(Chamonix) Ruta 1592 el 14/07/2024; 7 km; +230 -690; 3,5 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Chamonix, Les Praz, telefèric Flégère, Telecadira Index, Llac Blanc, Planpraz. Participants: Anna G i Miquel. Tipus de sortida: travessa; Dificultat: moderada.
 |
 |
FA ANYS: L’any 2019 es va renovar el telefèric de La Flégère per un telecabina.
El primer telefèric ha suposat pujar des de Les Praz (a 1060m) a l’estació superior de La Flégère (1877m). Aquest telefèric va començar a funcionar el 1956 i l’any 2019 ha estat substituït per un telecabina. L'estació superior té la particularitat d'estar integrada a l'edifici original de l'antic telefèric.
Després seguim amunt en telecadira, fins a l’estació superior de l’Index (2396m). Com la majoria dels remuntadors que surten de la vall de Chamonix, el telecabina també funciona la resta de l'any per donar servei a rutes de senderisme, com ara el Grand Balcon Sud utilitzat pel Tour du Mont-Blanc i el GRP Tour du Pays du Mont-Blanc.
Comencem a caminar per un camí fàcil, però ens trobem clapes de neu. La primera es passa sense dificultats.
Més endavant m’aturo a fer aquesta fotografia de part del que es coneix com “Balcó Nord”. En aquesta foto es veuen, si no vaig errat, els Drus i l’Aguille Verte. La “Verda” és el cim més alt amb 4122 metres, però l’Agulla del Drus, de 3754m, crida més l’atenció. La primera ascensió de la Grand Dru la van realitzar els alpinistes britànics Clinton Thomas Dent i James Walker Hartley, amb els guies Alexander Burgener i K. Maurer, que van pujar per la cara sud-est el 12 de setembre de 1878.
Ara s’endevina clar la Mer de Glace i el teló de fons de les Grans Jorasses, una serra espectacular plena d’agulles. La primera ascensió de la Punta Whymper es va realitzar el 24 de juny de 1865 per part de Christian Almer, Franz Biner, Michel Croz, Edward Whymper. Va ser Edward Whymper el primer a trepitjar el camí d'ascens a les Grandes Jorasses, en l'intent de trobar un mirador perfecte. Un cop complert aquest objectiu es va aturar al cim Oest, avui conegut com a Punta Whymper (4184 m). Anys més tard el cim Est va ser ascendit, el 1868, per Horace Walker, i avui porta el seu nom, Punta Walker (4208 m).
Nosaltres seguim. Una clapa de neu més i després una altra situada en fort pendent per la qual s’ha de caminar sobre la cresta que fa. S’hi ha d’anar en compte i l’Anna, poc habituada a aquests passos de neu, va molt a poc a poc i fa bé. Sembla que aquest any hi ha més neu que el normal. Jo començo a pensar en donar mitja volta, però desisteixo perquè pel darrera ja n’hi un parell que venen i creuar-se amb gent és encara pitjor. Poc després ja hem passat i les altres clapes seran més planeres i per tant més fàcils. Tot i amb això, el panorama és extraordinari.
Pel davant nostre, a la nostra dreta, hi ha la serra de les Agulles Roges. Les Aiguilles Rouges van de nord a sud i formen part dels Pre-alps de Savoia . A l'est es troba la vall de l'Arve amb Chamonix i Argentière. A l'extrem nord, el coll des Montets porta a Vallorcine. El punt més alt és l' Aiguille du Belvédère amb 2.965 metres. El nom deriva de la coloració característica, que es basa en gneiss que conté òxid de ferro, a diferència del “massís germà” més enllà de l'Arve, el grup del Mont Blanc, on hi ha poc granit.
Una aturada per admirar, vall enllà a nord-est i amb el zoom, una vista cap a Suïssa potser dels Alps Penins. Tots aquests panorames d’agulles, de cims, de neu, de glaceres ofereixen el record dels grans noms de l’escalada com Cassin, Bonatti, Whymper, Hermann Buhl, Terray, Rébuffat, Messner…
Per damunt nostre, mentre anem pujant i girant, el circ glacial del Tête Plate (2944m) i la Florià (2888m). Per cert, aquell any 2019 a Espanya (a Catalunya) hi havia indignació per les balances fiscals. De fet l’any 2023 el dèficit fiscal de Catalunya va ser de 21.982 milions d'euros el 2021, segons càlculs del Departament d'Economia. O, el que és el mateix, hi ha prop de 22.000 milions d'euros que els catalans paguen amb els seus impostos a l'administració estatal però que ja no tornen. L'any 2020 la dada va ser similar: 20.772 milions. (‘ccma.cat’). Per això hi ha catalans que pensen que Catalunya es tractada com una colònia.
