(Alt Urgell) Ruta el 30/12/2015; 6 km; +138 -138; 2,5 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Hotel Boix, Roc de Rumbau, ermita Mare de Déu de Castell-llebre. Participants: Alfred, Mariona, Josep i Miquel. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
FA ANYS: L’any 1763 es va produir el canvi de propietat de Can Boix, també era l’any que Carlos III, fill de Felipe V, governava a Espanya.
Hem començat al davant de l’Hotel Can Boix, de Peramola. L' any 1763, els avantpassats de la Família Pallarès varen comprar la propietat on es troba l'Hotel Can Boix de Peramola pel preu de 25 lliures catalanes. La propietat comprenia unes 5 ha. de terra de cultiu i 93 ha. de roques, alzinars, pins i una casa de només 36 m2 que s’utilitzava per a guardar-hi les eines de treball del camp. Els anteriors propietaris vivien en una altra casa al peu d'un turó anomenat Les Esplugues que, a causa d'un lleuger terratrèmol va quedar completament enterrada sota grans quantitats de pedra. Segons s'explica, allà va quedar-hi atrapada la vella de la família en un forat entre dues roques.
Seguim la pista de terra que va en direcció nord-nord-est, mentre la boira, que va pujant, a cops ens tapa i a cops deixa passar el sol. Toca ara acabar la història de la vella que va quedar atrapada en un forat. No se’n va sortir i per tant els seus ossos encara hi deuen ser. Tot i ferida greument, va sobreviure tres dies en què encara es va comunicar amb els seus fills i néts i va poder confessar-se cridant des del fons d'aquella tomba a un capellà que es presentà al lloc del succés. Després d'aquesta desgràcia van decidir vendre's la propietat.
F164 A la nostra esquerra, tenim la gran paret del Roc de Rombau, molt apreciada per escaladors. De fet mentre ens hi apropàvem, ens han passat diversos cotxes que buscaven el lloc per aparcar i començar a enfilar-se amunt.
Amb un parell d’escaladors, que ja tenen també una certa edat, fem un tros de camí. Després ells ens deixen i pugen per l’esquerra i nosaltres seguim la pista endavant.
Ens aturem a fer unes fotos de l’agulla de roca que es presenta més enllà i que a mi em sembla que forma part del que figura, al mapa topogràfic, com Serrat de Cal Tarragona. Els amics Alfred i Josep, no se sap molt bé si van o venen.
Dèiem que el 1763 Carlos III governava Espanya. Hauria pogut retornar les constitucions i institucions que el seu pare (Felipe V) va arrabassar a Catalunya, Aragó, València i Mallorca, però no ho va fer. D’altra banda, tot i que alguns autors el qualifiquen d’il·lustre monarca, va girar del tot la política de neutralitat del seu germà Fernando VI, entrant en la guerra que mantenien França amb Anglaterra. Però és clar que ell no anava amb l’espasa a primera línia, hi enviava els pobres dels soldats. I mentre enviava soldats a morir, ell es dedicava a fer fills: fins a tretze. Al final, va haver de cedir a Anglaterra la península de Florida. En fi, un més dels personatges negatius que ha tingut el país.
Ja hem caminat uns 3 quilòmetres i quasi bé hi som. Ara el camí és empedrat i l’ermita una mica més amunt.
L’ermita de la Mare de Déu de Castell-llebre està situada dalt de l’extrem d’una cresta de roca punxeguda que s’aboca, per llevant, sobre el riu Segre. Un indret on hi havia hagut un castell de control del pas pel riu. Etimològicament, el nom és un exemple de l’evolució anàrquica dels noms originals, generalment donats per la població local que sempre tendeix a trobar un nom que li sigui fàcil de recordar per la proximitat a la vida local, al seu tarannà quotidià. Se sap que consta documentat, de molt antic, com “Castro Vetere”, que significa castell vell. És fàcil imaginar que aquell “vetere”, derivar en “vetre” i després potser en “letre” i ja tenim el “llebre” que era un terme fàcil de comprendre i identificar amb un animal que de tant en tant intentaven caçar.
Es tracta d’un temple d’una sola nau, amb perfil apuntat i dos arcs torals equidistants. S’han datat dues etapes constructives molt clares, una part del segle XI i una altra del XII, com és el cas del campanar. El castell que es situava en aquest indret, del qual l’església havia estat la capella, consta documentat el 942 en una donació del comte Borrell. És evident que es tractava d’un element de control de la via d’accés per la vall del Segre i que la seva posició, dalt del Grau d’Oliana, li donava una perspectiva perfecta.
Consta documentat que l’any 1575 tenia problemes a la teulada. L’any 1904 va perdre la seva categoria de parròquia i va esdevenir santuari annex a la parròquia de Sant Miquel de Peramola. Hem pogut entrar gràcies als contactes de l’amic Alfred, que ha pogut parlar amb la persona que tenia la clau (i que després tornarem).
La imatge, petita i bonica que hi ha dins d’una fornícula, es referència la verge de Castell-llebre. Com és lògic hi ha una llegenda que, evidentment, concorda amb la tradició oral vinculada al nom evolucionat. Segons la llegenda, la imatge va ser trobada pel baró de Peramola (aspecte curiós, ja que normalment, les imatges trobades quasi sempre ho són per un pastoret o pastoreta o per uns bous) un dia que anava de cacera. Evidentment, el fet d’assignar la troballa al baró, fa que sigui possible el fet de la cacera i per tant del nom relacionat amb la “llebre”. El més probable (tot i que no tinc altre informació) és que la millora del temple fos finançat pel baró (com feien sempre els qui ostentaven el poder, ja que era una forma de destacar al davant del poble que en depenia) i per tant també la imatge fos esculpida per un artesà amb el compromís de pagament del senyor.
Anem desfent el camí i més enllà veig els tres companys com sembla que la boira se’ls empassa. Tres fantasmes en la distància.
Tornem a passar pel costat de l’oratori que, segons diu, va ser instal·lat el 1793, del qual no he trobat informació.
Acabem al mateix lloc on hem començat aquesta curta i bonica matinal. Seguint amb la història de l’hotel Can Boix, sabem que l'any 1931, Josep Mª Pallarès i Balagué, avi de l'actual director, veient que amb les terres que tenia, poques i dolentes, cada dia aniria de mal en pitjor, va pensar d'arreglar algunes parts de la casa per a poder-hi rebre alguns possibles estiuejants, ja que llavors es va començar a donar 10 dies de vacances a les indústries i la gent de les ciutats començava a sortir per a descobrir el país. Aquest Pallarès va fer arribar aigua corrent dins de la casa i va començar a fer llum elèctrica amb una turbina. Es pot afirmar que la Família Pallarès fou la pionera en muntar un lloc per a rebre l'incipient turisme en un indret completament aïllat.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=11814341