(Barcelonès) Ruta el març de 2014; 2,5 km; +0 -0; 4 hores.   Passeig organitzat per identificar aspectes curiosos de Barcelona amb el següent itinerari: Plaça Catalunya, Rivadeneyra, Portal de l’Àngel, Fontanella, Les Moles, Comtal, Amargòs, Montsió, Cucurulla, Portaferrisa, Bot, Plaça Vila de Madrid i l’Ateneu.   Tipus de sortida: travessa lineal; Dificultat: fàcil.

671 mapa 

Iniciem l’itinerari a la cantonada nord de la plaça, al costat de l’edifici modern de El Corte Inglés. De la plaça Catalunya surt, en direcció nord el passeig de Gràcia, probablement el més conegut dels visitants, juntament amb Les Rambles.

1: A l’altra banda de la Ronda de Sant Pere hi ha un edifici que fa anys havia estat del Banco Español de Crédito i als inicis havia estat l’Hotel Colon, que era seu de diverses penyes culturals. L’any 1924 dalt del terrat s’hi va instal·lar la primera antena de EAJ1 Radio Barcelona, la primera emissora de ràdio de la península. Durant la guerra civil del 1936 va ser la seu del PSUC i aquesta façana que ara veiem estava coberta per grans retrats de Stalin, Lenin i Marx.

2: Passem el pas de vianants i entrem a la plaça. És una plaça de 50.000 m2, una dimensió semblant a la de Sant Pere de Roma o a la de l’Étoile de París, que representa el cor de Barcelona i una de les més representatives de Catalunya. Fins a la guerra civil hi havia diversos cafès i restaurants on s’organitzaven sovint tertúlies literàries o polítiques com La Maison Dorée, el Colón, la Lluna o el Suís, així com també hi havia hagut abans diversos teatres: Bon Retir, Circ Eqüestre Alegria, Eldorado Concert, tots tancats abans del 1900 i el Teatre Barcelona que va durar fins el 1923. Això vol dir que havia estat el centre de la vida social i popular de la capital.

P1190693 Amoret Pich i Pon

 3: Al centre, a la part alta, hi les dues fonts lluminoses que emmarquen un mirador. A l’edifici que tenim de cara, mirat cap a la Ronda Universitat, hi veurem per sobre de tot un templet i damunt una estàtua: es tracta de l’”amoret”. I la casa era de Pich i Pon (1878-1937) personatge que havia estat alcalde de Barcelona. De l’amoret es diu que el van voler robar i per això el propietari el va fer substituir per un de plàstic. Sembla doncs, que aquest segon és el que encara es pot veure coronant el templet. Potser convé comentar que el primer plàstic va ser un invent de 1862 per part d’Alexander Parkes, que es va denominar parkesina. Més endavant va ser Leo H. Baekeland qui el 1907 va descobrir i comercialitzar la baquelita. L’any 1922 va ser el tret de sortida per a la producció a escala industrial dels plàstics, però no va ser fins el 1953 que Hermann Staudinger no va rebre el Nobel de química pel seu descobriment que explicava que l’estructura dels elements plàstics era de tipus tridimensional formada per molècules enormes.

P1190695 Pastor i flabiol

   

4: Entre les dues fonts hi ha diverses estàtues. Una d’elles és la coneguda com “Pastor i flabiol”, obra de tipus classicista de Pau Gargallo, del 1928, produïda amb pedra de Montjuic. El famós escultor va néixer a Maella (Aragó) el 1881 i el 1888 es vatranslladar a Barcelona, on va estudiar i desenvolupar la seva obra. Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser destituït del càrrec de professor.

5: Passem per davant de les fonts i anem a la banda de llevant de la plaça. Tota la plaça està plantada d’alzines, però hi ha un pi; només un i està aquí. La seva presència es deu al fet que un nen amb càncer va demanar que l’alcalde hi plantés un pi en aquest lloc. L’alcalde Josep Maria De Porcioles (l’alcade de Barcelona durant bona part de la dictadura franquista), així ho va fer, però el nen, després d’haver-se plantat l’arbre, va morir.

