(Alta Savoia) Ruta 1731 el 23/06/2025; 1 km; +10 -10; 2 hores. Aquesta no és una caminada, sinó la presentació de les vistes i l’immens panorama que es pot veure des de dalt de l’Aiguille du Midi. Tipus de sortida: ascens en telefèric circular (ascens de 3600 metres de desnivell, però caminant molt poc).
 |
 |
FA ANYS: Els primers telefèrics van començar a funcionar l’any 1924.
NOTA: Com es pot comprovar a la foto de la ruta, els tracks gravats no sempre són fiables. Jo el vaig posar en marxa des de dalt del tot i en baixada. No m’he molestat en canviar-ho per posar-ho recte amb la línia del telefèric: la via “turística”.
No puc evitar fer la pujada a l’Aiguille de Midi, amb el telefèric; d’una altra manera no podria. És fer el turista, però les vistes des de dalt són extraordinàries. Vaig reservar el bitllet i l’hora fa dos dies, per això avui estic aquí al davant de l’estació inferior. El projecte original va néixer a principis del segle XX. Les obres es van accelerar perquè Chamonix havia d'acollir els primers Jocs Olímpics d'Hivern el 1924 (el telefèric es va utilitzar, de fet, per portar els participants a la pista de bobsleigh).
Aquesta petita cabina que es pot veure exposada a l'estació inferior (la de sortida, a Chamonix) correspon exactament a l'any 1955, l'any en què es va inaugurar el telefèric modern actual. Té un aspecte d'alumini molt vintage, molt més petita i senzilla que les cabines panoràmiques que s'utilitzen avui dia. Va ser fabricada per la companyia alemanya Heckel, que va ser l'encarregada de subministrar el sistema d'enginyeria i els vehicles per a aquella impressionant obra que es va obrir al públic el 24 de juny d'aquell any.
Cada bitllet té un número de cabina. Quan toca la número 40, amb un nombrós grup, anem fins a la plataforma. Aprofito i faig aquesta foto de la gran agulla.
Una mica després, amb el soroll corresponent, veiem que ja baixa. Les cabines actuals (que es van renovar completament l’any 2014) tenen capacitat per a 66 persones i ascendeixen a una velocitat de gairebé 30 km/h, connectant la vall amb el cim en només 20 minuts. La cabina i els vidres poden suportar temperatures extremes i vents de més de 220 km/h. Per provar la seva resistència abans d'obrir-la al públic, els enginyers van haver de sotmetre el vidre a pressions equivalents a forces d'huracà i a càrregues de pes que multiplicaven per deu el màxim permès.
En només 20 minuts haurem pujat des dels 1040 metres de l’estació de baix, fins als 3780 metres de la superior. És a dir haurem superat 2740 metres. Recordo que això no ho acceptaríem a l’Himàlaia, ja que caldria abans haver fet uns dies d’aclimatació. De fet m’he portat un oxipulsímetre precisament per veure com em va. Com calia esperar la meva concentració d’oxigen en la sang és molt baixa, només del 78. Recordo que quan he anat per l’Himàlaia generalment, havent aclimatat correctament, a uns 4500 o 5000 em trobo bé (sense mal de cap, dormint bé, amb gana i sense mareig) amb una lectura de 84. Però és clar, allà es va a poc a poc en un procés d’ascensió progressiu i molt controlat.
Passem per un llarg túnel excavat a la roca on el fred es nota molt i jo aprofito per posar-me el polar i el que he dut precisament per la circumstància. Acostuma a oscil·lar entre 5 i 7 graus en aquesta època de l’any. Hi ha turistes que no ho han tingut en compte i amb samarreta i pantalons curts ara riuen i es freguen els braços.
