1697, Els Vilars d Arbeca ruta rubana Poble iber

(Les Garrigues) Ruta 1697 el 6/12/2025; 0,8 km; +9 -9; 1,5 hores.    Visita organitzada amb el següent itinerari: Els Vilars d’Arbeca ruta urbana Poble iber.    Tipus de sortida: circular;  Dificultat: fàcil.   

FA ANYS:  L’origen dels Vilars és del 775 aC.

    Aparco al la zona arqueològica dels Vilars d’Arbeca una estona abans que comenci la visita guiada. La fortalesa dels Vilars d'Arbeca, és un jaciment arqueològic realment excepcional i una peça clau per entendre la Primera Edat del Ferro i la cultura ibèrica a Catalunya i Europa. Diguem que Arbeca és un municipi català de la part septentrional de la comarca de les Garrigues, en el límit amb el Pla d'Urgell i l'Urgell.

    Un mapa mural mostra el lloc, a la part alta (N), i pels voltants diverses senyals (amb tres punts negres) que indiquen altres restes de jaciments ibers o romans. Ara però em ve al cap una dita d’Arbeca: “A Arbeca, molt bestiar i poca teca”.

    Comencem la visita, guiada per la Dolors una guia experta molt amable i del país. Faig aquesta fotografia perquè es pugui observar com sembla que el poblat quedava colgat al terra. Un fet curiós ja que altres jaciments ibers s’han trobat dalt de cims o turons destacats. Aquesta primera filada de roques corresponen al mur més exterior que tenia el poblat.

    A mida que ens hi apropem comença a ser més evident que donat que hi havia un lleuger turó hi van anar buidant als voltants, el poblat quedava més enlairat i protegit.

    Una foto aèria, que he obtingut de la web del jaciment, permet observar la gran dimensió d’aquest poble. Es tracta del jaciment iber més gran que he vist fins al moment. La Fortalesa dels Vilars es va construir cap al 775 aC, a la Primera Edat del Ferro, i va ser ocupada fins aproximadament el 325 aC. Aquest és considerat un dels jaciments ibèrics més ben conservats d'Europa. Potser, però, el d'Ullastret (que inclou el Puig de Sant Andreu i l'Illa d'en Reixac) és el jaciment iber més gran de Catalunya i de fet, la major ciutat ibèrica coneguda, però a mi m’ha semblat més gran aquest dels Vilars.

    Seguim endavant, amb nombroses aturades en que la Dolors ens vols explicar la història i altres temes de gran interès. Ara aquí podem veure la volta de la fortalesa i el gran fossat que hi havia quedat als peus. A diferència de molts poblats ibèrics que s'ubicaven en turons, els Vilars es va construir en una plana agrícola prop del Barranc de l'Aixaragall. Aquesta decisió va implicar un esforç constructiu enorme per fer-la inexpugnable.

La seva gran singularitat rau en el seu complex sistema defensiu, que la feia gairebé inaccessible, amb una muralla reforçada per dotze torres.

    Una mica més endavant es fa ben evident que davant del gran mur que tancava la vila, hi van construir dos murs més que tenien per objectiu falcar i assegurar que el mur principal no s’esllavissés. En el sòcol superior s’hi veuen unes roques punxegudes clavades. Són conegudes com  “camp frisó” i tenien una funció defensiva; es tractava d’obstaculitzar l’avançament dels enemics i de la seva cavalleria.

    Aquí mostro un dels rètols informatius que hi anem trobant. Cal afegir que el fossat exterior, juntament amb el sistema de control d'aigües, la feia encara més difícil d'assaltar.

    Superem una filera de fonaments de murada exterior mentre ens apropem a l’espai habitat de la vila. Les troballes arqueològiques han permès "dibuixar" el dia a dia dels seus habitants: a) Urbanisme Interior: l'estructura interna del jaciment tenia una forma radial ben definida. b) Gestió de l'Aigua: disposaven d'un enginyós pou-cisterna central que garantia l'accés a l'aigua, fins i tot durant els setges. c) Dieta: la seva alimentació es basava en l'agricultura, la ramaderia i la cacera. d) Cereals: blat comú, blat dur, ordi, mills; lleguminoses: Llenties i faves. e) També tenien fruiters: vinya, figueres i, molt recentment, s'hi ha trobat el pinyol d'oliva més antic de les comarques de Ponent, cosa que indica el conreu i ús de l'olivera en ple període ibèric.

    Certament en aquesta zona la murada era molt ample per tal de reforçar la seva funció protectora. L'anàlisi de les ceràmiques mostra contactes amb el món exterior. S'hi han trobat ceràmiques a torn (plats, gerres, àmfores), algunes decorades amb cercles i bandes, i fins i tot vasos àtics de vernís negre, que provenen de l'intens comerç circummediterrani amb fenicis i grecs.

    Entrem per l’accés del sud-est i ja a dins tenim a l’esquerra el que es coneix com una cisterna interior que devia aprofitar l’aigua de la pluja i originalment hauria estat coberta.  Ens explica la Dolors que els seus habitants pertanyien al Grup Cultural del Segre-Cinca (GSC), i més tard es van incorporar al procés d'iberització, formant part del poble ilergeta. La fortalesa va ser abandonada cap al 325 aC de manera pacífica i per motius que encara no estan del tot clars, possiblement a causa de limitacions d'espai a l'interior del recinte, o d’algun fet climatològic persistent que els va obligar a migrar a altres indrets.

