(Vallès Occidental) Ruta el 13/09/2015; 8 km; +95 -95; 4,5 hores (amb visita al castell) Excursió organitzada amb el següent itinerari: Ruta urbana per visitar el Castell Cartoixa de Vallparadís i una volta pel Parc de Vallparadís. Participants: Manel, Montse, Patrick, Roger, Xavi, Jóse, Dolors i Miquel. Tipus de sortida: anada i tornada al mateix punt; Dificultat: fàcil.
FA ANYS: El segle VII, abans dels comtats i regnes a la península Ibèrica, Tàrraco era la capital d’una bona part de la Hispania romana.
Des de la Plaça de l’Estació del Nord, anem pel Passeig del Vint-i-dos de Juliol fins a l’inici del Parc de Vallparadís. Sabeu d’on ve el nom del Passeig? Doncs de la Tercera Guerra Carlina i d’un fet concret: l’assalt a Terrassa d’aquell dia de 1872. Els carlins, havien reclamat una “contribució” a la vila de Terrassa i com que no l’havien cobrat, van formar una partida de 600 homes i, després de segrestar un tren, van arribar fins a l’estació del Nord (la mateixa on nosaltres hem baixat). Aquell dia van morir Jaume Jover i Valentí Alagorda, que es van convertir en herois de la ciutat. Els carlins van haver de retirar-se, també amb alguns morts, tornant a marxar des de la mateixa estació de tren.
A la capçalera del Parc, quan comencem a baixar, estem a la placeta que rep el nom de Plaça de l’Excursionisme. I és que Terrassa, com tot el Vallès i també com tot Catalunya, sempre ha tingut una gran tradició en excursionisme. Comencem a baixar les escales i ens endinsem al parc que aquí segueix l’antic Torrent de les Bruixes.
El torrent es va obrint, tot i que les parets laterals són molt dretes. Anem baixant i arribem al Pont de Sant Pere. Vallparadís és un parc urbà de més de 395.000 m2 i que per tant s’ha convertit en un dels parcs urbans més grans de Catalunya. És el pulmó verd de Terrassa i compta amb una longitud de 3,5 quilòmetres.
Passat el pont, cal fixar-se en una curiositat a la dreta: una reproducció dels ossos d’hipopòtam que precisament van ser trobats en aquest indret.
En representació d’aquella fauna, a l’esquerra, entre joncs i aigua, hi ha una parell d’hipopòtams esculpits, on els nens s’hi enfilen. Es tracta de dos exemplars hiperrealistes de Ramon López, que es van fer el 2003 per encàrrec del Museu de Terrassa. Amb aquesta representació es vol explicar que aquí hi vivien cérvols, bisons, rinoceronts i també mamuts. En concret, es calcula que era habitual veure hipopòtams per aquest territori fa uns 30.000 anys.
Donem tota una volta i pugem a nivell del carrer de la Igualtat i ja veiem la magnífica imatge del Castell Cartoixa. La gran edificació que veiem va ser primer una torre de defensa i residència dels senyors, després es va ampliar com a castell, més endavant va passar a ser un monestir cartoixa, després es va vendre i va esdevenir una masia i finalment, avui, és museu i s’hi pot fer una interessant visita guiada.
A la part exterior del castell hi ha les restes del que sembla devien ser un forns. El castell formava part d’una quadra, que és un territori amb jurisdicció pròpia però sempre depenent d’un domini superior. La primera torre era també residència de Berenguer Senla, que va adquirir els drets del comte de Barcelona per instal·lar-se a un costat del torrent de Vallparadís. Estem parlant de principis del segle XII, quan ja consta citat “Vallis Paradise”. Els fills van abandonar el nom i van adoptar el de Terrassa i que corresponia al nucli medieval que ja havia nascut. Per cert, etimològicament Terrassa consta documentada des del segle IX com “Terracia” que ve a significar “terreny planer”.
Abans d’entrar a dins ens fem una foto. Els anys passaven i a inicis del segle XIV va néixer Blanca de Centelles, filla de Bernat de Centelles i Saurina de Terrassa. Aquesta, Blanca, va ser qui va cedir el castell als cartoixans d’Escaladei, quan aquells buscaven un altre indret per ampliar la quantitat de cel·les disponibles, quan ja tenien també una filial a Sant Pol de Mar. D’aquesta manera el castell es va transformar en cartoixa. El pati central es va modificar per fer-ne un claustre i s’hi va construir un pis superior. Tant a la planta baixa com al pis superior hi havia les portes de les cel·les dels monjos.
