(Mallorca) Ruta el 22/02/2017; 12 km; +630 -630; 4 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Felanitx, santuari de Sant Salvador, Castell de Santueri i tornada. Participants: Miquel A. i Miquel G. Tipus de sortida: anada i tornada al mateix punt; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: A partir del 1230, després de la conquesta de Mallorca, l’illa es va veure subjecte a importants canvis de població, costums, idioma i religió.
Hem aparcat el cotxe de lloguer (un Yeti, que està resultant força còmode), en un revolt uns metres més amunt de la capella oratori que hi ha a la pujada a Sant Salvador. Per arribar-hi hem sortit de Felanitx. D’aquesta vila se sap que el primer senyor que tingué fou Nunyo Sanç, comte del Rosselló cap al 1300.
Capella oratori, on comença el Via Crucis del santuari.
El Camí Vell està molt ben restaurat i permet anar pujant fent revolts; tot i amb això es tracta d’un bon desnivell fins dalt al santuari.
Trobem de seguida la primera estació del Via Crucis. L’origen del santuari es situa en el 1348 quan el rei Pere III el Cerimoniós va concedir a la vila el privilegi de construir una capella per tal de protegir-se de la pesta.
Dèiem que a partir del 1230, després de la conquesta de Mallorca, l’illa es va veure subjecte a importants canvis de població, costums, idioma i religió. Hi ha una teoria àmplia que diu que el component humà anterior va ser molt residual, tot i que aquest fet contrasta amb l’actitud mostrada pels reis Jaume I i el seu fill Pere respecte de València en que es conserven documents on els reis insisteixen en la necessitat de mantenir la pau social per evitar que els sarraïns marxessin al nord d’Àfrica.
Una estona després arribem al Puig de Sant Salvador, des d’on veiem la Creu del Picot, que va ser alçada el 1957 amb la imatge de la Mare de Déu.
El santuari està al costat d’una hostatgeria amb taules a l’exterior. En una d’aquestes taules podrem prendre un refresc quan acabarem l’excursió. Estem a 510 metres dins un turó de la Serra de Llevant.
A l’interior del temple, hi ha aquest altar major. El temple va ser construït sobre la capella vella entre el 1707 i el 1716. Originalment disposava d’un Crist de Berit, però en el nou temple degut al decaïment del culte a aquella imatge, el crist va ser traslladat a un altar lateral i sobre l’altar major s’hi va posar una Mare de Déu del Sant Salvador. Cal afegir que els crucifixos del Crist de Berit es van popularitzar el segle IV. Són imatges d’influència oriental on el Crist va vestit amb una llarga túnica, amb mànigues i cenyidor. Es tracta d’un crist en majestat que prové del més famós Crist siríac de Berit. Hi ha qui creu que el nom de Berit prové de la deformació de “Beirut”.
Un dels detalls és aquest treballat i ric tenebrarium.
A Catalunya el Crist en majestat havia aparegut el segle XII i va perdurar tot el XIII, raó per la qual està molt implantat en les terres pirinenques i després van baixar cap a la Catalunya central, on agrada denominar-lo Crist Triomfant. D’acord a un treball de Montserrat Jorba, podem reproduir que la veneració d’aquest prototip de crucifixos va arrelar en l’entorn cristià de Síria i es va estendre lliurement per Antioquia i la mediterrània cap a Bizanci i l’occident.
Passem pel vestíbul del santuari per sortir a l’exterior.
Uns metres més enllà, hi ha un mirador que ens permet fitar el nostre objectiu: la plataforma rocosa i plana del Puig de Santueri, allà, lluny.
A sobre nostre hi ha la immensa mola que sosté la imatge de Crist Rei. Aquesta creu va ser alçada el 1934.
Hem començat a dirigir-nos al castell. El sender, encara que pedregós, és fàcil de seguir.
Seguint amb el tema de la població, cal recordar que en un document del rei a Roger de Llúria se li insta que en el procés de repartiment de terres eviti conflictes, ja que els nou pobladors que s’envien a València són bons homes d’armes però mal pagesos. És a dir, es manté l’idea que si marxaven els pobladors que hi eren, això havia de suposar l’empobriment de la terra.
Bàsicament, de moment, tot és baixada. Cal passar una porta sense problemes i seguir avall.
En qualsevol cas és evident que els sarraïns resistents, probablement haurien acabat eliminats, però els notables musulmans que van ajudar a la conquesta i altres nuclis de població, serien els mossàrabs que s’haurien integrat dins la nova societat. Les informacions existents del repoblament sembla que diu que la majoria eren de parla catalana (catalans, 40%; i occitans, 25%), però també un 16% de gent vinguda de les terres sicilianes, de Nàpols, Gènova i altres terres de la península itàlica. Un percentatge inferior estava format per aragonesos, castellans i navarresos. També s’hi va mantenir la comunitat jueva que, d’origen molt antic, habitava l’illa. Se sap que el juliol de 1231 se’ls hi va reconèixer drets, garanties personals i certes exempcions tributàries.
A mida que anem avançant, la imatge del castell es fa més evident. El nom de Santueri probablement correspon al domini “Santoris, de sis jovades” que pertanyia a Nunyo Sanç. Aquest topònim ja consta documentat el 1232. L’historiador de Felanitx P.Xamena Fiol comenta que en els documents antics, just després de la conquesta catalana, el terme Santueri era sinònim de Felanitx.
Als nostres peus dominis, masos i conreus.
Arribem al castell de Santueri. Es calcula que la seva existència ve de molt antic i es creu que va servir com a lloc de protecció i resistència de la població existent en època de la invasió sarraïna el segle X.
No podem entrar. La porta és tancada, però això no ens impedeix fer-nos-hi una fotografia al davant.
Durant la primera conquesta de Jaume I, el 1229, ja va ser utilitzat per les forces del rei sobirà de Catalunya. Vull explicar que no faig referència a la conquesta per part de la que sovint s’anomena “Corona d’Aragó, o Corona catalano aragonesa” pel fet que es va tractar d’una operació proposada pel rei Jaume a les Corts Generals de Monsó (on van coincidir els membres de les Corts catalanes i de les aragoneses) en la qual els nobles aragonesos van estimar abstenir-se de l’acció a la mediterrània. Per tant les operacions dirigides a l’est van ser pagades exclusivament per les grans ciutats de catalans (especialment Barcelona) i amb la participació activa dels nobles de Catalunya.
És ben curiosa l’alta torre arrapada a una roca que sobresurt.
Més endavant, l’any 1248, en l’acció de conquesta definitiva per part de del rei Alfons, la resistència del castell va ser escassa. Posteriorment va passar a ser un element de vigilància i control dels possibles atacs marítims. Durant les revoltes de les germanies, entre el 1522 i el 1524, va ser l’únic castell roquer, dels tres de Mallorca, que va restar lleial e la Corona.
L’any 1811 va ser venut per l’Estat espanyol a un propietari particular i va caure en desús i progressiva degradació.
Anem baixant, ara amb el paisatge de camps i conreus treballats i ordenats; magnífics.
Tornem a estar al davant del turó de Crist Rei.
Finalment arribem a Felanitx on anem a dinar. La façana de l’església ocupa un bon espai dins la vila.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=16516472