(Click on the flag above to have the translation in your Language) (Dolomites Ampezzo) Ruta 1366 el 10/07/2021; 17 km; +480 -850; 5,5 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Vall de Fanes, Capanna Alpina, Armentarola, Coll de Locia, Piano Grande, Campestrin, Refugi Gran Fanes, Fiames, Felizon. Participants: Toni C, Miquel A, Anna F i Miquel. Tipus de sortida: travessa lineal; Dificultat: moderada. IBP: 89.
FA ANYS: El Piz Conturines es va escalar per primera vegada el 1880.
Avui anem a la Vall de Fanes i per això girem en una desviació des de la carretera de San Cassiano que ens porta a la Capanna Alpina (1726m), on començarem a caminar. Estem a la zona de l’Alta Badia, venint de San Cassiano.
Des d’aquest petit replà tenim aquesta vista dels vessants del Piz Armentarola (2407m). Són els contraforts del massís de Piz Conturines (3068m), el més alt del Grup de Fanes. El Piz dles Cunturines, com se l’anomena a les valls de parla ladina, es va escalar per primera vegada el 1880. El Cunturines també és famós per un fet: el 1987, a la cova de Conturines, a 2.800 metres, es van trobar ossos d’un ós desconegut. A aquest Ursus ladinicus prehistòric, també anomenat "ós de les coves Conturines", s'ha dedicat el Museu Ladí de San Cassiano.
Seguim la ruta 11 que s’endinsa al bosc. Estem situats al parc natural de Fanes-Senes-Braies. Per aquí també circulen les llegendes antigues. A l’altiplà de Fanes, on arribarem després, les llegendes ladines parlen de l'existència d'un antic regne, es distingeix un massís l'aspecte del qual ha motivat que sigui conegut com "el castell de Fanes". La muntanya Croda dal Becco rep el nom ladino de ‘Sas dla Porta’ en raó que constitueix un dels accessos a l'esmentat altiplà. Per la seva banda, el Pla de Corones apareix referit en la mitologia ladina com l'escenari on el rei de Fanes va coronar a una donzella guerrera.
Una mica més endavant passem aquest pontet per damunt del riu Saré. Per cert, l’any 1939 es va arribar a un acord entre Adolf Hitler i Benito Mussolini pel qual es permetia optar a la població germanòfona i ladina deL Tirol del Sud; podien emigrar al Tercer Reich o bé quedar-se a Itàlia i ser assimilats a la cultura italiana. De fet ja després de l'arribada al poder de Benito Mussolini, el 1922, es va dur a terme una dura política d'italianització al Tirol del Sud. Tots els topònims, i fins i tot els noms de les tombes, foren traduïts a l'italià, i fins i tot ho foren els noms i cognoms de les famílies. Això es coneix com genocidi cultural. Quants altres països ho han fet?
En un quilòmetre de distància la ruta puja a una mica més de dos-mil metres. A Espanya durant l’últim terç del segle XVIII es va incrementar el pla d’eliminació de la llengua catalana. El 1772 s’ordena que tots el mercaders i comerciants majoristes i a la menuda portin els llibres de comptabilitat en castellà. El 1776 s’obliga a utilitzar el castellà a les parròquies i en l'ensenyament del catecisme. I la Reial cèdula de 1799 que prohibeix representar, cantar y ballar obres que no fossin en idioma castellà.
Em giro un moment, miro a sud-oest. Estem molt amunt. Alfons es veu el pla on està la Capanna Alpina, també el pàrquing i s’endevina l’espai del càmping. Lluny, em sembla que són les vistes al monte Castello i el Setsas.
Finalment, després de la dura pujada, s’arriba al Col de Locia (2069m). Al davant del Piz Conturines, a l’esquerra.
Dalt del coll convé aturar-se i descansar una mica per recuperar forces. Fins aquí hem fet uns 2,5 quilòmetres i un desnivell de 300 metres.
Damunt d’un petit tros de terra i herba hi ha aquest exemplar de Silene acaulis. Coneguda com a camp de molsa o rosa de coixí, és una petita flor silvestre de muntanya que és comuna a tot l’alt àrtic i la tundra a les muntanyes més altes d’Euràsia i Amèrica del Nord. El nom del gènere està certament vinculat a el personatge de Sileno, pare adoptiu i preceptor de Dionís, sempre representat amb ventre inflat similar als calzes de nombroses espècies.
Decidim seguir endavant. Ara ve una llarga ruta recte i amb suaus pujades i baixades. Estem al Piano Grande i és d’uns 4 quilòmetres de longitud. Tota la zona es va incloure al parc natural de Fanes - Sennes – Braies, el 1980 . A San Vigilio di Marebbe hi ha el centre de visitants del parc natural, que recull informació i curiositats sobre el parc i l'Alp de Fanes.