Al centre de l’edificació hi ha el que originalment havia estat la torre, després el pati central i finalment el claustre. Cal saber que els cartoixans tenien un sistema molt proper a l’eremitisme i per tant havien de fer vida i treball en solitari. Només es reunien quan eren convocats a la sala capitular i a un àpat setmanal al refetor. Els productes per l’alimentació dels cartoixans provenia de les terres de propietat que tenien als voltants, però l’espai i les condicions eren molt limitades, ja que les seves cel·les eren molt diferents de les que tenien les altres cartoixes i no podien disposar d’un pati on plantar un hort o disposar d’un petit jardí, com sí que era el cas a Escaladei. Per això es van acabar traslladant a una nova seu, a Montalegre de Tiana.
Al segon pis del claustre hi havia les altres cel·les. Actualment hi ha dependències del Museu de Terrassa. El castell va passar a mans dels carmelites de l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona l’any 1413, que vint anys després el van vendre a la família dels Sentmenat. Aquesta nissaga el va tenir en propietat fins el 1852, que va ser quan es va vendre a una altra família, els Mauri, fabricants locals i importants propietaris de terres rústiques. Per tant, ja feia anys que funcionava com una gran masia quan, l’any 1944, es va declarar monument històric el castell i els Mauri el van cedir a l’ajuntament.
A la sala medieval del museu hi ha la curiosa i històrica Mare de Déu de Sant Cugat. Es tracta d’una escultura datada el 1218. Aquesta imatge policromada que presenta una marededéu en majestat i asseguda en un tron, va desaparèixer de Sant Cugat cap el 1915. Anys més tard, Josep Soler la va comprar a un antiquari, en subhasta pública. El juliol de 1924 la va llegar al Museu de Terrassa. La curiositat és que, quan la van restaurar, hi van trobar al clatell una portella dins la qual hi havia un paquet amb dotze relíquies en saquets i amb deu trossos de pergamí escrits en llatí, explicant l’atribució de les relíquies. Les relíquies corresponen a Simó, Judes, la sang de Joan Baptista, el Pessebre i el Sant Sepulcre.
(La foto que he posat la he obtingut de Wikipedia, de Creative Commons, ja que la meva va quedar molt malament dins l’urna de vidre).
El poblat ibèric i romà d’Ègara no s’ha trobat, probablement desaparegut i les seves pedres reutilitzades en les construccions medievals, però si que han aparegut alguns vestigis. Un d’aquests vestigis és un interessant sarcòfag romà de plom, molt treballat, amb ossos que s’atribueixen a una dona que devia ser rica pel treball que presenten els costats del sarcòfag. Va ser localitzat a Can Anglada, d’on ja se sap que hi havia una “villae” romana, com moltes altres que formaven el conjunt d’explotació agrària.
Entre altres troballes, hi ha diverses peces de plats de ceràmica. Les restes van ser trobades quan es va anar buidant el fossat. Els monjos, anaven llençant els trossos de plats i altres elements ceràmics quan es trencaven i, ara, en el procés de restauració s’han anat trobant. Gràcies a aquest fet s’han pogut datar i també s’ha pogut identificar l’origen per les seves característiques de producció (estil, colors, etc).
La sala dedicada a la romanització mostra uns mapes prou educatius. El romans van dividir la península Ibèrica en províncies (el 197 aC) i una d’elles era la Hispania Citerior Tarraconensis, que coincidia amb la més gran i era governada per procònsols. August va consolidar la divisió: Tarraconensis, Bètica i Lusitània. Pel que fa a la Tarraconensis, el nom li venia de la seva capital: Tàrraco (l’actual Tarragona). La Tarraconense era província imperial, governada per pretor amb poder consular i la formaven les regions al nord i sud de l’Ebre. Pel nord arribava als Pirineus, al sud fins a Sagunt i a l’oest fins a Galícia. Per tant era un domini que ocupava la meitat de la península Ibèrica, amb capital Tàrraco.
Per la seva dimensió, va ser dividida i els segles V a VII ja hi havia la distribució que es pot veure al mapa de la foto. Mapa que explica amb prou claredat la trista ignorància de l’Esperanza Aguirre i del president del govern Mariano Rajoy (del Partir Popular) quan afirmen que Espanya és una nació de tota la vida. Espanya té uns polítics amb poca formació i molt incults.
Després d’una hora i mitja de visita sortim i seguim baixant avall. Passem per sota del pont del Cementiri Vell que uneix la plaça de Joan Miró amb el carrer del Cementiri Vell. Al blog https://recordsdeterrassa.wordpress.com/ he trobat una bonica explicació del camí que portava al cementiri. Explica l’autor que era un caminet que vorejava el torrent de Vallparadís i passava pel costat del Mas de la Castlania, on s’hi venia oli i sabó. Estem parlant dels inicis del segle XX. Era un espai ple d’herbes i mal cuidat, ben diferent de com actualment s’ha transformat tot l’entorn del torrent i també el propi torrent.
