(Alacant. Marina Baixa) Ruta el mes de febrer de 2014; 8,5 km; +625 -625; 3,5 hores. Excursió organitzada per l’amic Joan amb el següent itinerari: Font de Partagat, font de l’arbret, Passet de la Rabosa, Simes de Partagat, Pic Oriental d’Aitana, Font de Partagat. Tipus de sortida: circular; Dificultat: moderada (per un curt pas de 5 metres al Passet de la Rabosa, on cal fer servir les mans i pot suposar una certa dificultat per enfilar-s’hi)
 |
 |
FA ANYS: El 21 de maig de 1527 Felipe II va néixer a Valladolid i va ser un monarca absolutista que va rebre una educació molt religiosa i centrada en la tradició i cultura castellana. El seu menyspreu als idiomes sobre les terres que governava (francès, flamenc i català) el va perjudicar les relacions amb els representants de la societat civil d’aquests territoris.
Per la magnífica vall de Guadalest hem pujat la carretereta que arriba a 950m, a la Font de Partagat. Es tracta d’un indret arbrat, amb una font de la qual brolla aigua abundant i amb espai per coure l’arròs i taules de pedra amb bancs per seure-hi. Estem a la serra d’Aitana, conjunt rocós que envolten vuit pobles: Abdet, Alcoleja, Beniardà, Benifato, Benimantell, Confrides, Guadalest i Sella, tots entre les comarques del Comtat de Cocentaina i la Marina Baixa.
Per sobre del lloc hi ha el Penyò de Rapel, segons he vist al mapa topogràfic, que s’aixeca 200 metres per sobre de la font. Deixem el cotxe en l’ample espai d’aparcament. Dins del bosc d’àlbers hi ha una construcció que sembla que es correspon amb la que es va aixecar per tal que els treballadors de les brigades hi poguessin desar les seves eines i també fos refugi, en cas de necessitat.
Cal afegir que la serra compta amb diverses fonts, les aigües de les quals provenen del desgel de la neu dels cims (quan n’hi ha) i de les filtracions subterrànies. La font de Partagat raja 4 litres per segon i prové de les surgències que circulen amagades per sota de la tartera que baixa de la base del cim d’Aitana, per la qual baixarem caminant al final de l’excursió d’avui. Des d’aquesta font, surten diverses rutes per caminar, entre elles els senders senyalitzats del PRV-10 que va de Benifato a Sella, el PRV-44 de Callosa a Confrides i el PRV-21 que uneix Benifato amb el Port de Tudons, que inicialment també farem nosaltres.
Comencem a caminar en direcció a ponent, entre ametllers en flor.
Alguns rètols indiquen que estem caminant pel sender botànic de La Rabosa. De tant, en tant (encara que al principi del camí sembla que han desaparegut) hi ha uns pals de fusta amb el nom d’algunes de les espècies botàniques.
A l’altra vessant de la vall de Guadalest, podem veure el recorregut de la cresta de la Serrella i també les puntes de les Aspres de Famorca, que tanquen la Canal i per on ahir vam passar.
Parem un moment i mirem enrere. A sota nostre tenim el poble de Benifato. El seu origen cal trobar-lo en una alqueria dels sarraïns que, un cop acabada la conquesta, va quedar sota el domini del senyor de Guadalest, Bernat de Sarrià, en els orígens del domini feudal a finals del segle XIII. En aquella època els habitants de totes les valls eren musulmans, encara que cal tenir en compte que l’inici de l’arribada dels sarraïns pel sud (l’any 711) no era bàsicament de religió musulmana, ja que era una barreja d’àrabs i de berbers del nord d’Àfrica. La seva població s’hi va mantenir durant la conquesta i molts anys després, conreant les terres. Ara bé, l’any 1609, amb l’expulsió de la població morisca ordenada per Felip II (probablement amb l’objectiu d’apropiar-se dels bens i terres dels moriscos a Castella i a Andalucia), el territori va quedar despoblat i va entrar en decadència.
Passem per l’altura de 1350 metres on hi ha la Font de l’Arbret. Aquí tenim al davant les parets de la Serra d’Aitana i podem endevinar la tartera per la qual baixarem, que està a sota mateix d’una base militar i que es veu una mica. Hem caminat uns 3 km, que vol dir una hora. Ara canviarem la direcció del nostre pas i seguirem un caminet que s’en va cap a llevant, dirigint-se cap a la part més abrupta de la serra, on una roca vertical amb un perfecte forat rodó al mig, en indica la direcció.
El sender va pujant i dirigint-se cap el Passet de la Rabosa, que ara ja veiem com una prima escletxa dalt de la serra.
El pas de pujada consta de dos moments diferents, un primer que obliga a superar un parell de metres on cal fer servir les mans i l’agilitat (o algú que ens estiri des de l’esglaó superior) i un segon pas, més amunt, dins de l’escletxa que veiem, que obliga a ajupir-se. Tot plegat, un pas divertit , d’aquells que animen una excursió.
Un cop superat el pas, si ens girem, podrem veure la roca foradada, magnífica i interessant, just al darrera nostre. Ara tenim al davant una plana rocallosa, amb un sender que s’endevina i senyals pintats de tant en tant. A la dreta, una profunda esquerda i més endavant unes quantes més. Cal orientar-se al sender trepitjat, ja que les esquerdes, fora del sender, barren el pas. Estem a 1450 metres d’altura i hem caminat 4 km, en unes 2 hores.
