(Click on the flag above to have the translation in your Language) (Moianès) Ruta 1240 el 29/07/2020; 10 km; +200 -200; 4 hores. Excursió organitzada pel Grup del Dimecres amb el següent itinerari: Castellterçol, Poues, La Ginebreda, Rentador de Llana, El Vapor, Font de l’Àngel, La Coma. Participants: Carles M, Anna, Maria i Miquel. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
FA ANYS: Cap a l’any 1641 consten els primers transports de gel des de Castellterçol fins a Barcelona.
Aquesta sortida torna a ser des de Castellterçol. Anem a fer un ruta on veurem una construcció extraordinària, única en el seu gènere a Catalunya: el Rentador de Llana. De pas veurem una sèrie molt important de pous de gel (aquí en diuen ‘poues’) i una petita ermita.
Passem pel davant de la casa museu de Prat de la Riba. Aquí va néixer, el novembre de 1870, Enric Prat de la Riba. Va ser el primer president de la Mancomunitat de Catalunya i se’l considera un dels artífexs del ressorgiment dels sentiment nacional català del segle XX. «Recuperar la capacitat de la gestió administrativa de les antigues Corts Catalanes», amb aquest objectiu, el 6 d’abril de 1914 es va establir la Mancomunitat de Catalunya. Val a dir que el 1902, arran d'un article publicat a La Veu de Catalunya, s'obrí una causa contra el diari i el 2 d'abril li fou decretada la seva entrada en presó provisional, en la que tan sols durà uns pocs dies ja que se'l posà en arrest domiciliari. Es tracta d’un més dels repressaliats catalans, a Espanya, per les seves idees.
Després seguim pel carrer Sant Francesc i deixem a l’esquerra la casa modernista de Can Padrós. Mentre el 1641 es produïa gel al Moianès i es traslladava a Barcelona, recordem que des del setembre de 1640 els representants de la Generalitat de Catalunya, van signar el primer pacte de Ceret, amb el delegat de Lluís XIII de França, pel qual Catalunya havia de rebre suport militar destinat a fer front a l’ofensiva castellana dirigida pel comte-duc Olivares que ja havia decidit intervenir a Catalunya. Els conflictes de l’època s’han d’entendre sabent que Catalunya tenia les seves Corts i constitucions i era independent del regne de Castella o de qualsevol altre regne o nació dins la península, mentre que els monarques d’aquell segle (que compartien els diversos regnes o nacions) pressionaven per saltar-se les normes constitucionals catalanes i per imposar el sistema totalitari que aplicaven a Castellà i Lleó.
Finalment, abans de sortir del poble, passem pel costat de la capella de Sant Francesc. A mitjans de segle XIX el poble es va fortificar amb murs i parapets per protegir-se dels carlins. Al 1848 una partida carlina va atacar la vila i bona part de les parets de protecció van quedar enrunades. Per aprofitar els materials, que els veïns havien pagat, el fabricant Josep Gallés i Pujal, va tenir la idea de construir una capella. Va ser consagrada l'agost del 1892; per això encara avui se la coneix com a la Capella Nova. Després seguim una pista (que és el GR-177) en direcció oest.
Uns 800 metres més endavant arribem a un coll evident, ample i sec, sobre margues grises, amb una petita creu de ferro damunt d’una columna de pedra; és el coll de Sant Fruitós o de la Creueta.
Els dos quilòmetres següents es fan per la pista que transcorre per dins del bosc, sempre en direcció nord.
Arribem al mas de la Ginebreda, al que donem la volta pel darrera i la veiem pel davant. L'existència del mas és documentada des del segle XII. En aquell moment hi havia dos nuclis de població: un depenent del castell i l'altre del mas, amb l'església de Sant Fruitós. L'edifici actual és del segle XVIII i va ser restaurat el 1818 per Gaietà de Planella i Fivaller, comte de Llar i baró de Granera.
Poc després de deixar la Ginebreda, ara anant en direcció est, trobem l’ermita de Sant Gaietà. Sant Gaietà era el patró dels pouers.
L’interior de Sant Gaietà mostra un reixat en perfecte estat.
Passem la carretera C-59 per un túnel. Aquest túnel fosc em recorda altres moments foscos, com quan a principis del segle XVIII, el comte de Montemar va atacar els voluntaris aixecats pel Marquès de Poal que estaven reagrupats als rodals de Moià i Castellterçol, on foren derrotats i els seus membres executats sumàriament per ordre del general borbònic (va manar “penjar tots els presoners”) (Josep M. Torras i Ribé). Afegeix que “s’aplicava indiscriminadament una política de represàlies a gran escala contra la població civil, d’una violència extrema”.
Immediatament, per la pista a l’esquerra després del túnel, arribem a les poues de la Ginebreda. Són evidents, com petits pujols o bonys herbats; de fet es formen per la terra i l’herba que hi ha al damunt de les grans voltes d’obra de cada pou de glaç.