Al lloc on hi ha actualment el pont (que aleshores no hi era) el sender herbós baixava al torrent i s’enfilava per l’altra vessant (a l’est) per anar cap al carrer de la Igualtat (que encara existeix). Allà hi havia el vell cementiri que havia estat obert el 15 de febrer de 1835, que jo suposo que devia coincidir amb la pèrdua del cementiri que devia haver-hi al costat del convent de Sant Francesc.
L’administrador del blog que he indicat abans, explica una cosa interessant. Aquell cementiri es va desmantellar el novembre de 1969. Durant les obres es va descobrir dins d’un panteó una màquina multicopista. Probablement s’havia fet servir en la propaganda “subversiva” que s’editava contra el règim del dictador Franco, ja que la llei prohibia els partits polítics.
Més avall, passem per la part del parc dedicada a elements d’experimentació. En aquest cas, el llarg tub permet experimentar l’eco.
Hem arribat al final del parc. Aquí ens aturem. Una mica més avall hi ha la Riera del Palau, que és on desguassa l’aigua del torrent de Vallparadís, aigua que es recull prop de Matadepera. Pel que fa a la Riera de Palau, cal dir que a mitjans del segle passat estava canalitzada per la Rambla de Terrassa i sent època de dictadura la oligarquia local va poder especular construint als extrems marginals. Aquesta va ser la raó que la gran riuada del 25 de setembre de 1962 es va endur cases, propietats i moltes vides. Ens aturem per menjar una mica en uns jardins on hi ha un magnífic pinsapo, un arbre supervivent de l’última glaciació i que té la característica que les pinyes creixen verticals cap amunt.
Desfem el camí cap el nord i passem pel sota de la llarga passera de Serracanta. Una estreta i llarga passera d’una mica mes de 100 metres, permet unir els carres de Vallparadís i el del Germà Joaquim. Va ser instal·lada quan es va urbanitzar la part sud del parc. Estem en el que era conegut com a torrent de la Font d’en Sagrera.
Una mica més amunt, deixem la gran piscina, que ja havíem vist al baixar cap el sud del parc.
D’aquesta manera anem refent la ruta fins que prenem el braç de l’esquerra del torrent i pugem cap el que havia estat el nucli original, on hi ha l’extraordinari conjunt de Sant Pere. El Conjunt Episcopal d’Ègara és un espai monumental excepcional del patrimoni històric català. Arqueològicament abasta un període que va des de l’època ibèrica fins ara. Hi ha vestigis d’època ibèrica i romana, del període del Bisbat d’Ègara (any 450), però sobretot del segle VI al VIII. La preocupació i l’interès pels aspectes històrics es va expandir especialment amb la República i el 1931 el conjunt va ser declarat monument nacional, mentre era objecte d’un intens estudi i restauració per part de Josep Puig i Cadafalch. A finals del segle XX es va posar en marxa un pla director d’estudi i excavació, a partir del qual es va acabar museïtzant tot l’entorn i es va obrir al públic l’any 2009. Actualment és molt recomanable la seva visita guiada que es pot concertar a través del Museu de Terrassa (www.terrassa.org/museu).
Com que no hi podem entrar (ja no és hora de visites) i tampoc no ho teníem previst, ens limitem a fer unes fotografies. Però la imatge exterior del conjunt (amb Sant Pere, Sant Miquel i Santa Maria) és difícil d’abastar. Al conjunt podem veure tres esglésies: Sant Pere (a l’esquerra), Sant Miquel (al centre) i Santa Maria (a la dreta). San Pere va funcionar com a parroquial i disposa de tres naus; Sant Miquel feia funcions funeràries i Santa Maria era la basílica de tres naus amb el baptisteri. Tot el conjunt ve a ser com un llibre que explica el procés de cristianització medieval europeu.
El bisbat d’Ègara es situa en època paleocristiana (cap a l’any 450) i va perdurar fins a la invasió dels sarraïns el segle VIII. Se sap que el primer bisbe va ser Ireneu i també que l’any 614 s’hi va reunir un concili provincial de la Tarraconense. Els models originals de les esglésies cristianes seguien un format que anomenem bizantí i per això es pensava que aquest conjunt el seguia, de tal manera que Sant Pere i Sant Maria eren les esglésies i Sant Miquel el baptisteri. Però les investigacions arqueològiques posteriors ens han mostrat l’existència del baptisteri a Santa Maria i que Sant Miquel havia fet funcions funeràries, tal com he dit al principi.
Consta que el segle XII s’hi va instal·lar, a Santa Maria, una canònica agustiniana que va continuar quasi fins el segle XVII.
Nosaltres, des d’aquí ja anem cap a l’estació per donar per finalitzada aquesta sortida.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=10790654