(Barcelonès) Ruta 1695 el 20/11/2025; 4 km; +14 -8; 2,5 hores. Una altra passejada i visita a uns indrets molt interessants de Barcelona. Participants: Lluís Willaert, Josep Camp, Biel Castellví i Miquel Garriga. Tipus de sortida: travessa; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: El teatre de Santa Creu (el Principal) es va inaugurar el 1597
01, Una altra ruta urbana per Barcelona. Aquesta vegada l’idea és baixar per les Rambles des del davant del Liceu avall fins a Colom i d’allà anar a la basílica de la Mercè i tornar pel carrer Ample.
02, Amb el número 74 tenim el Café de l’Òpera. Havia estat un lloc antològic per excel·lència, que des del segle XVIII, funcionava com hostal i punt de sortida dels carruatges que viatjaven a Saragossa o Madrid. A mitjan segle XIX es va convertir en una famosa xocolateria molt freqüentada pels barcelonins que anaven a veure els espectacles del Liceu. D’aquella època encara es conserven una col·lecció de miralls i algunes restes de la decoració vienesa que s’estilava en aquell moment.
Els rètols que encara es poden veure a la façana fan referència a l'antiga seu de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis de Catalunya i Balears, coneguda popularment com "La Caixa". Va ser una sucursal important d'aquesta entitat bancària abans que el Café de l'Òpera n'ocupés l'espai.
03, Mentre espero als meus amics, entro a prendre un cafè. No va ser fins a l’any 1929 que es va inaugurar com el Cafè de l’Òpera i es va remodelar seguint l’estil modernista que encara s’observa avui, restaurat per l’arquitecte Antoni de Moragas. Sé que estic en un indret històric, però es veu vell i poc cuidat. La carta està molt gastada, tacada i als extrems trencats. No sé qui n’és el propietari però ara l’establiment no lliga amb l’esplendor i elegància del passat.
04, Al seu costat hi ha la Botiga Bonet Germans, oberta l'any 1890 i que va tancar les portes l'any 2002. Durant més d'un segle va vestir la burgesia barcelonina, afavorida per la seva proximitat al Liceu. Es manté l'estructura exterior de fusta, que abasta la planta baixa i l'entresol, amb els rètols originals esgrafiats sobre vidre. Avui, però, està tancada i l’exterior mostra un aspecte molt maltractat. La vellesa li ha esdevingut molt malament i els depredadors de la pintura d’esprai han fet el pitjor; incultes i irresponsables.
05, Baixant trobem a la dreta (número 35) el Centro Galego de Barcelona (CGB) és una entitat cultural i social històrica amb una presència molt destacada a La Rambla. Les seves arrels es remunten al voltant de 1892, consolidant-se com a entitat el 1923. En resum, el Centro Galego de Barcelona és una institució històrica que ha mantingut la flama de la cultura gallega encesa al cor de Barcelona durant més de 130 anys.
Certament avui, amb tota la Rambla en obres, no és el millor moment per fer fotografies. Les obres van començar el 2022 i no acabaran fins el 2027.
06, A l’altra banda, més avall, hi ha l’hotel Quatre Nacions. Té el seu origen en un restaurant del segle XVIII, projectat el 1798 pel mestre de cases Miquel Bosch per al comerciant Baltasar de Bacardí. L'any 1848, el seu fill, Ramon de Bacardí va encarregar un segon edifici. Segons Angelo Bignotti, al seu llibre “Gli Italiani in Barcellona”, hi ha un document de l'any 1717 que esmenta el trasllat de la "trattoria" de les Quatre Nacions des del seu emplaçament original a la plaça del Teatre, a la Rambla dels Caputxins. L'establiment havia estat fundat per la família Gippini, de Novara, i va tenir després diversos propietaris, també italians: els Primatesta, Fortis, i els Maffioli.