Una d’aquestes, per la seva part inferior, mostra una gran porta (moderna) que hi permet l’accés i la visita. Les poues o pous de glaç són uns dipòsits de pedra, amples i fondos, de forma circular, on es guardava el gel que s’extreia de les rieres o es produïa en basses. El gel es venia a Barcelona, el Vallès i el Maresme, on hi havia molta demanda. En volien els hospitals, els vaixells que transportaven aliments i els fabricants de gelats. Castellterçol acabà sent un dels centres de producció de glaç més importants de tot l’arc Mediterrani, tant per la gent que va ocupar com pel nombre de poues que es van construir; una gran concentració en un territori petit.
Seguim el sender endavant. Aquests dies també s’està fent història: avui mateix es publica als diaris que els presos polítics catalans (‘elnacional.cat’) perden ja els grau penitenciari que els permetia fer treballs fora la presó. Recordo ara l’article “La gran humillación” de Pere Bonnin que deia “No us confongueu, la Diada, amb la seva manifestació colorista, és la commemoració més trista de la Nació Catalana, ocupada i saquejada per la invasió franco-castellana”.
Arribem al polígon industrial El Vapor. L’anem deixant a la nostra esquerra ja que la riera de Fontscalents ens fa de barrera. Al poble sempre hi havia hagut tradició tèxtil, amb un Gremi de Paraires que va ser potent durant els segles XVII i XVIII. La fàbrica del Vapor es va construir entre 1905 i 1910. El Vapor va plegar a finals del segle XX. Bona part de la fàbrica es va enrunar per poder fer l’actual zona industrial. Com a testimoni històric, s’han conservat la xemeneia i un parell de naus antigues. Per cert, el terme ‘paraire’ prové del llatí “parator” que es pot traduir per ‘preparador’.
Hem creuat, la riera, pel pont del Molí Nou un cop hem deixat enrere el polígon. Passem pel costat del mas de Cal Murri. És un malnom que es troba en diverses oportunitats. Mai pot faltar un murri. Arribem a la Poua del Vapor. Totes les poues van funcionar des del segle XVII fins al primer terç del segle XX, quan ja no va ser possible competir amb l’electricitat i les màquines de produir gel.
És molt gran i per un dels accessos (sempre per damunt) es pot veure l’interior i la seva fondària.
Després hem tornat enrere per apropar-nos al Vapor ja que, abans d’arribar-hi, hi ha a l’esquerra, quasi a la llera de la riera, l’objectiu més interessant: el Rentador de Llana. Aquest antic rentador de llana va funcionar a ple rendiment en l'època en què la indústria tèxtil de Castellterçol tenia fama i molta demanda, entre els segles XVI i XIX. Després d'esquilar les ovelles, la llana es portava aquí per tractar-la i deixar-la a punt per ser filada i teixida. Com que es necessitava molta aigua, el rentador es va construir al costat de la riera de Fontscalents, aprofitant una bauma, que fa de paret principal. Sota la protecció de la roca i d'una enorme volta de pedra, hi ha un pedrís inclinat. És el safareig, que va de punta a punta i s'aboca sobre un canal. Un sistema de comportes hi provoquen un cert corrent d'aigua. Destaca la “visera” en obra que cobreix el recinte en forma d’un esvelt i magnífic arc.
Està en perfecte estat. Queda clar el sistema de funcionament. A l’exterior hi ha una bassa. L’aigua entra per dos forats i cada un va un dels dos canals que veiem; en aquests canals s’hi posaven els cossis de vimet (es veu perfectament encara la forma arrodonida on els encaixaven) i l’aigua que passava netejava la llana que hi havia a dins.
Hem pujat l’estreta escala i trobem un altre element essencial: l’espai on dipositaven la llana per assecar-la: just al damunt de gran visera d’obra en arc.
Hem seguit la ruta, ara en direcció sud, fins que arribem a un bonic indret, molt fresc i agradable (especialment avui que és un dels dies de molta calor, tot i que nosaltres l’hem patit poc ja que és una excursió amb molta ombra i hem començat molt aviat): la font de l’Àngel. La font de l’Àngel es troba dins la finca de les Comes i és centenària. Queda amagada sota una paret de pedra i una petita bauma.
Quasi hem fet ja uns 10 quilòmetres, mentre veiem el camp de golf de Castellterçol i de seguida el mas de Les Comes.
Finalment tornem a entrar a Castellterçol i anem a fer un refresc abans d’anar a dinar a l’Hostal de Castellterçol, on ja sabem que hi dinarem molt correctament. Un detall interessant és aquest rètol en una façana a la carretera mateix. És un rètol històric d’una empresa de transport també històrica: la Sagalés. Els primers antecedents de l'activitat econòmica de Sagalés daten de l'any 1641 i així es van crear els primers recorreguts, per portar glaç extret dels pous fins a Barcelona, que esdevingueren les primeres xarxes que intercomunicaven diverses poblacions. Ja entrats al segle XVIII va començar el transport amb carros i tartanes, fins que el segle XIX va estar marcat per la incorporació dels primers vehicles de motor.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a:https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/castelltercol-poues-la-ginebreda-rentador-de-llana-el-vapor-font-de-langel-la-coma-53631240