(Conflent) Ruta 1736 el 10/09/2026; 6 km; +126 -126; 2,5 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Prada de Conflent, Codalet, Sant Miquel de Cuixà, capella de Sant Pere Orsèol. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: L’origen del monestir de Cuixà és del 974.
Estic aparcat en el càmping de Prada de Conflent. Actualment pertany al departament francès dels Pirineus Orientals, al peu del massís del Canigó i travessada pel riu Tet. És coneguda per acollir la Universitat Catalana d'Estiu i per haver estat refugi d'exiliats com Pompeu Fabra i Pau Casals.
Ahir vaig fer una ruta urbana per Prada (que el govern francès en diu Prades), però avui m’he proposat caminar fins al monestir de Sant Miquel de Cuixà. Des de Prada ja quedo encarat al massís del Canigó. El cim, la pica, del Canigó fa 2.784 metres. Havia estat considerada la muntanya més alta dels Pirineus a causa del gran i brusc desnivell que la separa de la plana del Rosselló.
Cal saber que la forma oficial reconeguda per l'Estat francès per al massís és “Canigó” i no “Canigou” pel fet, reconegut, que el nom català respon al seu valor com a icona cultural i "muntanya sagrada” dels catalans, tal com s’indica en la decisió que es va signar el 13 de juliol de 2012 per part de la aleshores ministra d'Ecologia de França, Delphine Batho, en atorgar al massís el segell de protecció estatal de Grand Site de France.
Vaig seguint el camí cap a l’altre extrem del poble i un cartell explica que estem també al Camí de Sant Jaume de Galícia, ja que Sant Miquel de Cuixà va ser durant la Edat Mitjana un punt d'acollida espiritual i d'allotjament per als pelegrins que creuaven els Pirineus orientals en direcció a Compostel·la.
Pel camí una pintada que fa referència al sentiment català de la regió. El Conflent és una comarca de la Catalunya Nord encaixada a la vall del Tet, entre les comarques de la Cerdanya (a l'oest), el Capcir, el Fenollet i el Rosselló.
Pels carrers trobo aquestes sagetes de color taronja que clarament indiquen el camí fins al gran monestir. No indiquen el Camí de Sant Jaume, sinó el GR 10 (el Gran Recorregut que travessa els Pirineus d'est a oest) o, més concretament, la Ronda del Canigó (Tour du Canigó).
La ruta surt als afores de la ciutat i, com sovint passa per França, es troben punts de venda de productes rurals i en aquest cas amb l’indicador de la senyera de les quatre barres. Seguim una carretera rural amb quasi gens de trànsit.
Quasi tres km des de l’inici s’arriba a la porta d’accés pels visitants. És possible fer una visita guiada o no. Entro per anar al meu aire junt amb un fullet que m’orientarà i m’ha facilitat l’amable persona de recepció que és nascuda a Manresa.
El centre d’atenció als visitants coincideix amb el que havia estat, em fa l’efecte, l’antic locutori. L'únic espai on es permetia als monjos parlar breument per repartir les tasques diàries, ja que a la resta del monestir imperava el silenci.
Es passa tot seguit al gran claustre. El claustre del monestir de Sant Miquel de Cuixà (segle XII) és una de les obres cabdals de l'escultura romànica catalana. A diferència de molts claustres medievals fets de pedra sorrenca, Cuixà es va construir amb marbre rosat de Vilafranca, extret de les pedreres properes de Cornellà de Conflent.
L'explotació del marbre rosat de la zona de Vilafranca de Conflent té una història que es remunta a l'època romana, tot i que la seva edat d'or i màxim desenvolupament es va viure durant l'Edat Mitjana en èpoques que totes aquestes comarques eren catalanes; només cal observar els noms dels topònims.
Es interesant dedicar uns moments a gaudir dels capitells. Destaquen dos aspectes. Bestiari i monstres: lleons, àligues, simis i figures fantàstiques enfrontades que simbolitzen la lluita entre el bé i el mal. I també l’absència de prioritats narratives: a diferència d'altres claustres, gairebé no hi ha escenes bíbliques; l'atenció es concentra en el treball vegetal i en la simetria de les bèsties.
Després de fer una volta, per una porta estreta baixo uns esglaons per entrar a la cripta. Situada sota l'absis de l'església, la cripta del monestir és una de les estructures més singulars i impressionants de l'arquitectura preromànica i romànica d'Europa.
En un racó hi ha una senyera. És el punt en record a l’abat Oliba. La cripta va ser concebuda per l'abat Oliba a principis del segle XI (cap a l'any 1040) per albergar un altar dedicat a la Mare de Déu i reproduir de manera simbòlica la cova del Naixement de Betlem.
