(Trentino, Val di Fassa) Excursió organitzada el mes d’agost de 2014. Hi vaig amb en Magí i la Rosa; total de 7 km; +445 -445; 4 hores. Itinerari: Sas Pordoi, Ref Maria, Ref Forcella, pas dels cables (ruta 638), Piz Boé (3152m), Ref Boé i tornada per la ruta 627. Tipus de sortida: circular; Dificultat: moderada (en tot el recorregut, però cal utilitzar cables i alguns esglaons de ferro)
FA ANYS: El 1545, mentre començava el Concili de Trento, a Espanya el sobirà era Carlos I (i Vè del Sacre Imperi Romanogermànic). El 9 de febrer de 1518 va haver-hi el jurament com a rei de Castella; el 29 de juliol ho va fer a les Corts d’Aragó i el 16 de maig de 1519 l’acte va ser a les Corts de Catalunya. Des de principis del segle XV cada nació tenia les seves institucions i constitucions i es compartia el monarca. Pel que fa a Catalunya això va durar fins el segle XVIII.
Al Paso Pordoi prenem la funivia que per 12€ per persona (anar i tornar) ens porta des de 2239 metres fins al Refugio Maria. Hem aparcat al Pas Pordoi, el coll dels Dolomites que, a 2239m, està entre el grup Sella i el grup Marmolada. La carretera asfaltada, al coll, és la més alta dels Dolomites i enllaça Canazei (a la Vall di Fassa) amb Arabba (del Col di Lana). Aquest és el punt més fàcil per fer el Piz Boé, ja que amb el telefèric ens estalviarem 700 metres de desnivell. Venim de la Vall de Fassa, on estem instal·lats. Fassa està a la regió del Trentino Dolomiti, que la Unesco ha declarat Patrimoni de la Humanitat. Els Dolomites inclouen un extens territori amb diversos conjunts de muntanyes que prenen el nom de “Gruppo”: Sella i Marmolada, a la divisòria d’on estem i també Latemar, Monzoni, Rosengarten, Sassolungo i Sasso Piatto.
Es pot afegir també que la Vall de Fassa (en ladí, Val de Fascia) està dins de la província italiana de Trento i és una de les valls de Ladínia. Ladínia té l’origen en una nació que actualment ha quedat dividida entre les províncies italianes de Trento, Belluno i Bozen (coneguda com Tirol del Sud).
Arribem, en pocs minuts, al Rifugio Maria (2950m). Sortim del refugi i ens endinsem a la boira, esperant que durant la caminada es vagi aclarint. La verticalitat ens permetria veure la vall, si no fos per l’espessa boira que tot ho tapa, però sabem que la vall es connecta amb les altres valls ladines per diversos passos de muntanya. En general el territori és molt abrupte i les collades han estat fonamentals pel pas de persones i mercaderies. Així, el Pas San Pellegrino, el Pas de Costalunga, el Pas Sella i el Pas Pordoi, han estat i són la clau de les comunicacions.
Anem en direcció nord-est, baixant entre la boira, seguint els senyals del sender 627 fins que arribem al refudi Forcella del Pordoi (2829m), en una collada que presenta una finestra espectacular a la vall que va cap a Arabba. En tot el territori dels Dolomites hi ha una gran quantitat de refugis i albergs. Només en aquesta part que ens movem ara, d‘acord amb l’associació dels refugis de muntanya, n’hi ha 28.
Aquest refugi està posat en un punt clau, en un coll que permet una finestra sobre la vall i per on baixa, amb moltes llaçades, la ruta que va al Pas Pordoi i que nosaltres ens hem estalviat de pujada.
La muntanya del Piz Boé s’endevina. A sota la Val de Fos. La ruta segueix cap a est fins que uns pals indicadors ens permeten prendre la ruta 638 que és la que s’enfila cap el cim pel sud. Encara es veuen congestes de neu, d’un any amb fortes nevades. Tota la regió ha vist com s’ha desenvolupat molt el turisme de neu a l’hivern. D’aquí ve la gran quantitat d’albergs i refugis que, en realitat, obren tant a l’estiu com a l’hivern. El conjunt de pistes i estacions d’esquí conegut com Dolomiti Supersky està considerat un dels més extensos del món.
Aquí, cal anar superant esglaons de roca de fàcil accés, fent servir una mica les mans i ajudant-nos de diversos esglaons de ferro i cables clavats a la roca. La via està molt ben preparada i no presenta cap dificultat especial per a persones que caminen habitualment per la muntanya.
En uns dels passos, sentim parlar basc i saludem amb un “egun on”. Són vuit excursionistes d’Euzkadi que estan, també, caminant pels Dolomites. De la conversa surt una ikurriña i, per tant, també una estelada i ens fem una foto. L’estelada no és res més que una modificació de la veritable senyera de l’antic Principat de Catalunya, per tant és la veritable bandera de la Catalunya independent que va durar des del segle X fins el XVIII. L’estelada s’ha escampat des del moviment sobiranista a Catalunya des de l’any 2012, des del sentiment de reivindicació. La bandera catalana de les quatre barres prové de l’ensenya dels comtes de Barcelona. Posteriorment, amb una corona a sobre, va formar l’escut de la confederació que formaven Aragó i Catalunya.