6: Anem avall, cap el sud, per sota de les alzines, mirant les escultures fins que trobem una que és una veritable curiositat: una Mare de Déu de Montserrat que queda quasi oculta ens les grans mans d’Hèrcules que la sostenen. És obra del 1928, en bronze, d’Eusebi Arnau. Així veiem junts l’heroi que segons la llegenda va fundar la ciutat de Barcelona i la patrona de Catalunya. L’Eusebi Arnau (1864-1934) va ser un dels escultors més valorats pels arquitectes del moviment modernista i va esculpir, també, algunes de les figures de la Sagrada Família, per encàrrec de Gaudí.

P1190701 Pomona i MdD de Nria 

7: Seguim admirant les escultures de la banda sud de la plaça. De cop trobem una altra escultura en bronze que també conté una imatge d’una marededéu. Com que als peus sembla tenir una olla i una campana, probablement deu ser la Mare de Déu de Núria. L’escultor va ser Enric Monjo Garriga i rebre l’encàrrec el 1927. La va intitular: “Dona amb mare de déu”, però es considera que la dona és realment Pomona, la deessa itàlica que tenia cura dels fruits i del bosc i que inicialment rebutjava les ofertes amoroses d’altres divinitats fins que Vertumne la va seduir i els dos van formar una parella fidel. L’Enric Monjo va morir el 1976.

P1190704 Enigma 

8: Seguim per la banda sud i trobem, al davant de la Rambla, potser l’escultura de més anomenada: La Deessa o l’Enigma, de notable factura en marbre blanc, obra de Josep Clarà. La que podem admirar és un facsímil original de Ricard Sala que es va realitzar l’any 1982 per tal d’evitar el deteriorament de la primera, la qual va ser traslladada al vestíbul de la Casa de la Ciutat, a la plaça de Sant Jaume de Barcelona. Clarà la va esculpir durant la seva estada a París l’any 1909 i li va valdre el títol de Soci d’Honor de la National Beaux Arts de France. L’anècdota és que quan es va instal·lar per primer cop, de cara a l’Exposició Internacional de 1929, va generar tantes pressions per part de la societat moralista de l’època que la van retirar aquella mateixa nit, però l’endemà es va tornar a situar per lluir-la el dia de la inauguració.

9: Al darrera de la Deessa hi ha el monument a Francesc Macià, de Josep Maria Subirachs, construït el 1991 dins de l’estil expressionista. Francesc Macià (1859-1933), després de les eleccions del 14 d’abril de 1931 va ser President de la Generalitat de Catalunya (1931-1933) i va proclamar la República Catalana (la república catalana ha estat proclamada en dues ocasions: el 1640 i el 1931). El tronc inferior està construït amb marbre travertí, mentre que el superior està elaborat amb formigó. El superior presenta una forma d’escala invertida on tres esglaons representen els tres anys de mandat de Macià i el successius, inacabats, volen significar un futur que es construeix esglaó a esglaó. És el passat i el futur. Macià va ser succeït per Lluís Companys, el qual va ser condemnat a mort pel règim del general Franco en un judici militar sumaríssim.

10: A la cantonada amb el carrer Pelai hi ha el Zurich. És el cafè que tenia més anomenada de Barcelona. Va obrir les portes el 24 de juny de 1862 com a taverna de l’estació inicial del transport de viatgers que començava aquí i que després pujava amunt pel carrer Balmes. El seu nom original va ser La Catalana fins que, uns anys més endavant un nou propietari, de cognom Serra, el va substituir pel de la ciutat suïssa on ell hi havia estat treballant. Fa uns anys va haver de tancar, durant el procés de remodelació de tots els edificis que formaven la cantonada on està ubicat. Ara continua sent un privilegiat mirador de la vida ciutadana, però actualment, sobretot, del turisme. Ha mantingut l’estil històric del seu interior, encara que ha perdut la gràcia de la façana que tenia i que, realment, haurien pogut preservar. Es diu que en una de les taules va sorgir l’idea del cupó de l’Organització de Cecs. Es veu que Roc Boronat, membre fundador d’Estat Català, va veure un municipal que detenia un cec que demanava almoina. Preocupat, va parlar amb el President de la Generalitat, Francesc Macià, i va obtenir l’aprovació per posar en marxa el Sindicat de Cecs de Catalunya que, amb el cupó, disposaven d’un mitja de subsistència. Posteriorment, l’any 1938, Franco va crear la ONCE i va fer desaparèixer el Sindicat català, però copiant la idea del cupó.