I les vistes, quines vites! Sempre m’emociona pujar (a poc a poc) les escales a la primera terrassa mirador. Aquesta vista està orientada a l’est. El tou de neu que veiem directe a baix i davant és la Vallée Blanche. El primer que es veu a l’esquerra, una zona fosca, té unes petites agulles d’uns 3450 metres: són la Dent du Requin i justa darrera i a sota, que no veiem, hi ha el refugi del mateix nom. També hi ha la glacera de Tacul. Per allà en aquell centre destaquen tot d’agulles: De Triolet (3870m), de Savoia (3603), de Talèfre (3730), de Leschaux (3759)... Fan la frontera amb Itàlia i al darrera, les llunyanes, ja són suïsses.
No us ho deia: quin panorama!
Una altra foto més detallada. Aquesta sobre l’aresta de Cosmiques, tan nevada sempre i també sempre amb els escaladors que hi van caminant. Si veus que van en direcció a una aresta de roca i neu molt afilada que puja de tornada cap al telefèric, el seu objectiu és escalar aquesta via. És una de les rutes d'alpinisme mixt (roca, neu i gel) més famoses dels Alps.
Si es desvien cap a la paret de granit taronja i vertical que té el telefèric a sobre, l'objectiu és fer escalada en roca pura de gran dificultat (com la famosa Voie Rébuffat).
Si veiem que van, ben entrada la matinada (o tornen a mitjan dia), amb motxilles grans és molt probable que estiguin fent la travessa cap al cim del Mont Blanc. Aquesta ruta surt del Refugi dels Còsmics i encadena el Mont Blanc del Tacul, el Mont Maudit i, finalment, el Mont Blanc. A causa de l'accés tan fàcil amb el telefèric, molts guies porten aquí els seus clients uns dies abans per aclimatar el cos abans de pujar més amunt.
Vaig a una altra de les plataformes miradors que estan unes sobre les altres. Des d’aquí tinc al damunt meu justament l’Agulla que hi ha dalt del tot de l’Aiguille. Aquesta és l’escalada reina de la paret. Va ser oberta el 1956 pel llegendari Gaston Rébuffat i són uns 200 metres d'escalada amb una dificultat extrema de fins a 6a/6b. Té un ambient aeri brutal i el millor és que es comença baixant des del telefèric per la glacera i, en acabar la via, surts escalant literalment a les terrasses turístiques del telefèric.
A l’altre punta del mirador tinc ara la imatge desitjada: el Mont Blanc. Estic mirant en direcció sud-sud-oest. Els lloms que veig a la meva esquerra és part del Mont Maudit (4.465m). La mirada segueix cap el centre i veig un cim arrodonit blanc i alt; aquest és el Mont Blanc (4.807m), la carena segueix a la dreta baixant. Més avall un cim més baix és el Goûter (4304m), amb el seu refugi. Els escaladors després de sortir de matinada del Goûter, superat el Dôme du Goûter (el que just supera els 4300m), just abans de començar la darrera i afilada Arête des Bosses, es troben amb el Refugi Vallot, que no és res més que una cabana d’emergència d’últim moment. Ja els hi falta poc... però costa molt fer els últims 500 metres.
Amb el zoom, aquí tenim el cim mateix de la muntanya més alta de l’Europa occidental. És un plaer absolut i una sensació espectacular! Hi ha pocs moments en la vida del viatger que sentim la força de la magnitud d'estar davant del sostre d'Europa occidental. S’endevina el rastre de les petjades dels que ja hi han ascendit. Ara, a aquesta hora, ja han passat la majoria i per tant no els veig, però altres vegades que he vingut més aviat encara he pogut observar la filera de formigues que seguien amunt a poc a poc.
M’apropo a l’extrem nord-est d’aquesta terrassa i faig una foto de les grans glaceres que es despengen del gegant europeu. Aquesta més propera és la de Bossons i quasi enganxada a la seva esquerra s’endevina la de Taconnaz. Al fons de la vall s’hi veuen les edificacions de la vall de Chamonix i també és on hi ha els diversos càmpings. Per cert recordem que la de Bossons va ser l'escenari de l’accident d'avió de la companyia Air Índia del qual ja n’he parlat en la crònica urbana de Chamonix.
