(Click on the flag above to have the translation in your Language) (Baix Empordà) Ruta 1329 el 9/04/2021; 10 km; +94 -94; 3 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Pals, Sant Feliu de Boada, Sant Julià de Boada. Tipus de sortida: circular. Dificultat: fàcil. IBP: 30.
 |
 |
FA ANYS: L’any 1293 Pals va obtenir el dret de fer mercat.
Començo a caminar al poble de Pals i aviat passo per la plaça Major, on hi ha l’ajuntament. Aquesta plaça, ara dins del poble, es va formar al davant del portal principal de la muralla, en l’esplanada on habitualment s’hi feia el mercat, concedit el 1293 per Jaume II. L’edifici de la Casa de la Vila va ser, originalment, la casa d’un ferrer.
Els carrers pugen i baixen sota arcs que ens desperten emocions antigues. El poble té origen en el castell, que per primera vegada consta documentat l’any 889 quan el rei Odó I de França va fer-li una donació. El poble compte amb un centre històric medieval extraordinari. L'any 1501 el poble s'organitza com a municipi independent amb atribucions de vila i poders per imposar tributs.
Arribo al punt més alt on hi ha la torre del castell, que s'anomenava "Castellarum Montis Aspero" és a dir: Mont-aspre. El segon document que en parla és de l'any 994, però aquest cop és d’una altra donació feta pels comtes de Barcelona, Ramon Borrell i Ermessenda, moment en que cedien la torre de Pals i l'església de Sant Pere al bisbe de Girona. Si la primera donació del 889 permet recordar que els reis francs estaven interessats en donar suport al que es coneix com Marca Hispànica per tal de fer-se un coixí de protecció de la invasió musulmana del sud, la segona (del 994) indica la sobirania de la Catalunya Vella per part dels comtes de Barcelona.
Baixant unes passes hi ha l’església de Sant Pere. Aquest temple prové de l'any 1202, però se sap que el segle XV es va haver de reconstruir amb pedres reaprofitades de l'anterior edificació i del castell. Aquesta reconstrucció es va fer seguint els cànons gòtics i amb un edifici de majors dimensions.
No cal caminar gaire i ja se surt del poble i es comença l’ambient verd rural. Estem en una plana de materials quaternaris, amb nombrosos sediments d’èpoques molt allunyades que, en conjunt, formen unes planes extenses entre els massissos de Les Gavarres, de Begur i del Montgrí. En aquest context hi destaquen turons que sobresurten com unes illes damunt les quals s’hi situen algunes de les poblacions. En temps de pirateria, estar allunyats del mar i disposar d’altura per guaitar l’entorn, resultava cabdal. Per cert ja que parlàvem dels regnes francs i Otó I, cal afegir que els regnes francs foren regnes germànics que proliferaren en el territori de l'actual França, Bèlgica, els Països Baixos i part d'Alemanya, en l'antiguitat tardana després de la desaparició de la Imperi Romà d'Occident.
Cal caminar quasi en línia recte cap a ponent i aviat es pot observar el poble de Sant Feliu de Boada, que sembla sorgir d’un gran camp de colza. La “Brassica napus”, coneguda com a colza, ofereix aquesta imatge amb camps de flors grogues protagonistes de la primavera empordanesa. La colza té principalment tres utilitats; primer les llavors serveixen per produir l’oli de colza. D’altra banda, de la colza s’obté una proteïna molt rica per alimentar al bestiar. I en tercer lloc, i com a ús principal, l’oli d’aquestes plantacions es destinen a combustible biodièsel.
Quan s’entra a Sant Feliu aviat s’arriba a l’església del mateix nom que consta documentada l’any 1017 com a possessió del monestir de Sant Esteve de Banyoles. L’edifici actual, d’estil gòtic tardà, és força posterior i data del segle XVI. En el transcurs dels segles XVII i XVIII, s’hi va afegir la sagristia. Destaca, del conjunt, el campanar de paret amb quatre obertures d'arc de mig punt.
Des de l’entrada, el carrer (i la ruta) gira a nord. Quan se surt del poble hi ha una font a la placeta i la gran casa del Mas del Pont de la Font.
Ara seguim pel costat de la carretera i pel camí queda aquesta bonica imatge d’una cisterna a la que algun artista hi ha col·locat una cara de fang en un dels orificis de respiració que, com que està ja abandonada, no deu respirar res.
No cal caminar gaire per arribar al poble germà de Sant Julià de Boada, on compten amb un dels monuments pre-romànics més interessant de la comarca, declarat monument històrico-artístic des del 1931.