07, Arribem a la plaça del Teatre. A la dreta el Teatre Principal de Barcelona que és una peça clau i molt antiga de la història cultural de la ciutat. La seva història està plena d'esplendor i tragèdies. L’origen cal trobar-lo en el Teatre de la Santa Creu, al segle XVI (1597), quan es va construir un teatre per obtenir ingressos per l'Hospital de la Santa Creu. Això el converteix en el teatre més antic de Barcelona i un dels més antics d'Espanya. Que consti, però, que el rei Felipe II (que el va autoritzar, que per això era un rei totalitari) no va pagar res, ni un ral.
Amb els anys i després de la construcció del Gran Teatre del Liceu a mitjans del segle XIX, l'antic Teatre de la Santa Creu va adoptar el nom de Teatre Principal (1840) per subratllar la seva antiguitat i prestigi, donant lloc a una coneguda rivalitat entre els "liceistes" i els "cruzados". Al llarg del segle XX va funcionar principalment com a cinema però va tancar definitivament les seves portes com a espai d'espectacles el 2017.
08, A la plaça també hi tenim el monument a Frederic Soler (Pitarra). Una anècdota ve de finals de la dècada de 1920, quan l'Ajuntament de Barcelona va decidir modernitzar els serveis públics i construir uns urinaris soterrats. El lloc escollit va ser precisament la Plaça del Teatre, just sota la base del monument a Pitarra. Aquesta decisió va provocar una forta oposició. Familiars de Frederic Soler i aficionats al teatre i la cultura, van interpel·lar les autoritats municipals. La seva queixa era que no era digne que el "fundador del teatre català" hagués de tenir milers de persones orinant diàriament sota el seu monument.
Tot i les protestes i la petició de traslladar l'estàtua a un altre lloc, l'Ajuntament va seguir endavant amb el projecte. Els urinaris van funcionar sota l'estàtua durant més de 50 anys, des de finals dels anys 20 fins ben entrada la dècada de 1980. Així, el monument, que va ser erigit per subscripció popular en honor a la Renaixença i la dignificació de la llengua catalana al teatre, va acabar lligat a un dels episodis més irreverents de La Rambla.
09, En aquest edifici, del costat, on hi ha aquest mural d’art urbà, hi havia un carrer desaparegut, carrer del Gínjol, on hi havia La Buena Sombra. Va ser un dels locals que més nits d’espectacle va oferir a la nostra ciutat. El saló del desaparegut carrer Gínjol número 3 va viure vora les Rambles per més d’un segle. Abans de ser La Buena Sombra el recinte va acollir el Café Sevillano, l’Alcázar Francés, Trascorreo, Grand Concert des Varietés i el Palais de Cristal.
10, Més avall a l’esquerra hi ha un centre esportiu. Antigament havia estat el Frontó de Barcelona. La història del Frontó Colom de Barcelona és la narració de la transformació urbana que comença amb la fotografia i el cinema i culmina amb l'esport i els Jocs Olímpics. La finca va pertànyer al fotògraf Napoleón, un dels pioners de la fotografia a Barcelona a finals del segle XIX i també un dels primers empresaris de cinema a la ciutat. Aquesta ubicació va ser on es van fer les primeres projeccions regulars amb l'aparell Lumière a Barcelona.
11, Ben a prop tenim l’edifici de l’UGT (al número 10 de la Rambla de Santa Mònica) amb una història ben remoguda. El CADCI, fundat el 1903, va adquirir l'edifici (anteriorment del Círculo Ecuestre) el 1913 i s'hi va instal·lar l'abril de 1914. Recordem que el CADCI va ser una important entitat obrera i mercantil amb una forta vocació catalanista i educadora (va crear les Escoles Mercantils Catalanes).
