(In my web, click on the flag above to have the translation in your Language) (Moianès) Ruta 1386 el 27/10/2021; 12 km; +340 -340; 3,5 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Sant Quirze Safaja, Puig Olena, Mare de Déu del Puig, Sanatori Puigdolena, La Rovireta, El Cerdà, Balma L’Espluga. Participants: Carles H; Josep S; Anna G; Jep E; Jose Mª PG; Marià M; i Miquel G. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil. IBP: 44. (NOTA: llegir amb atenció, al text, les dues Desviacions).
 |
 |
FA ANYS: L’any 1610 es van ampliar les capelles de l’església de Sant Quirze.
Aparquem a l’entrada de Sant Quirze Safaja, en un dia una mica fred però molt agradable. El nom del poble potser prové que fins a l'alta edat mitjana, hi hauria una immensa fageda, però també hi ha l’opinió que prové de del mot “fai”, que vol dir “falla”, segurament en al·lusió a la formació geogràfica.
Seguim la ruta en sentit horari i comencem pujant per unes escales envoltades de vius i magnífics colors de la tardor. Sant Quirze té al nord Castellcir i el terme osonenc de Sant Martí de Centelles, a ponent el Figueró i Montmany (Vallès Oriental), al sud Bigues i Riells i Sant Feliu de Codines (Vallès Oriental) i a llevant Castellterçol. El nucli de Sant Quirze Safaja va sorgir entorn l'església parroquial de Sant Quirze, documentada l'any 1043 i citada amb el nom de “Sancto Quirico de ipsa Faga”.
Pels carrers hi ha alguns poemes de Marius Torres, ja que al poble és un poeta molt estimat. Nascut el 1910 a Lleida, va morir molt aviat. D’aquí surt una ruta literària que va ser organitzada per la Universitat Catalana d’Estiu el 2010. Va estar ingressat al Sanatori antituberculós del Puig d’Olena, com després comentarem.
A la part alta, a l’extrem de llevant del poble, hi ha l’església parroquial de Sant Quirze, documentada des del 1043. Tot i que conserva de l’església romànica un absis romànic del segle XI, entre els anys 1610 i 1649 l’església es va ampliar amb capelles i cobertes.
A l’esquerra, un mirador. La foto no fa justícia a la fondària del tall provocat pel riu Tenas. El terme té com a eix la riera de Tenes, que rep diferents noms populars segons els sectors per on passa, com riera de Castellcir o riera de Sant Quirze i que es nodreix de diversos torrents.
A la part de llevant de l’església hi ha el cementiri i observem l’ampolla de desinfectant alcohòlic a l’entrada, tot i que els que hi són ja no es preocupen d’una pandèmia o altra. El gran poeta Marius Torres va morir a Puigdolena el 29 de desembre de 1942 i està enterrat en aquest cementiri. La seva humil tomba és molt sovint visitada per estudiosos.
Mig quilòmetre més endavant deixem a l’esquerra el mas de Cal Menut, per on passa la pista coneguda com Camí de Bernils. Parlàvem a dalt de l’any 1610, ara per perspectiva històrica afegim que des d’aquell any es posaven en marxa els decrets d'expulsió dels moriscos promulgats per Felip III. Ordenava que els moriscos dels diferents regnes o territoris de la Monarquia Catòlica fossin expulsats al seu exili perpetu. Sovint la monarquia espanyola ha donat senyals de absolutisme, aprofitant la inviolabilitat del seu poder. Com és natural es van produir tensions entre les institucions de Catalunya per la ingerència del rei. No oblidem que Catalunya, Aragó i València compartien el monarca amb Castella i Lleó, però eren països o estats (o nacions) independents, amb el seu propi govern, Corts i constitucions.
Seguim els camins que deixen a la nostra dreta el Torrent de l’Espluga. Més enllà, a llevant, ja veiem l’edificació del Sanatori de Puigdolena, per on haurem de passar. Pel camí farem un tram (anada i tornada) per arribar al mirador de l’Estret.