Cinquanta metres endins hi ha la petita església del mateix nom. La seva datació precisa és encara problemàtica. És un petit temple d’una sola nau de dues crugies d’orientació diferent i absis trapezial, també desplaçat cap a la dreta. L’arc que divideix la nau és de ferradura amb dovelles molt ben tallades, de tipologia igual que l’arc triomfal. La volta de la nau és de canó, passada de radi. L’absis és de base quadrada.
Caldrà ara seguir la ruta pel voral de carretera (uns 400 metres) en direcció est. La vista del Montgrí i el castell, amb la catifa de les flors grogues, és magnífica; sembla que els pagesos han esdevingut independentistes i per això ofereixen aquest espectacle de color groc que reclama la llibertat dels polítics catalans empresonats per engegar un referèndum que el poble demanava.
Aviat trobareu el senyal del Camí del P.N. Montgrí, Medes i Baix Ter. Aquí cal girar a la dreta (direcció sud) uns altres 400 metres, ara per pista de terra.
A l’esquerra queden uns camps d’arròs encara sense inundar; el seu conreu està documentat des del segle XIV. Fa pocs dies estava al Delta de l’Ebre veient camps com aquests i ara també però molts quilometres al nord. Per la seva situació entre aiguamolls i per la concentració de la propietat en poques mans, el poble fou considerat insalubre, caciquista i pobre durant segles. L'arròs va constituir un dels signes d'identitat del poble; ara però tinc la impressió que altres conreus l’estan substituint.
La llum ha millorat i ara es veu millor el castell de Montgrí. Per no repetir-me, al final deixo una crònica de l’excursió al castell i de la informació que hi vaig posar.
Recte i entre camps de conreu arribem a una pista travessera on hi ha el mas de Can Bac que actualment és un restaurant. Aquesta masia va ser construïda durant les primeres dècades del segle VXIII per una família que pertanyia a l’aristocràcia catalana. El fill dels compradors va ser qui va tenir el caprici de pintar els frescos a la façana, després de tornar dels viatges a Cuba que es feien durant aquella època. La web del restaurant diu: L’avi Esteve va adquirir aquesta masia l’any 1923, després que els seus propietaris, la posessin a la venda per pagar la substitució d’un soldat. El 1923 era època de la Guerra del Rif; una guerra per defensar les societats explotadores de les mines (on hi participava com a soci el rei) i on milers de soldats van ser exterminats. Per evitar que el fill anés al Marroc com a soldat, calia pagar i aquest devia ser el cas dels antics propietaris de Can Bac.
Uns metres més endavant, ara en direcció sud, queda a l’esquerra un altre gran mas, que sembla en mal estat: el mas La Barraca. El diari ‘elmundo.es’ publicava el 2014 que el dol en que es va enfonsar Espanya després del desastre de l’exèrcit del Marroc durant la Guerra del Rif ha desaparegut de la memòria del país (o l'han volgut fer desaparèixer). Diu l’articulista Julio Martín “El vergonyós i tràgic escàndol de l'estiu de 1921 entre les posicions d'Annual i Mont Arruit, que va acabar amb la mort de prop de 12.000 soldats mal dirigits, pitjor proveïts i abandonats a la seva sort en un parany mortal, explica molt del que esdevindria després i retrata una època crucial en la vida política d'Espanya, que segellaria el seu destí”. No cal preguntar-se perquè mai no se’n parla d’aquell fracàs estrepitós en vida el rei borbó Alfonso XIII.
Aquest camí que va seguint en direcció sud, coincideix amb el GR-92 que en aquest tram s’aparta de la costa perquè el gran Ter li ha barrat el pas uns quilòmetres més amunt, després de l’Estartit.
Pals es va apropant i sembla realment una illa que sobresurt del mar verd als seus peus. Etimològicament prové del llatí ‘Palus’, amb el significat d’aiguamolls. He trobat una antiga dita paremiològica (com sempre és de les que volen desprestigiar, però fa riure) que diu: ‘A Pals tot són bèsties i animals’.
Finalment, dos-cents metres abans d’entrar un altre cop al poble de Pals, deixem a l’esquerra el Mas Moret. L'excursió es va acabant.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a:https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/pals-sant-feliu-de-boada-sant-julia-de-boada-70086836
Crònica excursió al castell de Montgrí: http://www.eoliumtrek.cat/index.php/catalunya/baix-emporda/266-torroella-castell-de-montgri-montpla-i-santa-caterina