(Pallars Sobirà) Ruta el mes d’agost de 2018; 16 km; +630 -630; 4,5 hores. Excursió amb el següent itinerari: Espot (càmping Voraparc), Llac de Sant Maurici, refugi Ernest Mallafré, Prat de Pierrot . Tipus de sortida: parcialment circular; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: El poble d’Espot consta documentat l’any 819.
Surto caminant des del càmping Voraparc; està a un quilòmetre i mig a ponent d’Espot. Matí fred després d’una matinada fresca que ha permès dormir molt bé. El nucli del municipi d’Espot va estar integrat a la Vall d’Àneu i per tant formava part dels dominis dels comtes del Pallars. Espot ja figura esmentat com a parròquia en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell, el 819.
Segueixo els senyals blancs i vermells del GR.11, pista amunt, fins a un desviament a la dreta. Baixa primer a un pont nou per passar el riu Escrita i segueix amunt pel vessant septentrional de la vall, en direcció oest.
Estic a 1340 metres i el camí puja amb constància; hauré d’arribar al límit d’altitud d’avui a 1920 metres. Pel camí els prats estan plens de flors i els insectes ja fan feina d’una flor a l’altra.
Més amunt, des d’un replà, ja es veuen els Encantats, tot i que no ho semblin pel fet que estan de costat.
Pel sender, sovint ombrívol, destaca algun bon exemplar de pi roig. El pi roig conjuntament amb el pi negre i l’avet són els que dominen en el Parc Nacional d’Aigües Tortes i Sant Maurici. Aquí també hi ha avets, però més amunt són els que hi regnen fins a 2000 metres. L’exemplar més conegut (de pi roig a Catalunya) és el Pi de les Tres Branques, al Berguedà i està declarat “arbre monumental” amb els 25 metres d’altura. Està considerat el símbol de la unitat dels Països Catalans: Catalunya, País Valencià i Illes Balears. L’any 1904 es va celebrar, al voltant d’aquell pi del Berguedà, la primera diada nacionalista que després es va repetir cada any fins el 1924, quan va ser prohibida per Primo de Rivera.
Una abella s’afanya xuclant el pol·len d’aquest magnífic panical blau; després segueix la feina en un altre. Observo com les espècies d’insectes semblen tenir preferències per uns flors o altres. Uns van de flors rosades o vermelles a unes altres, altres insectes busquen les que són grogues i aquesta abella només vol anar a les flors de color blau.
Una commemoració: 6 d’agost de 1936, un control de carretera va interceptar el president del FC Barcelona, Josep Sunyol Garriga. Va passar a la serra de Guadarrama per part de l’exèrcit franquista; allà mateix i sense cap mena de judici, ell i els acompanyants van ser afusellats. El delicte es veu que era ser membre d’ERC i del FC Barcelona.
S’arriba a la cruïlla amb la pista que puja d’Espot. Passem pel sobre del riu Escrita, que baixa molt ple provinent de l’extrem est de l’estany de Sant Maurici.
Un rètol indica l’existència, a 50 metres, del Museu de la Fusta, així que hi vaig. Es tracta d’un petit edifici, obert, en un petit prat pla i tranquil. No hi ha ningú més.
L’any 814 els comtes catalans juraven fidelitat a Carlemany, rei dels francs i dels llombards, fins que aquell any l’emperador va morir a Aquisgrà. Però és considera que el primer comte i sobirà independent de Catalunya va ser Guifré I el Pilós (874-898). Aquells anys era rei d’Astúries, Alfonso II; Astúries consta com el primer estat (o nació) dins la península des del 718. L’altra nació en creació va ser Navarra; es considera a Iñigo Arista (800-851) com el primer monarca navarrès i fundador de la primera dinastia. Faltaven molts anys per aparèixer altres nacions estat a la península, després de les tres esmentades.
A l’interior s’hi poden llegir diversos cartells que informen dels usos de la fusta i del que ha suposat l’explotació dels boscos per a l’economia dels pobles pirinencs. L’any 2017 l’explotació forestal va suposar un volum de negoci de 2,6 milions d’euros i va donar feina a 900 persones, però hi ha molta gent que pensa que el bosc no està prou explotat, fins i tot per mantenir la seva salut i sostenibilitat. Fins ara he caminat uns 5 quilòmetres i estic a 1700 metres.
Cal seguir el camí marcat, ara més planer i envoltat de prats, on hi pasturen cavalls. Després es tornarà a enfilar més dret.
Pel bosc, l’equip de manteniment del Parc, hi ha instal·lat passeres per evitar bassals d’aigua; gràcies a les passeres la gent no es desvia i produeix nous camins laterals erosionant el terreny.