Arribem a l’extrem del torrent on la pista fa un revolt molt acusat per girar a sud. Hem caminat uns 4,4 quilòmetres des de l’inici. Pels costats hi ha moltes mates de bruc d’hivern (“Erica multiflora”), també coneguda com bruguera o xiprell. Es troba fins a 1000 metres i, a diferència de la resta de brucs, que són propis de sòls silicis o descalcificats, es troba sobre terreny calcari, sobretot acompanyat de romaní. Se li atribueixen propietats diürètiques, antisèptiques i sedants de les vies urinàries; estimula la producció d’orina i desinfecta els ronyons.
Anem fent la serra de la Rovireta. Per arrodonir el comentari històric del 1610, afegim que aquells decrets van ser molt negatius. La mal anomenada Corona d'Aragó concentrava dos terços dels moriscos peninsulars, unes dues-centes mil persones, i bona part de l'economia estava lligada a l'explotació agrària de la mà d'obra morisca. La supressió dels moriscos fou especialment dura per al Regne de València, que va perdre un terç de la seva població, moltes de les seues terres es van veure completament abandonades i dos-cents nuclis de poblament no es varen reocupar mai més.
A la cruïlla que puja al Puig d’Olena hi ha un cartell que informa sobre Francesc Ribas. Francesc Ribas i Soberano, nascut a Reus (1893-1965) va ser un metge i polític català. La seva amistat amb Lluís Companys, de qui n'era metge, el va dur a afiliar-se a Esquerra Republicana de Catalunya el 1931, i a les eleccions al Parlament de Catalunya de 1932 va ser elegit diputat per Barcelona. Participà activament a les Comissions de Sanitat, Pressupostos i Justícia. El 1932 va fundar i dirigir el sanatori per a tuberculosos de Puigdolena. Recuperà el càrrec poc abans de la guerra civil espanyola, durant la qual organitzà l'Hospital Clínic com a hospital de guerra. Hi destacà per la creació del servei d'urgències i va crear el primer centre de transfusió sanguínia.
Arribem al cim del Puig d’Olena, de poc més de 800 metres, ben a prop de l'antic sanatori antituberculós que en pren nom. A un costat hi ha la petita capelleta que conté la imatge (de fusta) de la Mare de Déu del Puig. Al davant les vistes s'ofereixen cap a migdia, on hi ha la vall de Sant Miquel del Fai.
Aprofitem aquí al Puig per menjar una fruita.
Aprofito per una foto a un cirerer d’arbós o arbocer (“Arbutus unedo”). L'arbocer és un veritable arbre, encara que pel seu port sembla més aviat un arbust. Pot arribar a fer fins a 10 metres d'alçada. El fruit s'anomena cirereta d'arboç o cirereta de pastor. La cirereta d'arboç és comestible i dolça. Es diu que si se'n mengen massa pot emborratxar, ja que conté una certa proporció d'etanol. Segons la mitologia grega, de la sang del gegant Gerió, mort per Hèrcules en el seu desè treball, va brotar el primer arbocer. Aquest origen mitològic concorda amb la facilitat que té l'arbre de rebrotar després d'un incendi o una tala. Aquesta vitalitat, el va fer símbol d’immortalitat. D'aquí ve que els romans el fessin servir en els funerals.
Un quilòmetre després arribem al Sanatori de Puigdolena. Màrius Torres Pereña, nat a Lleida el 1910, fou un poeta delicat i íntim, encara molt estimat i estudiat. Metge de professió, va contreure el 1935 la tuberculosi i pel desembre del mateix any s’internà al sanatori de Puigdolena, aleshores considerat el millor del país; aquí va madurar com a poeta i hi va escriure la majoria de les seves millors poesies, envoltat de persones que l’estimaven.
L’amic Carles, que ve amb nosaltres, ens pot explicar algunes coses. Francesc Ribas el desembre de 1938 es va exiliar amb la seva família a Oceja (Catalunya del Nord), però el 1943 tornà clandestinament i s'amagà a Centelles, prop del sanatori de Puigdolena que va seguir dirigint d'amagat fins al 1945, al final de la Segona Guerra Mundial. Es va entregar a les autoritats franquistes el 1947, que el van condemnar a ser desterrat a Alacant. Això era la justícia de Franco; de la d’ara no en dic res.