11: Les Rambles segueixen al davant en direcció al Port. La nostra ruta creua el carrer al davant de l’edifici que fa cantonada, actualment ocupat per uns grans magatzems i que havia estat la seu del Banco Central. En aquest edifici es va produir un assalt el 23 maig de 1981, tres mesos després del cop d’estat al Parlament de Madrid. Un grup d’onze encaputxats van entrar, amb armes al banc i van començar a disparar al sostre, quan a dins hi havia 263 persones entre clients i empleats, els quals immediatament van ser fets ostatges en el gran pati d’operacions del vestíbul. Va ser un cop molt estrany, ja que reclamaven la llibertat “dels herois del 23F” i es deia que havien estat en contacte amb membres de la ultra dreta a la presó de Carabanchel. L’assalt va acabar l’endemà quan els encaputxats van veure que no tenien escapatòria. Les declaracions posteriors del Govern van ser en el sentit que es tractava d’una banda d’atracadors, sense cap connexió amb el que havia passat tres mesos abans a Madrid, encara que ha quedat el dubte de si es tractava d’un atracament o bé d’aconseguir una maleta, conservada al banc, amb documentació comprometedora dels fets del 23F.

12: Uns metres més a l’esquerra gira el curt carrer (sense sortida) de Rivadeneyra, però abans de seguir donem unes passes per mirar d’observar la colossal Minerva a la fornícula dalt del tot de la façana de l’edifici, de l’esquerra, que havia estat construït com a seu del Banc de Biscaia. L’escultura és de bronze i es obra de Frederic Marès Deulovol, nascut a Portbou el 1893 i mort a Barcelona el 1991. Potser cal afegir que Minerva era la deessa romana de la saviesa i les arts. Va ser declarada protectora de Roma, on a més va adquirir el domini de les tècniques de la guerra. Se la fa vincular amb l’Atenea de la mitologia grega.

P1190710 Monestir Santa Anna 

13: Girem a la dreta per dirigir-nos a un pas dins de l’edifici frontal, que ens permetrà baixar unes escales. A l’esquerra atenim l’edifici que forma part del monestir de Santa Anna. Una porta molt discreta és l’accés a L’Orde del Sant Sepulcre de Jerusalem. La seu central de l’Orde està situada al Palau de la Rovere, molt a prop de la Basílica de Sant Pere, a Roma. L’origen està en la Primera Creuada que va reconquerir Jerusalem l’any 1099, dirigida per Godofred de Buillon, duc de la Baixa Lorena. El rei d’Aragó, Alfons I, va deixar el regne a les Ordes del Sant Sepulcre, Hospital i Temple, però després d’una forta oposició interna, el testament no es va portar a terme. El successor, Ramir II, va designar reina a la seva filla Petronila, just nascuda i la va prometre en matrimoni a Ramon Berenguer, comte de Barcelona i sobirà del territori català de l’època. L’objectiu era garantir la supervivència del regne d’Aragó. Del matrimoni de conveniència, materialitzat el 1150 a Lleida, la defensa dels drets d’Aragó per part de Ramon Berenguer va ser indiscutible. Des d’aleshores va néixer la Corona d’Aragó, un cas excepcional de confederació pactada (sense sang) de territoris sobirans amb respecte de les constitucions i costums respectives. L’Orde del sant Sepulcre va tenir, doncs, des del 1131 un Priorat a l’Església Prioral de Catatayud i des del 1141 a la Col·legiata Prioral de Santa Anna.

 14: La petita creu que podeu veure esculpida a la part superior de la porta, és la coneguda com a “creu patriarcal”. Potser cal situar-nos en el moment històric. Aquell 1141 a Castella i Lleó regnava Alfons VII; a Navarra, García Ramírez; i el sobirà de Catalunya i rei d’Aragó i era Ramon Berenguer IV. Per sota de Toledo, hi havia el regne de Còrdova, que ocupava un terç de la península Ibèrica.