L’octubre de 1934 l'edifici va ser defensat pels seus afiliats i dirigents (alguns d'ells membres d'Estat Català) i va patir un bombardeig. Després de la victòria franquista l'any 1939, el CADCI va ser declarat "extint" i els seus béns, incloent-hi l'edifici, van ser confiscats per les autoritats feixistes. L'edifici va passar a mans de la dictadura franquista i les seves organitzacions afins com la Falange i el Frente de Juventudes.
El 1986, el govern central va incloure l'immoble en el lot del Patrimoni Sindical Acumulat, que consistia en béns confiscats durant la Guerra Civil i la dictadura i que s'havien de retornar als sindicats (principalment UGT i CCOO).
12, Entre tancats, màquines treballant, filferros i obres anem a l’altra banda. Tenim al davant el Centre d'Arts Santa Mònica és un centre cultural gestionat pel Departament de Cultura de la Generalitat. Està situat al convent del mateix nom a la Rambla de Barcelona.
El Convent de Santa Mònica (dels Agustins Descalços) és l'únic edifici conventual de més de 300 anys que es conserva encara dret a Les Rambles. L'orde es va establir a Barcelona el 1618. El seu element més notable, que es conserva, és el claustre, de planta quadrada i estil barroc classicista molt auster.
13, A l’esquerra hi ha el passatge de la Banca que duu fins al Museu de Cera de Barcelona. Aquest museu de figures de cera. Està situat en un bonic edifici històric del segle XIX i exhibeix figures històriques, celebritats i personatges de ficció en escenaris immersius.
El passatge va adoptar el seu nom actual per la presència del "Crédito Mutuo Fabril y Mercantil", conegut popularment com la Caixa Vilumara. La Caixa Vilumara va ser absorbida el 1914 pel Banc de Barcelona, que posteriorment va fer fallida el 1922.
14, Al seu costat, un curiós establiment, força diferent: el Bosc de les fades. Un espai de bar però també per menjar alguna cosa. Està connectat amb la botiga i mostrador de venda de les entrades del Museu.
15, Al mateix passeig encara faig aquesta fotografia, aquí que no hi ha obres, d’aquesta bonica font coneguda com Font Wallace i n’hi ha més. Són un element patrimonial fascinant. Estan fetes de ferro colat i tenen la forma d'un petit templet sostingut per quatre cariàtides que es donen les mans i sostenen la cúpula, d'on surt un doll d'aigua al mig. Són fonts d'origen francès i van ser dissenyades per l'escultor francès Charles-Auguste Lebourg i finançades pel filantrop anglès Sir Richard Wallace per oferir aigua potable als pobres de París després de la guerra francoprussiana. Les Fonts Wallace de Barcelona es van instal·lar amb motiu de l'Exposició Universal de 1888.
16, Així que tornem a passar a la dreta del nostre recorregut, a la part més baixa de les Rambles per anar al davant de les Drassanes. Les Drassanes Reials de Barcelona són un dels edificis més impressionants i històrics de la ciutat. Representan un magnífic exemple del gòtic civil català, destacant per la seva austeritat i la funcionalitat de l'espai. Es van començar a construir a finals del segle XIII sota el regnat de Pere el Gran. L'objectiu original de les Drassanes era la construcció i reparació de les galeres del Principat de Catalunya en plena expansió mediterrània.
17, L'element més característic són les grans naus amb cobertes sostingudes per pilars i arcs diafragma. Aquest disseny va permetre tenir grans espais diàfans per treballar simultàniament en diversos vaixells. L’any 1935 van ser cedides a l'Ajuntament de Barcelona i des del 1941 són la seu del Museu Marítim de Barcelona (MMB). A destacar que una de les portes d’entrada hi ha una de les torres originals construïda en temps de Pere el Gran (1250).
18, El Banc de Barcelona, fundat el 1844 com el primer banc privat d'Espanya, va adquirir un edifici amb una història molt militar, ja que havia estat la seu de l'antiga Foneria de Canons (o Foneria Reial de Canons). Està ubicat al final de la Rambla, al número 2. El 1920 el Banc de Barcelona va fer fallida. Després de la fallida del banc l'edifici va ser ocupat per l'agència marítima Condeminas. Actualment és la seu del Departament de Cultura de la Generalitat.