DESVIACIO 1. Després seguim el camí i quan ens atansem a les instal·lacions agràries de La Rovireta hi ha unes fletxes que demanen deixar la pista i desviar-se a la dreta. Veureu que el track fa una volta. Suposo que els propietaris troben que hi passa massa gent i han preparat un camí que dóna la volta pel llevant. El camí és evident i ben arreglat, per tant no costa res fer cas i ser respectuosos. Pertany a aquesta masia la capella de la Mare de Déu del Roser de la Rovireta, situada a la masia mateixa i és una pena que no hi podrem passar pel davant.
Darrera dels tancats hi ha un ruc de color blanc que se’ns apropa amb precaució. L'ase, burro o ruc (“Equus asinus”) és un mamífer de la família dels èquids. Els ases foren domesticats cap al 3000 aC i hi ha moltes subespècies. Parlant de casa nostra, diguem que l’ase català ha esdevingut una espècie de símbol.
Al costat, darrere d’un altre tancat hi ha un parell de porcs vietnamites. Una curiositat però respecte de l’ase anterior: per la seva resistència i intel·ligència se'n van exportar molts, principalment als Estats Units, on van ser indispensables per a la conquesta de l'Oest. I també per aquest motiu, l'any 1916 el ruc va ser considerat pels Estats Units l'animal més preuat del món; i no oblidem que el Partit Demòcrata té com a símbol un ase (‘sapiens.cat’).
Quan ja arribem a la pista que hem de seguir (i el camí ens hi porta) un senzill rètol de la masia diu: “La Rovireta. Cuidem l’entorn, si estimes la natura trobaràs la seva màgia a cada racó”.
Més endavant ens queda el mas original de La Rovireta a l’esquerra, que potser prové del segles XVII.
DESVIACIÓ 2 IMPOSSIBLE. Més endavant, uns 1,8 quilòmetres, arribem al mas El Torrents. Als pins hi ha diversos rètols prohibint el pas. Intentem buscar un pas per darrera de la casa i així no passar pel davant, però no es possible. Aquí no s’han molestat en fer un camí vàlid per donar la volta. La pista que seguim arriba aquí, passa endavant i segueix a l’altre costat: són només 60 metres i ho volen barrar! Volem ser respectuosos als seus desitjos, però volen impedir un pas sense oferir alternatives. No hi ha opcions, així que passem aquests 60 metres i seguim la pista de la ruta.
Després de 400 metres arribem a la balma de l’Espluga, que ens deixa parats amb la seva magnitud. És dels indrets més bonics del terme, en aquesta raconada propera al mas dels Torrents. És una gran balma sobre la qual es precipita, en petita cascada, el torrent de l’Espluga (però no avui); a part de la seva gran bellesa, cal destacar els diferents estrats d’ocupació humana que aparegueren en unes excavacions fets a l'agost del 1960, en què s'arribà a un nivell inferior d’època pre-neolítica.
Segons el gran lingüista català Joan Coromines, el topònim Esplugues procedeix del mot comú llatí ‘speluncas’ (coves o baumes). Ja tornem cap a Sant Quirze, on la veu popular diu “A Centelles són boniques, a Sant Quirze no ho són tant, a Bertí les morenetes i a Riells la flor del ram” una dita paremiològica (molt copiada a altres pobles) que, penso, devia ser ideada pels de Riells.
Finalment, en només un km més arribem ja a Sant Quirze, al davant de l’ajuntament. Hem tancat el cercle. En unes notes reproduïdes de cartes al seu germà, Marius Torres, amb unes paraules d'una vigència ben notòria, assenyala: "No només quan perden, sinó també quan guanyen, els partits polítics espanyols no donen proves de posseir un sentit democràtic autèntic." Torres se'ns hi fa encara més vigent (‘segre.com’).
Finalment dinem al restaurant ‘El Nou Can Vidal’, de Sant Feliu de Codines, amb un menú molt adequat i de bon preu; molt recomanable.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a:https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/sant-quirze-safaja-puig-olena-sanatori-puigdolena-balma-lespluga-87569172
Aquí, una altra crònica anterior per la comarca: http://www.eoliumtrek.cat/index.php/catalunya/moianes/1010-collsuspina-l-espina-gr-177-santa-coloma-sasserra-el-giol