneu amb nens, penseu que s’hi passa bé, però anar en compte que ningú rellisqui). L’ermita, absis i accés, ocupen la totalitat de l’espai del coll i als seus costats hi ha cinglera amb uns 50 metres de caiguda fins als peus de l’agulla. No hi ha informació històrica sobre aquesta ermita, encara que segur que s’haurà de situar entre els segles X i XI.
Deixem l’ermita que, segons la llegenda, un escurçó defensava de lladres i malfactors, però que havia un dia a l’any que no picava: el dia de Nadal. A nosaltres no ens ha picat perquè no som lladres ni malfactors. Desfem el camí d’ascens i aviat arribem a la pista que ens duu de cara a l’Agulla de Corb i per tant al punt on fa estona hem pujat el camí que ens duia a la Casa del Corb.
Tal com abans parlàvem del comtat de Castella i del regne de Navarra, potser cal recordar que aquell any el sobirà de Catalunya era Berenguer Ramon (del 1018 al 1035), fill de Ramon Borrell III, quan ja feia 150 anys del primer comte sobirà, Guifré I el Pilós.
Ara la nostra ruta segueix el camí de pujada, per la pista i fins que ens desviem i anem a parar a la cruïlla per on es baixa el Grau de Porta, cosa que nosaltres no fem, ja que seguim per la dreta. No ho veiem pel bosc espès, però estem sobre un cingle sota el qual hi ha l’hotel de Can Boix. El nostre sender, primer baixa suaument i després fa unes ziga-zagues per anar baixant el torrent conegut com Rasa de Nerola, tot amb molta comoditat.
Després ens desviem a la dreta, planejant i baixant fins al davant de les restes ensorrades del mas de Nerola, on la vegetació ha decidit que si els humans abandonen una casa, doncs no hi ha cap problema en apropiar-se de parets, taulons, bigues i finestres.
Aviat som a Peramola, aquest cop entrant per la petita capella del Roser i anant fins al gran safareig, en perfecte estat i un record d’altres temps. Al costat del safareig neix el camí de les Fonts. En fem un tros per anar fins el punt de sortida d’avui i pel camí trobem una placa amb aquestes paraules, obsequi de Josep Espunyes: “Lo camí del Caner”
“A l’estiu, de bon matí, / quan l’albada encara és fresca / lo meu peu decidit tresca / per un bell i pla camí.
Camí de terra i d’herbei / caminat i resseguit / amb los pares de petit / fins avui que ja sóc vell.
Camí de cedre i til·ler / que la mirada em captiva / al bes del sol matiner.
Camí, camí del Caner... / com més curta em sé la vida, / més em delecta de fer.”
Al final del camí, les canyes que encara poblen l’indret que, antigament, sent barranc o torrent, devia estar ben ple de canyissar, em fa pensar en l’origen del nom que va prendre aquest topònim: caner.
Així, nosaltres, un cop acabada la caminada, ens delectem una mica més del poble, de Peramola, i anem a visitar l’ermita romànica de Sant Miquel, bonica i ben situada, entre els que descansen des de fa temps.
La parroquial de la vila també està dedicada a Sant Miquel i la visitem quan la llum es va esmorteint. Un rètol fa referència a la vila cremada el 1714. Ho explica així: A mitjans de gener de 1714 el regiment borbònic de Guipúscoa, estava bloquejat a Oliana per les companyies de miquelets que havien tancat tots els accessos. El 24 de gener hi van arribar reforços del destacament de José Vallejo, els quals van alliberar espai per permetre la retirada d’Oliana. Durant aquesta retirada, el 25 de gener, van acudir a Peramola, localitat que havia participat en el bloqueig d’Oliana i el brigadier José Vallejo va fer penjar els combatents (i probablement de pas,uns quants més, que ja no venia d’aquí) i després va fer incendiar la població. Tot això en nom del rei Felipe V.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=11814325