De tant en tant es troben rètols que expliquen aspectes del bosc i de la natura; és una bona idea tenint en compte que per aquest camí hi passen a l’any una gran quantitat de caminadors i també de famílies amb nens.
Aquí trobo un interessant gran arbre mort. Als boscos explotats, els arbres no arriben a vells; normalment han estat tallats abans. Al Parc els arbres continuen el seu cicle natural fins a la seva mort. En la descomposició de la fusta morta intervenen bacteris, insectes, cucs i fongs que, per la seva banda, són la font de vida d’ocells i petits mamífers. La fusta descomposta acaba enriquint el sòl amb nutrients.
Un altra pujada més, ara per passera i escales de fusta. Ja falta poc i caminem sentint el pas dels cotxes per la pista que puja a la nostra dreta propera, però que no veiem.
Abans parlàvem de reis i de sobirans. Precisament aquests dies el rei d’Espanya Felipe VI ha convocat la recepció anual al palau de l’Almudaina. Doncs segons ‘vilaweb’ diversos partits i entitats ha renunciat a participar-hi. Sembla que l’actor Carles Molinet ha declinat la invitació expressant el desacord amb el discurs del rei el 3 d’octubre passat ‘una presa de posició excloent i que no contribueix a la necessitat urgent de respecte a les llibertats i valors democràtics’. Esperem que a Espanya la llum de la democràcia brilli forta i que tots els partits s’esforcin en donar exemple del respecte per les opinions diverses i per la llibertat dels pobles.
Arribem a la vista de la capella de Sant Maurici, ara sí que falta poc. M’hi he entretingut una mica, tot i que no he pogut entrar a dins. El que hi ha és una ample atri amb una petita habitació que fa funcions de refugi. La memòria m’ha portat a una Setmana Santa de fa uns 50 anys, amb força neu, quan amb tres amics ens van refugiar al vespre en aquesta capella i vam dormir a dins (llavors era oberta). Després vam plantar una tenda a la banda sud el l’estany, dins del bosc; va durar poc, una gran nevada aquella mateixa nit ens va foragitar l’endemà mateix.
Un rètol parla de la llegenda, la que dóna nom a la muntanya. Explica que dos caçadors d’isards pujaven als Escantats i feien befa dels pelegrins que anaven a la capella de Sant Maurici, com a càstig quan van pujar fins a l’enforcadura de la muntanya, que dalt de tot té dos cims punxeguts, es van convertir en pedra. La imatge dels dos penyals petits drets a l’enforcadura només es pot observar des del camí que puja per la vall de l’estany de Ratera.
Deixo a la meva dreta un exemplar prudent de moixera de guilla (“Sorbus aucuparia”). És un arbre resistent al fred i se’l pot trobar fins a 2600 metres d’altura. És un dels pocs arbres autòctons d’Islàndia.
Finalment i després de 8 quilòmetres arribo a 1920 metres i tinc al davant l’estany de Sant Maurici. Té una superfície de 21 hectàrees i un volum de 2,6 Hm3; una petita presa en va augmentar la capacitat.
Els Encantats els tenim a sobre mateix a l’esquerra i ja s’endevina l’existència d’una enforcadura. D’acord amb ‘wikipedia’ les primeres ascensions són atribuïdes a l'expedició de Ludovic Fontan dit de Negrin, amb els guies Bernard Salles dit Garre, l'aragonès Juan Angusto dit Rafael i els catalans Isidre Romeu i Bartomeu Ciffre que assoliren el Gran Encantat l'any 1901, per la que avui en dia és la via normal (recordem que la muntanya compta amb dos agulles al cim). El Petit Encantat va ésser vençut l'any següent per una cordada francesa, els senyors René d'Astorg i Henri Brulle amb el guia Castagné de Gavarnia.
De tornada vaig un moment a visitar el refugi Ernest Mallafré. A 1890 metres, es tracta d’un edifici cedit per Endesa a la FEEC i que des de l’any 1975 funciona com a refugi guardat, amb un total de 34 places.
Després tiro avall i aquest cop deixo el GR i segueixo pels camins indicats pel vessant de la dreta del riu Escrita. Per cert, el nom del refugi que hem deixat abans prové de l’alpinista Ernest Mallafré que, amb només 24 anys, va perdre la vida el 1946 com a conseqüència d’una allau quan baixava, amb esquis, del Pic de Monestero. Se’l coneix com a introductor de l’escalada a Catalunya i va ser membre fundador i president del Club Excursionista de Gràcia.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/espot-llac-de-sant-maurici-refugi-ernest-mallafre-27196019