19, L'edifici que actualment coneixem com a Govern Militar de Barcelona està situat a la Plaça del Portal de la Pau, 5 (a la confluència amb el Passeig de Colom, just davant del Monument a Colom). És un edifici d'estil neoclàssic del 1930. La principal anècdota del Govern Militar modern és que la seva majestuosa façana al Portal de la Pau és una inspiració o "còpia" de la façana de la Scala de Milà (el famós teatre d'òpera italià), que aquell teatre va adoptar després d'una gran renovació el 1907.
20, El Monument a Colom (Monument a Cristòfol Colom), situat a la Plaça del Portal de la Pau i és un dels símbols més emblemàtics. Més enllà de la seva majestuositat, té una rica història i algunes curiositats molt populars. Inaugurat el 1888 com a element central i icona de l'Exposició Universal de Barcelona, va ser el punt culminant de les obres de remodelació del litoral de la ciutat. L’arquitecte va ser Gaietà Buïgas, que va projectar el disseny general del conjunt.
Es va triar aquest lloc perquè la tradició assenyala que va ser a Barcelona on Colom va desembarcar, l'any 1493, després del seu primer viatge a Amèrica per entrevistar-se amb els Reis Catòlics i informar-los de la "descoberta". L’altura total de la columna, juntament amb l'estàtua, arriba a uns 60 metres d'altura. També hi ha grups escultòrics de bronze que representen figures clau del Principat de Catalunya que van participar o van donar suport al viatge de Colom, com Lluís de Santàngel (finançador), Pere Bertran i de Margarit (militar) i el cartògraf Jaume Ferrer de Blanes. Aquestes figures reforcen el paper de Catalunya en l'empresa.
21, Mirant al port veien un dels edificis més elegants del Port Vell, situat just davant del Monument a Colom. L'edifici que actualment allotja la Autoritat Portuària de Barcelona, va ser construït originalment per ser un gran centre de serveis per als viatgers que arribaven per mar; venia a ser una Estació Marítima moderna i luxosa on s’hi oferien tots els serveis necessaris als passatgers i les seves famílies: duana, oficines de correus, i un gran Cafè-Restaurant anomenat Mundial Palace. El projecte va ser dissenyat el 1903 per l’arquitecte i enginyer Julio Valdés i es caracteritza pel seu ric estil eclèctic afrancesat. Es va inaugurar el 1907.
22, Seguim pel passeig de Colom fins a al costat de l'actual Palau de la Capitania General de Barcelona. No es va construir originalment com a caserna o palau militar, sinó que té una història molt anterior i religiosa, amb origen en el Convent de la Mercè (Segles XIII-XVII). Així que l’edifici ocupa l'espai de l'antic Convent de la Mercè, iniciat per Sant Pere Nolasc fundador de l'Orde de la Mare de Déu de la Mercè, dedicada al rescat de captius cristians.
La part que avui veiem és majoritàriament la del convent reconstruït durant els segles XVI i XVII. Cal recordar que després de la caiguda de Barcelona el 1714 i la instauració del sistema borbònic, l'edifici va ser confiscat a l'orde mercenària i va ser destinat a usos militars. Potser qui ho llegeixi entendrà l’opinió, a Catalunya, que els Borbó mai han portat res de bo.
23, Si girem a l’esquerra anirem a parar a la plaça de la Mercè. El primer que trobem a la banda oest de la plaça és la font de Neptú. És una peça del patrimoni barceloní que es distingeix per la seva bellesa neoclàssica, però també pel seu llarg viatge per la ciutat. Creada el 1826 en ple període neoclàssic per Adrià Ferran i Vallés, l'escultura de Neptú està feta de pedra de Montjuïc, la qual cosa li dona un aspecte menys llis i marbrat que altres estàtues de l'època. Aquell 1826 va ser situada al Moll de la Riba (actual zona del Moll de Pescadors de la Barceloneta). L’any 1892 va viatjar a la Cascada del Parc de la Ciutadella. Després la van portar, el 1919, als Jardins de Laribal (Montjuïc). I encara el 1975 va anar a parar als Magatzems Municipals. Fins que al final va venir aquí el 1983.
