(Pirineu Conflent) Ruta 1735 el 10/09/2026; 6 km; +46 -46; 2 hores. Visita organitzada amb el següent itinerari: Canal dels Horts, Les Teneries, carrer Quintar, església Sant Pere de Prada, Retaule Josep Sunyer, Pau Casals, Felip IV , Felip V. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: Prada, vila documentada des del 843.
Escales que pugen al centre de la vila de Prada. El nom autòcton i tradicional en català és Prada (o Prada de Conflent para diferenciar-la d'altres poblacions), mentre que la forma Prades és l'adaptació a la grafia i fonètica francesa. Apareix documentada per primer cop l'any 843 en un diploma del rei carolingi Carles el Calb, on es reconeixen les propietats del comte Sunifred I (pare de Guifré el Pelós) sobre la Villa Prata.
Arribem a un reixat tancat. Aquest indret, situat a la zona coneguda històricament com el Canal dels Horts o sector de les Piques, està íntimament lligat a la tradició manufacturera de Prada, concretament a l'artesania del cuir (adoberies o blanquers) i al rentat de teles.
Segueixo el carrer del Quintar, nom que fa referència directa a una antiga mesura de pes tradicional i al lloc on es realitzava la pesada oficial dels productes agrícoles i mercaderies de la vila. El quintar era una unitat de pes equivalent tradicionalment a 4 quartans o unes 100 lliures (al voltant d'uns 40-42 kg a la Catalunya Nord).
Arribo a l’arbrada plaça de la República. Aquí hi tenim l'església parroquial de Prada de Conflent. És l’església de Sant Pere de Prada, és un dels edificis de patrimoni religiós i artístic més importants de la Catalunya Nord.
Una mica de volta em permet veure millor el conjunt de l’església de Sant Pere. El campanar és l'element més antic del conjunt (segle XII). Té estil romànic llombard, fa uns 30 metres d'alçada i presenta finestres geminades dividides en quatre pisos. Tot i que l'origen de la parròquia és medieval (esmentada des del segle X), l'edifici actual de la nau és principalment dels segles XVII i XVIII, d'estil barroc/neoclàssic, dissenyat per encabir grans retaules i afluència de fidels.
Passada la porta ens reben dos penons amb la senyera i els escuts. Gràcies a la seva extraordinària acústica i la presència del seu orgue, l'església ha estat una de les seus principals del famós Festival Pau Casals de música de cambra, fundat pel mestre el 1950 durant el seu exili a la vila.
Interior de l’església. El Retaule Major és la seva gran joia. Realitzat entre 1696 i 1699 per l'escultor manresà Josep Sunyer, és considerat el retaule barroc monumental més gran de França i un dels més espectaculars del domini lingüístic català. Destaca per la seva exuberant decoració d'or, columnes salomòniques i nombroses figures esculpides.
Després de sortir, passo pel davant de l’ajuntament. L'edifici actual data de la segona meitat del segle XIX i destaca per la seva façana d'estil neoclàssic. A l'interior (a la sala de plens o als accessos principals), l'ajuntament ret homenatge constant a la figura del músic Pau Casals, qui va viure el seu exili a Prada entre 1939 i 1957. El municipi va ser el centre neuràlgic de la resistència cultural catalana durant la dictadura gràcies a la seva presència.
Una joieria i dues senyeres que mostren ben bé quin és l’origen d’aquest poble i d’aquesta comarca. Per cert, històricament la casa de la vila ha estat l'amfitriona institucional de la UCE (Universitat Catalana d’Estiu), que des de 1968 converteix Prada, cada agost, en la capital acadèmica i cultural dels Països Catalans.
Carrers que combinen cases antigues, potser moltes tancades, però de tant en tant alguna de destacada. Diguem, per situar-nos històricament, que durant l'edat mitjana, Prada formava part dels dominis dels comtes de Cerdanya i Conflent. Els comtats de Cerdanya i Conflent no només estaven relacionats amb la creació de Catalunya, sinó que van ser part del nucli original de la Catalunya Vella i de la dinastia comtal catalana.
La font. Construïda el 1867 en marbre vermell (el característic marbre rosa/roig dels Pirineus Orientals), té com a tret distintiu els seus tres grans dipòsits o piques allargades en línia, dissenyats originalment com a piques d'abeurador per al bestiar i cavalleries de la vila.
El meu caminar em porta ara pel carrer de Les Fonts. La toponímia urbana no sol enganyar. El carrer de les Fonts rep precisament el seu nom d'aquesta concentració de ressorgiments d'aigua i piques naturals que canalitzaven l'aigua des de la part alta cap al barri de les adoberies i els horts.
Les vistes se’n van vall enllà, a ponent, entre els turons del Montsec, a la dreta i el Roc Campana a l’esquerra. Mirant lluny, em ve el trist record de la separació del Conflent (i de tota la Catalunya Nord) de la resta del Principat. No va ser una pèrdua progressiva, sinó una decisió indigna geopolítica i militar traumàtica que es va segellar l'any 1659 amb el Tractat dels Pirineus.
Arribo ara a dues boniques fonts en un indret que permet aturar-se i descansar tot escoltant la remor de l'aigua. Estic a l'altre extrem del primer lloc on he arribat i on hi havia el reixat tancat.
Vaig seguint el camí de Ronda que coincideix amb el camí a tocar del canal. El canal de les aixetes (o dels horts) derivava l'aigua del riu per a abastir d'aigua de reg totes les terrasses i horts inferiors que baixaven cap a la zona esportiva i la llera del riu Tet.
I aquí, esplendorós amb els seus fruits, tenim un castanyer (“Castanea sativa”). Té una capacitat de longevitat excepcional; pot viure molts segles i desenvolupar troncs d'una amplada colossal (com el famós Castanyer de les Nou Branques al Montseny). La seva fusta és rica en tanins, cosa que la fa extremadament resistent a la humitat, els fongs i els insectes. Històricament s'ha fet servir per a bigues de cases, tancaments exteriors i per a les dogues de les botes de vi.
Aquí tenim un megàlit o pedra de grans dimensions amb una placa bronzejada que commemora les ciutats amb les quals Prada està oficialment agermanada: Ripoll (Catalunya, 1969) signat per Louis Monestier i Miquel Nardin Vinas. Kitzingen (Alemanya, 1984) signat per Guy Malé i Rudolf Schardt. Lousã (Portugal, 1991) signat per Paul Blanc i Horácio Antunes.
Finalment torno al càmping per posar ordre a les fotos i escriure una mica. Només puc acabar parlant de la traïció del monarca dels Austries.
Quan la guerra franco-espanyola (emmarcada en la Guerra dels Trenta Anys) va arribar al seu fi, les dues potències van negociar la pau a l'illa dels Faisans. El rei espanyol Felip IV va cedir la Catalunya Nord a la corona francesa a canvi de recuperar el domini sobre la resta de Catalunya i altres concessions al Nord d'Europa.
Aquest pacte es va fer sense consultar les Corts Catalanes, incomplint la legislació del Principat. Austries i borbons. Un rei de les Espanyes, un austria, va regalar part del Principat el segle XVII. Després un altre rei, un Borbó, va liquidar les institucions i constitucions catalanes el segle XVIII. Monarques poc amics.
NOTA: No necessàriament els wp coincideixen al lloc on han estat fetes les fotos.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a:
Aquí, una altra crònica anterior: https://www.eoliumtrek.cat/index.php/europa/franca/1403-1652-pais-catar-carcassona-vila-medieval