Uns cent metres més endavant arribem a les gran esquerdes conegudes com a Simes de Partagat.
Encara que les fractures pels moviments de plaques han estat molt explicades per la literatura sobre geologia, aquestes que podem gaudir són , per les seves dimensions, un exemple didàctic extraordinari. Cal situar-les en les calcàries de l’eocè (estem parlant de fa uns 50 milions d’anys). Per entendre el desplaçament, que és el que va provocar el trencament, cal saber que aquestes calcàries es troben per sobre unes argiles també de l’eocè. Les Simes de Partegat són doncs de les fractures a simple vista més grans que es coneixen al territori valencià i separen blocs de calcària de grans dimensions.
Després de fer unes quants fotografies de les esquerdes i dels clots profund que han format, girem per seguir la nostra ruta que ara s’ha d’enfilar dalt del cim d’Aitana, format per dues puntes, la que pujarem nosaltres i la formada per la base militar, a la qual no tindrem accés.
Quasi dalt del cim, mirant cap al darrera podem veure el poble de Guadalest. Les màquines fotogràfiques actuals permeten una bona aproximació, però les boires de les valls, s’encarreguen de tapar una mica la vista. El poble va ser fundat pel cabdill àrab Al-Azraq. La vall es va desenvolupar molt gràcies a la riquesa de l’agricultura que es podia obtenir pel complex sistema de regadiu que van crear. Després de la conquesta, el 1293, es va mantenir la població existent, llavors sota el domini de Bernat de Sarrià, nascut a Sarrià (aleshores un poble prop de Barcelona), qui va rebre el senyoriu del rei Jaume I. El castell de Guadalest, extraordinari i enlairat dalt de la cresta rocosa que controla tota la vall, exercí el control territorial sobre la majoria de nuclis de població de la vall. Va ser el 1609 quan amb l’expulsió decretada per Felipe II dels moriscos, van quedar tots els pobles deshabitats i els conreus abandonats.
Des del cim Oriental d’Aitana (1547m) tenim unes vistes excepcionals. Aquest conjunt muntanyós del sistema bètic és el més oriental de la península Ibèrica i forma un àmbit de quasi 2000 has a pocs quilòmetres de la costa, amb un relleu accidentat de roqueral abrupte. El nom prové, segons el gran filòleg Corominas del llatí “Edetana”, o muntanya dels edetans. El edetans van ser una tribo d’íbers, molt ben documentada . Altres han volgut trobar altres orígens, com l’Enric Moreu que ho relaciona amb el concepte “nostra gent” de l’àrab, que sembla ben poc creïble i alguns altres, amb tota seguretat ben apartats de la realitat, que li volen trobar un origen basc en el nom de pare (aita), que no té ni cap ni peus.
Baixem una mica, en direcció al tancat de protecció de la base militar d’Aitana. L’origen va ser l’acord entre els americans i el govern de la dictadura espanyola el 1953 per tal de crear diversos “Aircraft Control and Warning Squadron”. Aquest va ser el nº 5. És curiós com la demòcrata Nord Amèrica durant molts anys va arribar a l’acord de suport de règims dictatorials a Sud-amèrica. Encara que la guerra que van començar els fills d’espanyols a les colònies van aconseguir acabar amb l’explotació i monopoli d’Espanya, les nacions que van sorgir van quedar sota la influència dels estats Units, que dominaven el mercat atlàntic. Porfirio Díaz a Mèxic, Augusto Pinochet a Xile, el peronisme a Argentina, Alfredo Stroessner a Paraguay... van generar horror i assassinats en massa. Queda cal doncs que això de la democràcia dels americans no era res més que una teoría.
Des de la tanca, comencem a baixar per un sender marcat molt dret, per la dreta, fins arribar a una llarga tartera de pedra que anem seguint, intuïtivament, sempre avall fins arribar a un bosquet on el camí es fa més amable i ens porta fins a la font de l’arbret un altre cop.
Baixant veiem, una cobert pel tel de boires, Bernia i el Penyal d’Ifac. El Penyal és una penya aïllada de 332 metres d’altura que sorgeix del mar encara que disposa d’una franja d’orígen detrític que l’uneix a terra.
Després arribem a la font de Partagat i ja amb el cotxe seguim fins a Benifato i el passem. El poble manté la seva tipologia àrab amb carrers estrets i costeruts. L’església està dedicada a Sant Miquel. He trobat una llegenda, recollida per Bernat Capó, que explica que les autoritats van encarregar, a un artista valencià, la imatge d’un Sant Miquel, patró del poble. Amb molt realisme va crear un sant Miquel gloriós, amb l’espasa en flames alçada i un peu sobre el maligne vençut, que presentava una virilitat contundent i evident. Es veu que el capellà no estava disposat a beneir aquella imatge tal com estava i amb l’aprovació dels veïns del poble, segons diuen, va començar a garrotades amb el dimoni al qual li va fer perdre aquell membre provocador. (Costumari valencià, coses de poble; Edicions del Bullent, Picanya)
Si vols veure el track per gps pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=6278412