(In my web, click on the flag above to have the translation in your Language) (Vallès Oriental) Ruta 1375 el 19/08/2021; 9 km; +200 -200; 3,5 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Aiguafreda, font Portasco, font dels Enamorats, riera de Martinet, l’Afrau, Aiguafreda de Dalt. Participants: Josep C, Narcís, Maria G, Hanny i Miquel. Tipus de sortida: circular. Dificultat: fàcil. IBP: 33.
FA ANYS: Ara ha fet just 1123 anys es signava, el 5 d'agost de l'any 898, el document que es pot considerar el naixement d’Aiguafreda.
Avui aparquem a Aiguafreda. La primera citació del nom Aiguafreda data de l’any 898. Apareix en la seva forma llatina en l’acta de consagració de l’església parroquial de Sant Martí, com "Aquafrigida", donant nom a un dels assentaments inclosos en el terme parroquial. L'antiga església parroquial configura avui el conjunt monumental d'Aiguafreda de Dalt. El nucli urbà actual, en canvi, és més modern i va créixer entorn d’una ferreria, documentada el 1553, situada seguint l’antic camí ral que menava de Barcelona a Vic. Per això, el conjunt s'anomenava barri o poble de les Ferreries.
Comencem en direcció a nord-oest i passem pel davant de l’església de Sant Maria. L’actual església parroquial de Santa Maria d’Aiguafreda, construïda durant la segona meitat del segle XX sota la direcció de l’arquitecte Joan Antoni Cendoya, substituí l’antiga. El nou temple es bastí a una banda de la carretera, pocs metres més enllà de l'antiga. És un edifici de caràcter modern. Per cert, recordem que El bisbe Gotmar d'Osona, a precs de l'abadessa Emma, va consagrar l'església de Sant Marti, situada a la vall del Congost (Aiguafreda), li va atribuir els delmes del seu propi terme i li va adscriure l'església de Santa Coloma (Centelles) amb els delmes i primícies dels seus propis vilars. Això es signava el 5 d'agost de l'any 898.
Una mica més endavant deixem a la dreta la font de Pontasco. Situada al costat de llevant de la Carretera de Ribes, davant del final del Carrer Major en un indret amb taules de pedra de roda de molí i amb quatre plataners que hi fan ombra i on antigament hi havia l'edifici anomenat "Portazgo", conegut popularment com el Pontasco. Probablement devia identificar el lloc on es cobrava pel dret de pas.
Poc després una altra font, la dels Enamorats. Queda al costat de la Riera de Martinet i en el punt on comença la carretera que va cap a Aiguafreda de Dalt. Hi ha una ceràmica amb una estrofa del poema de J. Asmarats dedicat a les fonts d’Aiguafreda (1927) que diu: "La parella enamorada / que els plau anar acostats / per a ell la font més preuada / és la Font dels Enamorats".
De seguida seguim la pista que coincideix amb l’itinerari de natura de la Riera de Martinet. La riera en bona part pel Parc Natural del Montseny i pels municipis del Brull, Seva i Aiguafreda. Neix molt a prop de l’església del Brull i fa l’aiguabarreig amb el riu Congost al costat del pont de l’autovia C17, molt a prop de l’entrada del poble d’Aiguafreda. En el seu recorregut forma una vall, anomenada l’Afrau, i es beneficia de diversos corrents d’aigües que baixen per les vessants del seu congost.
Seguim caminant. Deixem a l’esquerra un rètol que dóna informació de la riera. Per perspectiva històrica diguem que l’any 898 va ser el de la mort de Guifré I el Pilós, a qui es considera el fundador de la dinastia catalana. Va deixar el triple comtat de Barcelona, Osona i Girona al seu fill Guifré II, en el que va ser la base per la construcció definitiva de Catalunya. Aquell mateix any només hi havia dos regnes o nacions més al nord de la península: Astúries, sent sobirà Alfons III; i Navarra, on governava Garcia Íñiguez. Castella encara no existia, faltava un segle perquè sorgís el primer comte i es formés amb el temps el regne de Castella que acabaria absorbint els altres estats (o regnes o nacions) com Lleó, Astúries, Galícia..., que van acabar perdent la seva independència, cultura i llengua, amb la imposició de les normes i llengua de Castella.
Així arribem a la resclosa de Martinet que està molt malmesa i el rec ha estat mutilat. Segons recull un article publicat en el Programa de Festa Major de l'any 2012, la va fer construir el duc de Solferino durant la primera meitat del segle XX, per tal de regar els seus horts. Això no obstant, és probable que el seu origen sigui anterior. El ducat de Solferino és un títol nobiliari espanyol, creat el 21 de desembre de 1717 pel rei Felip V, per a Francesco Gonzaga. Aquell moment potser devia ser quan es va anar realitzant l’espoli als defensors de Catalunya que, després de perdre la guerra, van ser morts, exiliats o espoliats.