 15: Ens endinsem a l’edifici del davant i veiem que és un pas per sortir a l’altra banda. Una escala dóna a un racó màgic: la petita plaça de Santa Anna. És d’un gran efecte, els xiprers i les plantes contrasten amb la mola de pedres antigues de l’església, com si els edificis moderns que hem deixat al darrera i que s’endevinen per sobre no existissin. El temple prové de la instal·lació inicial, el segle XI, de l’orde del Sant Sepulcre, que hem esmentat. Es va ampliar com a monestir el segle XV i d’aquell segle han quedat el claustre i la sala capitular. L’església és de planta grega amb cimbori central i un àbsis quadrat. Val la pena visitar, a l’esquerra de la porta principal, una “Pietat” de l’escultor Pere Pruna. A l’esquerra de l’àbsis principal hi ha la “Capella dels Perdons” (del segle XIV). Hi havia un interessant grup d’imatges que representaven l’Enterrament de Jesús i que, segons la tradició, resant al davant es guanyaven les mateixes indulgències que en el Sant Sepulcre de Jerusalem. Passem un portal obert que dóna al carrer de Santa Anna i girem a l’esquerra.

 16: L’edifici de la dreta, que fa cantonada amb l’avinguda del Portal de l’Àngel, té el número 21 i està ocupat actualment per un gran comerç. L’edifici és d’estil classicista i va guanyar el Concurs d’Edificis Artístics de Barcelona de l’any 1926. Va ser projectat per l’arquitecte Arnald Calvet per encàrrec de la família manresana Jorba amb la finalitat de fer-lo servir com a magatzems comercials que, durant molts anys, va ser conegut com Can Jorba. Va ser el primer edifici de tota la península en disposar d’escales mecàniques a l’interior i això va causar un fort impacte entre la població.

 17: Anem amunt per l’espai ample de l’avinguda del portal de l’Àngel; estem en un tram de gran densitat comercial i probablement les botigues i els productes en venda no sempre ens deixen observar el que hi ha d’història a l’indret. Quan el segle XIII es va ampliar la muralla aquest espai va quedar dins del recinte fortificat i s’hi va deixar un portal. Aquest portal era conegut com del “Orbs” (els cecs) perquè s’hi posaven els cecs, els esgarrats i les bagasses que vivien en unes barraques fora de muralla. La muralla i el portal ja no hi són, però cal saber que ocupaven la distància que va des de l’edifici del Banc d’Espanya (esquerra) fins al de la Telefónica (dreta). El canvi de nom d’Orbs a Àngel, s’explica perquè el 1419 estant sant Vicenç Ferrer a Barcelona va veure en aquest lloc un àngel que li va manifestar que hi estava per protegir la ciutat. Anys més tard, el 30 de gener de 1466, es va oficialitzar el nou nom per ordre de Pere IV de Catalunya (era també Pere V d’Aragó i III de València) com a vot per la finalització d’una epidèmia de pesta. Uns mesos més tard es va col·locar una imatge d’un àngel custodi en una fornícula del Portal. Quan el portal va ser enderrocat, l’àngel es va traslladar a l’església de Santa Anna i després a l’església de l’Àngel Custodi d’Hostafrancs, fins que, durant la guerra civil, va ser destruït en el context dels moviments anticlericals. Tenint en compte les diverses vegades que Barcelona va estar bombardejada, no sembla que l’àngel fes gaire bé la seva feina.

 18: Tornem a ser a la cantonada amb la Plaça Catalunya. A la dreta tenim el carrer Fontanella per on girem cap a la dreta. Joan Pere Fontanella va ser un destacat jurista i polític català, nascut a Olot i que va morir a Puigcerdà el 1649. Durant la Guerra dels Segadors va ser nomenat Conseller en Cap i va organitzar la defensa de Barcelona contra el setge de les tropes castellanes del Marquès de Los Vélez, l’any 1641. La Guerra dels Segadors va ser una sublevació dels catalans en favor de les seves llibertats i institucions, quan Felipe IV (rei de Castella, Lleó, Navarra i de la corona catalano-aragonesa) va incomplir els juraments deguts a les constitucions de Catalunya.