La serra de Campestrin, a la nostra dreta (em giro a fotografiar-la) conté cims de 2800 i 2900 metres.
Em crida l’atenció aquesta delicada flor groga de fins pètals com de seda; és una Meconopsis càmbrica. Neix entre el rocam i n’és la reina ja que viu on no hi viu cap altra flor ni herba. Es coneix com la rosella gal·lesa i és una planta perenne amb flors de la família de les roselles Papaveraceae. Té flors de color groc a taronja i es cultiva àmpliament com a planta de jardí. Segons una llegenda grega, la rosella va ser la creació de Déu de la Son. Ajudant a la deessa del blat de moro quan va perdre la seva filla, les roselles estaven acostumades a tranquil·litzar-la per dormir. Si ella descansava, el blat de moro creixia i perquè es va adormir, el blat de moro va començar a créixer novament. S'ha vist que les roselles són essencials per al creixement del panís.
Planes i prats per aquest altiplà tan llarg i ample. La relació d’aquest espai natural amb les llegendes ladines és profunda, en particular les relacionades amb els llegendaris homònims de Fanes, que residien aquí. Encara que llegendària, la història oral, marcada per superposicions històriques d'almenys dos mil·lennis, podria contenir una certa probabilitat quant a l'existència d'un grup humà organitzat a la zona de les Dolomites a l'era protohistòrica.
Més enllà ja es veuen les agulles del Munt de Gran Fanes. El cim més alt és el Sas Dai Bec de 2562 metres.
És un llarg jardí molt variat. Faig una altra foto a aquesta lluqueta vera (“Globularia cordifolia”). La Globularia cordifolia és originaria de les zones temperades i circumtropicals mediterrànies del centre i sud d'Europa i de les illes de la Macaronèsia. He llegit (però no tinc la seguretat de res pel que fa a propietats) que antigament es feia servir per les seves propietats medicinals, però també he trobat que alguns tractats antics deien que podia ser violenta i purgant, fins i tot s’havia guanyat el nom de ‘herba terrible’. Alguns escriuen que no té efectes adversos greus. Per tant, que ningú faci servir les plantes sense assegurar-se professionalment de la seva innocuïtat.
Encara una mica lluny ja es veu la Utia de Gran Fanes, on podrem beure i menjar alguna cosa. Com a comentari i curiositat diguem que l’any 1969 va ser un mal any pels sants. El Vaticà, va treure el ‘títol’ a més de quaranta. Entre ells, un de molt conegut com Sant Cristòfol que sent el patró dels conductors i viatgers, ara ens hem quedat sense protector. Altres que es van quedar aparcats del santoral, encara que se’n respecta la devoció, van ser Sant Valentí, Santa Bàrbara, Santa Tecla, Santa Juliana, Sant Jordi, Santa Verònica, Santa Úrsula, ...
Una ample passera per damunt del riu Fanes i ja hi serem.
A la taula no hi falta una cervesa i convé menjar una mica que trigarem encara molt en arribar al final.
Quan ens tornem a posar en marxa el camí ja comença a baixar, de moment, suaument. Al davant de la gran paret del Parei di Fanes Grande, damunt la qual hi ha el Col Beccei, que probablement fa referència a la porta d’accés a la vall que comentava al principi.
Seguim avall per la ruta 10 en direcció a Fiames. Certament aquesta excursió se’ns està fent molt llarga.
Deixem el llac de Fanes, a un costat.
La ruta ara fa una baixada més ràpida fins que arribem al salt d’aigua Cascasta di Sbarco, on ens hi desviem uns minuts.
Un estret camí passa per sota la balma que s’hi ha format. Nosaltres tornem enrere a la ruta que veníem fent.
Durant la baixada, trobem aquesta font de San Tommaso, de l’any 1984, que és realment fresca i aprofitem per refrescar-nos i beure. Uns 100 anys abans naixia la república italiana. Va fer falta un moviment militar encapçalat per Garibaldi que, entre 1860 i 1861 va prendre Sicília i Nàpols. En aquella època es va fundar Itàlia i tenia la capital a Torí. La història em permet recordar que en un viatge a Sicília, el 2001, vaig poder veure una placa al costat de l’ajuntament de Palerm on la ciutat recordava que Garibaldi havia alliberat Sicília de la “tirannide dei Borboni”.
Ja quasi al final de la baixada hi ha un estret congost, conegut com Felizon. Uns metres més endavant s’arriba a un aparcament i una caseta d’informacó on ens faciliten el telèfon d’un taxi que ens vindrà a recollir i ens tornarà (en quasi 40 minuts i 100 euros) a la Capanna Alpina.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a:https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/dolomites-dampezzo-vall-de-fanes-capanna-alpina-armentarola-coll-de-locia-piano-grande-campestrin-r-78340948