Amb un ascensor pugem més amunt a l’agulla, travessem un mirador interior amb vistes al sud-est d’on es pot veure la Pointe Lachenal i la serra de la Brenva. S'estima que cada any perden la vida al massís del Mont Blanc unes 50 persones (comptant tant el cim principal com les agulles i glaceres del voltant). En temporades especialment tràgiques o amb moltes tempestes a l'estiu, la xifra és quan pot fregar el centenar.
Hi ha un espai museïtzat, que duu el nom de Espace Vertical. Contràriament al que es pugui pensar, molts dels accidents no ocorren a alpinistes experts en parets verticals, sinó a persones que fan la via normal (la ruta del refugi del Goûter), sovint amb poca experiència, mal equipats o sense guia. Però els riscos sovint es deuen a esllavissades de roques o allaus, o també a canvis de temps sobtats.
Però cal saber també que s'estima que cada any intenten pujar al Mont Blanc entre 20.000 i 30.000 alpinistes. Aquesta xifra el converteix en un dels cims de gran altitud més massificats del món. Potser per això és, estadísticament, la muntanya més mortal d'Europa.
A la terrassa a la que surto hi ha aquesta placa: Aiguille du Midi 3842 metres. Aquí és on estic ara; fantàstic. Estic molt alt, cal caminar lentament i deixar-se emocionar.
Des d’aquí la vista de l’aresta superior del Mont Blanc es veu una mica millor. Estic recordant que també he pujat amb altres telefèrics a llocs alts dels Alps, com per exemple als 3883 metres del Matterhorn Glacier Paradise, al costat del Cerví, a Suïssa. També a Suïssa, anys abans, a l’Observatori Sphinx de 3571 metres, a la muntanya de la Jungfrau. Fora, d’aquests llocs amb instal·lacions, he passat per damunt dels 3883 altres vegades a l’Himàlaia i el coll més alt al que vaig pujar va ser al Thorong La (als Annapurnes) de 5416 metres, això sí fent un trekking i havent aclimatat correctament.
Una altra mirada, ara en direcció als vessants del nord on es pot gaudir d’un gran conjunt d’agulles com els Drus (3754m) i l’Aiguille Verte (4121m). L'any 1955, el mític alpinista italià Walter Bonatti va decidir obrir una nova ruta al pilar oest dels Drus (el que es va ensorrar després el 2005). Ho va fer completament sol, durant sis dies consecutius. En un moment crític, es va trobar encallat en una paret completament vertical sense sortida. Per sobreviure, va haver de fer una maniobra desesperada: va llançar una corda cap a un sortint de roca llunyà, es va deixar penjar en pèndol al buit sobre un abisme de centenars de metres i va aconseguir agafar-se a una esquerda.
A dalt del tot, abans s’hi podia estar més i dinar una mica, però ara et donen només una hora i mitja des que arribes i després ja has de baixar. Massa gent hi volem pujar i toca baixar-los perquè altres hi puguin accedir. Tot hi amb això menjo una mica, m’endarrereixo mitja hora però encara hi soc a temps de fer la cua pel telefèric que em pertoca (que també va numerat).
Ha estat un plaer que es queda gravat a la memòria per sempre. Estar allà davant, sentint la immensitat d'aquests gegants de gel i roca ha valgut la pena. He gaudit molt d'aquest moment de connexió i de la grandesa del paisatge.
NOTA: No necessàriament els wp coincideixen al lloc on han estat fetes les fotos.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/1731-aiguille-du-midi-panorama-ascens-teleferic-272993389
Aquí, una altra crònica anterior: https://www.eoliumtrek.cat/index.php/europa/franca/1276-1507-les-houches-bellevue-col-de-voza-cim-prairon-telecabina-le-prairon