P1190716 carrer Les Moles 

19: Anem en direcció a la Plaça de Urquinaona, però girem pel carrer de Les Moles. Un carrer molt estret que fa baixada, que ens permet pensar en els estrets carrers medievals de la ciutat. Unes rajoles ens expliquen algunes coses de la historia del carrer. Antigament s’havia conegut com carrer d’en Sarrià, nom d’un noble que participà en la conquesta de València, senyor d’un castell a Sarrià i que aquí hi tenia la finca a la ciutat. Posteriorment es veu que el nom va passar a carrer d’en Sarrena, un altre patronímic i finalment, ja dins del segle XIV, va derivar a Les Moles, com a conseqüència que s’hi havien instal·lat, en aquest punt sota muralla, diversos picapedrers que produïen moles per molí.

 20: Passem pel davant de la casa número 12 des de la qual, sortien antigament les galeres que feien el trajecte fins a Saragossa al preu de quatre duros, tal com ens ho explica el text en una rajola de la paret. El carrer és molt estret i explica la indignació de la població de Barcelona per la prohibició, des del rei Felip V, d’enderrocar les muralles de la ciutat i de construir vivendes a l’exterior; una prohibició que impedia el creixement de Barcelona i una situació higiènica molt dolenta. Quan es produïa una revolta popular, es demostrava anant a picar a un martell contra la muralla... però els qui eren detinguts, patien la pena de mort. No per trencar el mur, sinó pel que significava de rebuig a la corona (i la prohibició va durar fins el 1854, poca broma).

 21: A la casa 22 hi va viure uns anys Mercè Plantada, la primera dóna que va formar part de la Banda Municipal de Barcelona. Una placa explica que Igor Strawinsky i Richard Strauss la van acompanyar al piano en alguna interpretació de les seves obres. La Banda va ser constituïda el 1886, però de fet ja des de l’edat mitjana la ciutat disposava de músics que, amb trompetes i tambors, anaven al darrera de l’escut de la ciutat en els actes públics i solemnes. En època moderna però es va voler formar una banda estable i permanent. Els intents van començar el 1837, però no es va consolidar fins el 1886.

 22: Arribem al carrer Comtal, on girarem cap a l’esquerra. Aquest carrer uneix les places de Santa Anna i de Jonqueres. Proper hi havia un palau d’esplai dels Comtes de Barcelona, format per una casa senyorial extramurs. A mida que es va anar poblant els seus voltants va ser quan va néixer aquest carrer i va prendre el nom precisament pel fet de seguir els murs de l’esmentat palau.

 23: Al número 27, trobem una casa del segle XIII amb reformes del XV, que mostra una finestra conopial trilobulada, encara que a la planta baixa s’hi ha fet reformes amb un afegit de fals gòtic.

P1190725 Senyal carruatges 

24: El següent carrer que trobem a la dreta és el d’Amargós. Just a la cantonada, al costat de la placa amb el nom, es veu una placa amb un carro. Aquestes plaques són probablement els primeres senyals de trànsit que es coneixen. Ja que la ciutat no podia expandir-se, els carrers es fan anar fent estrets i només hi passava un carro. Quan es trobaven dos carros en direcció contrària, esclatava el conflicte. Per això les autoritats van optar per indicar a l’entrada del carrer si era prioritari per als que sortien, així el que ho veia podia saber que aquest carrer era de “direcció única”.

P1190730 fanals a gas carrer Amargs 

25: Inicialment s’havia conegut com carrer Salavert, un patronímic familiar i després va prendre el nom de carrer Dels Frares del Sac, perquè s’hi van instal·lar uns frares agustins reformats, de l’orde de la Penitència de Jesucrist. Formaven una ordre molt severa, d’extrema austeritat i vestien un hàbit que semblava un sac. El nom d’Amargòs, actual, no se sap d’on ve però és molt probable que faci referència a alguna família benestant que hi va viure. El que sí se sap i ho expliquen les rajoles informatives, és que va ser el primer carrer de la ciutat en disposar de fanals encesos amb petroli.