Després de la Revolució Francesa (1789), el monestir va ser privatitzat, venut a particulars i posteriorment abandonat. Els nous propietaris laics van utilitzar la cripta com a celler per guardar el vi, magatzem d'eines agràries i fins i tot com a estable.
Consagrada l'any 974 i posteriorment ampliada per l'Abat Oliba al segle XI, l'església de l'abadia és un dels exemples més importants i antics de l'art preromànic i romànic a Catalunya.
Tot és molt senzill, com havia estat en el seu origen. Cal esmentar que la taula de l'altar no es va esculpir a l'Edat Mitjana, sinó que és una placa de marbre blanc d'època romana reaprofitada pels monjos.
Es de destacar l’enorme importància de l’abat Oliba, gran promotor dels moviments de la Pau i Treva de Déu al segle XI, una iniciativa pionera a Europa per frenar la violència dels senyors feudals i protegir la població civil.
Oliba com a bisbe de Vic i abat de Cuixà i Ripoll, va presidir la famosa assemblea de Toluges (al Rosselló), considerada el punt de partida formal d'aquest moviment a Catalunya. Aquestes assemblees van reunir no només eclesiàstics sinó també la noblesa i el poble. Van ser el germen de les futures Corts catalanes i de la legislació de les Constitucions de Catalunya, quan la paraula “constitució”, quasi no existia enlloc de Europa ni en la península Ibèrica.
Finalment ja surto i faig la volta per l’altra banda i així puc admirar millor el gran campanar. Originàriament el temple tenia dos campanars bessons d'estil llombard als costats del creuer. Avui només es conserva el del costat nord, de quatre pisos i 33 metres d'alçada, decorat amb les característiques arcuacions i les finestres geminades.
Ara inicio un camí de terra que es dirigeix al bosc. Des d’aquí tinc la vista del magnífic conjunt. Sens dubte l'Abat Oliba (971–1046) i el monestir de Sant Miquel de Cuixà van actuar com a veritables motors polítics, culturals i espirituals en un moment en què els comtats catalans s'estaven emancipant del poder carolingi i articulant la seva pròpia identitat com a nació.
M’endinso al sender en direcció sud. Cal afegir, doncs, que com a bisbe de Vic i abat simultani de Ripoll i de Cuixà, Oliba va teixir una xarxa d'influència que unia els dos costats dels Pirineus. Cuixà no era un cenobi aïllat, sinó un centre diplomàtic internacional que mantenia contacte directe amb el Papa de Roma, l'Emperador del Sant Imperi i la cort dels comtes de Barcelona, Cerdanya i Besalú.
Arribo, així, al punt on hi ha els fonaments d’un edifici molt petit del que va ser la Capella de Sant Pere Urseol i al seu davant la coneguda com Pedra de Sant Pere. Fa honor a Sant Pere Orsèol (Pietro I Orseolo), dogo de Venècia que l'any 978 va abdicar per retirar-se com a monjo a l'abadia de Sant Miquel de Cuixà. La tradició el vincula històricament amb els eremitoris de la muntanya de Montserrat.
He seguit la ruta que ara gira en direcció a nord i en poca estona passa pel sifó de Prada, conegut també com sifó del Canal de Bohèra. És una infraestructura d'enginyeria hidràulica del segle XIX molt interesant.
El camí és molt agradable i va seguint el Canal de Bohèra (Rec de Boèra), una sèquia històrica construïda entre 1862 i 1872 per portar aigua des del riu Lentillà (a Taurinyà) fins a les terrasses agrícoles de Prada i els pobles veïns.
Arribem ara als carrers alts de Codalet, on hi trobo aquest magnífic avet de Noruega, que ens mostra els grups de pinyes totes agrupades. La fusta d’aquesta espècie té unes propietats acústiques excepcionals. Els cèlebres luthiers com Stradivarius o Guarneri utilitzaven la fusta de picees d'aquesta espècie (especialment dels Alps) per construir les tapes harmòniques dels seus millors violins.
Segueixo més endavant i faig aquesta foto de Prada de Conflent. Seguidament m’hi endinsaré per tornar al càmping a la part més baixa, just al nord exacte i al costat de la zona esportiva.
NOTA: No necessàriament els wp coincideixen al lloc on han estat fetes les fotos.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/1736-prada-de-conflent-monestir-de-cuixa-origens-285916210
Aquí, una altra crònica anterior: https://www.eoliumtrek.cat/index.php/europa/franca/1473-1735-prades-de-conflent-ruta-urbana-sant-pere-de-prada