24, La Basílica de la Mare de Déu de la Mercè és un dels temples més importants i estimats de Barcelona, sent la "casa" de la patrona de la ciutat. Es troba a la Plaça de la Mercè, just al costat de l'edifici que abans va ser el seu convent i ara és la Capitania General.
Es va construir entre 1765 i 1775 en estil Barroc tardà, amb elements rococó, sobre un temple gòtic anterior, que formava part del gran Convent de l'Orde de la Mercè. Un dels elements més distintius és la gran cúpula, coronada per l'escultura de la Mare de Déu de la Mercè, visible des de molts punts de la façana marítima. Aquesta cúpula és un afegit posterior, del 1888, obra de Joan Martorell.
25, Entrem. La Mare de Déu de la Mercè és la patrona de Barcelona des del 1687, quan el Consell de Cent li va fer el vot si alliberava la ciutat d'una plaga de llagostes. El Papa va ratificar-ho oficialment el 1868. L'interior és d'una sola nau amb capelles laterals. Destaquen els revestiments d'estuc i marbre.
26, Estem davant l’element central: l'antiga talla gòtica de la Mare de Déu de la Mercè (atribuïda a Pere Moragues, 1361), que es venera al seu cambril. Hi hem pujat i ens hi fem una foto, amb una il·luminació no gaire encertada per la meva part.
27, Escut de l’Orde dels Mercedaris. L'Orde Reial i Militar de Nostra Senyora de la Mercè i de la Redempció dels Captius (més coneguda com l'Orde dels Mercedaris o Orde de la Mercè) és una de les institucions religioses i històriques més importants de Catalunya i el món hispànic. Nolasc (el sant) era un mercader que es va sensibilitzar profundament amb la realitat dels captius cristians en mans dels musulmans. La fundació va comptar amb l'aprovació i el suport del rei Jaume I el Conqueridor (que aleshores era infant) i del bisbe de Barcelona, Berenguer de Palou.
Els mercedaris, a més dels tres vots habituals (pobresa, castedat i obediència), es comprometen amb un quart vot: el vot de la Redempció (un vot de sang). Aquest vot implicava que, si calia i les circumstàncies ho exigien, el frare mercedari es lliuraria com a ostatge (hostatge) a canvi d'un captiu que estigués en perill de perdre la fe, fins i tot arriscant la seva pròpia vida. Es calcula que els mercedaris van aconseguir alliberar un total aproximat de 60.000 a 80.000 captius al llarg de la seva història.
28, Passem pel davant de la plaça de Medinaceli. L'espai que ocupa la plaça era antigament part del gran Convent de Sant Francesc. El nom prové del Duc de Medinaceli (hereu dels llinatges de Montcada i Cardona) que va reclamar la propietat dels terrenys de l'antic convent. Per congraciar-se amb la ciutat, va cedir una part d'aquests terrenys per a la creació de la plaça, que va rebre el seu títol nobiliari com a agraïment.
29, El centre de la plaça està presidit per un monument dedicat a l'almirall medieval català Galceran Marquet (segle XIV). La figura de l'almirall s'alça sobre una columna envoltada d'un estany circular. És una de les primeres obres d'art públic a Barcelona realitzada en ferro colat i ferro forjat, una tècnica industrial innovadora per als monuments de l'època. La data d’inauguració va ser el 1851.
