(Osona) Ruta 1224 el 20/06/2020; 11 km; +380 -380; 3 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Coll Formic, Torrent de Rentadors, Font Sant Miquel dels Sants, Coll Tres Creus, Sant Segimon. Participants: Anna P, Anna G, Maria G, Josep C, Vinyet i Miquel. Tipus de sortida: anada i tornada al mateix punt; Dificultat: fàcil.
FA ANYS: El santuari de Sant Segimon està documentat des del 1290.
Comencem al davant del restaurant de Coll Formic i l’amic Josep avui ens ofereix un espectacle: deixa anar dos coloms que ha portat des de l’Ametlla del Vallès.
Allibera el primer colom dirigint-lo, amb suau empenta, cap a nord-oest i l’ocell deu metres més amunt gira i ràpid vola en direcció sud-est. S’ha orientat perfectament. I nosaltres necessitem un gps! Quan una parella de coloms te dos ous fecundats, inicien la incubació que en total serà de 20 dies. La màxima velocitat en tornar al colomar, dels coloms missatgers, s'aconsegueix els dies 2 i 18 del període d'incubació, tant per part del mascle com de la femella. La distància entre el colomar i el punt d'alliberament s'ha de planificar en funció de l'estat físic de l'ocell i del grau d'entrenament. Fàcilment assoleixen distàncies de 300 quilòmetres amb plenes garanties de retorn.
Un primer tram dret amunt i trobem la Creu dels Carlins que sembla d’inspiració modernista. Creu aixecada el 1910 a tocar del camí del pla de Terrades en record del caporal carlí mort el 23 d’agost de 1873 durant la tercera guerra carlina, Fernando Lanzuela. Però els carlins de Seva i de la comarca van voler honorar tots els carlins morts en la guerra. Durant la guerra civil la creu va ser retirada i amagada pels veïns i posteriorment reposada.
La Tercera Guerra Carlina va sorgir en el context del pensament carlí que concitava adhesions entre gent catòlica i d’ordre, quan Pius IX estimulava, en les seves encícliques, el rebuig als sistemes democràtics i a la llibertat de cultes (veure: “Carlinades, el ‘Far West’ a la catalana” de Jaume Grau, pag. 73). També va seguir a la revolució progressista (els carlins hi estaven en contra) que va fer fora la reina Isabel II.
De seguida trobem la pista que puja des de la nostra esquerra i que ara seguim planejant. Tenim aviat unes boniques vistes de tot el Pla de la Calma.
Pel camí, al prat i al sol hi trobem aquest tres pets de llop (“Lycoperdon perlatum”). També anomenat pet de vella, pet de moro, bufa de monja, bufa del dimoni i altres. No té valor comestible.
Per perspectiva històrica diguem que 700 anys després de documentar Sant Segimon, Ja es prèvia un sistema ferroviari que unís la costa mediterrània amb França (any 1987). Aquell projecte, ara anomenat Corredor de la Mediterrània està encara desmanegat perquè els governs d’Espanya l’han anat endarrerint. Això ja s’ha denunciat que escanyava les opcions de desenvolupament de Catalunya.
La pista va fent llargues llaçades en ascens. Els voltants comencen a ser més arbrats i arribem al torrent de Rentadors que neix a la font de Matagalls i desemboca a la riera de Sant Segimon. Es veu que el nom prové del fet que als antics monjos del santuari venien fins aquí a rentar la roba.
La fageda és ja densa i ens fa ombra a mida que el sol escalfa una mica més. Com punt final del comentari històric diguem que ara Catalunya es troba que una gran fàbrica de cotxes com és Nissan abandona la província de Barcelona. El que deixarà en l’atur milers de treballadors. A tots ells i a tots nosaltres no se’ns ha d’oblidar que els continus retards i postures en contra del bon sistema logístic que havia de proporcionar el Corredor mediterrani han vingut tant del part de dretes (PP) com de la teòrica esquerra (PSOE). No ho oblideu mai.
Hem trobat alguns rosers silvestres (“Rosa canina L.”). Està molt relacionat amb la Mare de Déu ja que sempre que s’apareix acostuma a fer-ho al damunt d’un roser silvestre, com aquest. Els primers rosaris es van produir amb els fruits vermells del roser silvestre, i s’atribueix a sant Domènec de Guzman la difusió del res del rosari. De fet els medievals ja consideraren erròniament que el rosari fou invenció de Sant Domènec, quan en realitat ja es coneixia des del segle IX.