 26: També podem llegir, en una placa, que aquí va néixer el cardenal Casañas, bisbe de Barcelona i d’Urgell, l’any 1834. Va arribar a ser senador per designació d’Alfons XII i també va patir un atemptat anarquista el Nadal de 1905, sense conseqüències. Va ser un dels més ferms impulsors del catalanisme catòlic. Va morir el 1908 i està enterrat a la catedral. Arribem al final d’aquest carrer silenciós, net, tranquil.

 27: Girem cap a la dreta pel carrer Montsió. Aquest carrer rep aquest nom perquè el segle XV hi havia una capella consagrada a la Mare de Déu del Mont Sió. Posteriorment s’hi va erigir un convent. Quan el convent es va enderrocar, el carrer, que aleshores es coneixia com Volta de l’Eura, va passar a denominar-se com ja sabem.

 28: Al número 5 trobem un magnífic edifici, de l’entorn de 1920, que s’atribueix a Puig i Cadafalch. De cara al passatge del Patriarca, tanca una extraordinària porta de ferro que mereix tota l’atenció. L’edifici en sí, presenta uns arcs de maó i un frontó de ceràmica semicircular. La façana està decorada amb esgrafiats . Aquest edifici fa companyia al del costat (número 3) del qual ara parlarem i que també és del mateix arquitecte. Josep Puig i Cadafalch, nascut a Mataró el 1867, va ser un valorat arquitecte modernista. Com a polític va defensar el retorn dels drets de Catalunya respecte de la llengua i la cultura. Quan va esclatar la guerra civil va haver d’exiliar-se a França. Quan va tornar, després del 1949, el règim les autoritats de Madrid li van prohibir que exercís la seva activitat d’arquitecte. Va morir el 1956.

P1190732 4 Gats 

29: Al número 3 del carrer hi ha l’històric restaurant Quatre Gats. El fundador va ser Pere Romeu que, a finals del segle XIX, va voler copiar l’ambient del cabaret Le Chat Noir, de París, on hi havia treballat com a animador i cambrer. Seduït per aquella idea va crear a Barcelona una taverna de menjar barat i amb música de piano. Alguns amics el van recolzar econòmicament, com va ser el cas de Santiago Rusiñol i Ramon Casas. Va ser inaugurat el 12 de juny de 1897 en un edifici del carrer Montsió projectat per l’arquitecte Puig i Cadafalch. Cridava l’atenció perquè era insòlit i va tenir visitants i tertulians il·lustres, com Picasso, Rubén Darío, Opisso, Nonell... Però Pere Romeu era un idealista i no un home pràctic de negocis i va haver de tancar el 1897. Després de diverses experiències diferents, l’any 1989 l’empresari Josep Mª Ferré va començar a dirigir el restaurant, ara a la Casa Martí, un edifici que va ser restaurat l’any 1991. Un restaurant amb un ambient molt agradable, on s’hi menja molt bé i a preu molt adequat.

 30: Tornem a la cantonada amb Portal de l’Àngel i girem a la dreta per trobar l’edifici de la Catalana de Gas, al numero 22. Es tracta d’un edifici destacat, obra de l’arquitecte Josep Domenech i Estapà. Cal dir que l’enllumenat a gas de la ciutat de Barcelona va ser una fita històrica. L’any 1841, el tècnic francès Charles Lebon i el financer Pere Gil van aconseguir el contracte, en subhasta pública, per a il·luminar els carrers de Barcelona amb gas, amb la qual cosa va començar l’utilització del gas a la península. Aquest edifici que deixem a l’esquerra, va ser construït el 1895 i actualment està declarat un Bé Cultural d’interès Local. Està ocupat actualment per una companyia de comercialització tèxtil (les botigues de marques de roba s’estan escampant per tot el barri com una plaga).