30, L’edifici de Correus, construït el 1928, és d’estil monumentalista classicista per reflectir la importància de les comunicacions. Ha estat la seu central de Correus i Telègrafs i actualment es troba en un procés de transformació per combinar l'oficina postal amb un futur centre d'innovació. El seu element més espectacular és el gran vestíbul central coronat per una impressionant cúpula de vidre que il·lumina l'espai.
31, El Monument a Antonio López (1817-1883), també conegut popularment com l'estàtua del Marquès de Comillas, és un cas d'estudi molt significatiu i controvertit en l'espai públic de Barcelona. López va fer una gran part de la seva fortuna inicial a Cuba amb el tràfic d'esclaus. És considerat un "negrer" o esclavista, fins i tot després de la prohibició. símbol del colonialisme i l'explotació. La estàtua va ser retirada en 2018 per l’Ajuntament de Barcelona com a acte de reparació històrica i memòria democràtica, responent a una llarga reivindicació ciutadana.
32, Arribem als Porxos de Xifré. Josep Xifré i Casas, va ser un important "indià" català que va fer fortuna a Amèrica, especialment a Cuba i Nova York. Va ser l'edifici residencial més car de la Barcelona del segle XIX. Es va edificar entre 1837 i 1840 i és un exemple destacat del Neoclassicisme català. Es va inspirar en els edificis porxats parisencs, com els del carrer Rivoli.
Una curiositat interesant és que van ser el tema del primer daguerreotip (fotografia) fet a Espanya l'any 1839. També, el jove Pablo Picasso va viure a prop i sovint pujava a la terrassa per pintar els primers paisatges urbans de Barcelona.
33, No sé com encara tenim una avinguda al seu nom. Una mica de síntesi: Isabel II va néixer en un context de conflicte dinàstic, fet que va marcar tot el seu regnat. Va ser proclamada reina el 1833, iniciant-se la Primera Guerra Carlina contra el seu oncle Carles Maria Isidre, un conflicte que va dividir Espanya durant dècades.
El seu regnat (1843-1868) va estar dominat per la inestabilitat, amb continus pronunciaments militars i canvis sobtats de govern (Moderats i Progressistes). Estava molt influïda per la seva mare (Maria Cristina), les camarilles de la Cort i la jerarquia eclesiàstica, fet que afavoria la corrupció i la repressió liberal.
Un altre aspecte fosc va ser la seva vida personal. Els seus matrimonis i relacions extra conjugals, sovint públics i escandalosos, van minar la seva autoritat i prestigi moral davant l'opinió pública. I la seva tendència a afavorir els partits més conservadors i a ignorar la voluntat popular. Per tot això el 1868, la Revolució Gloriosa (liderada pels generals Prim i Serrano) la va deposar i va haver de marxar a l'exili a França, posant fi a la seva etapa de govern. El seu regnat va ser un període fallit per consolidar un veritable sistema liberal democràtic a Espanya.
34, El 1838, l'indià Josep Xifré i Casas va llogar a Josep Cuyàs i Ribot el local de la cantonada del Passeig d'Isabel II amb el Pla de Palau del seu edifici, on va establir el Café de las Siete Puertas. A partir del 1929, Francesc Morera i la seva dona van convertir el negoci en un restaurant de referència per a polítics, artistes, escriptors i periodistes. El 1942, Francesc Parellada i Riera, propietari de la fonda Europa de Granollers, i la seva dona Antònia Garrell van fer-se càrrec del cafè-restaurant. Encara avui ve molt de gust d’anar-hi a dinar.
35, Sens dubte, la Llotja de Mar és un dels edificis més emblemàtics de Barcelona i representa el poder comercial català al Mediterrani. La Llotja es va començar a construir al segle XIV (cap al 1352), sota la direcció de Pere Llobet. L'objectiu era oferir un espai per a les contractacions i el comerç marítim, essent la seu del Consolat de Mar. El nucli de l'edifici és pur Gòtic Català. No obstant això, l'edifici actual és una barreja d'estils: la façana i moltes sales superiors són Neoclàssiques, fruit d'una gran reforma realitzada al segle XVIII.