Després de 4,5 quilòmetres arribem a la font de Sant Miquel de Tots els Sants. Es tracta d’una font dedicada al patró de Vic i situada en el camí de Sant Segimon, just a sota del Turó de Collsaprunera. Sant Miquel dels Sants, nascut amb el nom de Miquel Argemiri Mitjà (1591 -1625) va ser un sacerdot trinitari descalç de Vic (tal com s’explica a ‘fontsdeviladrau’). Sembla que la font va ser patrocinada per l’Avi Ton i vigatans, l’any 1966, tot i que el pedró de la font porta la data 1 de maig de 1950.
Set-cents metres més endavant, hi ha el grup rocós conegut com Tres Creus. Aquest petit collet ja era esmentat a les guies d’Artur Osona el segle passat i recordava les tres creus de fusta que, en aquell temps, ja havien desaparegut. Era una forma de devoció al sacrifici del Gòlgota.
Una mica més endavant arribem a Sant Segimon. Està documentat des del 1290. Des del segle XV es té constància de la presència d’ermitans, que durant l’hivern baixaven al santuari de l’Erola. L’any 1775 es va beneir l’actual església, començada el 1732. El 1810 un destacament de soldats francesos, va arribar al Santuari perseguint els sometents de Viladrau, i incendià l’església i l’hostatgeria. Els propietaris de Can Gat van començar la restauració (als quals se’ls hi ha d’agrair) a finals del segle passat.
La tornada la fem pel mateix camí. Per cert a Sant Segimon ens ha passat un fet lamentable. Hem obert el tancat (es podia obrir) i ens hem dirigit a la porta de la casa on s’hi veia un rètol de l’hostal. Volíem preguntar i hem trucat a la porta, ningú ha contestat. Llavors ens hem entretingut una mica fent fotos al santuari a sobre nostre. Uns minuts després ha sortit un home de la casa que de molt males maneres ens ha dit que estàvem a dins de casa seva (!) i que “Fuera!”. Hem intentat tranquil·litzar-lo per tal de poder-li preguntar quan obriria el restaurant i amb mals modus ha dit que no volia escoltar ni contestar res i que “Fuera, Fuera!!!”. Així que hem marxat. No sé, suposo que els propietaris de Can Gat no deuen saber prou bé a quin personatge li han llogat l’establiment. D’altra banda suposo que han llogat l’hostal, però no el santuari ni la cova. Mai m’havia trobat amb un tracte d’aquesta mena i fa molts anys que camino. Una pena.
De baixada ens trobem amb en Jordi Pons. Ens ha fet il·lusió. Jo mai no havia coincidit personalment amb ell. Per mi, que amb 16 anys ja anava a la muntanya, és un dels referents. Recordo com causava sensació sentir parlar de la cara nord de l’Eiger o de les Grandes Jorasses i el mític Esperó Walker. Jordi Pons, amb més de vuitanta anys, diu que “el més important a la vida és la il·lusió, no l’edat”.
Jordi Pons va formar part de la primera expedició catalana a l'Everest l'any 1982, organitzada pel Centre Excursionista de Catalunya (CEC), l’associació més antiga de muntanya de tota la península, de la qual també he estat soci. A més d’haver assolit l’Annapurna Est (8026m), juntament amb Josep Manuel Anglada i Emili Civís, ha desenvolupat una gran obra cinematogràfica amb més de vint documentals de muntanya, molts d’ells premiats en festivals especialitzats. Ha estat molt bonic i inspirador parlar amb ell personalment.
Finalment i només per cloure el tema històric del segle XIX, potser cal parlar d’una curiositat. L’existència d’un llibre (recentment reproduït) titulat “Los Borbones en Pelota”; conté un conjunt d’il·lustracions que caricaturitzaven els personatges de la reialesa i del govern de l’època (XIX). Firmades per SEM, sembla que la crítica ho atribueix als germans Valeriano i Gustavo Adolfo Bécquer. Per internet hi ha webs que el venen i també altres que hi exposen algunes de les il·lustracions. Certament és un sàtira àcida contra el poder (cosa sovint sana en una societat crítica), però també conté imatges de gust qüestionable que ratllen en la pornografia.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/montseny-coll-formic-font-sant-miquel-sant-segimon-51383571