1490, Sant Pere de Ribes, ruta urbana i rodals

(Garraf) Ruta 1490 el 26/04/2023; 7,5 km; +136 -136; 3 hores.     Excursió del Grup del  Dimecres amb el següent itinerari: Sant Pere de Ribes, ermita de Sant Pau, Castell de Ribes, Can Coll.   Participants: Sauret, Jep, Candela, Maria, Carles M, Anna P, Anna G, Alfred, Josep Ma, Salva, Antoni, Joana, Assumpció, Pepa Igartua, Gloria P, Esteve, Assumpta, Francesc, Dolors dC, Joan Est, Silvia D, J Camp i jo.   Tipus de sortida: circular;  Dificultat: fàcil.

FA ANYS:  L’esment al topònim de Ribes consta del 6 de maig de l'any 990. 

   Comencem a caminar després de fer un cafè a la cafeteria Petritxol, al carrer Nou. D’entrada expliquem que el territori del terme de Sant Pere de Ribes és bàsicament argilós, format per la descomposició de les roques calcàries dels pujols de la rodalia, sobretot del Montgròs. La riera de Ribes ha anat excavant aquest terreny argilós i ha format les anomenades timbes.

    De seguida estem a la plaça Marcer, que és la plaça del poble per excel·lència. Ens fem una foto de tot el grup, després d’explicar que l’any 1881, amb la tornada dels ‘americanos’ i els recursos que això suposava l’ajuntament va aprovar el pla de l’eixample que s’assentava a la plana des del carrer del Pi i el carrer Major. D’aquesta manera va quedar definit l’espai que ha donat l’existència a la plaça Marcer, nom dedicat Francesc Marcer i Oliver, qui va fer donació dels terrenys per la plaça i també per construir l’església parroquial actual.

    Tot seguit continuem a la plaça de la Font. Antigament, abans del creixement demogràfic, era un indret urbà on es concentrava part del comerç i oficis com el carreter, el fuster i la farmàcia. El 1905 va ser inaugurat un sortidor que significava l'aportació d'aigua potable al municipi. Un any més tard, es va construir la font modernista.

He d’afegir que tinc una crònica urbana pel poble, on explico alguns detalls que poden ser d’interès. Deixo el vincle al final.

   Seguidament passem pel davant de la Casa de la Vila. Antigament aquí hi va haver un hospital per gent necessitada. La Casa de la Vila actual prové d’una modificació de fa uns pocs anys, però el segle XIX ja va ser reformat i d’aquells canvis manté la seva façana actual.

    Deu minuts després ja sortim del poble i una estona després comencem la pujada a l’ermita de Sant Pau. A l’esquerra una muntanya s’eleva suau, amb unes antenes al seu cim: és el Montgrós.

    Arribem a l’ermita, al davant de la qual hi ha un mirador des del que es veu tot el poble. A prop de l'ermita s'han trobat restes d'una antiga vil·la romana. Sembla que en l'actual lloc on es troba el santuari de Sant Pau ja existia una altra ermita d'origen molt antic. El primer document data de 1485. L'any 1594 es té notícia del primer administrador, que es deia Geroni Marcer. La construcció de l'actual santuari de Sant Pau es va començar a principis del segle XVIII.

    Des del darrera de l’ermita un camí estret, pedregós com tots els del Garraf, s’enfila amunt. Potser he d’afegir que abans de l’ermita hem trobar la capella de Sant Pau Xic. És de caràcter privat, a mig camí entre l'ermita i el poble. És un edifici d'una sola planta, modesta i amb una teulada a dues aigües. A l'interior de la capella hi ha un petit retaule fet amb rajoles amb la imatge de Sant Pau. Cal observar com damunt la teulada és ple de pedres. Això és a causa de la creença que diu que si es tira una pedra i aquesta es queda a la teulada, la persona que l'hagi tirat es casarà aquell any.

   Seguim pujant per anar a trobar el camí que ens farà baixar a la pista que ens portarà fins a La Coma; petit nucli de quatre cases, des de les quals ja es baixarà tota l’estona.

    Passada La Coma, un terreny a la dreta té una curiosa construcció: una mena d’iglú de ciment on, diuen, que el propietari hi anava a meditar i relaxar-se. Diguem, a més, que l'heretat la Coma consta al cadastre de l'any 1717 com a propietat d'Eulàlia Quadras. Antigament estava constituïda per set cases, que es coneixien com a Can Barba, Can Soques, Can Guillet, Can Tió, Can Monjo, Can Puig i Can Fèlix. En l'actualitat només se'n conserven quatre.

     Part del grup també prova de meditar una mica. Aquí a la foto les tres relaxades, a les que els hi costa tornar a caminar. Potser estan reflexionant en el gran creixement demogràfic de Sant Pere de Ribes que es va donar a partir dels anys 50 per la forta immigració d'aquella època al litoral central de Catalunya, majoritàriament proletariat no qualificat de l'Espanya meridional, especialment de Múrcia. La conseqüència més visible en fou la creació d'un nou nucli de població: les Roquetes.

      Mentre, els ja relaxats fem l’agrupament per seguir la caminada xerrem d’unes coses i les altres... i així anem arreglant el món. Potser quan ens posem tots en marxa, ja tot estarà... igual que estava fins ara!