 31: Donem mitja volta i baixem carrer avall. A l’esquerra queda el curt carrer de Duran i Bas. Manuel Duran (1823-1907), va ser un advocat i polític que va destacar per la defensa, el 1885, dels sistemes jurídics forals indicatius d’uns sistemes antics independents com eren els de Catalunya, Aragó, Navarra, Galícia i Biscaia, que perillaven amb el nou codi civil espanyol.

 32: Al costat hi ha una petita plaça dedicada a Carles Pi i Sunyer (1888-1971). Aquest personatge va ser alcalde de Barcelona, ministre de Treball al govern d’Espanya el 1931 i conseller de Cultura a la Generalitat de Catalunya durant la guerra civil. Va haver d’exiliar-se a Londres i després a Veneçuela, sent membre del Govern de Generalitat de Catalunya a l’exili.

P1190743 Font de Santa Anna 33: El carrer gira a la dreta i ara es passa a dir Cucurulla. Al davant tenim una font, un exemple gòtic extraordinari, amb forma octogonal que es va construir el 1356 i reformada en època neoclàssica. L’any 1918 s’hi van afegir unes rajoles policromades del mestre ceramista Josep Aragay, teòric del noucentisme. Al costat de la font encara es pot endevinar l’abeurador pels cavalls d’aquella llunyana edat mitjana. Al darrera hi ha l’edifici notable del palau dels Marimon-Caldes.

 34: La cruïlla amb Portaferrisa fa un triangle. L’any 1465 hi havia aquí una casa i un hort amb una figuera molt gran. El lloc era conegut com Figuera Cucurella. Segons la Rúbrica de Bruniquer, el març del 1465 es va encarregar una valoració de la casa i de l’hort per tal d’enderrocar-la i així obrir un pas cap a l’església del Pi.

P1190745 Jard interior Boters n 4 

35: Al número 4 del carrer Boters, a la cantonada, hi ha l’edifici de l’antic palau Castanyer, de façana neoclàssica. Té un gran pati, actualment ocupat per botigues d’objectes de regal i pintura barata, i un jardí interior elevat al nivell del primer pis amb font. Durat molts anys va ser la seu de la Lliga Regionalista, partit polític creat el 1901 de caire monàrquic i conservador, però que tenia com a base del programa el de lluitar per l’autonomia catalana dins de l’estat espanyol. Convé entrar i pujar l’escala de la dreta per pujar al que havia estat la planta noble i veure el petit jardí interior.

 36: Al carrer Portaferrissa número 25 era la casa d’una família de banquers: els Jover. L’activitat bancària dels mercaders Pere Jover i Joan Vidal es va originar el 1737 a Valladolid i Barcelona, amb el nom Vidal i Companyia. La sucursal de Valladolid va ser tancada el 1918. Anys mer tard, després de la mort de Vidal, es va continuar com a Banca Jover. El 1978 va ser venut al Banco de Santander, el 1991 al Crèdit Lyonnais, el 1998 es van vendre les 113 sucursals (concentrades a Catalunya i Balears), el 1999 va passar a Caja Madrid i ja després el desastre total, com es ben sabut. Les diverses botigues que ocupen l’edifici ens permeten entrar-hi i imaginar la vida d’aquells senyors, si ens obliden dels vestits de colors. Els diversos espais eren utilitzats originalment d’acord amb un ordre jerarquitzat concret: el saló de fumadors i xemeneia per sobre del portal principal, el menjador de cara al patí del darrera (on ja només hi queda la font), les habitacions (dormitoris i vestidors) als laterals de la planta. Podem entrar i imaginar.

 37: A l’esquerra baixa el carrer del Pi. A la dreta surt el carrer del Duc, que fa referència al Duc de la Victòria, el general Espartero, de nefasta memòria per Barcelona ja que la va fer bombardejar el 1842 de manera indiscriminada. D’ell es la frase que “pel bé d’Espanya, Barcelona s’ha de bombardejar cada 50 anys!” una demostració del menyspreu arrelat al pensament centralista. L’any 2009 el nom del carrer va canviar pel de Duc de la Victòria, per l’actual i per tant pot fer referència a qualsevol altre duc menys ofensiu a la memòria col·lectiva. Hi ha dos grans monuments a Espartero a Espanya (a Madrid i a Logronyo) la qual cosa demostra que la història te lectures diferents segons es tracta dels nacionals del personatge o dels que van patir les seves salvatjades.