Si haguéssim trobat algun grup de gallecs, o de castellans, o de navarresos, o lleonesos els hi hauriem ofert que traguessin les seves banderes per afegir-se a la foto, però no hi són. Convé tenir clara la història i saber que Catalunya comptava amb diverses institucions de govern com a estat, dins d’una monarquia compartida. Aquestes institucions eren de les més antigues d’Europa (les Corts, el Consell de Cent, la Generalitat...) i en contra del que alguns pensen van estar actives fins a principis del segle XVIII. Va ser després de la caiguda de la ciutat de Barcelona sota les bombes i les forces militars d’Espanya i de França, que les constitucions catalanes i les seves institucions van ser abolides.
Des del segle XVIII la llengua i la cultura catalanes han estat sotmeses a una gran pressió per provocar la seva desaparició. Prohibició d’ensenyament, multes i càstigs pel seu ús públic, traducció i assimilació a la llengua castellana de noms de persones, pobles i llocs... Encara avui en dia un ministre del govern de Madrid (el tristament famós Sr. Wert) està totalment decidit a castigar l’ensenyament del català amb diverses normes i lleis. Però d’aquesta manera dóna la raó als qui pensen que només amb un estat propi serà possible defensar la cultura i la llengua. De l’actitud d’aquest ministre, com la d’alguns altres personatges polítics, és possible explicar el creixement enorme del desig d’independència de Catalunya que, de fet, no existia un cop va començar la transició al sistema democràtic, després de la mort de Franco.
Una estona després de seguir pujant arribem al cim del Piz Boé (3152m), el més lt del Grup Sella, encara que no de tots els Dolomites. Dalt del cim hi ha un petit refugi, on encara podem gaudir d’una magnífica cervesa.
Al refugi i mentre prenem la cervesa puc fer una fotografia a un text que hi ha i amb el que jo estic totalment d’acord: “Solo dove sei stato a piedi, sei stato veramente” (Només on has estat a peu, hi has estat de veritat). Nosaltres podem dir que hem estat dalt del Piz Boé.
Baixem del cim pel vessant nord i aviat trobem la cruïlla (rutes 672 i 638). La 672 segueix la cresta per connectar amb la ruta 637 que porta fins Arabba. Nosaltres seguim baixant dret, però amb unes llaçades fàcils i amb roca on les botes s’hi agafen molt bé, fins que arribem al davant del refugi Boé (2871m).
Mentre anem baixant penso que el massís dels Dolomites és realment una part dels Alps situada al nord-est d’Itàlia i que s’escampa per les regions de l’Alto Adige, el Trentino i el Vèneto. Encara que ja és molt conegut, explicaré que l’etimologia dels Dolomites prové del geòleg francès Déodat Gratet de Dolomieu, que va se el primer en descriure les característiques minerals de la roca que forma la regió. Li va donar el nom de “dolomita” i es tracta d’una composició de carbonat de calci i magnesi.
Arribem al refugi Boé, situat a la plana ample del coll Toron. Estem més o menys al centre del Grup Sella, en un espai tan ample i àrid que sembla lunar. Aquest refugi va ser construït el 1898, per una secció de la DOAV. Era conegut com Caseta Bamberga. Durant la Primera Guerra Mundial va ser devastat. Des del 1924 la cabana es va restaurar i després es va ampliant, ara amb una nova secció de fusta, després amb una altra d’obra, fins que finalment es disposa d’un refugi de gran qualitat que, el 1992, es va dotar d’una planta experimental per al tractament i depuració de les aigües residuals.
Després entre congestes de neu, seguim la ruta 627 que ens haurà de tornar fins els refugi Forcella del Pordoi, aquest cop de forma més planera.
No gaire estona més tard tornem a veure el Refugi Forcella de Pordoi. Durant la Primera Guerra Mundial, la línia del front entre els exèrcits italià i de l’imperi austrohongarès estava als Dolomites. Per aquesta raó hi ha moltes restes com fortificacions, túnels i encara algunes trinxeres. Els Dolomites pertanyen a Itàlia des de l’any 1919, quan Àustria va cedir aquest territori a Itàlia en virtut del Tractat de Versalles. Això explicaria els trets tan característics de les construccions als pobles, tan típicament tiroleses o el fet que encara es parli alemany, a més del ladí, la llengua pròpia dels habitants de les valls.
Unes 4 hores després d’haver començat arribem finalment al Refugi Maria, on una sopa de verdures ens fa saltar d’alegria. Acabem doncs una magnífica excursió dins del Trentino. Cal recordar que Trento és especialment coneguda pel famós Concili. Es va celebrar entre el 1545 i el 1563, temps en que Trento era una ciutat imperial lliure en que el seu sobirà era un príncep-bisbe. D’aquell Concili, entre altres temes, es va afirmar l’existència del Purgatori, es va reinstaurar la pràctica de la Inquisició, que utilitzava la tortura per obtenir confessions i també es va crear l’Índex pel qual s’establia la censura sobre la publicació de pensaments considerats contraris a la fe catòlica.
Si vols accedir al track per gps, pots clicar: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=7468180