Aquest és un territori rocós i on, hi ha alguns passos amb cables que estan pensats per quan hi ha gel a l’hivern. Ara no hi ha cap dificultat.
Ja quasi en la part final, el camí puja molt dret. Només cal fer el pas curt i més lent. Se sap que el Lac Blanc també és accessible des del Col des Montets, o Tré-le-Champ. Si trieu una d'aquestes rutes, aneu amb compte: alguns passos tècnics, a vegades aeris, no són aptes per a tothom!
Ja quasi hi som i un rètol ens diu que estem a la zona del Llac Blanc. Hi ha força gent, que, la majoria, han pujat directament des de La Flégère; un fort desnivell de pujada. Nosaltres l’hem estalviat, però a canvi hem trobat neu que no ens esperàvem.
Finalment ja tenim a la vista l’ample espai del Llac Blanc i del refugi. El Llac Blanc està a 2352m i domina la vall de Chamonix de cara a una de les serralades més belles del món.
Des de les taules del refugi, tenim el Llac Blanc als peus i al davant, a la banda de ponent, les Agulles de les Crouches amb puntes de 2700m.
Una mica de refresc sempre va bé quan arribes a l’objectiu. Potser convé que recordem que va ser l’any 1760 quan Horace Bénédict de Saussure va oferir una recompensa a qui arribés al cim del Mont Blanc. Deu anys després, va obrir el primer refugi per rebre els exploradors que intentaven arribar als cims.
Primer plànol del Llac Blanc i dels dos colls que té al nord: el de Belvedere i el de Beugean dins de la serra de les Aiguilles Rouges. Cal saber que hi ha normes en aquest llac, però que realment s’apliquen a tots els llacs de muntanya: no ens banyem a llacs d'altitud!
Aquesta prohibició de bany, que molts inconscients obliden, ens obliga a quedar-nos a la vora dels llacs. Per què protegir-los? Doncs perquè els llacs d'altitud són molt fràgils i les cremes solars, o el propi ph de la pell (i especialment dels gossos) són contaminants per a aquests ambients. Així que no ens hi banyem ni deixem que ho facin els animals de companyia; en cas contrari anirem destruint l’ecosistema i els nostres fills i néts ja no ho podran gaudir.
Quan comencem a baixar ho fem per seguir la ruta de baixada, de més desnivell però gens de neu, fins a la Flégère. Mentre escric aquesta crònica, puc dir que dos segles i mig després de la recompensa d’Horace Benedict, a Catalunya estem pendents d’eleccions. Unes eleccions a les que l’ex president Puigdemont (exiliat a Brusel·les) diu que assistirà. A veure com va tot. Convé que els europeus sapigueu que a Espanya 10 dels 12 presidents de la Generalitat de Catalunya han estat represaliats (‘diaridebarcelona.cat’). Els catalans confien que Europa els ajudi, ja que davant de l’Espanya són massa febles. A Espanya la persecució dels nostres polítics ja ve a ser una costum. A algú li estranya el desig d’independència dels catalans? No faríeu vosaltres el mateix?
La baixada és una mica dreta, però és un camí pedregós molt fressat i fàcil; els genolls a alguna edat ja comencen a notar-ho ja que en uns només 3 km es baixen quasi 700 metres.
Així que arribem a l’estació del telecabina de la Flégère i aquí s’acaba l’excursió a peu.
Baixem amb la mirada posada en magnífiques vistes de la vall de Chamonix i del Mont Blanc i la destacada agulla punxeguda de l’Aiguille du Midi. Des del descobriment de “Chamuny” per part de William Windham i Richard Pocock el 1741, la vall de Chamonix-Mont-Blanc es va convertir en un mite per a exploradors del món sencer.
NOTA: No necessàriament els wp coincideixen al lloc on han estat fetes les fotos.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/1592-chamonix-les-praz-teleferic-flegere-telecadira-index-llac-blanc-180646972
Aquí, una altra crònica anterior pels Alps: https://www.eoliumtrek.cat/index.php/europa/franca/797-ecrins-col-de-granon-lac-de-l-oule