P1190749 Via sepulcral 

38: A la cantonada amb el carrer del Bot girem a la dreta per anar a la plaça de la Vila de Madrid. El jardí inferior permet observar un tram de calçada romana al costat de la qual hi havia (i encara es poden admirar) diverses tombes, entre elles la de Flavia Theodata. Es tracta d’una antiga necròpolis de l’original Barcino, que es van posar de manifest el 1954 quan es va enderrocar el convent de Santa Teresa (fundat el 1588 i destruït per un incendi el 1936). Durant les actuacions arqueològiques es van descobrir també estructures funeràries del neolític, a més de la necròpolis romana. Del centenar d’individus inhumats es va determinar que eren de tipus mediterrani i amb edats compreses entre els 30 i els 45 anys (només un individu tenia entre 50 i 60 anys).

P1190750 Font de la maja 

39: Passem pel costat de la font de la Maja que es va instal·lar, durant la urbanització de la plaça el 1958, en honor de Madrid. És obra de Lluís Montané i representa una maja goyesca i quatre peixos d’on raja aigua. Als peus de la maja hi ha els escuts de Barcelona i de Madrid. La maja es va convertir en un estereotip de la dona madrilenya desenfadada, viva i intel·ligent, en oposició a l’amanerament que s’havia instal·lat a la capital provinent de les modes franceses, més amanerades. El vestit de la maja va quedar més o menys fixat a partir de Goya i de les sarsueles de finals del segle XIX i principis del XX.

P1190751 Entrada Ateneu 40: L’edifici de l’esquerra correspon al palau Savassona, d’origen medieval i amb moltes transformacions. La base de la construcció actual prové bàsicament de la renovació del 1796 per part de el baró Josep Francesc Ferrer de Llupià, que havia heretat una veritable fortuna i que en el període constitucional (1821-1823) l’hi van expropiar, encara que després en va recuperar una bona part. Pel que fa a l’edifici una de les reformes posteriors més significatives va ser la del 1906 per part de Josep M. Jujol. Podem entrar a l’ampli pati d’escala coberta. Avui l’edifici acull la seu de l’Ateneu Barcelonès, institució històrica fundada el 1860 amb el nom d’Ateneu Català. Des del inicis va resultar un centre promotor de cultura i va anar acumulant una significativa biblioteca (l’any 2008 superava els 300.000 exemplars, sent la més important biblioteca privada del país). Durant la dictadura franquista va quedar supeditat al “Ministerio de Información” del règim i va perdre la seva importància cultural. No podrem entrar a visitar-lo, ja que les juntes de govern actuals han tancat els accessos i són només pels socis, excepte en els casos d’actes públics. A la planta baixa, hi ha encara un dels primers ascensors instal·lats a Barcelona i que encara manté el seu aspecte original. Cal destacar la decoració d’alguns salons i de la biblioteca, així com el jardí al nivell del pis principal.

Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=6410051

Altres rutes per Barcelona:

Ruta barri de la Ribera: http://www.eoliumtrek.cat/index.php/rutes-urbanes-i-d-historia/325-barcelona-ruta-historica-barri-ribera

Ruta Raval Nord: http://www.eoliumtrek.cat/index.php/rutes-urbanes-i-d-historia/351-barcelona-raval-nord

Barri de Gràcia nord-oest: http://www.eoliumtrek.cat/index.php/rutes-urbanes-i-d-historia/377-barcelona-barri-gracia-nord-oest

Barri de Gràcia centre-sud: http://www.eoliumtrek.cat/index.php/rutes-urbanes-i-d-historia/585-barcelona-ruta-urbana-barri-gracia-centre-sud

Les Rambles: http://www.eoliumtrek.cat/index.php/rutes-urbanes-i-d-historia/751-barcelona-ruta-urbana-rambles

Barri de Sarrià, centre: http://www.eoliumtrek.cat/index.php/rutes-urbanes-i-d-historia/787-barcelona-ruta-urbna-barri-de-sarria-centre