L’entorn és obac, ocupat per una densa vegetació. Als vessants de solana predominen els boscos d’alzina, pi blanc i pi pinyer; a cotes més altes i a les obagues, on la sequedat no és tan acusada, es desenvolupa un bosc mixt d’alzines i roures. Trobem comunitats rupícoles als afloraments rocosos de les capçaleres i talussos. Al peu de les rieres que solquen les valls profundes i frescals, la humitat permet el desenvolupament de boscos de ribera, sobretot de vernedes.
Pocs metres més endavant hi ha el que en diuen el Gorg de la Sort. Avui molt sec. També he de dir que no he trobat per enlloc l’origen del nom que se li dóna al gorg.
Finalment arribem a l’Afrau, un antic molí i masia que, avui dia, és residència de l'artista Paco Ballesteros que té algunes de les seves obres exposades a l'exterior. Per cert, diguem que ‘afrau’ suposa un congost, fondalada o pas estret i no gaire llarg, entre dues muntanyes o penyals. D’origen incert, però molt probablement del llatí hispànic fragum, ‘país trencat, congost’, de la mateixa arrel del llatí frangere, ‘trencar’.
Un drac sembla que controla l’accés a la casa, tot de ferro i potent. Com intuïm pel jardí, la seva filosofia de vida està en ple contacte amb la natura viva, en moviment. El seu jardí està guarnit amb escultures de ferro, filferro, trencadís; totes fetes amb passió.
La casa coberta d'heures de l'artista és en sí mateix un centre d'art i natura, amb la seu permanent de les exposicions de l’artista polifacètic, un artista valencià que ha viscut i treballat a Itàlia i a França i que l'any 2000 es va instal·lar a Aiguafreda. Tot i que el lloc forma part del municipi de Seva, està molt més proper a Aiguafreda. Veiem l’artista que surt de la casa i això ens permet parlar una estona amb ell, que ens explica la seva visió de l’art de les diverses sèries de quadres que ha pintat.
Després de la xerrada, passem la riera i per l’altra banda seguim la pista que ens torna al sud.
Arribem a Sant Martí d’Aiguafreda de Dalt, on és evident que hi ha estan fent moltes obres. Ja he esmentat Sant Martí (ara d’Aiguafreda de Dalt) al principi.
Entre les reformes que s’hi fan, és evident la de l’antiga rectoria. A principis de l'any 2014, l'Ajuntament d'Aiguafreda, amb l'acord de la parròquia de Santa Maria i del bisbat de Vic, va iniciar el projecte de recuperació del conjunt monumental d'Aiguafreda de Dalt.
Després seiem dins del comunidor, on en Josep explica que també s’anomena conminador. És un petit edifici amb funcions religioses que es troba obert als quatre vents, situat prop de l'església, on s'aixoplugava el sacerdot que comunia les tempestats i les pedregades. La construcció dels comunidors és simètrica, sòlida i permanent. L'edifici està obert a cada punt cardinal i està fet de pedra amb teulada a quatre vessants. Dins d'aquests edificis tenien lloc rituals religiosos per exorcitzar o conjurar les calamitats com tempestes, aiguats excessius i plagues. Després també van servir perquè, acabada la missa, els caps de casa es reunissin en comunitat per parlar de les collites, dels delmes, o del camí que s'havia fet malbé...
Després de fer un mos i beure una mica d’aigua seguim avall de cara al final de l’excursió. Per concloure els comentaris que situen en la història, afegim que amb els anys Castella va prendre el nom ‘Espanya’ i va imposar les seves normes i llengua. I així arribem fins ara en que una notícia recent parlava de Catalunya qualificant aquesta terra com a Infern Fiscal. Diu la notícia: “L’infern fiscal de Catalunya: els seus ciutadans són els que més dies de treball dediquen a pagar impostos”. Què us sembla? Esteu contents els que viviu a Catalunya?
Entrant a Aiguafreda, passem pel mig de les construccions que originalment van ser La Llobeta. La Llobeta és un conjunt d’edificis construïts a partir d’una antiga masoveria d’origen medieval. L’any 1904 s’hi va aixecar una capella i l’any 1906 una casa d’estiueig d’estil modernista amb uns grans jardins. Després de la Guerra Civil de 1936-1939, la casa va ser cedida a les Germanes Missioneres de Natzaret i es va transformar en convent. Avui, ha perdut aquest ús espiritual i s’ha convertit en una casa de colònies.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a:https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/aiguafreda-riera-de-martinet-lafrau-aiguafreda-de-dalt-81901033
Aquí, una altra crònica anterior per la comarca: http://www.eoliumtrek.cat/index.php/catalunya/valles-oriental/925-santa-fe-del-montseny-esquei-i-turo-de-morou-panta-santa-fe