    Entrem, entre gruixuts murs, pel que seria un carrer a l’interior. El jaciment va ser descobert per la comunitat acadèmica l'any 1974 i els treballs dirigits per l'arqueòleg Emili Junyent. Les primeres campanyes d'excavació d'urgència es van dur a terme entre 1985 i 1986, i en aquesta última es va descobrir la muralla. Després van venir les troballes clau ja que al llarg de les excavacions es va definir el camp frisó i l'estructura interna i es va descobrir la cisterna central. La seva importància va ser reconeguda oficialment l'any 1998 amb la declaració de Bé Cultural d'Interès Nacional per la Generalitat de Catalunya.

    Ja a dins, i enfilat en una escala de ferro, tinc un bon punt de vista de les cases o habitacions on vivien els ibers. Les troballes d'esquelets i, especialment, d'eines i objectes al Vilars d'Arbeca són crucials, ja que ens ajuden a reconstruir la vida i els rituals dels seus habitants. Una de les troballes més interessants i que ens parla dels rituals funeraris i costums dels ilergets és la localització de restes humanes en contextos poc habituals, com l'esquelet en posició fetal, que esdevé una de les troballes més notables. Va aparèixer a l'interior d'una de les cases.

    Miro, a la dreta just cap el centre del recinte i s’hi observa una destacada construcció circular. Serà un gran pou que hauria de contenir l’aigua necessària per casos de setge. El gran pou-cisterna central del poblat es va convertir en un "arxiu" d'informació un cop abandonat. A més de materials orgànics i ceràmica, també s'hi van trobat restes òssies, que podrien estar relacionades amb l'etapa final del poblat o amb l'ús d'aquest pou com a dipòsit final.

    Una altra vista, des d’un altre punt, de la mateix cisterna i del dens conjunt de murs i carrers. Cal concloure que com que el poblat va ser abandonat de manera pacífica i els materials no es van destruir per un incendi o un atac violent, les restes interiors de les cases són escasses. No obstant això, les excavacions al pou-cisterna han estat excepcionals, ja que la humitat ha permès conservar materials orgànics. Fins i tot una troballa molt rara és una possible forca de fusta de dues pues i en un excel·lent estat de conservació, recuperada del rebliment de l'escarpa del fossat. Aquesta eina és coneguda en el món ibèric feta de ferro, però el seu descobriment en fusta la faria un element únic en el context ibèric si es confirma la seva datació.

    Seguim voltant i passem per la coneguda com placeta dels forns, ja que s’hi van trobar uns fonaments circulars i petits que fan pensar en l’existència de forns comunals per coure pa. Per cert al pou-cisterna també s'hi han trobat fragments grans de fusta de fins a 2.300 anys d'antiguitat, que donen informació sobre el tipus d'espècies vegetals que hi havia al voltant.

Durant les excavacions s'han localitzat objectes de metall, tot i que l'aigua en va afectar la conservació. També a) una fíbula de bronze (una mena de fermall o agulla per subjectar la roba), b) un braçalet, també de bronze, que aporten dades sobre la indumentària i l'estatus social, i c) eines de metall com una tenalla conservada sencera en una estança, cosa que confirma l'existència de possibles zones de magatzem o tallers.

    Ens anem ara apropant a la porta nord, però abans sembla haver-hi un carreró cap una porta estreta. No ho és; es tracta d’una claveguera. Aquí els arqueòlegs van aixecar la filera de pedres i van descobrir que a sota hi quedava un petit canaló. El canaló evidentment permetia remetre aigües residuals a l’exterior. Tot un signe d’alt nivell cultural.

    Finalment ja hem sortit i deixo aquí aquesta fotografia d’un dibuix que la guia portava i on es veia un dibuix idealitzat del que hauria pogut ser la vista de la població des de l’exterior. Tot i que el dibuix mostra un tipus de parets molt ben acabades, probablement la realitat, amb pedra viva i irregular, hauria de presentar una imatge més senzilla, tot i que potent per l’època.

Podem cloure la crònica dient que no es pot parlar del poble ilergeta sense esmentar Indíbil, el seu líder més carismàtic i el personatge històric que va portar la tribu a la seva màxima esplendor i va protagonitzar un dels episodis més dramàtics de la conquesta romana d'Hispània. Indíbil (i el seu germà Mandoní) va ser el rei o cabdill (en llatí, prínceps) dels ilergets durant la Segona Guerra Púnica (218 - 201 aC), un conflicte global entre Roma i Cartago que es va lliurar en gran part a la península Ibèrica, però seguir ara parlant d’aquells anys en portaria molt més lluny de l’objectiu d’aquest senzilla crònica. Espero que us agradi i ho vulgueu anar a visitar, si no ho heu fet.

NOTA: No necessàriament els wp coincideixen al lloc on han estat fetes les fotos.

Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/1697-els-vilars-d-arbeca-ruta-rubana-poble-iber-243311985

Aquí, una altra crònica anterior:  https://www.eoliumtrek.cat/index.php/catalunya/baix-emporda/841-wiki7-poblat-iberic-ullastret-mare-de-deu-dels-socors-canapost-clots-de-sant-julia-peratallada-san-esteve-de-peratallada