    Seguim el camí. Potser cal explicar que pel terme municipal transcorren varies rieres: la de Ribes (que rep l’aigua de Vilafranca); la riera de Begues, que té el seu origen a la població de Begues i rep bona part de les aigües del massís del Garraf; la riera de Jafre, que rep també bona part de les aigües del massís del Garraf; i el torrent de l'Espluga, que rep les aigües procedents del Montgròs, màxima elevació del municipi.

   Després de menjar alguna cosa, en un tram de bosc que hem trobat després de deixar a la nostra esquerra el bonic mas de La Masieta, arribem a la cruïlla que ja ens adreçarà un altre cop al poble. Aquí un magnífic garrofer mostra una capçada força gran. Per cert de la Masieta cal explicar que antigament formava part de la finca de Can Ramon, i es denominava així perquè era la hisenda petita de la propietat.

    Ara sí, ara ja estem enfocats al castell i al campanar de l’antiga església parroquial.  

    Endavant, seguim el camí que passa entre les Parets Fondes. Cal saber que l'esment més antic sobre el topònim Ribes és documentat en la carta de franqueses i poblament d'aquest terme, datada el 6 de maig de l'any 990.

    Així que, pocs minuts després, ja estem a l’antic castell de Ribes. Al davant hi ha l’església i el mas, actual, que antigament havia estat la rectoria. No repeteixo la informació que ja es conté a la crònica esmentada i que està al final d’aquest treball.

    Baixem pel carrer fet amb còdols de riu per arribar a baix, al davant de la que havia estat la Casa del Terme. Aquí podem recordar que la primera conseqüència de la batalla del 1714 arribà tan sols quatre dies de la capitulació de Barcelona. El 15 de setembre de 1714, Felip V substituïa l'autoritat de la Generalitat i del Consell de Cent. Després, els dirigents de les forces militars catalanes eren exiliats, empresonats o condemnats a mort. La Universitat de Barcelona era obligada a tancar les seves portes, en detriment d'una de nova creada a Cervera, i es decretava l'ús oficial de castellà enlloc del català.

D'aquesta manera, Catalunya era sotmesa al nou règim absolutista i centralista de la casa dels Borbons i perdia tot el poder polític. El màxim òrgan de govern era atorgat a un càrrec militar: el del capità general, assistit per la "Real Audiencia". La nova situació del Principat quedava definitivament estructurada pel Reial Decret de Nova Planta el 16 de gener de 1716. Aleshores s'inaugurava un dels períodes més tristos de la Història de Catalunya, el de la Decadència de la llengua i la cultura (‘ribes.org’). Es van liquidar les nostres Constitucions.

    Passem pel Pont de la Palanca, on seiem a l’ombra just un moment per tal de fer-nos una altra fotografia. Sovint s’acostuma a sentir que a Espanya hi van haver dues dictadures: la de Primo de Rivera i la del general Franco. Però es deixen a Felipe V, sobirà francès (per tant estranger) que va actuar tal com s’observa que fan les dictadures. Per cert, tal com han anat les coses, resulta que ara aquella família ocupa (d’acord amb la Constitució espanyola) l’important paper del “cap d’estat” (quina sorpresa oi?), i segons diuen alguns diaris, no estan sotmesos al control del Parlament ni tampoc poden ser investigats. Així anem en aquest país, on la “democràcia” es veu que s’havia de limitar i controlar. Sembla una barbaritat que no podem controlar ni triar al cap d’estat.

    Després seguim, ja per dins del poble, fins a visitar el gran mas de Can Coll. D’estil eclèctic, l’edifici actual data de finals del XIX. Documentada des del segle XVII com Can Coll, amb anterioritat (s. XVI) podria ser Mas Ramon de Quart. Fou propietat de l’acabalada família Marcer. Un dels seus membres, Francesc Marcer i Oliver erigí l’Església Parroquial de Sant Pere de Ribes, entre 1902 i 1910. La seva jove, Amanda Sagristà de Marcer, donà diners per a diverses necessitats del municipi i dotà econòmicament i patrimonialment, amb la cessió de terrenys, la construcció de l’Hospital Residència Sant Camil, propera a la finca (text també de’ribes.org’).

   Finalment la ruta del dia s’acaba amb un bon dinar al restaurant L’Anxaneta. Es parla de moltes coses i a mi em ve a la memòria el text de la ‘assemblea.cat’ que explicava “ El CatalanGate és el cas d'espionatge polític, utilitzant Pegasus, més massiu del món, dut a terme sistemàticament per les autoritats espanyoles contra el moviment independentista català, amb 126 pirates confirmats contra 65 persones amb Pegasus; es tracta del cas més gran d'ús massiu de aquest programari a nivell mundial, i especialment contra un moviment democràtic com és l'independentisme català”. Per cert, el passat març ‘elperiodico.com’ explicava que “El president Pedro Sánchez, així com diversos dels seus vicepresidentes i ministres, han rebutjat donar explicacions davant la cambra catalana”. Com es pot qualificar? D’insult, de menyspreu, d’humiliació? Com és possible sentir-se espanyols a Catalunya?

NOTA: No necessàriament els wp coincideixen al lloc on han estat fetes les fotos.

Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/1490-sant-pere-de-ribes-ruta-urbana-i-rodals-133344413

Aquí, una altra crònica anterior urbana: https://www.eoliumtrek.cat/index.php/catalunya/garraf/982-sant-pere-de-ribes-ruta-urbana-1-nucli-historic-cases-americanos