Va ser el gran centre econòmic i mercantil de la ciutat i la Corona catalanoaragonesa, tot i que realment aquí el paper del regne d’Aragó va ser molt minso ja que es va abstenir de participar en la trajectòria mediterrània. Avui en dia hi ha la Cambra de Comerç de Barcelona, que no tenen ni la sensibilitat d’organitzar visites diàries en un lloc de la importància històrica que té.
36, Tornem enrere i girem ara pel carrer Ample, una de les vies més històriques i significatives de la Barcelona vella, especialment lligada al poder nobiliari, el comerç marítim i l'antic front de mar.
El nom "Ample" (ample) no és casual. En una època on els carrers del Barri Gòtic eren estrets i foscos, aquesta era considerada una de les vies més amples de la ciutat emmurallada des del segle XIII, la qual cosa permetia fins i tot celebrar-hi curses de cavalls i desfilades. El carrer Ample va ser tradicionalment el lloc escollit per la més alta noblesa catalana per construir els seus palaus. Era el carrer del luxe i la distinció.
37, Cent metres més endavant, surt a la dreta el Passatge de la Pau, amb una curiositat: En l'arc d'accés principal del passatge, encara avui es pot llegir la retolació original en castellà del segle XIX, on el nom apareix escrit com a "Pasage de la Paz" amb 'g' en lloc de la 'j' ('Pasaje').
Aquesta "falta d'ortografia" no s'ha volgut corregir mai, ja que és un recordatori d'una època. A mitjans del segle XIX, hi havia una forta influència del francès (on 'passage' s'escriu amb 'g'), i no era estrany trobar aquesta grafia en noms de carrers de l'època (com també passa en altres ciutats espanyoles). Donat que es va urbanitzar al voltant dels anys 1860-1870. Va ser batejat amb el nom de "Pau" l'any 1876 per commemorar la fi de la Tercera Guerra Carlina (1872-1876).
38, I, finalment, a la dreta hi ha el Carrer (o Passatge) del Dormitori de Sant Francesc és un d'aquests petits indrets del Barri Gòtic que resumeix perfectament la història de Barcelona i la desaparició dels grans convents. Segons la tradició, Sant Francesc d'Assís va visitar Barcelona l'any 1214. Poc després, el comte-rei Jaume I va cedir l'Hospital de Sant Nicolau de Bari als franciscans, que van començar a construir-hi el convent al voltant de 1240. El convent va ser un important panteó reial i nobiliari de la Corona d'Aragó. Hi estaven enterrats diversos membres de la reialesa i personalitats destacades, les restes dels quals van ser traslladades a la Catedral de Barcelona després de la demolició.
El carrer recorda l'antic Convent de Sant Francesc, que va ser un dels més grans i importants de la ciutat, ocupant una vasta extensió des de la Rambla fins a la zona de l'actual Plaça del Duc de Medinaceli. Va ser un dels primers grans edificis gòtics de Barcelona.
El convent va ser un dels molts edificis religiosos afectats per la Bullanga de 1835, durant la qual els convents de La Rambla van ser incendiats en el context de les protestes anticlericals.
El Convent va ser enderrocat completament l'any 1837 arran de la Desamortització de Mendizábal. Les desamortitzacions va ser una forma curiosa de dir a les confiscacions. Si li robes 50€ al teu veí, seguint la mentalitat monàrquica potser podràs dir que li has “desamortitzat”.
NOTA: No necessàriament els wp coincideixen al lloc on han estat fetes les fotos.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a:https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/1695-barcelona-ruta-urbana-liceu-teatre-principal-colom-basilica-la-merce-241764007
Aquí, una altra crònica anterior: https://www.eoliumtrek.cat/index.php/catalunya/barcelones/750-barcelona-ruta-urbana-rambles